Anarcoefemèrides del 13 de gener
Esdeveniments
- Campanya per la
revisió del Procés de Montjuïc:
El 13 de gener de 1898
es publica en el periòdic El Progreso de
Madrid (Espanya) l'article de
Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de
Montjuich» que engegarà una important campanya per
demanar la revisió de les
causes instruïdes en l'anomenat «Procés
de Montjuïc», denominació aplicada al
procés militar que seguí l'atemptat contra la
processó del Corpus al carrer
dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que
portà una
dura repressió a l'obrerisme anarquista català i
la detenció de més de 400
persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest
judici el
juliol de 1897, al vapor «Isla de
Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat
clandestinament amb documentació falsa a la
Península i es va instal·lar a
Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El
Progreso,
amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del
periòdic, al madrileny
carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a
les
masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels
futurs articles,
gairebé diaris, que durant els mesos següents
Montseny va publicar en una
secció fixa que recollia escrits de comitès
republicans, societats obreres,
grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda
notícies sobre la
situació dels familiars: dones, mares i infants. Una
activitat tan intensa que
portà Federico Urales a viure a la redacció del
diari. A poc a poc la campanya
reeixí i durant febrer i març de 1898 altres
periòdics, especialment madrilenys
i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo
de Cadis,
fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell
maleït». A més, es donà un
bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se
manifestacions. A Barcelona, a
mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els
carrers de la
ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el
càstig dels
responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren
lloc a La
Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop
desaparegué El
Progreso, des de començaments de juliol de 1898
Joan Montseny començà a
editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a
més de voler imitar el
model intel·lectual de la seva homònima francesa
que tan important paper havia
jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc,
pretenia recollir el
testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la
revisió del procés.
***
- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.
***
- Vaga contra la Llei de
Residència: El 13 de gener de 1908 a
l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir
la derogació la Llei
de Residència. Fou provada en el VII Congrés de
la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre
de 1907.
Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de
Residència» sancionada pel Congrés de
la Nació Argentina en 1902 que permeté i
facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ.
La llei fou
utilitzada per successius governs argentins per reprimir les
organitzacions
sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes.
Sorgí a partir
d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al
Poder Executiu
Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané
presentà davant el
Congrés de la Nació el projecte
d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia
ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la
FORA»,
però no va assolí les proporcions esperades, ja
que la preparació fou massa
llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la.
Només va durar dos dies
i portà com a conseqüència la clausura
de locals i una gran quantitat d'obrers
empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys
i fou derogada
durant el govern del president Arturo Frondizi.
***
-
Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de
2008 surt a Madrid (Espanya) el primer
número del periòdic quadrimestral Tinta
y Libertad. Boletín de la
Coordinadora Nacional de Artes Gráficas,
Comunicación y Espectáculos de CNT
(Confederació Nacional del Treball). Fou
continuació de La Tira de Papel
i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts
gràfiques,
comunicació i espectacles. Les seves pàgines es
dedicaren especialment a
notícies sindicals i a campanyes per la llibertat
d'expressió. Els articles es
publicaren sense signar. En sortiren set
números, l'últim l'abril de
2012.
Naixements
- Hippolyte Ferré:
El 13 de gener de 1848 neix a França el communard
i internacionalista anarquista Hippolyte Ferré. D'antuvi
blanquista, en 1871
fou secretari del seu germà, Théophile
Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat
General de la Comuna de París, i fou nomenat
capità del 76 Batalló Federat.
Arran de la caiguda de la Comuna, fou empresonat un temps,
però acabà
refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre un consell de
guerra el condemnà
en rebel·lia a la deportació en recinte
fortificat. Després s'instal·là a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
treballà de tapisser, i s'afilià a la
bakuninista Federació del Jura, de la qual va ser nomenat
secretari arran del
congrés celebrat a La Chaux-de-Fonds entre el 6 i el 7
d'abril de 1874. El
febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot,
François Dumartheray, Charles
Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs
manuels partisans de
l'action politique, primer text que parlarà de«comunisme anarquista». El
18 de març de 1877 assistí a la«Manifestació de la Bandera Roja» en
record de
la Comuna de París a Berna i fou ferit al cap durant els
enfrontaments amb la
policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any
participà en el
congrés d'una Federació Francesa de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia
constituït
l'abril anterior i en la qual Alerini, Paul Brousse, Dumarteray, Jules
Montels
i Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a
partir del congrés
Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels.
Després de proclamada l'amnistia
per als communards, tornà a
França i s'establí a Levallois-Perret (Illa
de França) i milità en el grup anarquista«La Solidarité» de Levallois. Entre
1882 i 1888, amb el suport de Courapied (L'Ancien) i
de l'artista i
pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit
federar els grups anarquistes de la
regió parisenca. Entre 1887 i 1888 existí una
efímera «Federació
Socialista-Revolucionària del cantó de
Neully», al voltant del grup anarquista
de Clichy i del grup de Levallois «Les
Déshérités». A partir de
1889 fou el
tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de
la Comuna».
Hippolyte Ferré va morir en 1913 a París
(França). Sa germana, Marie Ferré
(1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.
***
- Anna Pietroni: El
13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant
anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família
llibertària, son pare fou
un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i
que
perdé la feina durant el feixisme; son germà
Manlio, fou condemnat el 8 de
gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un
Tribunal Especial. Anna
va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la
Resistència
antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un
matrimoni que només
durà dies, es casà de bell nou amb el
partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo
Rossi) i amb
qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra
Mundial,
abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son
company i tornà a les idees
anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el
setmanari Umanità
Nova.
Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup
romà de la
Garbatella, participà en la publicació del
butlletí La
Bussola. Arran
de
les polèmiques suscitades en el moviment anarquista
internacional sobre la
qüestió cubana i de la dimissió
d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà
amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al
Congrés
Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant
atemptat de la Piazza
Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà,
participà en la contrainvestigació
amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que
contribuí a desemmascarar
aquest muntatge policíac i col·laborà
en la campanya de suport de l'anarquista
Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per
defensar-se d'un atac armat
d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella
animà durant anys el
grup romà de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) i els càmpings anarquistes
internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit
del 27
al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a
l'entrada de Roma (Itàlia)
quan tornaven d'una reunió.
Defuncions
- Clovis Pignat: El
13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el
militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat,
també conegut com Tschombine
Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia
nascut el 16 de novembre de
1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i
Aurélie Lovet. Després
d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines
de la construcció. Va
ser un dels fundadors del sindicat revolucionari«Fédération des Unions
Ouvrières
de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions
Obreres de la Suïssa de
cultura francesa) del cantó de Valais i un gran
propagandista de l'acció
directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914
col·laborà en La Voix du
Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906
organitzà un grup anarquista al cantó de
Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies
a la
presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei
militar. Inscrit en
les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir
nombrosos oficis
(vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant,
etc.) i
en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de
carrer i titelles per Pavia i pel
centre del país per mantenir sa família, tot
denunciant l'explotació i el
clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos
del
Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el
periòdic
mensual àcrata francoitalià Le Falot /
Il Fanale (El Fanal), que es
publicà fins al 1919, i on defensà la via
sindical com a única possible i
s'oposà a la constitució d'un partit socialista
de Valais. En aquesta època va
col·laborar en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Le Réveil
Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat
durant dos
mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918
signà una crida amb
altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió
Soviètica per als
desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de
treball. Entre
1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et
du Bâtiment» (FOBB, Federació dels
Obrers de la Fusta i de la Construcció),
afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).
Va fundar L'Action Ouvrière,
que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du
Bâtiment, òrgan de la
FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses
vagues,
manifestacions, etc., les més importants de les quals foren
la vaga de Ginebra
(1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals
van ser
engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB.
Partidari de la
independència sindical, sempre es trobà en
conflicte amb els comunistes. En
1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de
presó i a 200 francs de
multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va
participar en la festa organitzada per celebrar el setantè
aniversari de Luigi
Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en
va escriure una
biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale
internationaliste
(1971).
***
- Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.
***
- Antonio Zapata
Córdoba: El 13 de gener de 2000 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Havia nascut el
27 d'octubre de
1908 a San Javier (Múrcia, Espanya). Fill d'una
família jornalera, entre els cinc
i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien
fundat els miners de
La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan
restà orfe de pare, s'integrà a les
feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà
en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de
pagès, a la construcció,
etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran
de les
protestes pels afusellaments dels capitans Fermín
Galán Rodríguez i Ángel
García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat
sindical i l'any següent entrà
a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri
barceloní de Gràcia.
També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari
de Gràcia, el qual
presidí durant alguns anys. Com a membre dels
Comitès Pro Presos, en 1934 va
ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya.
Força perseguit per
les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va
ser detingut, amb
Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en
construcció a Barcelona;
en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies,
marxà cap a
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de
la Junta Central de
la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona.
Participà en la lluita als
carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
immediatament
s'incorporà en la «Columna Durruti».
Posteriorment, en la reraguarda, en
representació de la CNT, formà part de la
Comissió Confederal de Control de la
Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el
conseller de Serveis Públics,
Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es
negà a acceptar
la municipalització de l'habitatge. A
començaments de 1937 entrà a formar part
del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Posteriorment s'uní al XX Batalló de
fortificacions al front de l'Ebre i més
tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II
República espanyola.
Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
passà a França i fou internat
a diversos camps de concentració (Sant Cebrià,
Barcarès i Argelers). Després
passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de
1940 i fins a juny
de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts
Llibertàries i aquest mateix any, quan
l'escissió, s'arrenglerà amb els
partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat
de
Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal,
passà a viure a Tolosa de
Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà
assíduament a Barcelona. En 1996
participà en la celebració del centenari del
naixement de Buenaventura Durruti.
Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997
assistí al Congrés
de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). En 1999 va
escriure unes Notas autobiográficas,
que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents
publicacions
llibertàries, com ara Boletín
Amicale 26
División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata
Córdoba
va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou
l'anarcosindicalista María Cruzado
Sánchez (1907-1982).
Antonio Zapata
Córdoba (1908-2000)
Actualització: 13-01-14