Anarcoefemèrides del 9 de setembre
Esdeveniments
Capçalera d'El Rebelde
-
Surt El Rebelde: El 9 de setembre
de 1893 surt
a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número d'El Rebelde. Periódico comunista
anárquico. Aquesta primera
publicació anarcocomunista saragossana, tingué
una periodicitat irregular. Portava
els epígrafs «Essent la propietat mal adquirida,
l'expropiació és es una
necessitat» i «Condemnats per la societat present a
ser oprimits o opressors,
explotats o explotadors, ens rebel·lem contra
ella». Trobem articles de J.
Allue i Palmiro. Víctima de la repressió,
només pogué publicar sis números,
l'últim el 25 de novembre de 1893, i va ser
substituït en 1895 pel periòdic El
Eco del Rebelde. Periódico comunista
anárquico.
Naixements
Émile Méreaux
- Émile Méreaux: El 9 de setembre de 1858 neix a Laon (Picardia, França) l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Fill d'un ferroviari, treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària«sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 a França.
***
Foto
policíaca de Louis Letellier (ca. 1894)
- Louis Letellier: El 9 de setembre de 1863 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Auguste Letellier. Son pare es deia Louis Letellier i sa mare Cation de llinatge. Milità activament en el moviment llibertari a París (França) –vivia al carrer del Rhin– i es guanyava la vida com a empleat en el registre d'escriptures i comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions. El març de 1892 va ser detingut, jutjat i condemnat per«pertinença a associació criminal». Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya Blanche, on freqüentà el desertor italià Santo Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a París i la policia el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Va ser novament detingut el març de 1894 a París durant les grans agafades repressives contra el moviment anarquista. Va estar fitxat entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Georges Hébert (23 d'abril de 1892)
-
Georges Hébert: El
9 de setembre de 1864 neix a Bayeux (Normandia, França) el
fuster anarquista Georges
Henri Hébert. A començament dels anys noranta era
membre del grup anarquista de
Levallois-Perret (Illa de França, França), que
havia estat fundat en 1882 sota
el nom de «La Solidarité» (Courapied,
Léveillé i Marchand) i que es reunia al
carrer de Gravel. A mitjans de març de 1892, quan vivia al
número 41 del carrer
Launois de Levallois-Perret, el seu domicili, juntament amb el d'altres
anarquistes de la població (Collet, Marchand, Quin, etc.),
va ser escorcollat
per la policia i aquesta hi trobà un prospecte de la
Societat Nacional de
Pólvores Dinamites i un llibre que contenia la manera
d'emprar i el preu de les
pólvores; per aquest fet va ser fitxat l'abril de 1892 com a
anarquista. Durant
l'interrogatori argumentà que tots aquests papers eren d'un
antic llogater. Ben
igual que nombrosos companys, tant de París com de la resta
del país, el 22
d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la propera
manifestació
del Primer de Maig. L'1 de gener de 1894, com altres militants de la
zona, el
seu domicili del número 71 del carrer del Bois de
Levallois-Perret va ser
escorcollat i la policia trobà diversos periòdics
i fullets anarquistes, però
va ser alliberat. El 3 de març d'aquell any, en una nova
agafada policíaca, va
ser novament detingut. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Charles d'Avray
- Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte Charles Henri Jean i de Julliette Dédillière. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir»,«chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80«cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves«conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat«destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I,Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature,Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle,Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.
***
Necrològica
de Francisco Antolín Pueyo apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
gener de 1976
-
Francisco Antolín
Pueyo: El 9 de setembre de 1889 neix a Valdealgorfa
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Antolín Pueyo. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), el gener de 1934 va ser condemnat pel
Tribunal
d'Urgència a 18 mesos de presó per«tinença d'armes i coaccions». En 1937
col·laborà en Cultura y
Acción. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos camps
de concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Sant Joan de
Vedats (Llenguadoc, Occitània) i milità en la
Federació Local de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Francisco
Antolín Pueyo va morir el 15
d'octubre de 1975 a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc,
Occitània).
***
Foto
antropomètrica de Pere Casals Solà (setembre de
1917)
-
Pere Casals Solà:
El 9 de setembre de 1892 neix a Sant Quirze de Besora (Osona,
Catalunya)
l'anarquista Pere Casals Solà, conegut com El
Petróleo. Sos pares es deien Josep Casals i Ana
Solà. Forner de professió,
participà activament en els aixecaments de l'estiu de 1917 a
Barcelona
(Catalunya) i fugint de la repressió, a
començament d'agost d'aquell any, passà
a França. D'antuvi treballà alguns dies a les
veremes de Cornellà de la Ribera
(Rosselló, Catalunya Nord) i el 24 de setembre de 1917,
després d'haver
rebutjar signar un contracte de treball, va ser enviat per la policia
de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a la
frontera, que el va fitxar com a«anarquista militant, propagandista perillós i
partidari de l'acció directa».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16 de
febrer de 1975
-
Mariano Pérez
Cortázar: El 9 de setembre de 1901 neix a El
Arenal (Àvila, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Mariano Pérez Cortázar. Quan
era molt jove emigrà a
França, on començà a militar en el
moviment anarquista. De bell nou a la Península,
visqué a Castella la Nova amb sa companya i sos tres
infants. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb
altres persones a la
serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va
ser encerclat per
les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit
en una cama i un
altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell
aconseguí trencar
el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i lluità al front de Madrid.
Arran dels bombardejos
franquistes, va perdre gairebé totalment
l'audició. En 1939, amb el triomf
feixista, passà a França i aconseguí,
gràcies a parlar bé el francès i
posseir
alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest
país abans de
la guerra, evitar els camps de concentració. Durant
l'Ocupació treballà de llenyataire.
Després de la II Guerra Mundial, s'establí a
Peiròlas (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de Galhac
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on
finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya
franquista,
aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i
milità en la seva Federació
Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir
el 24 de setembre de 1974 a Graulhet
(Llenguadoc, Occitània).
***
Manuel
Firmo
- Manuel Firmo: El
9 de setembre de 1909 neix a Barreiro (Setúbal, Lisboa,
Portugal) l'esperantista
i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Fill d'un
maquinista ferroviari,
va fer els estudis primaris a Faro (Faro, Algarve, Portugal) on sa
família
s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a
Barreiro i en aquesta ciutat, el
desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una
fàbrica de suro.
Acomiadat després d'una vaga, esdevingué
successivament peó de paleta,
oficinista de la química Companhia União Fabril
(CUF, Companyia Unió Fabril),
d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de
bell
nou tornà a treballar en la indústria surera.
Freqüentà les biblioteques de
l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual
esdevingué bibliotecari, i del
Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto.
Formà part de Societat
Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto
Operário
Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932
fou membre de la
plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube
Barreirense (Barreirensezinho).
Passà un examen i
entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril
del Sud i del Sud-est,
on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora,
començà a militar en el
Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball
(CGT) de Portugal i
fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931
formà part del grup
anarquista «Terra e Liberdade», que
edità un periòdic amb el mateix nom. El 7
de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i
després de l'intent
d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora
el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres
companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel
António Boto) cap a
Espanya, on va ser detingut per «entrada
il·legal». Gràcies a la
intervenció de
Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa
refugiat a Espanya,
va ser alliberat setmanes després de la presó de
Badajoz (Extremadura, Espanya)
i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El
cop militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i
immediatament s'integrà
en les milícies de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) –posteriorment passà
a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada
Internacional. L'octubre
d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader
Portugal»,
manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya
contra la campanya
internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado
Novo i la seva
aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern
republicà.
L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va
patir
una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a
Madrid i després a València
(València, País Valencià) per
curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en
l'aviació republicana com a sergent mecànic.
Arran de l'avanç franquista, va
ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de
les Cases Barates
de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet,
passà a França amb
sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita).
Després d'un temps als camps de concentració
d'Argelers i de Gurs (Barraca 22),
va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a
treballar en una fàbrica de material aeronàutic i
en la reconstrucció d'un
canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després
de la capitulació francesa, va
ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i,
davant el perill de
ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment
a Portugal.
Detingut a la frontera portuguesa de Beirã
(Marvão, Portalegre, Portugal) el 6
d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns
mesos en diverses
presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat,
també sense judici, el
juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal
(Chão Bom, Tarrafal,
Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la
Organização Libertária
Prisional (OLP, Organització Llibertària
Presidiària), amb Acácio Tomás de
Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres.
Després de 53 mesos de
detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a
Barreiro, com que no va
trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo,
Angola), on sos dos
germans petits seus, també anarquistes, s'havien
instal·lat. D'antuvi treballà
en una empresa forestal, després de serraller en els
ferrocarrils de Benguela (Benguela,
Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a
Portugal i dos anys
després s'establí a Barcelona, on residia la
família de sa companya Josefa. En
els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates
de Barcelona. Després de la
Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme,
viatjà anualment a
Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari
de Lisboa. En 1978
publicà el llibre autobiogràfic Nas
trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal.
En 2003
les seves col·laboracions en el periòdic
anarquista A Batalha sobre la
guerra d'Espanya van ser recollides i editades
sota el títol Em torno da guerra
civil
espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 30
de gener de
2005 a Barcelona (Catalunya), on fou enterrat. Deixà alguns
escrits inèdits.
***
Necrològica
de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 5 d'abril de 1988
-
Liberto Catalán
Chiva: El 9 de setembre de 1910 neix al barri de
Sarrià de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Liberto Catalán Chiva. Quan tenia 17
anys s'afilià al
Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1932 va ser tancat a la Presó Model de
Barcelona, on, el 10
de març d'aquell any, fou un dels signataris d'un manifest
contra l'estratègia
sindical trentista
d'Ángel Pestaña
Núñez. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i pogué emigrar a
l'Argentina. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, pogué retornar a
Catalunya i s'integrà en el Sindicat de la
Construcció de la CNT, on milità
fins a finals de 1987, quan hagué de ser ingressat a
l'Hospital de Sant Pau de
Barcelona malalt de càncer. Posteriorment marxà
al domicili francès de sa
filla. Liberto Catalán Chiva va morir el 23 de desembre de
1987 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta
població.
***
Elena
Quinteros
-
Elena Quinteros:
El 9 de setembre de 1945 neix a Montevideo (Uruguai) la mestra
anarquista Elena
Cándida Quinteros Almeida. Sos pares es deien Roberto Luis
Quinteros Pujadas,
socialista, i María del Carmen Lidia Almeida Buela (Tota), catòlica practicant. Sa
família obrera vivia al barri de
Jacinto Vera de Montevideo. Després d'educar-se en un
col·legi de religioses
dominiques, en 1962 començà a estudiar pedagogia
a l'Institut de Professors
Artigas (IPA), centre destinat a la formació de docents
d'educació secundària. Activa
militant sindicalista de la Convenció Nacional del
Treballadors (CNT),
s'integrà, amb altres companys (Lilián Celiberti,
Yamandú González, Telba
Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions
Sociopedagògiques, iniciativa dels
mestres de l'Institut Cooperatiu d'Educación Rural (ICER),
participant sobretot
a partir de 1967 a la cooperativa de Capilla de Farruco (Durazno,
Uruguai). En
aquests anys d'estudiant formà part de
l'Agrupació 3 de l'Associació
d'Estudiants Magisterials de Montevideo (AEMM) i de la
Federació Uruguaiana de
Magisteri (FUM). En
1966, un cop acabat
els estudis, treballà com a mestra a l'Escola de
Primària Núm. 195 de Pando (Canelones,
Uruguai). En aquest mateix 1966 s'integrà en la
Federació Anarquista Uruguaiana
(FAU) i milità activament en la Resistència
Obrero-Estudiantil (ROE). El 16 de novembre
de 1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5
d'Intel·ligència
i Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián
Celiberti, Yamandú González i
Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquestaèpoca es matriculà a la
Facultat d'Humanitats, on conegué José
Félix Díaz Berdayes, que esdevingué
son
company, i començà a estudiar Pedagogia de
l'Educació. El 22 d'octubre de 1969
va ser novament detinguda; processada per«fabricació d'explosius», va ser
condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de
Montevideo fins al 16 d'octubre
de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la
Secció 12
de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son
company. En aquesta època,
des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de
Neumàtics Societat Anònima
(FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos
polítics que
preparaven paquets de comestibles que després eren portats a
les presons. Novament
requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny
de 1975 va
ser destituïda i se li va impedir exercir la seva
professió de mestra. En
aquesta època passà clandestinament a Buenos
Aires (Argentina), on visqué fins
als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a
Montevideo. En aquestaèpoca participà en l'acte fundacional del Partit
per la Victòria del Poble
(PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació
guevarista de
l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre
de la
seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps
passà a ser una
organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va
ser detinguda al seu
domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al
centre de tortures «300
Carlos», depenent de la Divisió
d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del
28 de juny
va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb
l'ardit de contactar
amb un company per a facilitar la seva detenció,
però ella fugí i saltà un mur,
accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i
demanà asil i el
personal de l'ambaixada intentà socórrer-la,
però els seus segrestadors,
forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la
complicitat dels policies
a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la
portaren. Va ser reclosa al
Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el
Núm. 2537 i sotmesa a salvatges
tortures, segons els testimonis d'altres presos allà
detinguts. Julio Ramos,
ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà
telefònicament amb el Ministeri de
Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets
a Guido Michelin Salomó,
subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent
aleshores a la seu
ministerial. Immediatament el govern veneçolà
denuncià formalment el segrest de
la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es
reuní el
Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar
la «dona», fet que
demostrava que la «dictadura
cívico-militar» no estava disposada a tornar viva
la mestra. Aquesta situació degenerà en un
incident diplomàtic d'envergadura
que acabà amb la ruptura de relacions
diplomàtiques per part de Veneçuela dos
dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena
Quinteros, presumiblement, va
ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de
juliol de
1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria
Núm. 13, conegudes com «300
Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser
enterrats en un
cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo
(Canelones, Uruguai);
posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al
Batalló
d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo
Cavalli processà
l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable
en primera instància
de la desaparició forçada d'Elena Quinteros;
jutjat, va ser condemnat i
empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de
Primer Grau de
Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de
l'Uruguai amb el nom«Mestra Elena Quinteros»; també existeix
una biblioteca que porta el seu nom. En
2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren
l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de
la maestra Elena Quinteros. Elena
Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la
dictadura i per la
llibertat d'expressió.
Elena Quinteros (1945-1976?)
Defuncions
Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París
-
Antoine Salis: El
9 de setembre de 1961 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França)
l'anarquista Antoine Hippolyte Salis. Havia nascut el 3 de juny de 1897
a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània). Sos pares es deien Pierre Louis Salis,
fuster, i Marie
Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va
ser
condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918
fundà la Union
Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió
Amical de Cecs del
Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre
confecció i de venda d'objectes i
utensilis diversos produïts pels invidents, creà la
Cooperativa dels Cecs de la
Loira i fundà i dirigí la «Maison des
Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps,
França), casa de repòs i de vacances per a cecs.
Militant anarquista com son
germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu
domicili les Joventuts
Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la
creació del Grup
Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué
el seu secretari general.
Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la
Unió Anarquista
(UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista
(UAC) en 1926. Com a artista
líric, el març de 1927 va ser nomenat
organitzador artístic del consell
administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet,
Régis Eyraud,
André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i
Eugène Soulier. Durant els anys
trenta també milità en la Confederació
General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la
Federació Anarquista Francesa
(FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en
formà part del seu
consell d'administració, fou gerent del seu
butlletí i entre 1947 i 1960 la
presidí. També fou membre
d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels
Cecs). En tot
el període d'entreguerres es consagrà
especialment a la defensa dels companys
que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que
permetés una vida digna.
Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943
i finals d'agost de 1944, en
la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels
Franctiradors i Partisans
Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior
(FFI),
fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la
Medalla de la
Resistència i autoritzat a portar la insígnia
núm. 283.381 de les FFI. Antoine
Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de
Neuilly-sur-Seine
(Illa de França, França). Un carrer de
Saint-Étienne porta el seu nom.
***
Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966
-
Segundo Navarro
Casas: El 9 de setembre de 1966 mor a Au Sandre
(Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Havia nascut cap el 1899 a
Sarrión
(Terol, Aragó, Espanya). En 1919 s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la
guerra civil
lluità com a soldat en l'exèrcit de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. Malalt d'un càncer
estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 a Au
Sandre
(Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta
localitat.
***
Sigfrid Català Tineo
- Sigfrid Català Tineo: El 9 de setembre de 1978 –algunes fonts citen el 7 de juliol– mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Havia nascut l'11 de juliol de 1906 a València (País Valencià). Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre de 1978 a València (País Valencià) i el 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.
Sigfrid Català Tineo (1906-1978)
***
Necrològica
de Cándida Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
gener de 1988
-
Cándida Martínez:
El 9 de setembre de 1987 mor Libós (Montsempron e
Libós, Agenès, Gascunya,
Occitània) l'anarcosindicalista Cándida
Martínez. A començament dels anys
trenta treballava d'infermera a la Clínica «La
Alianza» de Barcelona
(Catalunya) i militava en la Secció d'Infermeres del
Sindicat de Productes
Químics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquest sindicat va
conèixer son futur company, l'anarcosindicalista Pablo
Bravo, que havia ajudat
les infermeres en l'organització d'una vaga.
Després de la guerra, amb son fill
Liberto de 18 mesos i sa mare ja anciana, passà
clandestinament a França. Pogué
reunir-se amb son company, que ja havia passat abans la frontera i
treballava
en l'agricultura, i entre 1940 i 1942 la família va estar
internada a diversos
camps de concentració (Saint-Fons, Ribesaltes, Manzac i
Montelaimar). Posteriorment
la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on continuaren
militant en la CNT de l'exili.
***
-
Antoni Masalias
Torres: El 9 de setembre de 1993 mor a París
(França) l'anarcosindicalista Antoni
Masalias Torres. Havia nascut cap 1915 a Solivella (Conca de
Barberà,
Catalunya). Fill d'una família confederal, quan tenia 18
anys s'afilià a les Joventuts
Llibertàries del seu poble i després a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la guerra civil lluità com a
milicià i en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Son pare, Jesús Masalias (Nelo),
va
ser condemnat a 30 anys de presó per l'exèrcit
franquista. Durant la II Guerra
Mundial va enviat a treballar a una base submarina de Bordeus
(Aquitània,
Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de
l'exili. Des dels anys cinquanta
milità amb sa companya Adelina Montseny en la
Federació Local de Caen
(Normandia, França) de la CNT. Posteriorment
milità en el Sindicat d'Oficis
Diversos de París (França). Després
d'una llarga malaltia, Antoni Masalias
Torres va morir el 9 de setembre de 1993 a l'Hospital Internacional de
la
Universitat de París (França) i va ser enterrat
el 24 de setembre d'aquell any
al seu poble natal al costat de son germà Gregori Masalias
Torres, afusellat
pels franquistes en 1940.
***
Jürgen Lohstöter (2005)
- Jürgen Lohstöter: El 9 de setembre de 2006 mor a Hamburg (Hamburg, Alemanya), a resultes d'un sobtat atac de cor, el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Havia nascut el 23 de desembre de 1947 a Hamburg (Hamburg, Alemanya). Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en patí dues trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges.
Actualització: 09-09-18