Anarcoefemèrides del 14 de gener
Esdeveniments
- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.
***
- Míting
Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran
Price de Barcelona
(Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per
l'Ateneu Llibertari del
Districte V de la capital catalana i amb el suport de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau,
secretari del citat ateneu, i hi
van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca,
Ramón Liarte Viu
(Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell),
Ginés García (Charlot)
i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí
Ibáñez hi havia
d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau
reivindicà la necessitat
d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos
grups
anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les
Joventuts Llibertàries
a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones,
després de fer una
petita història del paper de la dona en el moviment
anarquista; Liarte apuntà
que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat
d'«encarrilar els destins de la
Revolució»; García parlà
sobre l'obligació de
sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el«vertader camí de la seva
emancipació» i Borràs resumí
l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un
acord entre «tots els pobles antifeixistes
d'Ibèria».
Míting Pro-Ateneus
(14-01-1937)
Naixements
- Francesc Ferrer i Guàrdia:El 14 de gener del 1859 --moltes fonts citen erròniament el 10 de gener-- neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria delsÀngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia«La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat«Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar --des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer--, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol --fet que hauria estat una pretensió modesta--, sinó respecte a l'ensenyament tal comés practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees --de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o«èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletíés, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin,Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament«integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podiaésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrersés essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament --i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris-- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església --a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica --una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.
***
-Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)-- l'anarcoindividualista i antimilitaristaÉmile Bachelet, conegut com Milo. Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).
***
- Maurice Dommanget:El 14 de gener de 1888 neix a París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just,La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge,Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions,és Histoire du Premier Mai (1953). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.
***
- Félix Likiniano
Hériz: El 14 de gener de 1909–algunes fonts citen el 4 d'abril– neix a
Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc)
l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz–el seu primer llinatge també transcrit en
castellà com Liquiniano–,
conegut com Liki.
Quan era un infant es traslladà a Arrasate
(Guipúscoa, País Basc) i estudià,
sense gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant
Sebastià. Es posà a treballar
de paleta amb son pare, contractista de la construcció.
Després d'un temps a
Vitòria (Àlaba, País Basc),
passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà
en contacte amb els Grups de
Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb
altres companys, a
la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció
de protesta contra la mala qualitat
del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest
fet, va
ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual
només complí tres
mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre
de 1933 a Sant
Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons
d'Ocaña i de Cartagena.
Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per
participar en l'aixecament
asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat
gràcies a l'amnistia de 1936, es
lliurà a l'organització de les Joventuts
Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra.
Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els
rebels enquadrat en
la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de
la CNT de
Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué
Guipúscoa a mans
feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i
Catalunya. En maig de 1937,
juntament amb sa companya Casilda Hernández Vargas (Casilda, la Miliciana), va defensar la«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès
nacional i regional de la CNT–
contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat als camps de concentració de Sant Cebrià
i de Gurs. Quan esclatà la II
Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i
s'integrà en la Resistència,
col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya,
especialment a les vies
fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants
més destacats de la
Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com
ara la
seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la
CNT, el desembre de
1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de
març de 1945 del«pacte de fidelitat» al govern republicà
del lehendakari José
Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de
Baiona». El juliol de 1945 assistí a la
reunió que tractà a Baiona (Lapurdi,
País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i
elegí el Comitè Regional.
Poc després, el novembre d'aquell any, participà
en la reunió que confirmà la
ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional.
El febrer i el
juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del
Comitè del Nord de la CNT«reformista» en representació de
Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que
acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al
Comitè Regional en
representació de Guipúscoa. A més en
1947 fou suplent de Daniel Orille Orive
per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de
1948
assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels
anys seixanta va fer
costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la
pintura i a
l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu
domicili
a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i
independentistes
bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de
Universo Latorre
Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de
desembre de 1982 a Biarritz
(Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José
Antonio també va ser militants
confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la
biografia Félix Likiniano.
Miliciano de la utopía.
Félix
Likiniano
Hériz (1909-1982)
Casilda Hernáez
Vargas (1914-1992)
***
- Rosa Laviña:
El
14 de gener de 1918 --algunes fonts citen el 19 de gener-- neix a
Palafrugell
(Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Rosa
Laviña i Carreras. Filla del barber
llibertari Martí Laviña Torroella, que en heretar
la barberia paterna al carrer
Estret de Palafrugell decidí no seguir amb el negoci
familiar i muntà una
llibreria, i d'Engràcia Carreras (Gracieta),
obrera del suro i modista.
En 1925, a mode d'escarni, va ser intencionadament elegida per lliurat
un ram
de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en ocasió de la
inauguració de les
escoles «Torres Jonama». En
l'adolescència llegí la literatura anarquista que
es venia a la llibreria familiar i entrà a treballar
d'aprenenta de sastressa a
can Sitges de Palafrugell, però va ser acomiadada, amb
Carmen Moreno, per celebrar
el Primer de Maig i va anar a fer feina a la sastreria
Làrios. Durant els anys
bèl·lics començà a militar
en les Joventuts Llibertàries de Palafrugell, de les
quals va ser secretària, i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
Durant una temporada fou cap dels tallers de confecció del
Sindicat del Tèxtil
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Palafrugell. Després va fer el
servei militar i es preparà per a la feina d'infermera. Amb
el triomf feixista
passà els Pirineus i durant un any patí el camp
de concentració d'Argelers, on
va fer d'ajudant d'infermera. En 1940 entrà com a minyona en
una casa a
Perpinyà; esclavitzada, fugí en poder. De bell
nou a Argelers, amb sa mare va
sortir poc després contractada per feines hoteleres i en
acabar ambdues
retornaren a Argelers. Duran l'ocupació nazi i
després de la guerra les seves
cases de Montalban i de Tolosa van ser lloc de pas cap a la
Península i de
refugi de guerrillers llibertaris (Marcel·lí
Massana, Ramon Vila Capdevila,
etc.). A partir de febrer de 1953 albergà un temps a la seva
casa de Montalban
l'anarquista escalenc Antoni Puig Artigas (Tonet),
el qual li dedicà
tres sardanes de les quals era compositor, i poc després,
amb 38 anys, hi morí
son company Pere Vaqué (Migreio), amb qui
havia tingut una filla. En
1954 s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on
treballà de modista i s'uní
sentimentalment amb l'esperantista llibertari Étienne
Guillemeau, amb qui muntà
un restaurant vegetarià i una botiga de productes naturistes
i dietètics. En aquests
anys va ser secretaria de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries
(FIJL), membre del Comitè Nacional i tresorera de SIA i
realitzà viatges
clandestins a la Península per a la CNT per dur a terme
accions d'ajut a
famílies de militants tancats a les presons franquistes. Va
estar molt acostada
a Frederica Montseny i al seu cercle. El 16 de juliol de 1999
morí a Tolosa son
company Guillemeau. Hi trobem col·laboracions seves en Cenit,Espoir,La Proa i Ruta, entre d'altres.
El seu testimoni ha estat recollit
per Antonio Soriano en el seu llibre Éxodos.
Historia oral del exilio
republicano español en Francia (1939-1945) (1989),
per Eduard Pons Prades
en Las guerras de los niños republicanos
(1936-1995) (1997), per
Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939 (1999),
per Antoni Martí en
el documental Anònims del segle XX
(2001), per l'actriu Susana Saenz
Díaz (Susana Koska) i el cantant
José María Sanz (Loquillo) en
el
projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra
(2003-2004), per «Radio
Campus FM Toulouse» en el projecte multidisciplinar Mirada.
Regard sur la
guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per
Sofía Moro en Ellos
y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva
documentació a l'Arxiu
Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial
de
l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure
a Palafrugell i va
fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
--participà com a suplent en
les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions
municipals de
2003. Rosa Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània).
Rosa
Laviña i
Carreras (1918-2011)
Defuncions
- Ramon Recasens
Miret: El 14 de gener de 1926 és guillotinat a
Bordeus (Aquitània, Occitània)
l'activista anarquista Ramon Recasens Miret –els seus
llinatges també són
citats com Requesens i Muset–, conegut com El Maño. Milità a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Forner
de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb
altres companys
(Domingo gil, José Carreras, Joaquín Bayona,
Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant
la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser
deportat a
bord del vaixell Giralda a la
fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) amb
altres 36 militants
llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb
altres
companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i
Vicenç Valls Rovira) per
l'assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d'una fleca,
esdevingut el 13
d'abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per
l'Audiència
de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran
de la
vaga de flequers. Membre d'un grup d'acció, amb altres
companys (Marcelino
Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc
Cunyat Marcó, Manuel Ramos
Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles
Anglès Corbella i Josep
Francès Jorquès), l'1 de setembre de 1922
assaltà el tren
Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que
portava la
paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota,
aconseguint
un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en
la seva totalitat
al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores
Ramón Arín. Ferit al
muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del
Camp de la
Bota mentre fugia, després d'unes setmanes amagat a la
barriada d'Hostafrancs
de Barcelona, aconseguí passar a França
gràcies al suport de la seva companya
Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i
d'altres militants. Després d'una
temporada a Perpinyà s'instal·là a
París, on les autoritats franceses l'implicaren
en la preparació de l'assalt de la caserna de les Drassanes
de Barcelona, el 6
de novembre de 1924. L'11 de juliol de 1925 participà, amb
Isidre Casals,
Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El
Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de
Bordeus, però va
ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d'octubre de 1925 va
ser
jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou
condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou
condemnat a
treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens
Miret va ser guillotinat el 14
de gener de 1926 a Bordeus (Aquitània, Occitània)
després de cridar «Visca l'anarquia!»
quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el
mateix dia.
***
- Joan Pi Arnó:
El
14 de gener de 1941 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Joan Pi Arnó. Havia nascut cap el 1903 a Mataró
(Maresme, Catalunya). Jornaler
analfabet, milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sarral
(Conca de Barberà, Catalunya). Participà
activament en l'aixecament anarcosindicalista de desembre de 1933 a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), fet pel
qual va ser detingut
amb altres companys i empresonat. Després de la guerra civil
va ser detingut
per les autoritats franquistes i jutjat el 9 de gener de 1940 en
consell de
guerra a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) sota
l'acusació d'haver estat membre
de les Patrulles de Control i d'un comitè de
fàbrica. Condemnat a mor, Joan Pi
Arnó va ser afusellat el 14 de gener de 1941 a Barcelona
(Catalunya) i enterrat
al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la
capital catalana.
- Jean Ajalbert: El 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Havia nascut el 10 de juny de 1863 a Bredons (Alvèrnia, Occitània). Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Potà Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux,Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar enL'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.
***
- Justin Olive:El
14 de gener de 1962 mor a
París (França) d'una brusca i ràpida
malaltia el sabater anarquista i
sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Havia nascut el
26
d'octubre de 1886 a Fabrezan (Llenguadoc,
Occitània). A finals dels
anys deu s'instal·là a París, on fou
membre del Comitè de Defensa Sindical de
la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921
participa en el XV
Congrés de la CGT. El març de 1922, com a
secretari de la Unió dels Sindicats
Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers
agrícoles de març d'aquell any
i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de
juliol de 1922 a la
Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà
activament en el congrés
constitutiu de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), de la qual
serà nomenat secretari de la seva Unió
Departamental de l'Aude, i l'any següent
en la Federació d'Agricultura d'aquesta
organització. També organitzà a les
Corbières els sindicats agrícoles de Camplong
d'Aude i de
Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més
milità en la Federació
Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg,
Marius
Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i
col·laborà sovint en el seu òrgan
d'expressió, Le
Soviet (1920-1921);
aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i
el moviment
llibertari en una mateixa lluita, però que
resultà un fracàs i desaparegué
aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la
Federació
d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les
eleccions legislatives de
1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech,
André
Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937
formarà part de la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR), creada
per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la
regió parisenca pel
seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació
commemorativa del centenari de
Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A
més de col·laborar en
diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste,L'Homme
Réel,Le Monde
Libertaire,
etc.), serà membre de les
associacions «Amics de Han Ryner» i«Amics de Sébastien Faure», de la qual
fou
secretari durant els seus últims set anys.
Després de la guerra serà membre del
grup «Louise Michel» de la Federació
Anarquista (FA). Va escriure el prefaci
del llibre Sébastien
Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La
Ruche culturelle et
libertaire», organització cultural
que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de
desembre
de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien
Faure» i de la qual fou secretari.
Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962 a l'hospital Tenon de
París
(França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri
parisenc de
Père-Lachaise.
***
- Ammon Hennacy:El 14 de gener de 1970 mor a Salt Lake City (Utah, EUA), d'un atac de cor, el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut el 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació. En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la«Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.
---
