[08/08] Comuna de Marsella - «La Croce di Savoia» - «La Verdad» - Assassinat de Cánovas - Zasulic - Gilioli - Zapata - Martínez Espinosa - Duarte - Sánchez Fuster - Zévaco - Antilli - Holmes - Guajardo - Dunan - Alentorn - «La Jabalina» - Nomellini - Eulogi - Grignard - Bruschi - Bibbi - Podshivalov

Anarcoefemèrides del 8 d'agost

Esdeveniments

Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones --encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Capçalera de La Croce di Savoia

- Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, peròés per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements–un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els«pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti,Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de La Verdad

- Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs sónúlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

***

Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

Naixements

Vera Zasulic

- Vera Zasulic:El 8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

***

Onofrio Gilioli

- Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Emiliano Zapata

- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

Emilià Martínez Espinosa

- Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans --la primera a tot l'Estat-- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

***

Ciriaco Duarte

- Ciriaco Duarte: El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa, Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria,La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a Asunción (Paraguai).

***

Defensa Interior (DI)

- Agustín Sánchez Fuster: El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. Agustín Sánchez Fuster va morir l'11 de setembre de 2006 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Michel Zévaco

- Michel Zévaco:El 8 d'agost de 1918 mor de càncer a Eaubonne (Illa de França, França) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio (Còrsega) i era fill d'un militar. Després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat senseèxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa«republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne on va morir. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

Portada d'un dels fullets de Teodoro Antilli

- Teodoro Antillí: El 8 d'agost de 1923 mor a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista Teodoro Antillí. Havia nascut el 27 de juliol de 1883 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). Només pogué assistir a l'escola primària, però aconseguí de manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola entrà a fer feina al Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia com a escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro la revista La Tribunita i, aquest mateix any, abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es traslladà a Buenos Aires (Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista Rodolfo González Pacheco, que esdevingué el seu amic coral; aquest editava la revista Germinal, i ell començà a col·laborar-hi. En 1907 publicà la conferència Patria y militarismo. En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana Nueva i en aquest any col·laborà en La Mentira. A partir de 1910, dirigí La Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la repressió desencadena pel president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu de la celebració del «Centenari Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915 col·laborà en Ideas y Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge, començà a col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant tres anys per «apologia del crim»–també va ser condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó conegué Emilio López Arango. En 1916 abandonà, amb González Pacheco, per discrepàncies, el diari La Protesta. Defensà, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, les posicions de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a les d'Errico Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà l'anarcosindicalisme espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es manifestà crític amb el concepte«lluita de classes». Intentà amb González Pacheco refundar La Protesta Humana com a resposta, per a després editar, durant tres anys, el periòdic La Obra, clausurat en 1919 a causa de la «Setmana Tràgica». Poc abans d'aquests fets revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb la intenció d'editar un periòdic que havia de dir-seLa Revolució Social, però finalment no va haver acord i els anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco, Alberto S. Bianchi i González Pacheco, fundà, amb el suport dels sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.Órgano defensor de los intereses gremiales, que també va ser clausurat, iEl Libertario. En 1921 participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i retornà a la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8 d'agost de 1923 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran amic González Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el títol ¡Salud a la anarquia! Páginas de un militante, que va ser publicada per l'editorial de La Antorcha.

***

Lizzie Holmes fotografiada per Schmidt

- Lizzie Holmes: El 8 d'agost de 1926 mor a Santa Fe (Nou Mèxic, EUA) la periodista i militant anarquista Sarah Elizabeth Swank, més coneguda com Lizzie Holmes, amb el llinatge de son marit. Havia nascut en 1850 en una família lliurepensadora d'Ohio. En 1877, després de la mort del seu primer marit, s'instal·la a Chicago, treballant de professora de música i de costurera. Després començarà a militar en el Socialistic Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participarà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (Free Society, The Industrial Advocate, American Federationist, etc.). Amb son company, l'anarquista William H. Holmes, s'afegiran a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaran en American Group of the International Working People's Association de Chicago. Lizzie i Lucy lluitaran en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm de Chicago, que acabarà prohibit per les autoritats. Arran de la Tragèdia de Haymarket el 4 de maig de 1886 a Chicago, serà detinguda. A mitjans de la dècada dels noranta William i Lizzie s'instal·laran a La Yeta (Colorado, EUA), on tindran Samuel Fielden de veí, després a Denver (Colorado) i finalment a Nou Mèxic, on morirà.

***

El torero Arminio Guajardo Morandeira

- Arminio Guajardo Morandeira: El 8 d'agost de 1936 és afusellat a Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira–algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio oArmiño i el seu llinatge com Morandeiza. Havia nascut el 28 de gener de 1899 a Madrid (Espanya). Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

Continua...

---