Anarcoefemèrides del 13 de setembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'El Productor
- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.
Naixements
Fotografia de Jean-Baptiste Regad realitzada per la Prefectura de Châlons-en-Champagne (Mourmelon-le-Grand, 10 de maig de 1903)
-
Jean-Baptiste
Regad: El 13 de setembre de 1860 neix a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Léon Jean-Baptiste Regard, conegut sota els
pseudònims Colonel i De Vitterville. Sos pares es deien
Jean-Baptiste-Benoît Regad, tinent
coronel d'Enginyers l'Exèrcit francès mort durant
la guerra francoalemanya de
1870 i conegut com De Vitterville,
i Anne-Marie
Leclerc. La família vivia a la Maison Castelnau, al
número 19 el carrer Durand
de Montpeller. Estudià a l'Escola Politècnica i
va fer el servei militar al 35
Regiment d'Artilleria a Tunísia. Un cop rebutjat seguir la
carrera militar com son
pare, es guanyà la vida amb diferents professions
(mecànic, serraller, dissenyador,
fotògraf, xofer, corredor d'assegurances, comerciant de
vins, periodista, etc.)
vagant arreu de França i aconseguint una trentena de
condemnes (violències,
ultratges, rebel·lió als agents, furt d'aliments,
amenaces escrites, infraccions
a la prohibició de residència, etc.) durant la
seva vida a diferents països (França,
Suïssa i Alemanya). En 1892 va ser empresonat i processat per«fabricació
d'explosius», però el seu cas va ser sobresegut i,
un cop lliure, es va
refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Arran d'haver escrit una
carta amenaçant
un ciutadà de Saint-Claude (Franc Comtat,
França), va ser extradit de Suïssa i
el 5 de juliol de 1892 condemnat a tres mesos de presó. Poc
després, l'11 de
juliol d'aquell any, va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de Besançon
(Franc Comtat, Arpitània) a dos anys de presó,
100 francs de multa i 10 anys de
prohibició de residència per «amenaces
de mort». Un cop lliure s'instal·là a
Marsella
(Provença, Occitània), on va ser condemnat a
quatre mesos de presó per«temptativa d'estafa». El gener de 1894,
després de viatjar sense bitllet de Marsella
a Lió, va ser condemnat per «infracció
a la policia ferroviària» i després
retornà a Saint-Claude, on l'11 de març d'aquell
any va ser detingut en estat
d'embriaguesa. Sota el perill de ser processat, després
d'haver escrit des de
Marsella una carta d'amenaces a un procurador de Saint-Claude,
abandonà la localitat
durant un mes per retornar i instal·lar-se a casa de sa
mare, al barri de La
Pérouse de Saint-Claude. El juliol de 1894 va ser detingut a
Saint-Claude
després d'haver cridat «Visca
l'anarquia!» i inculpat de «crits
sediciosos».
Escorcollat el seu domicili, se li va trobar el projecte d'un
periòdic
revolucionari i, segons la policia, «fórmules per
a la fabricació d'explosius».
Jutjat, el setembre de 1894 va ser condemnat a un mes de
presó per «crits
sediciosos», però el seu cas per«associació criminal» va ser sobresegut.
El 2
d'agost de 1897 va ser condemnat a dos anys de presó, 300
francs de multa i 10
anys de prohibició de residència per«amenaces de mort sota condició» i a sis
mesos de presó suplementaris per«infracció de la prohibició de
residència i
ultratges a agents». El 13 de febrer de 1901 va ser alliberat
de la presó de
Lons-le-Saulnier (Franc Comtat, França) i, segons la
policia, partí cap a Niça
(País Niçard, Occitània), Marsella i
Nimes (Llenguadoc, Occitània), on el maig
de 1901 va ser detingut embriac i «amenaçant de
fer saltar pels aires
l'estació». Segons la policia, posteriorment
marxà cap a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i passà a Espanya. El gener de 1902 va
ser inscrit en diversos
registres policíacs d'anarquistes i aquest mateix any el
localitzaren al departament
del Marne i amb la intenció d'anar a peu a la
regió de Dijon (Borgonya, França)
i a Lió. En 1907 circulava per
Châlons-en-Champagne (Xampanya, França) a la
recerca de feina i el 30 d'abril d'aquest any va ser condemnat pel
Tribunal de
Gray (Franc Comtat, França) a tres mesos de presó
per «ultratges a un condemnat
de la força pública». El setembre de
1907 va ser detingut a Annecy (Savoia,
Arpitània) sota l'acusació d'intentar atemptat
contra la vida de René Viviani,
ministre del Treball, durant una festa municipal que havia de presidir.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.
***
Francisco
Jordán (1911)
- Francisco Jordán: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)-- el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.
***
Joseph
Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford
- Joseph Moro: El 13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços, Itàlia) l'anarquista Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep Moro o Joe Moro. Fill d'una família profundament catòlica, son pare, Angelo Moro, venedor ambulant de teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un carro tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes, conegué Lucia Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit infants, l'últim Giuseppe. Després del matrimoni la parella s'establí a Roma (Itàlia), on Angelo es dedicà a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de ser acusat sense cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i passà sis mesos reclòs a Pescara (Abruços, Itàlia); finalment es va provar la seva innocència, però el mal ja estava fet i com que ho havia perdut tot decidí emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a Lawrence (Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica tèxtil. Mentrestant sa mare va obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San Sebastiano per ajudar la magra economia familiar. Son pare retornà a Itàlia després de passar quatre o cinc anys als EUA, però morí uns mesos més tard. Giuseppe, de naturalesa malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava una nafra estranya i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els professors i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola. Un dia sa mare el va portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que submergís el cap a la font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la ferida va començar a cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet«miraculós», produït per les substàncies minerals de l'aigua, incrementà encara més la fe religiosa de la família. En 1911, amb sa mare ja vídua, marxà cap als EUA i ella s'instal·là a Haverhill (Massachusetts, EUA), població on visqué la resta de sa vida. Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de sabates a Stoneham (Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara profundament religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als immigrants italians. A través de son germà major Diodato, conegué a la fàbrica on treballava el sabater anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament llibertari –Eramo posteriorment comprà una linotípia i esdevingué impressor, passant a treballar a la impremta de Cronaca Sovversiva quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a Lynn (Massachusetts, EUA). En 1912 començà a freqüentar els cercles anarquistes i assistir a les seves reunions i aquest mateix anys assistí a una manifestació anarquista a Lynn. Després d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del cercle anarquista al voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i distribuint pamflets i premsa llibertària (Il Proletario,Cronaca Sovversiva, etc.). Tota aquesta activitat cridà l'atenció de la policia i l'empresa on treballava el va acomiadar. No obstant això, intensificà la seva militància amb els companys llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera«Heiss & Son» de Cambridge (Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA entressin en la Gran Guerra, Galleani publicà el seu famós article«Maricolati!», en el qual aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament, encara que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí a inscriure's al centre de reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a Taunton (Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de cuines. Galleani vivia no molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a visitar. Després de parlar contra la religió a la feina, va ser acomiadat i es traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on trobà feina en una fàbrica de sabates. Buscat per la policia, anà i vingué durant un temps d'una ciutat a l'altra. En aquesta època conegué els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat, sobretot amb Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill, població on ambdós vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es centrà en aconseguir la llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la fàbrica en aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del periòdic La Notizia i fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina, encalçat per la policia i durant un temps es va fer amb un italoamericà que després es va saber que era un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va treure el seu fox-terrier a passejar, patí una agressió i només la intervenció coratjosa del seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de Sacco i Vanzetti hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones implicades en un primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», on ell sempre defensà les vies d'actuació«lícites». En 1926, quan la batalla pels condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto Fabbri, secretari del«Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», es va veure obligat a dimitir del seu càrrec perquè pogués anar als EUA la seva família i ell ocupà la secretaria i la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se també de la propaganda en italià–la propaganda en anglès estava en mans de Louis Bernheimer i de Gardner Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els comitès espontanis de suport que s'anaven creant arreu del món, però tota la tasca no va servir de res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Ell va ser l'última persona del seu entorn que els condemnats van veure. Posteriorment, durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista nord-americà, però cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va morir sa mare i les relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta va viure a Bradford (Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va treballar a la General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els seus éssers estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA).
***
Necrològica
d'Emili Cifre apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977
- Emili Cifre: El 13 de setembre de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emili Cifre. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Emili Cifre va morir el 26 de febrer de 1977 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).
***
Jordi
Juan Riquer (1937)
-
Jordi Juan
Riquer: El 13 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 14 de setembre–
de 1905 neix a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta,
periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i
polític republicà Jordi
Gabriel Ramon Juan Riquer. Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i
Jordina
Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son
pare, advocat i
escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els
estudis primaris i el
batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca,
Illes Balears). Més
tard estudià Dret a la Universitat de València
(València, País Valencià),
carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va
exercir, i seguí cursos
de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys
acadèmics
freqüentà els cercles republicans, però
cap el 1928 ja es declarà anarquista i
es vinculà a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), encara que no s'afilià
mai, ja que era més del sector procliu a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal,
del comitè provincial d'Aliança
Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari.
Entre
1930 i 1933 col·laborà en el setmanari
republicà eivissenc Proa,
publicació que dirigí accidentalment uns dies en
1933. El
juliol de 1931 formà part del comitè organitzador
d'Acció Republicana d'Eivissa
i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu
consell provincial
pitiús. El juliol de 1931 el diari La
Voz
de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la
seva opinió sobre el
projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i
setembre de
1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la
Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure
una novel·la, La
família de Botino, però no s'ha pogut
salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat
alliberada
per les tropes republicanes encapçalades pel
capità Alberto Bayo Giroud, dirigíDiario de Ibiza i comptà
en la
redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà,
els germans Joan Antoni i Àngel
Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els
assassinats de 93
persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell
d'Eivissa per «incontrolats»
vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces
franquistes, se n'anà
cap a València amb una petita embarcació des de
Sant Antoni de Portmany
(Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de
1936 va ingressar,
com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant
càrrecs en Sanitat i en
l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer
classes a ateneus
llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la
seva
novel·la de denúncia social, l'única
obra seva que ens ha arribat i la primera
novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica
obertament el gremi mèdic i
farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben
la medicina i
l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats.
En
aquests anys col·laborà en diferents
periòdics, com ara La Humanitat,La Noche,
Solidaridad Obrera, Última
Hora, Unitat Obrera d'Eivissa,La
Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure
pres al front de
l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i
més tard pel camp de
concentració de La Savina de Formentera («Es
Campament»). Jutjat en consell de
guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però
finalment van ser
commutades el 3 de març de 1941 per reclusió
perpètua. Al camp de concentració
de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes
passaven
per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant
així la vida de
nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar
en 1942, va ser traslladat a
la presó de València, d'on sortí
lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va
ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de
sergents i caporals
per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per
un delicte d'inducció a la
rebel·lió, amb l'agreujant de
reincidència, va ser condemnat a 15 anys de
presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un
total de 17 centres
penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre
ells Can Mir de
Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de
reclusió va escriure diverses
novel·les (El Buen Jesús,Pasión nefanda, etc.),
però només n'han
quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes
particulars de
comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta
disciplina va entrar a
fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era
familiar, a
l'empresa de materials per a la construcció«Suministros Ibiza», la primera que
hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la
presidència de Josep
Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una
pensió com a
exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta
institució, a més dels
salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va
perdre la
vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu
domicili de
Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella
familiar del
Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una
edició facsímil del
seu llibre Metges... o traficants?
i en
2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el
centenari del
seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre
biogràfic Jordi Juan Riquer
(1905-1987). També en
***
Necrològica
Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973
- Leoncio Correas Sanz: El 13 de setembre de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.
***
- Josep Domènech
Avellanet: El 13 de setembre de 1918 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Josep Domènech Avellanet. Sos pares es
deien Manuel
Domènech i Domènech i Gràcia Avellanet
Garreta. Aprenent de paleta, era
habitual del Centre de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès,
Catalunya), població on vivia, on formà part de
la «Penya d'Amics de l'Art
Escènic», d'adscripció anarquista. Quan
el cop militar feixista de juliol de
1936, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i marxà com a voluntari en la 22
Centúria de la «Columna Durruti»,
combatent a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya), i a
Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya) formà part del Consell de Defensa
d'Aragó. Durant els anys bèl·lics
fou caixer i secretari de l'Ateneu Llibertari del barri de Santa
Eulàlia l'Hospitalet
de Llobregat. Participà activament en els «Fets de
Maig » de 1937.
Posteriorment tornà al front enquadrat en el 531
Batalló de la 133 Brigada
Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. Quan
el triomf franquista era un fet, a primers de gener de 1939, amb la
graduació
de sergent, es va lliurar a l'exèrcit franquista amb tots
els seus soldats.
Internat al camp de concentració de Medina de Rioseco
(Valladolid, Castella,
Espanya), el 27 de juny de 1939 va ser alliberat i retornà a
Catalunya. S'amagà
a la barriada barcelonina de l'Horta, però l'agost de 1939
va ser detingut per efectius
de la Brigada Politicosocial de Barcelona. Jutjat en consell de guerra
el 28
d'abril de 1942, va ser acusat de cometre més de«dos-cents assassinats», entre
ells els esdevinguts en els «Fets de la Fatarella»
de gener de 1937, i
condemnat a mort. Les autoritats franquistes l'acusaren de formar part
d'un
grup anarquista anomenat «X» protagonista de tota
casta de «crims» i d'estar al
costat de Joan García Oliver. Josep Domènech
Avellanet va ser afusellat el 26
de juny de 1942 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat
en una
fossa comuna. Pòstumament, en 1996 la Fundació
d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes
(FELLA) de Barcelona li va publicar, amb un pròleg de Luis
Andrés Edo, el llibreÚniques. Poemes d'en Josep
Domènech i
Avellanet, recull dels 28 poemes que va escriure dins la
Presó Model de
Barcelona fins a la seva execució.
***
Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)
- Vicente Martí
Verdú:El
13 de setembre 1926 neix --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni
el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la
difícil lectura de
l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya), en una família
d'actius militants
anarcosindicalistes valencians, el militant anarquista Vicente
Martí Verdú,
també conegut com Vincent Martí.
Després sa família es traslladà
nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira
(1934). Només té 10
anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936,
però va poder veure com es
calava foc als diners del banc i com es va constituir una important
col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa
fugida i son pare
empresonat, troba feina en una granja al Grau de València.
En 1948, ja amb sa
família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple
hivern fugint de
la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on
aprendrà l'ofici de torner i
la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va
començar a militar
en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961
a 1976 participarà activament
en l'organització de campaments llibertaries internacionals
al sud de França
(1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el
congrés del
Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una
organització de combat,
Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció
revolucionària clandestina
contra el franquisme, de la qual formarà part,
encarregant-se especialment de
l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i
d'instruir en l'ús
d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado,
que seran executats
pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la
pressió del règim de
Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els
antifeixistes
de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran
empresonats en 1964 i més
tard alliberats després d'una vaga de fam. També
militarà activament en
sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976,
fixat com a
antifranquista, és deportat (assignació de
residència) a Belle-Île-en-Mer
(Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei
d'Espanya a
França --un film, Vacances royales
(1980), de Gabriel Auer retrata
aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques,
deixarà de militar en la CNT, però
no restarà inactiu després de la seva
jubilació. Va navegar amb un vaixell per
la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves
problemàtics i va
treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell,
Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana
(Suïssa), on va
contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La
Armonía d'Algiret
(València) de començaments dels anys 20,
encapçalada pel mestre Higinio Noja
Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València
en 1945. També va treballar
amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de
carrer
Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu
jardí de
Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En
1997 va publicar a Lausana
el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de
domicile: une
enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any
següent l'Atelier de
Création Libertaire de Lió li va editar les seves
memòries La saveur des
patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost
de 2004,
Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés
Edo, van enviar una carta al
ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a
favor de Granado i
Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Vicente
Martí
Verdú va morir el
14 de juny de 2006 a Le Pontet
(Provença, Occitània).
Vicente
Martí Verdú
(1926-2006)
Defuncions
Monument en record de Benoît Malon davant el Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise
- Benoît Malon:El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional,communard idiputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània). Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.
***
Autoretrat
de František Gellner
- František Gellner:
El 13 de setembre de 1914 desapareix al front de Galítsia
(Imperi Austrohongarès) el poeta, escriptor,
periodista, pintor i caricaturista anarquista František
Gellner. Havia nascut
el 19 de juny de 1881 a Mladá Boleslav (Bohèmia
Central, Bohèmia, Imperi
Austrohongarès; actualment Txèquia). Fou el
sisè fill de set d'una família
jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista,
regentava una botiga i
sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es
dedicà a l'escriptura i a les caricatures.
Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i
col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna
i Mládí),
publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis
universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena
(Imperi
Austrohongarès; actual Àustria), però
després de dos anys abandonà el centre. A
Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan
tenia 15
anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda
Dudák, editat per
Ignát Hermann. Abocat a
la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en
contacte amb el moviment
anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions
per la
policia. Col·laborà en el periòdic
anarquista Nový Kult
(Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per
Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a
l'Acadèmia Minera de Příbram
(Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per
assistir a reunions anarquistes,
establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes
(Marie Majerová, Stanislav
Kostka Neumann, Karel Toman, FráňaŠrámek, etc.). En 1901 publicà el seu
primer
recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti
ivota, ambdós, com la
resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme.
A partir de
la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer
dos–, va fer el
servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem,
Bohèmia) i, contràriament a la
resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En
1905 estudià pintura
a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a
París (França), on
publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le
Cri
de Paris, Le
Pêle-Mêle, Le
Rire, Les Temps Nouveaux,
etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a
Bohèmia i aquest any il·lustrà el
llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí
máky. Verše a karikatury (1901-1908).
En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de
Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i
després retornà a París. En 1910
publicà l'àlbum il·lustrat
satíric Les petits joies d'amour.
En 1911
s'establí a Brno (Moràvia Meridional,
Moràvia, Imperi Austrohongarès), on
treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové
noviny (Diari del Poble),
implicant-se en la vida
política local, participant en les activitats de
l'Občanského Klubu Lidové
Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular
Progressista). Quan esclatà la
Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a
l'exèrcit austro-hongarès i va ser
enviat a Galítsia. L'última notícia
que se'n té és que es trobava en un
camí
entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František
Gellner
va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i
mai no
s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren
diferents obres seves,
com ara Nové verše (1919
i 2016),
que recull la seva producció poètica entre els
anys 1903 i 1914.
František Gellner (1881-1914)
---