Anarcoefemèrides del 17 d'agost
Esdeveniments
Anunci del debat aparegut en el periòdic The Commonwealth del 14 d'agost de 1913
- Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) --aleshores director de The Commonwealth,òrgan del Partit Socialista de Washington-- i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera.
***
Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid)
- Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «mort natural».
Naixements
Giovanni Domanico
- Giovanni
Domanico: El 17 d'agost de 1855 neix a Rogliano
(Calàbria, Itàlia) el
periodista, maçó, internacionalista i
propagandista anarquista, i posteriorment
socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va
fer servir els
pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son pare, Domenico Domanico,
era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat
enòleg, productor i
comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa
mare, Caterina
Cardamone, també era terratinent. Estudiant a
Nàpols, va ser deixeble de
Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De
Santics. En 1870 va ser detingut
a Nàpols per haver participar en una manifestació
anticlerical i empresonat; a
la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué
internacionalista anarquista.
En sortir, fundà a Rogliano la secció de
Calàbria de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb
Marcello Domanico,
a Rogliano l'únic número del periòdic Il
Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874,
per les seves
activitats revolucionàries, va ser
amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al
patrimoni familiar,
pogué viatjar arreu Itàlia i participà
activament en diverses iniciatives
periodístiques, com ara L'Anarchia,
amb Emilio Covelli en
***
Librado Rivera
-
Librado Rivera:El
17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis
Potosí, México) el militant i propagandista
anarquista Librado Rivera. Rivera,
professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i
Ricardo
Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees
llibertàries el van portar en
diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als
Estats Units, on
troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el
periòdic Regeneración.
Junts seran amenaçats moltíssimes vegades
d'expulsió i coneixeran les presons
americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat
als Estats Units a
15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo
el «Manifest als
anarquistes del món i als treballadors en
general». Després de la mort de
Ricardo a la presó és finalment alliberat (2
d'octubre de 1923) i extradit cap
a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó,
però no deixarà d'escriure per al seu
periòdic Sagitario abans que la policia
el prohibeixi. Novament lliure
crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta
del seu periòdic és
destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i
llançat d'un tren en marxa,
però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou
periòdic El Paso.
Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic).
***
- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempreés un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció --L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.
***
Vaga de ferroviaris (1910)
- Georges Gillet:El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o«provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al«Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França).
***
El grup editor del periòdic L'Anarchie (1911)
- Jeanne Morand:El 17 d'agost de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Son pare va ser un terrelloner anarcosindicalista. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del«Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 a París (França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.
***
Antonio
Moroni
- Antonio Moroni: El
17 d'agost de 1892 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
antimilitarista, i després feixista i novament anarquista,
Antonio Moroni. Sos pares
es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de
tendència
antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista,
desenvolupant
tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei
militar passà a
Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost
fins a finals de novembre de
1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a
Itàlia, el desembre de 1912 va
ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a
Nàpols (Campània,
Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta
a son germà Paolo,
lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus
superiors a causa
de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser
publicada el 23 de desembre
de 1912 en el periòdic Avanti!
i per
aquest motiu va ser acusat de «difamació a la
Autoritat Militar i a l'Exèrcit
Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de
Càller (Sardenya)
de l'acusació de difamació, però va
ser enviat a la companyia disciplinària del
fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual
Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort
de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es
van publicar
regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale,Rompete le File!, Volontà,
etc.). Per iniciativa de Maria
Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure
associat, juntament al
d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà
lloc a la «Setmana
Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914,
retornà des de San Leo a Milà, on
va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a
formar part del «Comitè
Nacional contra la Companyia Disciplinària» i
freqüentà assíduament el Fascio
Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa
(USM). En plena Gran
Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva
dirigida a son germà
publicada pel periòdic Il Popolo
d'Italia
i després en L'Internazionale,
anunciés que s'allistava com a voluntari en la
Legió Garibaldina, enquadrada en
el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada
per Peppino
Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores
intervencionista. Aquesta
presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista.
Quan la
Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a
Lió (Arpitània) i a
començaments de maig de 1915 retornà a
Milà. Cridat a files el juliol d'aquell
any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses
ocasions. Després de la
guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al
Partit Nacional Feixista
(PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il
Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la
involució reaccionària del
règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de
protesta contra els Pactes del
Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només
l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà
menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del
periòdic. En 1934 va ser
esborrat del registre de «subversius»,
però continuà amb el seu enfrontament
amb les autoritats feixistes. A partir de 1936
començà a col·laborar amb el
setmanal parisenc Il Merlo Giallo,
que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on
criticà
reiteradament la política sindical feixista, sempre
subordinada als interessos
de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de
Milà, entre
ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant
l'intervencionisme
revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les
investigacions
van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la
tipogràfica
d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada
va ser acomiadat de la feina immediatament, però no
patí més conseqüències
gràcies a la intervenció directa de Benito
Mussolini. L'agost de 1941 va ser
condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a
l'illa
de Tremiti per haver imprès «manifests
anarquistes», però que en realitat van
ser exemplars del pamflet Il canto della
Rinascita, que contenien una versió
satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de
l'amnistia
concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la«Marxa sobre Roma»
i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va
traslladar a Mombello (Llombardia,
Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital
Psiquiàtric Provincial de Milà
d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va
imprimir el
full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava
el programa anarcosindicalista
de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI).
Després de la II Guerra Mundial
entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos,
ocupant-se de
l'organització sindical i escrivint regularment per al
setmanari milanès Il Libertario,
dirigit per Mario
Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà
de l'11 de juny de
1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista
de Milà (FAM). Antonio
Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1998
son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio
Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo
dopoguerra.
***
![Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/lazarevitx/lazarevitx03.jpg "Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]")
Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]
- Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), en una família de revolucionaris russos exiliats, el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch). En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp --que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d'Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els«solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG).És autor de nombrosos articles i fullets --que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.--, com ara Ce que j'ai vécu en Russie (1926),Lettre de Russie (1927),Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).
Nicolas Lazarevitx (1895-1975)
***
Necrològica de Julián Guijarro Priego apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1987
- Julián Guijarro Priego: El 17 d'agost de 1902 neix a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Guijarro Priego. De ben jovenet entrà en conflicte amb els grans propietaris i cacics del seu poble natal i, per aquest motiu i per la manca de feina, emigrà a Catalunya. A Barcelona entrà a treballar a «La Canadenca» i s'afilià a la Secció de Fonedors del Sindicat del Metall del barri barcelonès de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en totes les lluites socials i obreres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en els combats de carrer i en el Comitè Revolucionari. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i sa companya, Consuelo Vera, i sos quatre infants quedaren a Barcelona. Fou tancat al camp de concentració de Vernet i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Durant l'ocupació va ser inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos» per a ser enviat a treballar a Alemanya enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí arribar a Privas (Delfinat, Occitània) i s'integrà en el maquis. Després de l'Alliberament va ser un dels organitzadors, amb sa companya María Iglesias, de la Federació Local de la CNT de Privas. En l'exili conegué la notícia que sa companya de Barcelona havia mort el 30 de juny de 1951 atropellada per un señorito franquista i que sa filla Consuelo havia resultat greument ferida. Julián Guijarro Priego va morir el 17 d'agost de 1987, el mateix dia del seu aniversari, a Privas (Delfinat, Occitània).
***
José
Cayuela Cayuela amb l'uniforme i la moto de la Generalitat de Catalunya
- José Cayuela
Cayuela: El 17 d'agost de 1907 neix a Carboneras (Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Cayuela Cayuela. Sos pares es
deien Ramón Cayuela i
Bárbara Cayuela. De ben petit va marxar a França,
on treballà com a mecànic de
bicicletes. A França va contreure matrimoni amb Isabel
García Flores, amb qui
tingué tres infants (Ramón, Paquita i
Bárbara). En 1935 abandonà França i
s'instal·là amb tota sa família a
Manresa (Bages, Catalunya), on treballà de
xofer. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), esdevingué un dels seus
xofers, portant els militants
a fer conferències i mítings. En 1937
nasqué son quart infant (Isabel) i aquest
mateix any va ser cridat a files i va ser destinat a tasques de
vigilància com
a motorista de la Generalitat de Catalunya per carreteres
d'Avinyó (Bages,
Catalunya) i els voltants. Més tard treballà de
motorista a altres poblacions
catalanes (Igualada, Manresa i Solsona). Sos germans van poder
exiliar-se, però
ell va tenir un accident amb la moto, es va trencar una cama i va ser
ingressat
a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) i no va poder
partir; quan li donaren
l'altra, les tropes franquistes ja havien ocupat Catalunya. El 18
d'abril de
1939 Florencio Guiteras Morera, falangista d'Avinyó, el va
denunciar a la
Guàrdia Civil. En aquesta denúncia, a la qual se
sumaren altres testimonis, va
ser acusat de ser milicià, d'anar armat, d'haver requisat
cotxes amb violència,
de formar part de les Patrulles de Control i de fer de xofer per a la
CNT,
entre altres càrrecs. Detingut aquell mateix dia, va ser
empresonat primer a
Avinyó i després a Manresa. El 24 de maig de 1939
va ser jutjat en consell de
guerra, juntament amb 19 persones més. Enviat quatre dies
després a la Presó
Model de Barcelona, el 15 de juliol se li va notificar la seva condemna
a mort.
Durant la seva estada a la presó no va poder veure sa
família ni va poder
enviar cap correspondència. José Cayuela Cayuela
va ser afusellat el 16 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat
al Fossar
de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Es va negar a signar
la seva sentència
de mort i va escriure una carta d'acomiadament a sa família.
La causa oficial
de la seva defunció fou «hemorràgia
interna».
José Cayuela
Cayuela (1907-1939)
***
Josep
Sabaté Llopart
- Josep Sabaté Llopart:
El 17 d'agost de 1909 neix a l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant
anarcosindicalista i resistent
antifeixista Josep Sabaté Llopart, conegut com Pepe.
Havia nascut en una
família fortament lligada al moviment anarquista. Durant els
anys de la II
República ja militava en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en els
Grups de Defensa Confederal. En 1932 va formar part amb altres
militants, entre
els quals hi havia son germà Francesc, del grup
d'acció «Los Novatos». El
juliol de 1936, quan es desencadenà l'aixecament feixista,
fou membre del
Comitè Revolucionari de l'Hospitalet de Llobregat i
després s'enrolà en la
columna «Los Aguiluchos», que organitzà
amb Joan García Oliver, que marxà el 27
d'agost de 1936 cap a Aragó, i on exercí de cap
de centúria. Combaté en
diverses unitats fins al final de la contesa, que el
sorprengué a la zona
central de la Península. Detingut a Alacant, entre 1939 i
1945 patí el camp de
concentració d'Albatera i el penal de Cartagena. En
llibertat vigilada, en 1946
creuà la frontera per Catalunya i instal·lat a
l'altra banda de la frontera
començà a participar en els grups
d'acció llibertaris que lluiten
clandestinament al barcelonès passant d'una banda a l'altra
dels Pirineus. Va
fer de secretari mòbil de la CNT catalana i, amb Francesc
Ballester Orovitg,
destacà en el suport als presos. En 1948, amb
José Berruezo Silvente i Carles
Vidal Pasanau, formà part del Comitè de la CNT
del Baix Llobregat en l'Exili i
ocupà la secretaria de la CNT catalana exiliada. A
començaments de 1949 establí
contacte amb el grup «Los Maños» i amb
son germà Quico Sabaté a Barcelona,
però
poc després va ser ferit en un enfrontament armat arran de
la caiguda de la
impremta clandestina de Solidaridad Obrera. Amb
l'ajuda de son germà,
aconsegueix guarir les ferides a Martorell i a Abreras i passar a
França, on
participà en diverses activitats orgàniques
(secretari de la Regional Catalana
cenetista) a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després,
s'internà a Catalunya i
caigué ferit el 17 d'octubre de 1949 al carrer
barceloní de Trafalgar a
resultes d'un parany orquestrat per la policia franquista que es
pogué preparar
gràcies a una delació --en l'intercanvi de trets
mentre intentava fugir matà el
policia Luis García Dagas--; quan era transportat cap al
Dispensari Municipal
del carrer Sepúlveda, Josep Sabaté Llopart
morí a l'interior d'una farmàcia del
carrer Més Baix de Sant Pere de Barcelona (Catalunya).
***
Toma
Sik
- Toma Sik: El 17
d'agost de 1939 neix a Óbuda (Budapest, Hongria)
l'anarcopacifista, esperantista i activista vegà d'origen
jueu Schück Tamás,
més conegut sota el nom hebreu de Yeshaayahu Toma Sik. Sobrevivent de
l'Holocaust nazi al gueto d'Óbuda, en 1945 emigrà
a la Palestina britànica. Des
d'adolescent s'oposà activament al militarisme de l'Estat
d'Israel. Objector de
consciència al servei militar, realitzà una mena
de servei social en un kibbutz
de la zona palestina durant quatre anys. Pacifista radical,
assessorà els
antimilitaristes des de les organitzacions War Resisters International
(WRI,
Internacional de Resistents a la Guerra) i Gush Shalom (Bloc de la Pau)
d'Israel. Des d'un punt de vista humanista i no religiós,
lluità pels drets
humans i civils dels àrabs, dels hebreus i de qualsevolètnia, com ara els
beduïns de Negev, la comunitat més oprimida de
l'Estat israelià. Treballà com a
redactor i traductor d'anglès al setmanari
palestí Al-Fajr
i com a
fotògraf per a l'Arab Studies Society al Jerusalem oriental.
A partir de 1974
dedicà tot el seu temps a l'activitat política,
alhora que desenvolupava un
estil de vida força senzill basat en el naturisme
vegà. La seva presència era
habitual en totes les manifestacions polítiques, repartint
amb bicicleta uns
peculiars fullets escrits per ell impresos en ciclostil. Durant un
temps
treballà a la seu londinenca de l'WRI. També
milità en Amnistia Internacional a
Israel i en Alba Kör, moviment no violent i pacifista
hongarès. Durant molts
anys participà activament en el moviment esperantista,
ensenyà l'idioma
internacional a sos fills i la seva casa de Tel Aviv es
convertí en centre
d'acollida d'estrangers i de reunions esperantistes. En 1996
marxà d'Israel i
s'instal·là de bell nou a Hongria. En 2003
comprà una antiga granja a Kónya-Szék
on intentà establir una comuna agroecològica
llibertària, basada en els
principis del naturisme vegà. Toma Sik va morir
accidentalment la nit del 13 de
juliol de 2004 a Kónya-Szék (Csongrád,
Hongria) quan un tractor no el va veure
i l'atropellà. El seu important arxiu es troba dipositat des
del 2005 a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. A
Israel el
grup Ma'avak Ehad (Una Lluita) ha recollit el seu testimoni.
***
Sébastien Briat
- Sébastien Briat: El 17 d'agost de 1982 neix a Louppy-sur-Chée (Lorena, França) el militant antinuclear i anarcosindicalista Sébastien Briat (Bichon). Va ser un dels creadors de la Secció d'Estudiants de la CNT-Educació de Nancy i feia feina de peó de paleta. En 2003 va participar en la fundació de l'associació juvenil «Car'PeDiem», la finalitat de la qual era estrènyer els lligams socioculturals al medi rural a través de la música, el teatre de carrer i el circ; també era membre de l'equip de rugbi local«Bar Ovalie Club». El 7 de novembre de 2004 a Avricourt (Lorena, França), juntament amb altres companys antinuclears, participava en una acció pacifista i simbòlica que consistia en bloquejar un tren de residus radioactius que es dirigia a Alemanya amb la finalitat de sensibilitzar l'opinió pública contra el perill nuclear. Va morir encadenat a la via i esclafat per les 2.200 tones del comboi que arrossegava una dotzena de contenidors i 400 metres de llargària.
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
