El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a lexpressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, lescultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és lart del segle XX: lart i leina publicística de masses amb més potència i capacitat dincidir sobre les persones. (Mateu Morro)
CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç denllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que lhan atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt dencert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a lautor li inspira el fet cinematogràfic.
El cas és que jo no som, ni de prop fer-shi, cap entès en cinema. De fet a lactualitat em dedic més aviat a tractar temes dagricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel mha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts danys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se mescapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar den Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.
El segle del cinema
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a lexpressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, lescultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és lart del segle XX: lart i leina publicística de masses amb més potència i capacitat dincidir sobre les persones.
Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments davantguarda cultural o les lluites anticolonials.
Evocació del cinema de poble
Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós Salón Montaña de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era lany 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que sesdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el Cine Principal (Can Guixa), el Coliseum (Can Pelut), el Gardenia que era el cinema a laire lliure i més tard el luxuriós Montecarlo), va ser duns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. Daquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.
Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del Saló Montaña o, després, del Montecarlo hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també men record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons lhora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota lal.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades sho passava més bé amb laldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren lamo de Can Calent, sInquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, dalta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.
En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, hi hagué increïbles descobriments: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de lor; les aventures dStan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a lòpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments duna relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.
És potser dins aquest panorama pobler on shi pot ubicar la figura de lactor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera den Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en làmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica dAlexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.
Una finestra al món en temps de tenebror
Però és a Ciutat on linterès pel cinema den Miquel es realitzà plenament. Aleshores era lèpoca de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de lAvenidas, de la Sala Astoria i de lActualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys descola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de lexèrcit republicà.
La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a labast de la retina. Sobretot el nostre autor dóna importància al Cineclub Universitari de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, nEmili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, shi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano dStern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse dAntonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls den Miquel López un mitjà dexpressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments danàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a limpuls revolucionari.
És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se nadona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que lexpressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga dAstúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a lexterior de lestat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar lexpressió artística.
El cinema de la dictadura
Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació dun aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de Jaime de Andrade, és a dir del General Franco. És encara lesperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema dexaltació feixista i de limperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i sacosta el seu final, incapaç daturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una espanyolada. Era un cinema que ens feia créixer en lesclavatge enmig del més cruel embrutiment de lesperit. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.
Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no estranyes com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, que no saps don surten ni com va ser possible la seva realització. No en parlem ja de Calle Mayor, lobra més important de Bardem. Sha de fer referència a revistes com Nuestro Cine, Triunfo o Primer Acto que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.
El cinema crític
Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat dEisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que sesdevengué el mes doctubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al Montecarlo, sestrenà Las noches de Cabiria. En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, dOtto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen lespecial relació den Miquel amb lart i amb la política, és a dir amb el cinema.
Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de lintel·lectual fos aquest director de cinema o fos simple mestre descola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a Última Hora, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser larticle El compromiso político del escritor. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de lexpressió artística. Podríem parlar, potser, duna relació damor. De lamor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes dinterès, en lèpoca del Cineclub Universitari, en el llibre de poemes Temps moderns: homenatge al cinema, en els viatges a lestranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.