Senzillament
la darrera hora.
Notícies computaritzades de tot el món,
la Veritat, la Realitat;
la raça periodística
ha segrestat
l’opinió pública
i ha suspès indefinidament
la discussió i la crítica.
Ha mort el seny
i ha nascut un espectacle,
trist, demokràtic,
fill d’una puta
i del lliure mercat,
que ens ensinistra cínicament
per al suïcidi col·lectiu.
La llibertat de premsa
és una ruleta russa
a la que ens obliguen a jugar
dins una soll on els canals de televisió
són els porcs, grassos,
engreixats amb sang coagulada
i ventres inflats
d’infants negres afamegats.
Són els periodistes:
els ulls i les orelles,
les càmeres i les gravadores
del Poder,
mercenaris dels Estats
i de les multinacionals,
els nostres germans grans
que ens diuen el què i el quan
i el com i el per què.
Canalles! m’estau fartant
amb la vostra diarrea noticiaire
que pretén acabar amb la nostra
i.n.d.e.p.e.n.d.è.n.c.i.a.,
m’estau fartant
amb els vostres consells
que m’aboquen a la demència més estúpida,
no a una follia il·luminada
ans a la més negra de les bambolitats.
Però, què és l’opinió pública?
Potser tot és i ha estat sempre un invent
i nosaltres
som víctimes
d’unes terribles explosions interiors:
incertesa, ceguesa, terror,
tèrbola esgarrifança davant les fotografies.
Sempre ens han manat com a xotets?
No ho sé, les lleis de la societat
amaguen la cruesa de la mort
i ells continuen teclejant als ordinadors.
Fruïm de les seves operacions,
vivim a les estadístiques,
bategam amb les metralladores
llunyanes.
Estam disposats a comprar el diari
com qui compra la darrera bala, la definitiva;
tants arbres per a tan poca matèria!
imperis de paper i vidre
estan vetllant per a la nostra ràpida recuperació:
el mercat de la sang
finalment ha estat codificat.
De Han contractat una excavadora per a arribar fins a l’infern (1986).