La filosofia i la ciència, objectius diferents. Reedició.

La filosofia i la ciència, objectius diferents En aquest article exposo la següent tesi: L'objectiu últim de la filosofia no és la pura recerca de la veritat a la manera de la investigació d'una qüestió de física sinó que, pel contrari, allò que pretén és o bé destruir una suposada amenaça moral a la societat, o bé construir alguns fonaments morals d'aquesta societat. O, dit d’una altra manera, l'activitat filosòfica consisteix en argumentar amb raonaments per a afirmar com a vertadera una determinada ideologia o/i negar la veritat o consistència d'una altra o, en plural, d'unes altres ideologies. El filòsof presenta la seva literatura com a una contribució a la moral en l'accepció més ample de la paraula (de fet, la ideologia és present en totes les activitats dels humans); fins al punt que els més ambiciosos presenten la seva obra com a doctrina de salvació per a la humanitat o per a una determinada cultura. I/o, inversament, argumenten sobre la malesa moral d'una altra o altres ideologies. Així, per posar un exemple, el tomisme considera que la filosofia és al servei de la teologia - Philosophia ancilla theologiae - i que la teologia és la ciència de Déu. Per a Tomàs d'Aquino, l'objectiu de la filosofia és servir d’instrument en suport de la dogmàtica catòlica, i d’instrument per a construir una ciutadella que fes intocables el Papa i la Cúria romana (Es tractava de demostrar la infal·libilitat del Papa, així com fer resplendent l’autoritat dels cardenals en matèria de ciència). No debades, el Papa de Roma ofereix les garanties per a la salvació eterna dels mortals: assistit per l'Esperit Sant, no pot equivocar-se en allò tocant a les qüestions que són matèria de fe o de moral. Entén En Tomàs que tota filosofia sense la veritat revelada per Déu, inexorablement cau en l'error i comet el pecat d'orgull. Ja mil anys abans N'Agustí proclamava la màxima de credo ut intelligam (És perquè tinc fe en les veritats revelades que puc avançar en la comprensió del món). Els llibres de text i les enciclopèdies repeteixen ad infinitum que els filòsofs són uns homes que es dediquen a la recerca de la veritat com a activitat principal, uns homes que són uns amants del saber. Però, de seguida, un hom veu que aquesta definició no és correspon amb la realitat. Que, si bé en una primera època (Tales de Milet, 635 aC), podria semblar que els savis i els filòsofs eren una mateixa cosa, a no tardar, s’havia de distingir la diversitat d’objectius entre els homes que volien construir una ciència i els que desplegaven arguments a favor d’una determinada ideologia i/o en contra d’una altra. Quan En Plató descabdellava arguments contra la física d’En Demòcrit, la seva intenció no era fer una contribució a la ciència física (Ciència física que es va desplegar mai al món antic), sinó invalidar aquelles teories físiques que feien inconsistents les seves pròpies especulacions metafísica. En Plató negava l’atomisme no a causa d’unes investigacions pròpies sobre la naturalesa, sinó per motius ideològics; l’atomisme de Demòcrit era un obstacle a la teoria de les Idees platònica. Als primers temps de l'Edat antiga, els sabers, allò que podríem anomenar els rudiments de la ciència, es manifestaven a les grans civilitzacions orientals; a Sumèria, a Egipte, a l'Imperi persa. Eren uns sabers molt lligats a les aplicacions pràctiques; rudiments d'aritmètica i geometria, rudiments de física i d'astronomia, rudiments de ciències naturals i de biologia, rudiments d'anatomia, i així. Les ciutats gregues emergents eren deutores i aprenents d'aquests sabers de les civilitzacions veïnes. A partir del segle VIII aC, es fa evident al món antic l'èxit extraordinari de l'originalitat de les polis, de les ciutat-estat gregues. És un fenomen portentós: en uns pocs segles, a les costes de la Mediterrània i de la Mar Negra, i del Bósfor, apareixen noves ciutats gregues com si fossin bolets. No són a resultes d'una guerra de conquesta; són ciutats de nova creació producte d'una fundació per obra d'una ciutat mare, la metròpoli; ciutats que inicialment eren una simple colònia comercial. En efecte, totes les colònies, quasi sense excepció, eren portuàries. En aquesta estratègia colonitzadora, destacà la ciutat de Milet: ella sola va dur a terme la fundació de 90 colònies, una cinquantena de les quals han deixat registre com a ciutat històrica (I Bizanci fou la més notable). La Història de la filosofia i les enciclopèdies expliquen que en aquesta ciutat, Milet, va tenir lloc el naixement de la filosofia, al segle VI aC. Es diu que, per primera vegada a la Història, En Tales de Milet va escriure una obra, Sobre la naturalesa, on explicava l'origen i naturalesa del Cosmos per causes purament materials d'acord amb unes lleis físiques que regulaven tota la naturalesa; cosmologia on no intervenien ni els herois ni els déus ni cap ésser mitològic. Anaxímenes i Anaximandre seguiren el camí de Tales. Es diu que amb ells apareixia la filosofia, però les històries de filosofia i les enciclopèdies no expliquen o no expliquen prou bé que a aquells homes eren denominats amb el nom de savis; si de cas, més en davant, es distingí entre la paraula generalista "savi" i la més específica de "físic", en el sentit de la llengua grega de l'època, que volia dir "el savi que tracta sobre la naturalesa". La introducció de les paraules "filòsof" i "sofista" va obeir als intents dels ideòlegs de la reacció - Sòcrates, Plató, Aristòtil - de desqualificar en conjunt els teòrics de la convencionalitat, és a dir, la Il·lustració grega. Les filosofies sempre es presenten com una lluita contra un suposat mal moral que afecta a tota la societat o contra una suposada amenaça; i en positiu es presenten com a instrument del Bé, de la pau social o fins i tot de la salvació. Les filosofies sempre es manifesten com a crítica a una altra filosofia o ideologia (per exemple, pot ésser una crítica a la religió). Abans de la modernitat, el control ideològic de l'Església catòlica - totalitari i altament destructiu - imposà el tomisme com filosofia oficial i com a pensament únic. No és el cas de que el pensament d'En Tomàs d'Aquino convencés els caps pensants de l'Univers catòlic, sinó que fou imposat per ordre del Papa. El Poder de Roma - el poder material, és a dir, la policia del Papa - ofegava el sorgiment de qualsevol mostra de pensament dissident. No és el cas que el pensament d'En Tomàs d'Aquino convencés a N'Alexandre IV, sinó, al revés, fou N'Alexandre el qui feu l'encàrrec a En Tomàs. Enunciat de la tesi general: Són els sentiments i la voluntat dels homes allò que determina quina serà l'activitat intel·lectual d'aquests homes i quin seran els objectius a aconseguir (M'he d'avançar a dir que l'enunciat no té res a veure amb la filosofia que es diu vitalista o irracionalista, com la d'En Nietzsche o En Schopenhauer). És la voluntat la que decideix, però és una voluntat oberta al discurs intel·lectual i/o a les noves emocions que deriven de les seves vivències. Precisament són nombrosos els filòsofs que declaren i expliquen l'emoció que els produí una determinada vivència com a causa determinant de la seva dedicació a l'activitat filosòfica o a la negació o revisió de la filosofia que havien elaborat. És el cas d'En Kant: la lectura de Investigació sobre l'enteniment humà, d’En Hume li provocà una crisi i renuncià a la filosofia idealista d'En Wolf on estava instal·lat fins aleshores. La guerra ideològica. L'enunciat de la tesi faria: tan bon punt en una determinada societat hi ha llibertat de pensament, la guerra ideològica aflora i es fa patent. O sigui, guerra sempre n'hi ha, oculta en un règim totalitari i present en un règim tolerant. Aclariment: No és el cas que la guerra ideològica sigui una contesa entre cavallers. Majorment, és una guerra bruta; i encara més si hi intervenen els sicaris de les ideologies totalitàries, com per exemple els sicaris de l'Església catòlica, com fa En Benet XVI i els seus cardenals tot fent campanya contra el que ells anomenen fonamentalisme laic. Els totalitaris, si poden, fan recurs a l'espasa per demostrar la bondat de la seva teoria. Primer fou el naixement de la polis democràtica, i, alhora, el de la filosofia. Primer fou la democràcia, després, la Il·lustració. Els conflictes socials es manifestaren en forma de guerra ideològica i amb el sorgiment de corrents ideològics i d'escoles de filosofia. A les democràcies de les polis, el debat ideològic era permanent; d'aquí de derivava la presència del savi en el paisatge ciutadà quotidià. La ideologia dominant - la il·lustrada, la democràtica - establia el principi de l'emotivisme moral: les normes morals i les lleis són resultat de la voluntat dels homes, de la majoria. Els homes fan i desfan les lleis segons els seus sentiments. No són el resultat de cap ciència. La ideologia reaccionària - representada per Sòcrates, Plató i Aristòtil - estableix l'intel·lectualisme moral; entén que la norma moral és el resultat d'una ciència, que hi ha uns valors morals - la idea de Bé - que es coneixen per mitjà de l'activitat intel·lectual; i que una vegada un hom coneix el Bé, necessàriament voldrà aquest Bé. És a l'abast de tothom constatar que la Il·lustració grega fou derrotada no pels teòrics de la reacció, sinó per l'exèrcit del rei En Filip II de Macedònia. A l'Univers espanyol la figura d'Aristòtil és poc menys que intocable; sempre es presentat com un dels més grans filòsofs de la humanitat; però també com un gran científic, l'obra del qual fou el fonament de la física i de l'astronomia de l'època clàssica i medieval (Vegeu l'article N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino, on intento posar de manifest que els llibres de física de N'Aristòtil estan farcits d'una ideologia anti-empírica de manera que no anaven orientats cap a la ciència, sinó que, al revés, constituïren un mur contraposat al progrés científic). Enunciat de la tesi: Excepció feta dels positivistes, l'objectiu dels filòsofs mai ha sigut el de l'avanç de la ciència. En el cas de que un científic es dediqui també a qüestions filosòfiques - cas que no és gens rar -, no per això la seva obra filosòfica és al servei de la ciència (Per posar un exemple: En Pascal era matemàtic, però en els seus Pensaments, d'allò que tracta és de moral, de metafísica, i convida al lector a apostar a favor de l'existència de Déu). S'ha de deixar de banda la ficció de que la filosofia era com a la mare de les ciències, de que les ciències positives es van anant separant de la filosofia a mesura que es feien grans, a l’època moderna. L'aportació de les escoles de filosofia a l'avanç de la ciència fou pràcticament nul·la. Durant l'edat mitjana i fins al triomf de la Il·lustració moderna, el monopoli de l'Església catòlica va frenar l'avanç de la ciència. Els monestirs i les universitats més aviat foren centres de cultiu de la no-ciència, de la superstició, del fanatisme i de la intolerància. Quan, a la fi, al segle XVII, quan semblava que la física com a ciència havia de obrir-se pas amb l’obra d’En Galileu, heus ací que la Inquisició el va processar i condemnar. Tot i les iniciatives de les ciutats renaixentistes italianes, aquestes no aconseguiren defugir el despotisme de Roma. Qualsevol projecte d’investigació sobre astronomia havia de ser presentat a Roma per a la seva aprovació. Per exemple, a l’any 1623, el Papa Urbà VIII autoritza En Galileu a escriure un llibre per a comparar els sistemes de Ptolemeu i Copèrnic (Prèviament, a 1616, el Sant Ofici havia publicat un edicte contra Copèrnic). En Galileu es jutjat i condemnat a 1632 per haver publicat els Diàlegs. Així mateix, aconseguí publicar els Discursos sobre dues noves ciències, a Leiden, Països Baixos, a 1638. Hem de veure que els intents d’introduir la física com a ciència foren ofegats a tota la geografia on arribava el despotisme romà. Que les ciutats italianes, abans tan avançades i distingides, acabaren dins la foscor i l’estancament. Que en Galileu fou processat per decisió del Papa de Roma. Que el president del tribunal fou el cardenal Roberto Bellarmino; que l’autoritat amb que es revestia el cardenal era en nom de la ciència. Que aquest Roberto fou el mateix que condemnà a la foguera a En Giordano Bruno. Que el Papa va recompensar canonitzant-lo. Que avui aquest jutge que condemnava innocents figura als calendaris catòlics com a sant (17 de setembre). Que la condemna contra En Galileu no fou anul·lada fins a l’any 1992. A vegades, es presenta l’oposició a Copèrnic per part de l’Església catòlica com una equivocació lamentable (els apologistes catòlics treballen en aquest tema) , de manera que es manté el discurs apologètic de sempre tot afirmant una grandiosa contribució de l’Església en relació a la ciència. En un futur – jo espero no massa llunyà -, els llibres de text i les enciclopèdies s’hauran acostat a la realitat històrica i explicaran que els qui ara figuren com a grans savis catòlics – teòlegs, filòsofs i suposats científics – foren, majorment, uns frares d’una determinada ordre religiosa (cada ordre religiosa establia la seva orientació científica; i les ordres religioses es repartien les càtedres universitàries segons el seu grau de poder polític), frares que s’esgotaven intentant fer ciència a partir de pressupòsits que eren la negació de la ciència. Durant més de mil anys, aquells frares (Dic frares, no d’una manera despectiva, sinó atesa a la realitat social) carregaven sobre les seves amples esquenes la saviesa heretada. Havien de carregar i transmetre tot un cúmul de falsos sabers. Dins el sistema catòlic romà del saber jerarquitzat, aquells savis, en cap cas, podien defugir l’ordenament oficial del saber segons era la voluntat del Papa i de la Cúria romana. Fins al segle XIII, la seva ciència havia de coincidir amb la filosofia de N’Agustí (és a dir, la filosofia platònica adaptada al dogma catòlic) , i, a partir del segle XIII, amb la d’En Tomàs d’Aquino (és a dir, la filosofia de N’Aristòtil, també adaptada). Aquells suposats savis, acumulaven tot de errònies o fantasioses informacions, sobre les que podien fer comentaris, sempre mostrant una manca d’esperit crític. Per exemple, les Etimologies de N’Isidor de Sevilla, segons les enciclopèdies catòliques i afins, figuren com una joia de la formidable saviesa de l’autor, i que summament apreciades a tot Europa. Però la realitat és que les Etimologies són un compendi de mostres del pobre nivell de coneixement científic, de manera semblant a la resta d’obres de divulgació medievals. Així, N’Isidor especulava sobre la llengua dels nostres primers pares, i feia saber que abans de Babel, al món hi havia una sola llengua que era l’hebreu. També fa un recull dels sabers sobre els àngels, i descriu les nou categories angèliques, perfectament jerarquitzades. El nom de l’obra era Etimologies, i, en efecte, és un llibre fantasiós de tot tipus d’etimologies; però allò que s’ha de veure és que les Etimologies era compilació del saber del seu temps. S’ha d’entendre que no hi havia altre tipus de compilacions del saber. Allò a destacar és l’estancament del saber durant mil anys. Encara al segle XV es feien reedicions de les Etymologiae, com si fos una mena d’enciclopèdia de saber superior. La reforma luterana significà la desfeta del despotisme de Roma. La llibertat del cristià proclamada per En Luter va fer possible el desplegament de la ciència. Una vegada iniciada la modernitat, el desplegament de les ciències positives fou incontenible. La derrota de l’Església catòlica fou tan severa que, fins i tot els països sota el domini ideològic catòlic es van veure obligats a reconèixer l’autoritat indiscutible de les ciències positives, i els cardenals de la Cúria romana deixaren d’ésser doctors en física aristotèlica. La ciència moderna resta independent de les ideologies. És a dir, la ideologia d’un matemàtic o d’un químic no intervé en el resultats de les seves investigacions o del seu treball com a científic. Les ideologies, en canvi, poden ser afectades per segons quines teories científiques o segons quins descobriments. Així, per exemple, les diverses Esglésies continuen sense trobar un postura còmoda respecte de la teoria evolucionista. Encara ara, els neoconservadors protestants i l’Església catòlica menen una nova batalla contra l’evolucionisme, i pretenen que la seva teoria del disseny intel·ligent sigui considerada com a teoria científica. Però aquests excessos dels neoconservadors no inquieten en absolut la marxa de la ciència. Les ciències positives continuen desplegant la seva activitat, ignorant les aventures científiques dels neocons. Podria semblar que el Positivisme lògic – o Filosofia analítica – seria el darrer corrent filosòfic que deixaria aclarida definitivament quina ha de ser la relació entre la filosofia i la ciència. Sembla que no hi ha dubte que el Positivisme és la filosofia hegemònica al món actual. Aquest corrent repeteix, com una cantilena, que la metafísica no és possible com a ciència. I sosté que els fets que s’esdevenen al món han de ser descrits per mitjà de les proposicions de la ciència. I que la filosofia, si de cas – Wittgenstein, Popper -, s’ha d’ocupar a revisar el llenguatge de la ciència. Però no és el cas que els científics tinguin problemes sobre la seva pròpia metodologia científica. Majorment, no fan cas de les teories epistemològiques dels filòsofs. Actualment, el Positivisme és una filosofia que adopta una posició conservadora. És un corrent de pensament que renuncia a la funció que és pròpia de la filosofia, la de participar en el debat ideològic i destapar l’estratègia immoral del Poder de les elits econòmiques. La filosofia a l'abast

Latest Images

Trending Articles

Latest Images