Anarcoefemèrides
del 16 de gener
Esdeveniments
- Surt Vida Sindical: El 16 de
gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida Sindical.
Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts
sindicalistes
(Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió,
Pestaña, Piñón, etc.) en va treure
nou números, l'últim el 13 de març de
1926. Probablement va ser dirigit perÁngel Pestaña. Va continuar
l'orientació de Solidaridad
Proletaria i va ser l'expressió de la
reacció sindicalista enfronts dels
intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista
per part de Diego
Abad de Santillán --des de La
Protesta,
de Buenos Aires-- i de Manuel Buenacasa --des d'El
Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1
va publicar un«Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat
per un grup de 22 coneguts
militants cenetistes catalans --Adrià Arnó,
Corney, Bellavista, Coll, Banet,
Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart,
Quintà, Joan Peiró, Ángel
Pestaña,
Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella--, que va tenir
molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a
un precedent
directe del trentisme, per mor de
les
seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El
manifest sol·licitava
la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels
sindicats barcelonins i
de tot l'Estat clausurats, així com la
reorganització del seus efectius. Per
altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan
afirma que la
reorganització ha de fer-se sota unes determinades
premisses: neutralitat en la
lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats
obreres contra el
capitalisme, considerant els sindicats com a entitats
econòmiques; acompliment
dels acords del Congrés de la Comèdia i de la
Conferència de Saragossa;
elaboració de noves estructures d'acord amb
l'experiència i haurien de ser
discutides en un pròxim congrés; i
exigència de responsabilitats a les persones
que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre
el suport
d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres
firmes que hi
van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o
Fernando Claro (Sevilla). Va
polemitzar fortament amb El Productor iLa Revista Blanca, fins al punt que
en un ple confederal es va
estudiar la conveniència de suspendre Vida
Sindical i El Productor,
però el govern de Primo de Rivera es va avançar
prohibint les publicacions.
***
- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.
Naixements
- Jean Bourguer: El
16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França)
l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant
anarquista Jean Bourguer. Teixidor d'ofici, alternava la feina a Reims
i a
Roubaix. En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va
intentar
organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. En
1892, quan va ser
cridat a files, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de
febrer a un any de presó
i a 100 francs de multa per «incitació de militars
a la desobediència, crits
sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia
negat a passar la revisió
mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de
febrer: «No vull
disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix
les fronteres, no
vull disparar!» Finalment, va ser detingut a
començaments d'abril i condemnat
el 25 de maig a dos anys de presó i a 200 francs de multa.
En 1897 va ser un
dels redactors del periòdic La
Cravache
(El fuet) i del seu continuador Le
Cravacheur (El fuetejador), convertint-se en el seu
administrador a partir
del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En
aquesta mateixa època va
col·laborar en el setmanari anarquista Le
Droit de Vivre, publicat a París per Constant
Martin. El 12 d'abril de 1899
va participar al cafè «Le Cruchon d'Or»
en la creació del grup L'En Dehors,
amb Lapinte, Geoffroy,
Prudhomme Albert d'Iris, Desfossez
i
A. Marquette. El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb
els
noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons
costums», tot denunciant«els ensotanats» i «els escarabats de
sagristia». Va ser elegit delegat al XI
Congrés Nacional Corporatiu (V de la Confederació
General del Treball) de París
de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller de
setembre de 1902 en
representació de la Federació Tèxtil i
de la Borsa de Treball de Reims. També
va representar les Borses de Treball de Bordeus i de Reims en el X
Congrés de
la Federació Nacional de les Borses de Treball de
França i de les Colònies que
va tenir lloc a Alger entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. El
setembre de
1903, amb Charles Dhooghe, V. Grimbert i Louis Maillard, entre
d'altres, va fer
una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les
Iconoclastes», del qual
van ser membres Beauvilain, Deverly, Boucher, Quirin i C.
Liénard. En 1905 es
va instal·lar a Tourcoing i s'adherirà a la
Unió dels Treballadors de Reims i
serà el gerent del periòdic anarquista de la zona
nord Le Combat, aparegut
successivament a Tourcoing, Lille i Roubaix
entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals
redactors, amb
Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del
periòdic La Cravache,
que tractarà sobretot
qüestions sindicals i anticlericals. En aquest
període va realitzar
conferències a la zona nord i a Reims i va
pertànyer al consell d'administració
de la Borsa de Treball de Reims. Durant la tardor de 1907 va ser
condemnat a 20
anys de treballs forçats i de desterrament per
receptació d'una butaca robada
trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici
que
Bourguer no en sabia res. Va aconseguir fugir als Estats Units amb els
papers d'un
company i es va instal·lar a Filadèlfia.
Després de la Gran Guerra, va tornar a
França i es va establir a Trélazé, a
prop d'Angers. Com que la pena havia
prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va
fer a la Borsa del
Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar,
anarquista he
tornat.»
***
- Paulette
Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk
(Polèsia, Imperi Rus; avui
Bielorússia), en una família benestant jueva, la
doctora i militant dels drets
de la dona, companya i col·laboradora del llibertari
suís Fritz Brupbacher, Pelta
Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette
(Pauline o Paula) Brupbacher.
Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda
Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb
Abraham Goutzait,
també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla
i un fil --en aquests anys a
ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin --que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a
Unterendingen
(Argòvia, Suïssa)
Paulette
Brupbacher (1880-1967)
***
- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Pérez Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a Decazeville, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 a Decazeville (Guiena, Occitània).
***
- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Fill d'un guàrdia civil que va ser destinat a Barcelona, en 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup«Solidaridad» i impulsà les«Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de«Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà«sindicalisme permanentista» --un Estat sindical, federalista i amb una centralúnica que agrupés tots els treballadors--; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra«anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy,Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción,CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social,Peninsular, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal (1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 26 d'agost de 1972 a Madrid (Espanya). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.
***
- Miguel Vázquez
Valiño: El 16 de gener
de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista,
anarcosindicalista i
galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove
treballà com a aprenent de sabater i
entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a
l'Argentina. Durant la
II República milità en les Joventuts
Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà
una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia
en 1935, any en el
qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la localitat. També milità en
Izquierda Republicana (IR) i en
1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les
pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao
(Biscaia, País Basc), on s'incorporà
al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la
Federació Regional de Joventuts
Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la
guerra tenien la seu
a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels
seus principals
propagandistes, i jugà un paper important en
l'Agrupació Confederal Galaica.
Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit
franquista, fugí amb un vaixell
anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península,
a Barcelona (Catalunya) trobà
l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va
proporcionar un
treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A
Girona (Gironès,
Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació
d'Agrupacions de Gallecs
Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu
periòdic Galicia Libre.
Amb el triomf franquista
passà a França i fou tancat, amb sa companya, la
madrilenya Adoración Luelmo,
en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on
naixerà sa filla
Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer
comitè de la CNT del camp
de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en
accions de la
resistència contra l'exèrcit nazi, i poc
després ocupà la secretaria de la
Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres
companys, intentà
reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
CNT i representà la
Federació Local de Montendre en el Congrés de
París del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa,
l'agost de 1946 fou
delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i
fou
nomenat secretari d'Organització i Estadística
del Secretariat Intercontinental
(SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquestaèpoca, amb altres
companys (José Sánchez Triñanes,
Antonio Martínez, Rafael Muertes i José
Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una
de les
seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la
Comissió de Relacions de
la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus
càrrecs en el II
Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de
Llenguadoc. Aquest mateix
1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i
Germinal Esgleas, la CNT en la Junta
Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola
d'Alliberament), que es dissolgué definitivament
el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III
Congrés de l'MLE com a
membre dels comitès nacionals de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep
Peirats
Valls, que l'acusà
d'«irresponsabilitat». Aquest any
col·laborà en CNT
de París. Amb José Penido Iglesias i
José Luis Chamorro Castro creà un
Comitè Regional gallec confederal a Tolosa,
el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad.
Boletín Interior de la Confederación Regional
Galaica. En 1949 prologà el
llibre de Campio Carpio Curros
Enríquez.
Poeta épico de la España heroica.
Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de
1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre
(Rio Grande do Sul, Brasil),
formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler
i les Nacions
Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952
col·laborà en Ruta.
Al Brasil treballà com a
constructor i acabà abandonant la CNT i
col·laborant amb el cònsol franquista,
donant lloc a la divisió de la republicana Societat
Espanyola de Socors Mutus
(SESM) i creant la franquista «Casa de
España», també anomenada«Centro
Español». A més a més
participà en una cooperativa de construcció
juntament amb
un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a
l'Uruguai i a Montevideo
s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957
fundà el «Centro
Coruñés» i
dirigí el seu butlletí Finisterre
fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en
diverses organitzacions galleguistes
(Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de
Galícia, etc.),
fundà el «Suplemento Gallego» del Diario
Español i dirigí O
Irmandiño. Orgão
da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels
fundadors, i membre
de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de
Cultura Gallega de
Montevideo, participant en les seves emissions
radiofòniques. En 1989
col·laborà en la revista Ecos
da Terra.
Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a
Montevideo (Uruguai).
***
- Marcelino Bilbao Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per una família nombrosa i humil. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva». Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute«Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al «Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el «Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos«Isaac Puente», «Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1943 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault (Poitou-Charentes), on conegué sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Actualment viu a Châtellerault.
***
- Tomás
Ibáñez
Gracia: El 16 de gener de 1944 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) el psicòleg anarquista
Tomás Ibáñez Gracia. Fill d'un
militant llibertari, en 1947 fou portat per
aquest en braços cap a França pels Pirineus. Quan
tenia 14 anys, amb René
Bianco, fundà el grup Les Jeunes Libertaires a Marsella.
Més tard es traslladà
a París, on estudià psicologia i entrà
en el cercle intel·lectual de Michel
Foucault. Durant els anys seixanta fou un dels fundadors de la Liaison
desÉtudiants Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants
Anarquistes), que donà lloc al«Moviment 22 de març» (Daniel
Cohn-Bendit, Serge July, etc.) a la facultat de
Nanterre, fonamental en l'esclat dels fets de «Maig de
1968». Alguns li
atribueixen la invenció de la lletra A encerclada com a
símbol de l'anarquisme
(1964). En aquests anys fou redactor de Le
Monde Libertaire i d'Action
Libertaire, portaveu de les Joventuts
Llibertàries. Entre gener de 1966 i
abril de 1969 fou membre de la Comissió de Relacions de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). Arran dels fets de«Maig de 1968» va patir
represàlies i fou desterrat sis mesos de París,
assignant-li residència sota
vigilància en una remota regió francesa. De bell
nou a la capital francesa,
entrà a fer feina al Laboratori de Psicologia Social dirigit
per Robert Pagès.
En 1971 fundà, amb altres, l'editorial La Hormiga. En 1973
retornà a la
Península i participà activament en la
reconstrucció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya),
organització que abandonà
arran del V Congrés de la CNT i de l'escissió
sorgida. Aconseguí una plaça en
la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es
doctorà i acabà com a catedràtic
de Psicologia Social d'aquesta universitat. En 1989 va ser un dels
fundadors de
la revista Archipiélago
i fou un dels
membres del seu consell de redacció. El 2 d'octubre de 1993
participà a
Barcelona en el debat «Més enllà de la
democràcia», amb Amadeo Bertolo, Heleno
Saña i José Luis García Rua, dins
d'«Anarquisme: Exposició Internacional».
En
2000 s'afilià a la Confederació General del
Treball (CGT). En 2007 es jubilà de
la seva càtedra de Psicologia Social en el Departament de
Psicologia Social de
la UAB. El 17 de desembre de 2010 participà en l'acte de
clausura de «100 anys
d'anarcosindicalisme», organitzat per la CGT i la
Fundació Salvador Seguí de
Barcelona. Durant sa vida ha publicat en nombroses publicacions
llibertàries,
com ara Action Libertaire, Archipiélago, Bulletin
des Jeunes Libertaires, Catalunya,Debate Libertario,A Ideia, Libertaria,Libre Pensamiento,Marea Negra, Le
Monde Libertaire, Nada,Página Abierta, Polémica, Presencia,Réfractions, Les Temps Maudits, Volontà,El Viejo Topo, etc.; a
més de
d'infinitats d'articles sobre psicologia en revistes especialitzades (L'Année Psycologique, Athenea Digital, Boletín
de Psicología, Bulletin
de Psychologie, Inguruak,Newsletter. The Social Psychology Section,Política y Sociedad, Psic.Soc., Psique
y Sociedad, Revista Interamericana
de Psicología, Revista
Latinoamericana de Psicología, Revista
de Occidente, Revista de
Psicología
General y Aplicada, Revista de
Psicoterapia, Revista de la
Universidad de Guadalajara, Revue
Française de Sociologie, Theory
and
Psychology, etc. És autor de desenes de llibres
sobre psicologia i
psicologia social i sobre anarquisme destaquen Notions
et observations sur les confrontations étudiants-ouvriers
dans
la crise de mai-juin (1968), Poder
y
libertad. Naturaleza, modalidades y mecanismos de las relaciones de
poder
(1982, tesi doctoral), La
révolution.
Anarchisme contemporain (1984, amb altres), Anarquisme.
Exposició Internacional (1993, amb altres), La culture libertaire (1996, amb
altres),Municiones
para disidentes. Realidad, verdad, política
(2001), El lenguaje libertario
(1999,
amb altres), ¿Es actual el
anarquismo?
(2004), Contra la dominación.
Variaciones
sobre la salvaje exigencia de libertad... entre Castoriadis, Foucault,
Rorty y
Serres (2005), Por qué
A: Fragmentos
dispersos para un anarquismo sin dogmas (2006), Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias
en la lucha contra
el franquismo (2010, amb Salvador Gurucharri), etc.
Defuncions
- Eusebi Carbó Carbó:El 16 de gener de 1958 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C. Carbó. Havia nascut el 31 de desembre de 1883 a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) en una família republicana federalista i anticlerical. Va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia --va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del«Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella.
Eusebi Carbó Carbó (1883-1958)
***
- Pedro Moya
Paredes: El 16 de gener de 2011 mor a Puerto Real (Cadis,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes,
conegut comMoyita. Havia nascut l'11 de
desembre
de 1912 a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Cristóbal Moya López i Teresa Paredes
González. Jornaler de professió,
s'afilià
a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat
secretari de
l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els
enfrontaments armats
durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets
va ser
detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí
passar a la zona
republicana. Lluità a la serra de Ronda, després
a Màlaga i fou comissari
polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb
el grau de capità, de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, en unitats que
combateren a Pozoblanco i
els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li
agafà a Castelló de
la Plana (Plana Alta, País Valencià) i
retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de
Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser
detingut
i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en
consell de
guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de
reclusió. El 20
de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la
presó gaditana de
Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que
empaitat per les
autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es
casà amb Mariana Lago
Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns
indiots, va
ser detingut durant cinc dies. Un mes després,
després d'haver denunciat alguns
comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel
Marín Galindo per haver
alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis
acusat de
denúncia falsa; durant aquesta retenció, un
comandant de la Guàrdia Civil li va
proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran
d'aquest fet decidí fugir
a la serra. A finals de 1944 creà i
encapçalà un petit grup guerriller format
pels germans José (Chiquito)
i Francisco
Fernández Cornejo (Largo Mayo),
Miguel Fernández Tizón (Cartucho)
i El Porruo, tots militants de la
CNT. Aquest
grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas,
Medina-Sidonia, Chiclana i
Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el
grup no cometé
segrests, sinó únicament robatoris de cabres i
d'aliments, caça furtiva i
algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de
1945 va ser
sorprès per la Guàrdia Civil, amb El
Porruo, a la devesa del Cermeño, a
Alcalá de los Gazules, i durant
l'enfrontament aconseguí fugir, però son company
fou abatut. El desembre de
1946, després de diversos intents de fugir cap a
Castelló de la Plana i a
França realitzats a peu, passà a
Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb
Miguel Fernández Tizón (Cartucho)
i
ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una
benzinera. Detingut, va
ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a
Tànger des del 20
de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a
l'Espanya
franquista i tancat a la presó de Novelda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià). El
juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per«bandidatge i terrorisme»
i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de
Santa María
i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat
condicional.
L'any següent s'instal·là, amb sa
companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País
Valencià), on treballà com a guàrdia
d'una fàbrica i en altres oficis. Després
de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per
aconseguir una
indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un
dels que
negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les
indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop
jubilat visqué entre
Torrent i Benalup. Participà en el Congrés
d'Associacions Andaluses celebrat a
Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y
los responsables directos de
aquella barbarie (sd) i de Los
reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad
internacional. Enlace
patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe
González (1986).
Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de
Puerto Real
(Cadis, Andalusia, Espanya).
Pedro Moya Paredes
(1912-2011)
Actualització: 16-01-14