Anarcoefemèrides del 12 de setembre
Esdeveniments
Portada del primer número de La Mère Peinard
-
Surt La
Mère Peinard:
El 12 de setembre de
1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés,
Illa de França,
França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections
hebdomadaires d'una lavandière. Fundat
per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari
d'Émile Pouget Le Père
Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el
gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim
s'editaren set
números, tots en 1908.
Naixements
Émile Eudes fotografiat per M. Marius
- Émile Eudes:El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Tebaldo
Vannucci
- Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).
***
Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974
-
Asunción González
Pardo: El 12 de setembre de 1889 neix en un poble de Lugo
(Galícia) l'anarcosindicalista
Asunción González Pardo, també
coneguda com Asunción
Salgado, pel llinatge de son company. En 1917
començà a militar en el
moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado
Moreira, a
qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on
regentà un petit
forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys
perseguits o en
fuita. Milità en la Regional del Centre de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que
son company pogué
exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a
la seva localitat natal, però
un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada
a la
capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la
Direcció General de Seguretat
i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i
mig tancada entre Madrid i
Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser
posada
en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici,
però va ser
advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i
prengué
un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País
Basc), on durant la nit els
companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà
dos mesos a França
abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a
trobar-se amb
son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la
CNT de Londres.
Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una
paràlisi provocada per una artritis
no guarida a la presó. Asunción
González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a
Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març.
Manuel Salgado
Moreira (1899-1967)
***
Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)
- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.
Adriano Botelho (1892-1983)
***
Necrològica
de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979
- Lorenzo Deza de la Hoz:
El
12 de setembre de 1893 neix a Judes (Sòria, Castella,
Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Sos pares es deien Demetrio
Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913
desertà
de
l'Exèrcit i passà
clandestinament a França. Durant el període
d'entreguerres realitzà viatges
clandestins a la Península per a participar en accions del
moviment llibertari.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Sant Pèire de
Dròt, on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En
1949 sa companya
Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad,
Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo
Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a«Les Vergnes» de Sant
Pèire de Dròt (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Herminia
Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)
- Herminia Brumana:
El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos
Aires, Argentina) la mestra,
escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista
Herminia
Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians
il·lustrats, sos
pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti.
Realitzà els estudis
secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos
Aires, Argentina), on
es titulà en 1916, retornant a Pigüé per
a exercir de mestra primària a
l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria
integral (horta,
galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916
obtingué el primer
premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en
la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas
instituciones.
En 1917 fundà Pigüé.
Revista mensual
literaria, social, de ideas y crítica i l'any
següent publicà Palabritas,
primer llibre seu orientat a
promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921
participà en el grup
anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure
alguns articles. En 1921,
durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat
militant socialista i
escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i
amb qui
s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a
l'escola de Quilmes, després a
Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora,
i finalment a la Capital
Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del
Gran Buenos
Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí
càrrecs directius. En
1922 tingué son únic fill, que prengué
el mateix nom que son pare. En 1923 publicà
el seu segon llibre, Cabezas de mujeres,
obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc
llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas
de
colores (1932), Cartas a las
mujeres
argentinas (1936) i Nuestro hombre
(1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones,
l'amor lliure, la
crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la
justícia social, i tot
relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a
estudiar. Va
escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch
(1932), Cuando plantéárboles (1927),La protagonista olvidada (1932)–
de
les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos
programes radiofònics per
a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els
socialistes, sempre es va
declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui
citava
contínuament. Durant la dècada dels vint fou
columnista dels periòdics
anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra
Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i
entre
1931 i 1942 participà activament en la campanya per
l'alliberament dels
anomenats «Presos de Bragado», tres joves
anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús
De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931
per un
homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien
comès, destacant per la
seva oratòria en conferències i xerrades. El
gener de 1932 signà, juntament amb
altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en
suport de la II
República espanyola. En 1941 començà a
treballar com a mestra de Pràctica
d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires–en morir, aquesta
escola rebé el nom de «Herminia
Brumana». En 1943, arran del cop militar, va
ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada«no addicta al règim» –son
company va ser empresonat pel peronisme–, però,
gràcies a un company, aconseguí
un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual
arribà a ser
membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo
Olivera, en reorganitzà
la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una
conferència
a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i
recorregué
les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat
literària argentina –anteriorment
havia viatjat dues vegades a Europa: España i
França, en 1933; i França,
Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946
publicà Me
llamo niebla. Cuentos i en 1953 A
Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida
col·laborà en diferents
publicacions periòdiques, com ara Caras
y
Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,Mundo Argentino,La Nación, La
Novela Elegante, La Novela
Semanal, La Nueva Provincia,Pueblo y Escuela, Reconstruir,El Suplemento,El Trabajo, Vida
Femenina i La Voz,
entre d'altres. Malalta de
càncer, Herminia
C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
les
seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en
la més estricta intimitat.
Deixà una important producció inèdita,
entre ella La conquista del hombre.
Poc després de morir l'escriptor
anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà
un concurs literari que portava
el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana
(SAHB). A partir
del gener de 1955 la SAHB edità la revista
Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà
les seves Obras completas; en 1964
sortí Ideario y presencia de
Herminia Brumana,
un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors
llatinoamericans.
En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad.
Documentació de l'escriptora va
ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e
Investigación de la
Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos
carrers,
places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.
***
Ugo Guadagnini
- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya) l'anarquista Ugo Guadagnini. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).
***
Felicita
Girolimetti (1922)
-
Felicita
Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia
(Marques, Itàlia)
l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie
Girolimetti, i coneguda com Felix.
Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual
que tots
son germans i germanes, milità en el moviment llibertari.
Durant els anys vint
emigrà a França i es guanyà la vida
venent als mercats ambulants. Durant els
anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino)
al número 2 de la place aux Aires de Grassa
(Provença,
Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va
ser fitxada per la
policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean
Campana,
Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero,
Léandre Giusseguere, Kanik
Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Aldebrando
Lusvardi
-
Aldebrando
Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto
(Emília-Romanya) el
paleta anarquista Aldebrando Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni
Lusvardi i
Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo
també van ser
militants llibertaris. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari
Juvenil de La
Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on
ocupà el càrrec de caixer i
s'encarregà
de les subscripcions a favor de les víctimes
polítiques. Actiu militant, va ser
fitxat per la Prefectura de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) com a«subversiu
perillós» i va ser detingut en diverses ocasions
per difondre fullets anarquistes.
El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió
per insultar
l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser
advertit formalment.
Després de la detenció dels militants anarquistes
de Mòdena més actius i del
desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué
de prendre contacte
amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista,
però
aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes
armes i,
amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal
Especial per«intensa activitat comunista». Passà a
la clandestinitat i en 1930 fugí a
França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens
(Picardia, França) i després a París,
on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquestaèpoca estava inscrit
en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut.
En 1931
la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes
expatriats amb
la nota: «combat el règim amb accions
violentes». En 1933 la seva companya
Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es
reuní amb ell a
París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada
diu que havia
partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el
feixisme, però
sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940
sos germans Alfredo i
Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats
als
ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i
arribar al centre de França. A
finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment
s'integrà en la
Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de
1991 a Bagnolet (Illa
de França, França).
***
Antonio
Pittalunga
- Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.
***
José
Pérez Tomás
-
José Pérez Tomás:
El 12 de setembre de 1913 neix a Jumella (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista
José Pérez Tomás. Es guanyava la vida
com a muntador de màquines de tren a «La
Maquinista» de Barcelona (Catalunya) i des de molt jove
estava afiliat al
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
També forma part de les Joventuts Llibertàries
del Poblesec de Barcelona i del
grup anarquista «Luz y Cultura». Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936
lluità als carrers de Barcelona i durant la guerra civil
ocupà càrrecs de
responsabilitat a la frontera. Participà activament en la
resposta llibertària
contra l'estalinisme durant els «Fets de Maig» de
1937. José Pérez Tomás va ser
ferit al front de Lleida i va morir en 1937 en un hospital de l'Espluga
de
Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Era
noví de la militant llibertària
Joaquina Dorado Pita.
***
Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg
- Francesc Ballester Orovitg: El 12 de setembre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).
***
Valeriano
Giménez Poma
-
Valeriano Giménez
Poma: El 12 de setembre de 1925 neix a Panticosa (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i lluitador antifranquista Valeriano
Giménez Poma. Fuster
de professió, el 2 de juliol de 1945 passà a
França, on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals de
desembre de 1950, amb Pedro
Galán Mora, José Martínez
García i Amador Rodríguez Quince,
formà part d'un
grup llibertari antifranquista que passà de
França a la Península per Hendaia
(Lapurdi, País Basc), després d'haver deixat els
seus papers el 20 de desembre
a França. Desconeixem les actuacions del citat grup del qual
es va perdre tot
rastre.
Defuncions
Foto policíaca de Luigi Parenti
- Luigi Parenti: El 12 de setembre de 1942 mor a Cacinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Havia nascut el 18 de febrer de 1887 a Calcinaia (Toscana, Itàlia). Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.
***
Nino
Samaja (Bolonya, 1970)
- Nino Samaja: El 12 de setembre de 1959 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Havia nascut el 30 de juliol de 1876 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) en una família jueva. Sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.
---