Anarcoefemèrides
del 16 de juliol
Esdeveniments
Capçalera
d'Il Libertario
- Surt Il Libertario: El 16 de
juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia)
el primer
número del setmanari Il
Libertario. Giornale Anarchico, dirigit
per
Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà
nombroses vegades la
repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions)
i el 29 d'octubre
de 1922 la impremta en serà destruïda per un
escamot feixista. Va publicar 866
números bàsicament de crítica al
militarisme, al clergat, al reformisme
socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al
feixisme,
etc.
***
Astra
i cop militar
- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».
Naixements
Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)
- Henri Auvin: El
16 de juliol de 1856 neix a Saint-Même (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista
Henri Auvin. Treballava de calderer a les Obres de la Loira a
Saint-Denis (Illa
de França, França), on vivia al número
3 del carrer Corbillons. A finals de
febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia,
detingut sota
l'acusació d'«associació
criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a
anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al
número 49 del carrer
París de Saint-Denis, del qual es requisà
nombrosa correspondència el 18 de
febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie
Guillemin
de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els
registres números
2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o«nòmades». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov
- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.
***
Amerigo
Boccato
- Amerigo Boccato:
El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo,
Brasil) el fotògraf
anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo
Boccato,
conegut com a Mérico Canarin.
Sos
pares, Angelo Boccato (Canarin) i
Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al
Brasil
en 1885 com a conseqüència de la
repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera
coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren
a Itàlia. Amerigo Boccato es
guanyava la vida fent de mecànic a Venècia
(Vèneto, Itàlia) i aconseguí una
important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran
Guerra,
amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.),
creà el Circolo
Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio,
on palesà el seu
antibel·lisme en reunions públiques al costat de
les dones dels soldats enviats
al front. En aquesta època col·laborava en el
periòdic socialista Lotta.
El 24 de desembre de 1917, «pel
seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de
l'Estat», va ser confinat
a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per«tasca derrotista
consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als
soldats
combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat,
va ser absolt, però
va ser sotmès a una vigilància especial acusat de«danys i incendi dolós».
L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo
(Vèneto,
Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de
reclusió per haver
disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a
l'avinguda de la
Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i
posteriorment a
Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià.
El 4 de juliol de 1927 va ser
novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i
emblemes
(falç i martell) a parets d'edificis d'Adria
(Vèneto, Itàlia), però va ser
alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no
comunista. El 20 de
desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic
(«La Modernissima») a l'Strada
Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a
Cavarzere. Segons
les autoritats policíaques, «sempre va professar
les idees anarquistes, però
sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la
detenció i condemna a mort de
l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito
Mussolini, la
vigilància a la seva persona es va intensificar,
patí un escorcoll domiciliari
i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de
fronteres. El 24
de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia
per part
dels carrabiners, se li va segrestar documentació
mecanografiada compromesa i
publicacions subversives, com ara l'Almanacco
Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere
ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina
Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo,
Esperina, Espero, Elio,
Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres
d'ells
(Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes
i lluitadors
antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el
Teatro Comunale
d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera
lírica que es
representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es
van veure
obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un
missatge radiofònic de
Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial,
l'annexió d'Etiòpia
i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó
de Rovigo, va ser, a causa de
la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família
nombrosa, només amonestat
per dos anys, per «haver manifestat una actitud
contrària a l'acció dels poders
de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre
públic en un
moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari
local de la
Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat
bufetejat per un
membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937
l'amonestació va ser
indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del
príncep Víctor Manual.
El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per
enèsima vegada. Invàlid
de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei
militar,
rebia una pensió de cinquena categoria. Després
de la II Guerra Mundial,
retornà a Adria amb sa família i
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a
Gabiano i a
Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo
Boccato va morir el
14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia),
població a la qual havia retornat
feia poc.
***
Juan
Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré
- Juan Gandulfo
Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las
Vacas, a Los Vilos
(Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió
xilena de Coquimbo– el metge anarquista
Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de
Viña del Mar, sos pares
es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer
els estudis
primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i
després seguí humanitats en el
Liceu de Valparaíso. Més tard estudià
medicina a la Universitat de Xile,
ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant
la carrera en 1920,
encara que no pogué llicenciar-se fins l'any
següent, a causa de la persecució
i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan
era estudiant de medicina
realitzà nombroses làmines a colores de gran
qualitat artística sobre biologia
i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada
dels anys cinquanta.
També en la seva època d'estudiant
entrà a formar part del moviment anarquista
i anarcosindicalista i col·laborà en diverses
publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación
de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de
Xile), Juventud o Verba
Roja, on manifestà les seves idees
llibertàries fent servir
diversos pseudònims (Iván,Juan Guerra, etc.). En 1918
fundà, amb
els seus diners, la impremta Numen –inspiració,
en llatí–, dedicada a la publicació de
llibres i fullets anarquistes i lloc de
trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la
Universitat
Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament
nocturn per a obrers i
on s'impartí ensenyament primari i secundari
clàssic. L'abril de 1920, quan
presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per
desacatament
al president de la República Juan Luis Sanfuentes
Andonaegui, ja que havia
declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes
nacionals;
en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i
l'acusació va ser desestimada.
Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament
empresonat com a
representant de la FECH per criticar el moment polític
d'aleshores i per
propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la
penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència
carcerària el deixà fortament
impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda.
Conegut per la
seva militància llibertària, li costà
entrar a fer feina en un hospital, però
finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán
i, després, a l'Assistència
Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic
Obrer, creat per la Unió Local de
la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial
Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que
s'inaugurà l'11 de juny de
1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el
Policlínic deixà de
pertànyer a
Juan Gandulfo
Guerra (1895-1931)
***
Necrològica
de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975
- Joan Montoliu del Campo:
El 16 de juliol de 1911 neix a
Vila-real (Plana Baixa, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan
Montoliu del Campo. De molt jove marxà a Catalunya i
s'instal·là al barri de
Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya), on s'afilià
al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El
setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real
amb Buenaventura Durruti
Domínguez i Ricard Sanz García.
Participà en les lluites de carrer (assalt a la
caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors
i
responsable de la col·lectivitat de neteja
pública de l'Hospitalet de
Llobregat. Després s'allistà i lluità
al front d'Aragó fins al final de la
guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un
batalló confederal.
En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França i en 1940 fou tancat al
camp de concentració d'Argelers. Després fou
enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la
construcció de la pressa de
l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942,
després de l'ocupació de la zona
lliure, organitzà, en contacte amb la resistència
francesa, el maquis
confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15
homes
cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió
Militar de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de
sabotatge. Com a
tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament
fins al 31 d'octubre
de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en
l'Exèrcit regular
francès. Després de l'Alliberament
milità infatigablement en el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a
Rouen, on
reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en
l'Exili, i a París, fins al
1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al
Congrés de la
CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria
de la Federació de
la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de
la Zona Nord
(París-Normandia). Va ser membre del Comitè de
Gestió del nou local confederal
del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la
Regional
Pirineus-Aude. Col·laborà activament en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i fou membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Va ser molt
conegut i estimat pels joves militants de l'Organització
Revolucionària
Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava,
amb Roc
Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es
muntava en el míting
commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la
Gran Sala de la
Mutualité de París. A començaments
dels anys setanta fou nomenant secretari de
la Federació Local de la CNT de París i
també fou administrador de Le Combat
Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un
accident
laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a
Perpinyà, on fou nomenat
secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En
1973
presidí un míting a Narbona (Llenguadoc,
Occitània). A començaments d'agost de
1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al
Congrés de Marsella
(Provença, Occitània), però
l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies
després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va
morir a l'hospital de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou
enterrat en aquesta ciutat.
***
Franco Serantini en una manifestació a Pisa
-
Franco Serantini:El 16 de
juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista
Francesco
Serantini.
Abandonat en un reformatori, és adoptat per una
família sense fills, però quan
mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència.
En 1968 és enviat a l'Institut
d'Observació de Menors de Florència que el
destinarà a l'Institut de Reeducació
Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en
règim de semillibertat --hi
havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el
grup anarquista
Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972
va
participar en la concentració antifeixista convocada per
Lotta Continua a Pisa
contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista
Moviment Social
Italià (MSI). La concentració és
atacada durament per la policia i durant una
de les càrregues, Franco és detingut prop del riu
Arno, a l'alçada del passeig
Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després
de portar-lo a la caserna
dels carrabiners és tancat a la presó pisana de
Don Bosco, on l'endemà serà
interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos
dies després de la detenció,
el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants
vitals a la seva
cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser
traslladat al Centre Clínic de la
presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus
funerals, dos
dies després, seran una gran
manifestació popular.
Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)
***
Alberto
Prunetti
- Alberto Prunetti:
El 16 de juliol de
1973 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'escriptor,
traductor, fotògraf i
intel·lectual anarquista Alberto Prunetti. Son pare, Renato
Prunetti,
treballava de soldador. Cresqué a Follonica (Toscana,
Itàlia) i estudià a
l'Institut Científic Carlo Cattaneo d'aquesta localitat i en
la Universitat de
Siena (Toscana, Itàlia). Posteriorment, durant anys
rodà per diverses ciutats
del món (Siena, Bristol, Buenos Aires, París,
Bombai, Bangalore, etc.) vivint
de fer classes d'italià a immigrants, de fer fotos i
d'altres feinetes. Ha
traduït a l'italià els llibres de John Zerzan Primitivo attuale. Il rifiuto della
civiltà (2004) i Apocalittici
o liberati? Che cos'è il
primitivismo (2004); els llibres d'Osvaldo Bayer Patagonia rebelde (2010) i Severino
Di Giovanni (2011); i de l'antropòleg anarquista
David Graeber Frammenti di antropologia
anarchica
(2006), Debito. I primi 5000 anni
(2012)
i Oltre il potere e la burocrazia
(2013); també ha traduït Roberto Arlt, Harry
Browne, Evaristo Carriego, Don
McCullin, Michel de Montaigne, James C. Scott i John Sinclair, entre
d'altres autors. Trobem
articles seus en A-Rivista, Carta, Letteraria,Il Manifesto,Il Reportage i La
Repubblica, Repubblica
Firenze, etc., i es redactor de la pàgina web de
literatura Carmillaonline. Ha
editat L'arte della fuga (2005,
recull de
textos de diversos autors sobre el tema del viatge), Sorci
verdi. Storie di ordinario leghismo (2011) i Storia
d'amore e d'anarchia (2013), d'Alessandro
Angeli. És autor d'Il comico in
George
Grosz (1998), Potassa. Storie di
sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi
(2003),Il fioraio di Perón
(2009) i Amianto. Una storia operaia
(2012 i 2014).
En 2013 va ser guardonat amb el Premi d'Escriptor Toscà de
l'any i fou
finalista del Premi Chianti de Narrativa i del Premi Pozzale Russo.
Actualment
viu a la Maremma italiana.
Defuncions
Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)
- Pierre Desgranges:El 16 de juliol de 1898 mor a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Havia nascut el 10 de juny de 1865 a Velafranche (Arpitània). Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche on morí.
***
Els
germans Cayuela Cayuela. D'esquerra a dreta: Salvador, Pedro,
José, Ramón, Juan i Miguel
- José Cayuela
Cayuela: El 16 de juliol de 1939 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
José Cayuela Cayuela. Havia nascut el 17 d'agost de 1907 a
Carboneras (Almeria,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ramón Cayuela i
Bárbara Cayuela. De ben
petit va marxar a França, on treballà com a
mecànic de bicicletes. A França va
contreure matrimoni amb Isabel García Flores, amb qui
tingué tres infants
(Ramón, Paquita i Bárbara). En 1935
abandonà França i
s'instal·là amb tota sa
família a Manresa (Bages, Catalunya), on treballà
de xofer. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), esdevingué un dels seus xofers, portant els militants
a fer conferències
i mítings. En 1937 nasqué son quart infant
(Isabel) i aquest mateix any va ser
cridat a files i va ser destinat a tasques de vigilància com
a motorista de la
Generalitat de Catalunya per carreteres d'Avinyó (Bages,
Catalunya) i els
voltants. Més tard treballà de motorista a altres
poblacions catalanes
(Igualada, Manresa i Solsona). Sos germans van poder exiliar-se,
però ell va
tenir un accident amb la moto, es va trencar una cama i va ser
ingressat a
l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) i no va poder
partir; quan li donaren
l'altra, les tropes franquistes ja havien ocupat Catalunya. El 18
d'abril de
1939 Florencio Guiteras Morera, falangista d'Avinyó, el va
denunciar a la
Guàrdia Civil. En aquesta denúncia, a la qual se
sumaren altres testimonis, va
ser acusat de ser milicià, d'anar armat, d'haver requisat
cotxes amb violència,
de formar part de les Patrulles de Control i de fer de xofer per a la
CNT,
entre altres càrrecs. Detingut aquell mateix dia, va ser
empresonat primer a
Avinyó i després a Manresa. El 24 de maig de 1939
va ser jutjat en consell de
guerra, juntament amb 19 persones més. Enviat quatre dies
després a la Presó
Model de Barcelona, el 15 de juliol se li va notificar la seva condemna
a mort.
Durant la seva estada a la presó no va poder veure sa
família ni va poder
enviar cap correspondència. José Cayuela Cayuela
va ser afusellat el 16 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat
al Fossar
de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Es va negar a signar
la seva sentència
de mort i va escriure una carta d'acomiadament a sa família.
La causa oficial
de la seva defunció fou «hemorràgia
interna».
José Cayuela Cayuela (1907-1939)
***
Antonio
Martínez Abellán (Fieldman) al seu
estudi (1938)
- Antonio Martínez
Abellán: El 16 de juliol de 1939 és
afusellat a Jumilla (Múrcia, Espanya) el
músic, musicòleg, crític musical,
escriptor i periodista anarquista i naturista
Antonio Martínez Abellán, que signava Antonio
M. Abellán i va fer servir el pseudònimFieldman
(Home del Camp, com es qualificava). Havia nascut el maig de 1888 a
Jumilla (Múrcia,
Espanya). Fill d'una família humil, estudià
música amb Alfredo Santos de la
Rosa i completà els estudis musicals a València
(València, País Valencià).
Visqué
la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ.
Naturista convençut, fou
membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i
trenta
col·laborà en la revista Acción
Naturista,
de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La
Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios,La Libertad, El
Liberal, Musical Hermes, Musicografía,Nosotros, La
Opinión, Ritmo,El Sol, Sophia,La Tarde, etc.),
arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris
alhora, tant locals com
nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí
sarsueles i va fer concerts
de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat
professionalment amb músics d'arreu del món i les
seves opinions i comentaris
sobre concerts i temes musicals eren força apreciats.
Dirigí les bandes
musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán
Núñez i fou professor de
l'Escola Municipal de Música de Fernán
Núñez i del Conservatori de Música de
Múrcia. Col·laborador de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar
la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas
(Cadis, Andalusia,
Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el
destituí dels seus
càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències,
algunes de les quals es van
publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a
Mèxic. Especialista
en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser
nomenat membre de la «Comissió
Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936 el seu
domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva
biblioteca i tot el
seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil
publicà
diversos textos per a l'editorial anarquista«Nosotros». Fou autor de La
espiritualidad de la música (1924 i
1930), Beethoven. Suscitaciones con
motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística
musical. Índice de psicologia y estética
(1935) i La noble pasión de la
música (1938). Acusat d'escoltar la
ràdio estrangera
prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser
afusellat per un escamot falangista,
juntament amb altres companys (Jesús Jiménez
Molina, Bartolomé Martínez Tomás i
Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la
carretera nacional 344
de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente
del Pino, a l'indret
anomenat «Plantón del Miedo», on va ser
enterrat. El 16 de juny de 1964 els
cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al«Pavellón de los
Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla
l'Asociación
Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo
Libertario Fieldman.
***
Félix Sipán Benebé
- Félix
Sipán Benebé: El 16 de juliol de
1940 és
afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Félix Sipán Benebé.
Havia nascut el 20 de novembre de 1912 a Osca (Aragó,
Espanya). Son pare es
deia José Sipán Torres i Justa Benedé
Blasco. Era fill d'una família nombrosa
republicana d'hortolans i agricultors que venien els productes a Osca.
La
parella tingué tres fills (Julia, María i
Marcos), però la mare morí jove i el
pare es casà de bell nou amb Justa, la germana de Justa, amb
qui tingué sis
infants (Victoria, Faustino, Enrique, Félix, Pascual i
Pilar). Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), Félix
Sipán regentà el bar «El
Pozal»
al centre d'Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil,
desertà de
l'exèrcit franquista (III Companyia, II Batalló
del Regiment Valladolid Núm.
20). Després ingressà en el Cos de Tren de la 127
Brigada Mixta (28 Divisió
Ascaso) –altres fonts diuen que s'enquadrà amb les
milícies del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM) en la 29 Divisió
Lenin a la zona de Tierz (Osca,
Aragó, Espanya). Al final de la guerra fou detingut a la
Ciudad Lineal de
Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Son pare, que havia
estat fet
presoner, va ser tancat a la presó d'Osca, on
morí el 13 de maig de 1939; son
fill obtingué un permís per assistir al seu
sepeli. El 26 de març de 1940 Félix
Sipán Benebé va ser jutjat en consell de guerra a
Osca, condemnat a mort per«deserció» i afusellat el 16 de juliol
de 1940 a les tàpies del cementiri d'Osca
(Aragó, Espanya).
Actualització:
16-07-18
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
![[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés...](http://www.estelnegre.org/fotos/unioneanarchicavaldarnese.jpg)
