Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12460

[27/08] Míting feminista - «El Invencible» - Marie - Jouy - Jourdan - Moucheraud - Dondon - D'Agaro - Man Ray - Rashev - Toublet - Banghart - Pérez Feliu - Lecomte - Continente - Lachèvre - Borràs - Castelló - Gatti - Gómez Casas

$
0
0
[27/08] Míting feminista - «El Invencible» - Marie - Jouy - Jourdan - Moucheraud - Dondon - D'Agaro - Man Ray - Rashev - Toublet - Banghart - Pérez Feliu - Lecomte - Continente - Lachèvre - Borràs - Castelló - Gatti - Gómez Casas

Anarcoefemèrides del 27 d'agost

Esdeveniments

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc "Le Radical" del 27 d'agost de 1882

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala Lévis de París (França) un «gran míting socialista revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga de Dones sota el tema general de «La vaga de dones». Hi prengueren la paraula Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe Gripa, sobre la dona lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les dones; Émile Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée Denéchère, sobre l'esclavitud femenina.

***

Portada del primer número d'"El Invencible"

Portada del primer número d'El Invencible

- Surt El Invencible: El 27 d'agost de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número, i únic, del periòdic El Invencible. Periódico comunista anárquico. Substituí, víctima d'una suspensió governativa, El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico (1895). Com a responsable de la publicació figura Juan Palomo, evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís Mas, del grup anarcocomunista de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També suspès i processat per un article apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser reemplaçat per El Comunista. Periódico obrero (1895).

Anarcoefemèrides

Naixements

Retrat de Constant Marie

Retrat de Constant Marie

- Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a París (França).

Constant Marie (1838-1910)

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 8 de juliol de 1894

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 27 d'agost –algunes fonts citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista Bernard Bazile (o Basile) Jouy, conegut com Bataille. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en el grup anarquista«Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari parisenc "La Justice" del 7 de març de 1894

Notícia de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari parisenc La Justice del 7 de març de 1894

- Numa Jourdan: El 27 d'agost –segons altres fonts el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoi (Illa de França, França) el tintorer anarquista Numa Jourdan. Vivia al número 25 del carrer del Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), població en la qual milità en el seu moviment anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran agafada de militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les eleccions legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció de Saint-Denis. Posteriorment marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia britànica, que el considerà«molt perillós», freqüentà el «Club Autonomia» de la capital anglesa i l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis a finals de 1894. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

- Paul Moucheraud: El 27 d'agost de 1866 neix al IV Districte de París (França) l'obrer impressor i militant anarquista i antimilitarista Paul Yves Moucheraud–a vegades el seu llinatge citat Moucherot i Moucherand. Vivia amb sos pares al número 24 del carrer Charlemagne de París. Ben igual que son germà Adrien Eugène Moucheraud, entrà a formar part del moviment anarquista com a mínim des de finals de 1884. El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala Lévis de París en un enfrontament a trets entre blanquistes i anarquistes.  Era habitual en les reunions dels grups anarquistes «La Vengeance», «La Lutte», «L'Aiguille»,«L'Avantgarde Cosmopolite», «Le Cercle International» i«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell any, en una reunió a la Sala Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève», celebrada per «Le Groupe Anarchiste du 5e», declarà «que un soldat hauria de començar a lliurar-se del seu cap matant-lo sense vacil·lació, ja que el treball dels oficials consisteix únicament a portar els homes a la carnisseria». El 3 de febrer de 1887 en una reunió del «Groupe Anarchiste du Centre» anuncià que l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si hagués hagut de complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De tota manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment de Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) i, segons sembla, va ser llicenciat en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara Constant Martin, Courtois i Gustave Leboucher. Patí tres escorcolls domiciliaris, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia descobrí alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894, que no donà cap resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de Saint-Merri descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit catéchisme socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota l'acusació d'«associació criminal», que s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i un exemplar del fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser portat a comissaria i posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot càrrec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Anna Dondon

Foto policíaca d'Anna Dondon

- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Florence Trinquet, més coneguda com Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà elsúltims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.

Anna Dondon (1884-1979)

***

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

- Luigi D'Agaro: El 27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista Luigi D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels obrers immigrants del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la construcció. En 1915, pocs mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura de Policia aixecà un informe on revelava el seu «comportament despectiu» cap a les autoritats. Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué una condecoració per la seva actuació en accions bèl·liques, però també va rebre denúncies pel seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre anys de presó per insubordinació i per amenaces a un oficial. Només va purgar un any ja que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc al seu alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una improvisada manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia, Friül) on es portava una bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser detingut com a «cap» del grup i, denunciat per«violència i resistència a la força pública», va ser condemnat a tres meses de detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat d'«atemptat contra la llibertat laboral», probablement per haver participat en la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment emigrà a França, establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on desenvolupà una intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 assistí, com a representant de la Unió Sindical de Prato Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a París (França) on prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses ciutats italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de 1926 va ser expulsat de França i s'establí a Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia). També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en estreta col·laboració amb altres companys llibertaris, com ara Nicolas Lazarevitx, i també va participar en el suport sindical dels treballadors immigrants. Expulsat de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a Itàlia, però a la zona fronterera de Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va segrestar una còpia del periòdic anarquista LAdunata dei Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat amb dos anys d'«amonestació» i retornà a Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral del vell company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament, que purgà completament a l'illa de Ponça. Durant la seva deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb ell a Ponça, va morir de meningitis. La seva família quedà en la misèria, la seva companya, Elena Martin, també va ser «amonestada» el setembre de 1937 i els intents d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la econòmicament d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser alliberat, però novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a l'arxipèlag de Tremiti. Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en llibertat. Luigi D'Agaro va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).

***

Autoretrat de Man Ray (1943)

Autoretrat de Man Ray (1943)

- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

***

Mosko Rashev

Mosko Rashev

- Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.

***

Julien Toublet

Julien Toublet

- Julien Toublet: El 27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista i interlingüista Julien François Gabriel Toublet, també conegut com Jean Thersant. Nascut en una família modesta, son pare feia de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en la indústria metal·lúrgica i després de joier. En 1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de París, adherit a la Confederació General del Treball Unificat (CGTU), de forta tradició llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una conferència de Sébastien Faure titulada «Déu no existeix!». Membre de les Joventuts Sindicalistes, participà activament en els Comitès de Vaga. En 1926 va ser cridat a files, però aconseguí un pròrroga d'un any i després ingressar en un servei sanitari que evitar que fos destinat a Síria. En 1932 s'afilià a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada per Pierre Besnard el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la CGT-SR, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa en representació del Sindicat del Metall del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de 1938 fou secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien Charbonneau i Auguste Huet, del Comitè d'Ajuda Mútua de París i tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la IV Regió, càrrec que exercí fins el gener de 1936 quan va ser substituït per Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de l'edició de l'òrgan d'expressió de la CGT-SR Le Combat Syndicaliste (1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de maig i juny de 1936 i en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola. El juliol de 1936, quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà tota la seva energia per ajudar els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable del reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya. Durant aquests anys bèl·lics, amb Marchal, s'encarregà de coordinar la compra i subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a més de assegurar el transport de fons cap a la Península, i per aquest motiu viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard, Louis Laurent, Albert Ganin, Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del setmanari L'Espagne antifasciste (1936-1937). Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el novembre, arran de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista Francès, fou nomenat secretari adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb Pierre Besnard i Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada, s'incorporà a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització creada per Louis Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI d'organitzar un Comitè d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els advocats i on Paul Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El setembre de 1939 es casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres infants (Monique, Christiane i Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer; assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i repatriat de bell nou per Normandia, va entrar clandestinament al París en mans alemanyes. Durant l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art i Tècnica Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i alguns familiars i amics. En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis Laurent, Gilberte Dawas i Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i creà una xarxa per ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de documentació falsa. També aconseguí editar dos butlletins (Action i Problèmes). Juntament amb Henri Bouyé, col·laborà en la xarxa Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial. Després de l'Alliberament, reprengué la militància en el Sindicat de Joieria de la CGT i fou nomenat membre de la Comissió de Depuració de la Federació de la Joieria. Després de la decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la influència comunista, en 1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari. En 1949 fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran, Aimé Capelle, Denhau, Muss, Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista --del grecastatos,«inestable»--, adherit a l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de corrector de premsa a la impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès en el Sindicat de Correctors de la CGT de París. Arran de les divergències sorgides a començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal francès i espanyol, en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de Pierre Monatte, adherit a la Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La Révolution Prolètarienne. Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de  la Unió Interlingüista de França (UIF), secció gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i també va crear la Federació dels Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de l'edició dels seus òrgans d'expressió Reflexiones supra le frontieras i Le oca frantic, en llengua paneuropea interlingua. Després treballà a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré, on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de Maig del 68 i que intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes escampats per diversos sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de 1991 a Créteil (Illa de França, França) i dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Julien Toublet (1906-1991)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 d'abril de 1912

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 27 d'agost de 1916 mor a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Havia nascut el 19 de gener de 1875 a Châtellerault (Poitu-Charentes, França). Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la«vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir.

***

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny "El Globo" del 5 de maig de 1921

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921

- Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

***

Georges Lecomte (1923)

Georges Lecomte (1923)

- Georges Lecomte: El 27 d'agost de 1958 mor a París (França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Havia nascut el 9 de juliol de 1867 a Mâçon (Borgonya, França). Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, LaRevue Indépendante,La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les–Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 a París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Notícia de la detenció d'Ángel Continente Saura apareguda al periòdic madrileny "El Imparcial" del 18 de desembre de 1931

Notícia de la detenció d'Ángel Continente Saura apareguda al periòdic madrileny El Imparcial del 18 de desembre de 1931

- Ángel Continente Saura: El 27 d'agost de 1976 mor a Sant Pau de Jarrat (Llenguadoc, Occitània) --alguns citen Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París (França)-- l'anarcosindicalista Ángel Continente Saura. Havia nascut en 1901 a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De ben jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà al port descarregant carbó mineral i destacà com a membre del Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni Anglès, Ismael Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va ser detingut amb possessió d'una pistola després d'un tiroteig entre guàrdies i obrers durant una vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet resultà mort el treballador Luis Menéndez García. El 10 de març de 1932, des de la presó de Barcelona, signà un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el míting portuari quan es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del Transport de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de Secció del Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries d'Aigua, Gas, Electricitat i Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial visqué a París, on milità en la Federació Local de la CNT i, entre 1959 i 1960, col·laborà en la revista parisenca Nervio. En aquests anys parisencs, formà part de «Los sin pasaporte», grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants (José Pascual Palacios, Jesús Imbernón, Bernabé Esteban, Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan es jubilà s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12460

Latest Images

Trending Articles