La filosofia. Sobren mil filòsofs. Convé segar arran. (2)

          La filosofia. En sobren mil, de filòsofs. Convé segar arran. (2)

      Aclariment:  És possible que el lector d'aquest escrit trobi exagerat ''segar'' tants d'autors de filosofia. Però s'ha d'entendre que no és cap exageració, que el fracàs de les filosofies  de la modernitat, l'Idealisme i el Positivisme, es correspon amb el fracàs del sistema de les societats classistes,  sistema que assegura el monopoli del poder econòmic i social de les elits  dominants.

      Aclariment:  N'Aristòtil considerava l'esclavitud com una cosa natural, pròpia de les societats, i afirmava que era bo que hi hagués esclaus; així, deia, els homes lliures queden alliberats de les feines mecàniques. I En Pau de Tars (Epístoles, Nou Testament) deia que els esclaus cristians s'havien de comportar com a fills amb el seu amo.  L'Església catòlica mai es pronuncià en contra de l'esclavitud; si de cas, el seu objectiu era la conversió dels esclaus.

     O sigui, tesi:  Si l'esclavitud es va mantenir fins al segle XIX, llavors hem de suposar que el ''moviment filosòfic'' es va moure poc durant dos mil anys.

      Tesi: En tot temps, les elits econòmiques i socials intenten  imposar la filosofia que concorda amb els seus interessos ideològics,  i procuren marginar o eliminar els autors dissidents.

      En aquest segon capítol, hem de veure que els filòsofs de la filosofia idealista alemanya, considerats com uns dels més grans segons els llibres de text espanyols, no provocaren canvis substancials de la societat alemanya, ni foren causa de moviments socials.      Haurem de veure quina era la intencionalitat d'aquests filòsofs. Haurem de veure perquè la seva obra és prescindible. Veurem la crítica a la filosofia alemanya més destacada, una crítica que abasta el pensament d'autors com Kant, Hegel, Nietzsche,  Husserl, Heidegger.

       Vegem, primer, uns breus enunciats com a introducció al tema.

    Tesi:  Allò que pretenia En Kant no era acomodar-se al empirisme de Hume, sinó blindar l'idealisme alemany en front de l'empirisme, o sigui, en darrer terme, negar la validesa de l'empirisme.

    Tesi:  La filosofia de Kant no havia de provocar moviments o canvis socials, perquè precisament allò que pretenia era assegurar l'hegemonia del luteranisme a Alemanya.

     Tesi:  El govern prussià fou el causant de l'enaltiment d'En Hegel.  Fou el govern el que cridà Hegel perquè  ocupés la càtedra de Berlín.

     Tesi:  Aquesta santa aliança és  comprensible.  Segons la Fenomenologia de l'Esperit, la fi de la història (o sigui, la ''culminació de la civilització cristiana'') coincideix amb l'ascensió de la Prússia  de Guillem Federic III.

     Sobre En Kant, podeu veure el meu post  Kant, la metafísica "il·lustrada".

    I amb relació a la filosofia d'En Hegel, podeu veure la meva a anàlisi a la web  Hegel i la Il·lustració.

     Pel que fa a En Nietzsche, haig de dir que, sovint, se'l col·loca dins la categoria de revolucionari i de trencador de motlles. Certament, era escandalós que un catedràtic de llengua grega acusés al ''cristianisme judaic'' i a Plató de ser els causants de la pèrdua dels valors morals superiors, valors que eren els propis de les aristocràcies guerreres antigues. Els filòsofs parisencs (En Foucault i En Deleuze, per exemple) han seguit les petges d'En Heidegger d'enaltiment de la filosofia d'En Nietzsche.

       Però veurem que En Nietzsche no solament és reaccionari; a més a més, comet la desmesura de dir que En Plató i la casta sacerdotal judaica (En Pau de Tars, en concret) foren els causants de la corrupció moral de les nacions europees. No s'ho hagués pensat mai En  Plató que tingués aquests immensos poders, propis d'un semidéu.

     En comptes de no repetir el que ja he explicat als meus escrits sobre el filòsof de Stuttgart, vegeu el meu post       Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu.

       En Martin Heidegger es donà d'alta al Partit Nazi l'1 de maig de 1933, deu dies després de ser elegit rector de la Universitat de Friburg, i  es mantingué com a membre del partit fins a la desfeta de 1945.  Acabada la guerra, el comitè de nesnazificació  el desposseí de la seva càtedra,  i fou declarat inepte per a l'ensenyament.

         Tot i així, els escrits de filosofia d'En Heidegger no poden ser considerats d'ideologia clarament nazi, jo crec.  La meva crítica al filòsof va dirigida contra la seva manipulació del llenguatge fins a extrems increïbles.

    Per no repetir el que he publicat, podeu veure el meu post  Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge.

    El Positivisme i el Neopositivisme  (Filosofia Analítica) són seguidors de les petges d'En David Hume. El filòsof escocès s'havia d'enfrontar en solitari contra la dogmàtica de l'Església anglicana, dogmàtica que era dominant a les Universitats britàniques. Els positivistes d'ara, en canvi, repeteixen la seva cantilena dins un món de total predomini de la ideologia positivista.  Repeteixen una i mil vegades allò que va dir En Hume per primera vegada:  que la metafísica no és possible com a ciència. Però, mentre el pensador empirista argumentava per demostrar la manca de fonament dels miracles, posem per cas, els positivistes eviten la denúncia a la dogmàtica de les Esglésies cristianes  i repeteixen incansables que ''s'ha de ser respectuós amb les creences religioses'', amb la qual cosa defugen el debat públic sobre qualsevol tema moral, religiós o social. O sigui, el neopositivisme no fa cap proposta innovadora; objectivament, fa aliança amb les forces conservadores.

     Per veure el meu plantejament respecte al Neopositibvisme, podeu baixar els posts  Wittgenstein, filosofia, mística. i Hayek i Popper.