Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10341

[13/01] Campanya revisió Procés Montjuïc - «En Folkefiende» - Vaga contra la Llei de Residència - «Tinta y Libertad» - Ferré - Pietroni - Pignat - Lamolla - Zapata

0
0
[13/01] Campanya revisió Procés Montjuïc - «En Folkefiende» - Vaga contra la Llei de Residència - «Tinta y Libertad» - Ferré - Pietroni - Pignat - Lamolla - Zapata

Anarcoefemèrides del 13 de gener

Esdeveniments

Montjuïc, "el castell maleït"

- Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

***

Henrik Ibsen

- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

***

Míting de la FORA contra la Llei de Residència

- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou provada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

***

Capçalera de "Tinta y Libertad"

- Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

Anarcoefemèrides

Naixements

Hippolyte Ferré fotografiat per E. Appert

- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix a França el communard i internacionalista anarquista Hippolyte Ferré. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou empresonat un temps, però acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre un consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista Federació del Jura, de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat a La Chaux-de-Fonds entre el 6 i el 7 d'abril de 1874. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de«comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la«Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Alerini, Paul Brousse, Dumarteray, Jules Montels i Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França i s'establí a Levallois-Perret (Illa de França) i milità en el grup anarquista«La Solidarité» de Levallois. Entre 1882 i 1888, amb el suport de Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». Hippolyte Ferré va morir en 1913 a París (França). Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'"Umanità Nova"

- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari«Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

- Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

***

Antonio Zapata Córdoba

- Antonio Zapata Córdoba: El 13 de gener de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Havia nascut el 27 d'octubre de 1908 a San Javier (Múrcia, Espanya). Fill d'una família jornalera, entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

Escriu-nos

Actualització: 13-01-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10341

Latest Images