[30/08] Pezzi - Acín - Alcaraz - Ledo - Romiti - Omaña - Cerón - Mailfait - Zo d'Axa - Mora - Facerías - Dávila - Cortés - Gené - Giné - Molina - Navarro Velázquez - Stowasser

Anarcoefemèrides del 30 d'agost

Naixements

Francesco Pezzi durant el procés de Florència (1879)

- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se perúltima vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revistaLa Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Ramón Acín a Madrid (circa 1910)

- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Acín Aquilué. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònimFray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós«Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.

***

Fotografia policíaca de José Alcaraz Cases (20 d'agost de 1918)

- José Alcaraz Cases: El 30 d'agost de 1890 neix a la Granja de Rocamora (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista José Alcaraz Cases. Sos pares es deien Santiago Alcaraz i Francisca Cases. El gener de 1916 arribà a França, procedent la Granja de Rocamora, i treballà de jornaler a Cervian (Llenguadoc, Occitània). Entre agost i desembre de 1917 va fer feina a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Fenollet (Llenguadoc, Occitània). El 27 de juliol de 1918 s'instal·là a Canet de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord) on treballà a la pesca de bou per al patró Comte. L'agost de 1918 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a«anarquista militant» i de«caràcter sorneguer». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Ledo Limia (1967)

- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.

***

- Stefano Romiti: El 30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo. Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A començament de 1917 entrà a fer feina als Ferrocarrils Estatals i el 20 de març de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I Regiment de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En aquesta època passà de les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna difongué el fullet Soldato fratello i permeté la fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer de 1919 va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30 de novembre de 1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat totalment el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils Estatals a La Spezia (Ligúria, Itàlia), que feia la línia Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva feina organitzà l'expatriació per tren de molts companys perseguits a França. En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del clandestí Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme, però el juliol de 1924 una delació el va descobrir; després de donar una «lliçó» al confident, desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de la feina. Refugiat a Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina a la «Societat Italiana Ernesto Breda per a Construccions Mecàniques» de Sesto San Giovanni. A començament de 1925 retornà a Florència i va ser detingut en diverses ocasions per anarquista. El 25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de juny arribà amb documentació falsa a La Chapelette (Marsella, Provença, Occitània), on es refugiaven la major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet d'identitat francès, aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de carenar. Durant un breu període de temps treballà de ferrer a Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931 romangué a París (França), on va fer feina a les fàbriques Citroën i Renault i freqüentà la redacció de L'Endehors d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i treballà embarcat com a carboner per a una companyia de navegació amb el vaixell La Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres. El 8 setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos dies després s'integrà en la Divisió «Karl Marx» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a la bateria de Libero Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va obligar a retornar a Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el convenceren de no tornar a la Península. En 1939 freqüentà destacats anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan la invasió alemanya de França es mantingué en la clandestinitat, però el novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les drassanes de Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943 aconseguí fugir-ne i pogué retornar a Marsella, on s'integrà en la Resistència francesa. El dia del desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer marsellès de La Canebière. Després de la II Guerra Mundial, quedà a França fins el novembre de 1948, que retornà a Florència i es va reintegrar en els Ferrocarrils Estatals, encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de l'SFI, sense polemitzar, continuà militant entre el sector«antiorganitzador» fins a començament dels anys vuitanta que s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva autobiografia sota el títol Memorie di Stefano Romiti detto «Bimbo», reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18 de maig de 1992 a Florència (Toscana, Itàlia).

Stefano Romiti (1900-1992)

***

Miguel Omaña Fernández

- Miguel Omaña Fernández: El 30 d'agost de 1917 neix a Udías (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser apressat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.

***

Juan Cerón González

- Juan Cerón González: El 30 d'agost de 1919 neix a Os de Civís (Les Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Cerón González. Fill d'un carrabiner membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va créixer a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1936 feia d'aprenent de mecànic a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i era secretari de les Joventuts Llibertàries de Llívia (Baixa Cerdanya, Catalunya). Des del començament de la Revolució espanyola i fins els enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció estalinista, va fer d'enllaç entre el Comitè de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la FAI de Puigcerdà i els comitès francesos de suport al moviment llibertari espanyol. En 1938 s'enrolà en el Cos de Carrabiners a València (València, País Valencià) i va ser enviat com a ajudant mecànic de transports a diverses poblacions peninsulars (Barcelona, Jaén i Guadalajara). En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a Guadalajara (Castella, Espanya), però aconseguí evadir-se aviat a Terol (Aragó, Espanya) i passar a França, on fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès, Vernet i Sètfonts). Posteriorment va ser enviat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a An Oriant (Bretanya). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Chinon (Centre, França), on continuà militant en la CNT de l'exili. Autor de nombrosos poemes, col·laborà en diverses capçaleres de la premsa llibertària de l'exili (Espoir,Cenit, El Pensador, etc.), així com de la premsa en llengua francesa (L'Affranchi, L'Anarcho du Val, Le Libertaire, etc.). Durant els anys noranta fou membre del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània), on va deixà diversos testimonis de la seva trajectòria per la Península i per França. En 1998 va fer costat econòmicament la«Fundació Anselmo Lorenzo» i en 1999 col·laborà en el llibre de Federico Gargallo Edo La raison douloureuse.

Defuncions

Els sense pàtria

- Paulin Mailfait:El 30 d'agost de 1927 mor a Étion, a prop de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Havia nascut el 27 de febrer de 1867 a Charleville (Ardenes, França). Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de«Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants.

***

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 30 d'agost de 1930 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut el 24 de maig 1864 a París (França), en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit,és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella, on romandrà fins la seva mort. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930, després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Dibuix de Teodoro Mora publicat a la "Galeria de retrats" de Castilla Libre del 20 de juliol de 1937

- Teodoro Mora: El 30 d'agost de 1936 mor a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Mora. Es desconeixen la data i el lloc de naixement. Obrer de la construcció, quan tenia 14 anys començà a militar a Madrid en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), sindicat majoritari a la zona centre de la Península, i va fer el servei militar a l'Àfrica. Sembla que va pertànyer al Partit Comunista d'Espanya (PCE), d'on va ser expulsat per negar-se a criticar els anarquistes i per aquest motiu el seu prestigi sempre va ser reduït en els cercles llibertaris. A començament dels anys trenta, per influències de Cipriano Mera, del qual serà molt amic, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i contribuí força en l'organització del sindicat anarcosindicalista a la regió madrilenya. El 2 de juliol de 1932 va fer un míting al teatre Maravillas de Madrid amb Mauro Bajatierra, Ángel Rodríguez i Valeariano Orobón. Amb Mera, Miguel González Inestal i Feliciano Benito Anaya, va ser un els principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del sindicat confederal. El 19 de febrer de 1933 impartí una conferència («La descomposición del régimen capitalista») a l'Ateneu Llibertari de Tetuán i Cuatro Caminos. Des de la«Vaga de l'Edificació» de 1933, va ser nomenat president del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT de Madrid i, arran de l'èxit de la gran vaga de la construcció cenetista de la primavera de 1936 a Castella, defensà les posicions de l'Aliança Obrera. Detingut el juny de 1936 com a membre del comitè de vaga, el 17 de juliol de 1936 va ser posat en llibertat gràcies a les manifestacions populars que exigien l'alliberament dels presos. El 19 de juliol d'aquell any presidí a Madrid, amb Mera, l'assemblea general de militants. Participà en l'assalt del Cuartel de la Montaña i va ser un dels primers organitzadors de les milícies confederals, intervenint en la presa d'Alcalá, Vicálvaro i Guadalajara. L'agost encapçalà amb fèrria disciplina el «Batalló Mora», enquadrat en la«Columna del Rosal», que lluità a Buitrago i Serrada. Teodoro Mora va morir en acció de guerra el 30 d'agost de 1936 a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya). Altres fonts citen el 12 de setembre de 1936 a Mijares (Àvila, Castella, Espanya) i encara altres creuen que va ser fet presoner pels feixistes a Gavilanes, també a Àvila, ficat en una gàbia i finament assassinat.

***

Última foto de Facerías (París, juliol de 1957)

- Josep Lluís Facerías: El 30 d'agost de 1957 cau abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías --Lluís és el primer llinatge--, també conegut sota diversos àlies (Facerías,Face, Petronio, Petro,Alberto di Luigi). Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Barcelona (Catalunya). Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Poble Sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i immediatament es va enrolar en la«Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d'Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l'aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball (Saragossa, Vitòria, Extremadura, Catalunya). Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d'una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant«La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l'FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència (MIR). Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l'exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments (bancs, fàbriques, empreses, joieries) per finançar les activitats clandestines. L'estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d'Estats favorables al règim franquista (Bolívia, Brasil, Perú), etc. El 17 d'agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), successor del MIR. L'octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l'Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d'atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart (Quico) i el març d'aquell any en la temptativa d'atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d'agost de 1949 sortí sa i estalvi d'una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista («Fiesta de la Victoria», etc.). A partir d'aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l'exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d'aquest, l'organització anarcosindicalista en l'exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s'escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d'octubre de 1951 aconseguí fugir d'una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d'Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d'agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l'anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d'executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d'una confidència, el 30 d'agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya). La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE --només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documentalLa Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d'aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana.

Josep Lluís Facerías (1920-1957)

Pelai Pagès i Blanch: «El penúltim guerriller», en El Temps, 1.211 (28-08-07)

***

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 30 d'agost de 1974 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda comConcha Dávila o Conchita Dávila. Havia nascut el 28 de novembre de 1903 a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior.

Continua...

---