La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat? Reedició.

    Unes consideracions per tal de contribuir a la crítica del catalanisme voluntarista, gesticulador, redentorista, que defuig el plantejament de les condicions geopolítiques necessàries per a la independència de Catalunya (Recordo la cèlebre ''Carta de Brest'', manifest conjunt de les nacions (qualcunes) europees sense Estat. Erem un estol de coixos que fèiem un desafiament per a una cursa atlètica).

   De bell antuvi (Posem des de 1492), l’oligarquia castellano-andalusa ha intentat eliminar la nació catalana. És a dir, de manera violenta, ha imposat l’espanyolització i la centralització de la Catalunya ibèrica (Principat, País Valencià, Illes Balears).

   I de bell antuvi, els catalans (de la Catalunya sencera) van desplegar la resistència contra la integració, desplegament que s’ha mantingut fins al dia d’avui.

   Amb la Guerra de Successió, Catalunya (Sencera) va tenir la millor oportunitat històrica per tal d’alliberar-se de l’opressió franco-espanyola.

   A l’any 1706, els territoris de la Corona d’Aragó es passaren al bàndol austracista. I Barcelona esdevingué el centre operacional de l’exèrcit austracista.

    A l’any 1710, els soldats catalans, integrats dins l’exèrcit imperial, ocuparen Madrid.

   Per veure una sinopsi dels procés bèl·lic i de les seves conseqüències polítiques, reprodueixo un text del llibre “La Guerra de Successió'' , de Jordi Terrades.

    Com és sabut, amb la pau d’Utrecht, Anglaterra firmava la pau i deixava els catalans abandonats a la seva sort. Semblantment,   procedí l’Imperi d’Àustria.

    A finals de 1713,  ''En definitiva els catalans estaven estrictament sols enfront de l’enorme exèrcit franco-espanyol del duc de Pópuli, que arriba als 55.000 efectius més la flota de bloqueig.

Aquest bloqueig era permeable i cal recordar que les illes eren encara territori austriacista i per tant arribaven combois des de Mallorca''.

     Passant a considerar una altra situació històrica decisiva, la de la guerra del 36.

      Amb l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, començà la guerra. I, llavors, el govern espanyol i el de la Generalitat es trobaren en una situació geopolítica summament negativa, fins al punt que determinà la derrota militar de la República.

    El General Franco va tenir el suport decidit i directe d’Alemanya i d’Itàlia, nacions que intervingueren directament a la guerra. I també del Papa Pius XI (el qual havia donat el seu suport total a la conspiració eclesiàstica  catòlica contra la República).

    Les anomenades ''democràcies europees'' estaven espaordides de l’ascens del feixisme a Europa (Un dia els llibres d’història hauran d’explicar com fou possible que una Alemanya arruïnada per la guerra espantés Europa).

    A finals de 1936, començada la guerra, el govern espanyol es trobà sense cap suport exterior. Recordem que a ambdós Estats, l’espanyol i el francès s’havia establert un govern de Front Popular de coalició d’esquerres.

    El govern anglès (de dretes) negà el suport a la República espanyola.

   Els germans frontpopulistes francesos foren caïnites.  S’han de veure, emperò, les diferències:  En Caín odiava N’Abel; i certament, no fou el cas que En Léon Blum odiés a Largo Cabellero; però En Blum i els francesos sentien paor de les amenaces de N’Hitler.  En Léon Blum i  l’esquerra francesa van cometre una infàmia històrica. Van signar un hipòcrita  ''pacte de neutralitat'', de manera que tancaren qualsevol tipus d’ajut oficial al govern espanyol.

   Mentre Alemanya i Itàlia es bolcaren en suport d’En Franco, els ''germans'' francesos blindaren la frontera espanyola i, a més a més, retingueren el material de guerra comprat pel govern de Madrid.

    A considerar:  a diferència del govern espanyol tan ''revolucionario'' i tan totsol, el govern polonès bé que va aconseguir firmar un pacte de seguretat amb Anglaterra i França.

    Finalment, el govern espanyol s’hagué d’aferrar a l’únic país que estava disposat a ajudar-lo econòmica i militarment: la Unió Soviètica.

    De manera semblant a la de 1714,  l’exèrcit català tornava a combatre sol contra tropes espanyoles, alemanyes (Legió Condor), italianes i marroquines (voluntaris llogats per En Franco amb diners dels seus protectors; un d’ells fou el líder de la Lliga, En Francesc Cambó).  Això sí, amb el suport terrorífic de N’Stalin.

     Actualment, es succeeixen tot de declaracions que clamen  per la independència de Catalunya; però aquest fervor és manifesta al Principat de Catalunya. Les declaracions s’estalvien fer referències a la situació degradada del País Valencià (A València, els agents espanyolistes han fet una important labor destructiva. Veurem ara les fatals conseqüències socials i econòmiques). A les Illes la situació no és tan degradada, però tampoc convida a llançar coets. Respecte a Catalunya Nord, Barcelona continua sense atraure Perpinyà com a pol principal.

       Els del Principat clamen per la independència, però els clams no declaren quins han de ser els països que els donin un clar suport. En Joan Puigcercós declarava (La Vanguàrdia, 30.6.2010) que els catalans tindrien el suport de l’Europa democràtica, però, és clar, era una simple suposició molt generalista. Allò que és cert és que França no en vol ni sentir a parlar dels drets de Catalunya.

    S’ha de dir molt clarament: França, des de sempre, és una enemiga total contra els drets nacionals de Catalunya. I més encara:  al igual que Espanya, a tot temps conspira contra la llengua catalana.

   Tampoc s’ha de comptar amb Itàlia. Itàlia no en vol saber res de les reivindicacions catalanes.

   És interessant constatar que les nacions més pròximes o més sensibles a les reivindicacions catalanes són els països de l’àrea germànica, com ho foren al conflicte del segle XVIII.

     Com a detall que pot servir d’orientació:  A les Universitats alemanyes hi ha més càtedres de català – i més estudiosos de la llengua catalana – que a les espanyoles. Es pot recordar que a la fira del llibre de Frankfurt, 2007, la cultura catalana fou la invitada d’honor. A França, al igual que a Espanya, no hi ha càtedres de català, ni publicacions destacables sobre la llengua i la cultura catalanes; si de cas, qualque publicació amb voluntat de crear confusió, com és el cas de les referències que fa En Vargas Llosa sobre ''Tirante el Blanco'', com si fos una obra espanyola.