[05/08] Bande Noire - «La Protesta» - Moncaleano - «Le Mouvement Anarchiste» - Atemptat contra esquirols - Covelli - Pauly - Moral - Galve - Vives - Eudes - Marie - Ceccarelli - Palante - Zanella - Bassi - Viscasillas - Ferri - Guigui-Theral - Antó - Volin

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de La Protesta

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser ErnestoÁlvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

¡Luz!

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de Le Mouvement Anarchiste

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com"la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Naixements

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Nascut en un família burgesa --son pare era advocat--, va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc L'Humanité del 29 de novembre de 1918

- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari«L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari«Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup«L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Aquilino Moral Menéndez: El 5 d'agost de 1893 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els pseudònims de Mario Guzmán i Teócrito. Era el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de la fàbrica Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va enviudà aviat; encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades, donant-li dues germanes més de la seva última esposa. Quan tenia 10 anys començà a treballar recercant carbó als enderrocs, dos anys després fou aprenent de paleta i amb 15 anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera per fer feina d'obrer metal·lúrgic. Formà part del Centre Obrer «La Justícia», on en 1911, amb José María Martínez Sánchez, fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). Després del fracàs de la vaga de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les represàlies, amb un nom fals es posà a treballar a la mina, però després pogué retornar a la seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de 1917 va ser empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any va criticar durament en el periòdic anarquista Tierra y Libertad la creació per Laureano Piñeira, secretari de la Confederació dels Metal·lúrgics de tendència anarquista, de l'agrupació política Grup Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions municipals a Gijón. Col·laborà habitualment en el diari El Noroeste de Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad Obrera criticà rotundament la línia sindical dels socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino González Mallada i José María Martínez Sánchez) a trobar feina i aquest mateixa any va ser nomenat delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries al Congrés Nacional («Congrés de la Comèdia») que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1920 participà com a delegat de La Felguera al I Congrés de la CNT d'Astúries que se celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del periòdic anarquista de La Felguera El Comunista i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta població de la CNT. En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim Teócrito, en la revista anarquista Tierra y Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional d'Astúries de la CNT i fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16 de setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb Benjamín Escobar, Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli asturià del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de l'Associació «El Horreo». Després de participar activament en la Revolució d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Astúries i col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seuòrgan d'expressió La Batalla i en Tribuna Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president del Sindicat Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de la Unió General dels Treballadors (UGT). En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser detingut i empresonat per l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de la qual va ser nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970 participà en l'intent de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). En 1965 representà Astúries en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968 s'encarregà del transport de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà activament en diverses organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS), el Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural«Gesto» de Gijón, el Comitè de Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de març de 1975 va ser entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española (1979). El 26 d'agost de 1976 presidí el primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de La Felguera després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977 va ser nomenat vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria,La Batalla, Sindicalismo i La Voz de Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia pamflets a les portes de les fàbriques. Vegetarià convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir el 16 de febrer de 1979 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i el seu enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat, constituí una impressionat manifestació de dol al qual assistiren gairebé totes les organitzacions obreres de la regió. Pòstumament, l'octubre de 2003, l'Ateneu Obrer de Gijón publicà el seu breu relat autobiogràfic sota el títol Mis memorias. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i les cartes que creuà amb Joaquín Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).

Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)

***

Nemesio Galve Lisbona (1937)

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost --alguns autors citen el 18 d'agost-- de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas --també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i deLe Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons --arreplegà uns 5.000 dòlars-- en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista«Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

Defuncions

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

-Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Le Père Lapurge

- Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas.

Constant Marie (1838-1910)

***

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Havia nascut el 24 de març–algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

Continua...

---