Anarcoefemèrides del 7 de setembre
Esdeveniments
Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària
- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.
Naixements
Magí
Cabruja Martra
-
Magí Cabruja
Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná
(Entre Ríos, Argentina)
l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra–el seu primer llinatge
sovint citat de diferents maneres (Cabrujas,Cabrajas, etc.). Quan era un infant
es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja
formava part del
moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió,
milità en el Sindicat
de la Construcció de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys
del pistolerisme i
de la il·legalitat ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica en els comitès
confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT o
la presidència del Sindicat de la Construcció de
Barcelona. El 14 de novembre
de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del SindicatÚnic del Ram de
la Fusta, però va ser alliberat després de
declarar. L'1 de juny de 1930
participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la
Construcció de
Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la
junta
del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per«reunió clandestina», però
va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de
telèfons. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el
21 d'octubre de 1936
fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume
Aragó Garcia, Vicenç
Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz
Díez, Vicenç Pérez
Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas
Magriñà), conseller-regidor de la
CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al
Comitè Permanent Municipal de
l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal
barcelonina ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat, com ara
conseller-delegat del Districte
Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap
del Servei
d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21
de juny de 1937 va
ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya
(JDPC),
creada el 9 de juny d'abans. També representà la
CNT en la Junta Regional de
Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i des d'allà pogué
embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940
arribà, amb sa companya Concepción
Español i sos fills María i Magín, a
bord del vaixell De la Salle a la
República Dominicana i sa família
s'instal·là a
Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República
Dominicana). Posteriorment,
després de moltes dificultats, passà a
l'Argentina, on entrà a formar part de
la Federació d'Obrers de la Construcció Naval.
Fou membre de la Subdelegació de
la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la
secretaria general, formant
part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro
Herrera Camarero, Jacobo
Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seusúltims anys de sa
vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions
per ajudar els
companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de
1948 a Buenos Aires
(Argentina). Son fill Magín Cabruja Español
també va ser un destacat militant
anarcosindicalista a l'Argentina.
***
Roberto das Neves
- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações,República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).
***
Igualdad
Ocaña Sánchez
-
Igualdad Ocaña
Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a
Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra
racionalista anarquista Concepción Ocaña
Sánchez, més coneguda com Igualdad
Ocaña Sánchez. Era filla i
germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França
fugint de la
repressió. Sa nombrosa família estava formada
pels pares (Antonio Ocaña i
Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad,
Alba, Natura,
Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A
partir de 1924 visqué
primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) i poc després a París
(França), on van romandre uns anys, hi anà a
escola i aprengué el francès. En
1931, després de vuit anys d'exili, amb la
proclamació de la II República
espanyola, després d'un temps a Cartagena
(Múrcia, Espanya), la família es
traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella
s'incorporà
amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on
introduí
ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts
plàstiques, etc.) apresos a
França, i també treballà de cosidora a
casa. Aquest mateix any de 1931 va ser
nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a
diverses poblacions maresmenques
(Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals
de 1931
participà en una comissió creada per a fundar un
grup de dones de suport als
presos. En aquests anys formà part del grup anarquista«Amor i Voluntat». Tingué
com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos,
que
durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de
la Torrassa. En 1939,
amb el triomf franquista, passà amb sa família a
França. Després d'un temps de
penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo
(actual Santo
Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez
(El Seibo, República
Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb
son fill Helenio Campos Ocaña,
a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador
Francisco Franco, la parella
retornà a Catalunya, on continuà militant en el
moviment llibertari, residint a
partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i
Mèxic. Col·laborà en
diferents publicacions periòdiques llibertàries,
com ara Solidaridad Obrera.
Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre
de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de
la família
Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació
Anselmo Lorenzo de Madrid.
Defuncions
Félix Bour
- Félix Bour: El 7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 a París (França). Era fill natural de Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat Bour, i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa).
***
Bruno Filippi
-
Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a
Milà (Llombardia, Itàlia) el
militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de
març de 1900 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo
Armando, tipògraf, i Anna
Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va
traslladar a Milà
(Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de
missatger i ja era
conegut per la policia, que el va qualificar d'«element
perillós». El 20 de
maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una
manifestació
antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció«Visca l'anarquia» i 59 bales;
incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en
l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels
enfrontaments entre
intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit
mesos de presó, el
febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a
tipògraf en la
impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a
files i el març de
1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser
detingut per«atemptat contra la llibertat del treball» per
haver obligat sota amenaces
alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers,
però va
ser posat en llibertat el 23 de maig. En
aquesta època va
ser col·laborador habitual del periòdic
anarcoindividualista Iconoclasta!
de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer
servir diversos pseudònims (For well, Filippo
Rubin).
En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els
enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre
va ser present. Se
li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa,
Aldo
Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la
Palau de Justícia de
Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni
Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb
explosius a al domicili
del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21
hores,
Bruno Filippi va morir, a conseqüència de
l'explosió de la bomba que portava
adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano
nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a
la Galleria Vittorio
Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va
explotar uns minuts abans del
previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de
juliol de
1920, a Milà, van processar els anarquistes
còmplices de l'atemptat del Circolo
dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi;
Perego va
ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els
redactors d'Iconoclasta!
van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de
fullet
sota el títol Scritti postumi. Son
germà Annunzio Filippi, dos anys
menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17
anarquistes
(Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de
material explosiu
i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i
a un de vigilància
especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà
estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi,
novel·la biogràfica
sobre Filippi.
***
Barber
-
François Malicet: El 7 de setembre de 1927 mor
assassinat per
un lladregot el militant llibertari François Malicet. Havia
nascut el 15 de
maig de 1843 a Nouzon (Ardenes, França). Membre del grup
anarquista «Les
déshérités» (Els
desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb
Fortuné Henry, germà d'Émile Henry,
arran d'una conferència que va fer a la
regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de
colònia comunista
llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont,
però per mor d'una diferència amb un
altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de
professió i aleshores anarquista,
va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier
prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels
budells del darrer capellà,
penjarem el darrer poli).
José García Viñas fotografiat a Melilla
- José García Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla (Nord d'Àfrica) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Havia nascut el 3 de novembre de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme --se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'ImpostÚnic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El ImpuestoÚnico, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. Va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).
***
Rafael
Domeque Ibor
- Rafael Domeque Ibor: El 7 de setembre de 1941 mor a Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Havia nascut l'1 de febrer de 1897 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).
***
Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg
- Francesc Ballester Orovitg: El 7 de setembre de 1957 mor en el descarrilament del tren París-Nimes (França) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Havia nascut el 12 de setembre de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).
---