El món sense albatros de Gary Snyder

(publicat a L'altra mirada)

Qui és Gary Snyder?. La presentació ha d’explicar que va néixer a San Francisco el 1930 i que és un poeta de la generació beatnik, company d’Allen Ginsberg i de Jack Kerouac, que en va fer el protagonista de la seva novel·laEls rodamons del Dharma. És un home de lletres de biografia intensa: va fer feina de mariner a l’oceà Pacífic, de granger i de vigilant forestal per les Muntanyes Rocalloses. El 1975 va guanyar el premi Pulitzer de poesia. La presentació també ha d’incloure la referència als dotze anys viscuts al Japó, d’on va tornar impregnat dels ensenyaments del budisme zen. Snyder va ser un dels principals responsables de l’interès que es va desvetllar als Estats Units per l’espiritualitat oriental, de la qual va aprendre molt especialment el respecte reverencial per la naturalesa. El personatge és, ja es veu, fascinant: tant, que corre el risc de fer ombra sobre l’interès de la seva obra literària. Ara, els lectors catalans en poden gaudir gràcies al volum de Tushita Edicions Les muntanyes són la teva ment, una antologia de poesia i assaig, amb introducció de José Luis Regojo i traduccions de propi Regojo i de Jaume Subirana. Llegiu-lo. Llegiu molt especialment els versos d’un home que descobreix un sentit de l’existència en el paisatge salvatge de les muntanyes de l’estat de Washington (costa del Pacífic dels EEUU) i de Califòrnia. Al cor d’aquest sentit, hi ha l’emoció del lligam amb les formes geològiques antiquíssimes, els rierols escumejants, els avets, els peixos de riu, els grans cèrvids i la volta d’estels que tot ho cobreix.  “Diguin el que diguin els nombres, els pics nevats són sempre molt més amunt que allà on puguin arribar els avions”, diu la bella cita que els editors han triat per cloure el recull.

Al primer dels dos assajos inclosos al llibre (que es poden llegir com a manifests d’aquell corrent de l’ecologisme que sovint s’ha anomenat deep ecology), Snyder conta que, durant nous mesos, va fer feina en un vaixell de càrrega que travessava el Pacífic. Diu que el varen impressionar especialment dues coses: els estels, nit rere nit, i les aus de l’oceà. “M’encantava”, diu, “mirar els albatros.” I ens explica que va aprendre que un albatros errant pot volar un milió de milles durant la seva vida. Anys després, continua l’assaig, Snyder va conèixer un estudi que descrivia el brusc descens del nombre d’albatros arreu del món. La dada fins i tot va merèixer un editorial del New York Times, l’any 1975. Les causes s’han d’anar a cercar en els mètodes de la pesca industrial. Snyder hi va veure un signe particularment devastador de guerra de l’home contra la naturalesa.

L’albatros no és un ocell qualsevol en la història de la poesia occidental. En un dels seus poemes més famosos, Charles Baudelaire en va fer l’emblema de l’artista romàntic: l’esperit que sap elevar-se majestuosament, però que se sent maldestre i és objecte de menyspreu quan baixa a viure entre els altres homes. Trobam un altre albatros, potser més proper a Snyder, al llarg poema narratiu The rime of the Ancient Mariner, de l’anglès Samuel Taylor Coleridge. Un vaixell pateix una estanya venjança perquè un dels seus mariners havia matat un d’aquests ocells: un acte de crueltat que Coleridge, un dels primers romàntics, ja presenta com una fractura entre home i naturalesa. El més curiós, però, és que Snyder es refereix al gran ocell de l’oceà amb una citació entre cometes que no és ni del poema de Baudelaire ni del de Coleridge: parla dels “distingits estrangers vinguts a visitar-nos d’un altre món”. L’expressió és de Frederick Law Olmsted, un cèlebre arquitecre paisatgístic responsable, entre d’altres coses, del Central Park de Nova York, que la va escriure per parlar… de les sequoies gegants de Yosemite. Els ocells gegantins i els arbres gegantins, molt adequadament, es lliguen en la naturalesa sacralitzada de Snyder.

Un món amb menys albatros és, doncs, un món pitjor per als amants de la poesia. Una ràpida consulta a la llista roja d’espècies en perill d’extenció de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) ens informa que ara mateix hi ha quatre espècies d’albatros que tenen la supervivència compromesa. Dues es troben en la categoria de les espècies “gairebé amenaçades”, i dues en la categoria, més crítica, de les que estan “en perill”. En un dels quatre casos, l’estat de la població és estable, en els altres tres és decreixent.

Gary SNYDER. Les muntanyes són la teva ment

Traducció catalana de José Luis Regojo i Jaume Subirana

Tushita Edicions