Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[07/07] Revolució del Petroli - «La Internacional» - «Le Cri Typographique» - «Le Réveil» - Ocupació de sa Dragonera - Figner - Dellebecq - Buenacasa - Abbate - Metge - Subirats - Arruego - Segura - Ferriz - Rabitti - Raffuzzi - Aspès - Turina - Serramitjana - Aurelio Martí - Víctor Martínez - Conesa - Malbos - Echarri - García - Gil - Correale - Etchebehere

0
0
[07/07] Revolució del Petroli - «La Internacional» - «Le Cri Typographique» -«Le Réveil» - Ocupació de sa Dragonera - Figner - Dellebecq - Buenacasa - Abbate - Metge - Subirats - Arruego - Segura - Ferriz - Rabitti - Raffuzzi - Aspès - Turina - Serramitjana - Aurelio Martí - Víctor Martínez - Conesa - Malbos - Echarri - García - Gil - Correale - Etchebehere

Anarcoefemèrides del 7 de juliol

Esdeveniments

Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons "La Ilustración Española y Americana" del 24 de juliol 1873

Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons La Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873

- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.

Revolució del Petroli

***

Portada d'un número de "La Internacional"

Portada d'un número de La Internacional

- Surt La Internacional: El 7 de juliol de 1878 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari anarquista La Internacional. Semanario consagrado exclusivamente a la propaganda teórico-práctica del socialismo para la defensa de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria, emancipación de la muger y organización agrícola-industrial de la República, cuyo lema es«Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido y serà nuestro pendón la Verdad, la Justicia y la Razón. Ja des dels primers números deixà molt clar els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social, l'abolició de tots els governs i la revolució social.» Molt influenciada pel socialisme de Charles Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista Francisco Zalacosta, membre de «La Social», secció de l'Associació Internacional del Treball (AIT), fou el responsable d'aquesta publicació. Hi col·laboraren Joaquín Flores, Jesús León García, Evaristo Meza, José Muñúzuri, Pedro Ordóñez, Plotino Rhodakanaty, José Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo Velatti i Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic rebé les crítiques del periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la«revolució social» perseguia la supressió del treball. Publicà en tots els números el «Programa Internacionalista» en 12 punts: 1) República Social Universal. Una i indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3) Administració Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la delimitació i amollonament dels terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans; 6) Reemplaçament de l'Exèrcit per falanges industrials; 7) Emancipació de rehabilitació i educació integral de la dona; 8) Neutralització de la potència explotadora del capital sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat; 10) Abolició del salari i mentrestant intentar mitjançant la vaga d'apujar els jornals industrials i agrícoles; 11) Organització dels Falansteri Societari i formació de bancs territorials per a la reglamentació del treball i l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al mercat de tots els països del món. Alguns petits textos es publicaren en nàhuatl. En sortiren, com a mínim, 14 números –a partir del número 8 fou l'òrgan de «La Social»–, l'últim conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis Històrics del Moviment Obrer Mexicà n'edità una edició facsímil dels números conservats.

***

Premsa anarquista

Premsa anarquista

- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.

***

Portada d'un número de "Le Réveil"

Portada d'un número de Le Réveil

- Surt Le Réveil: El 7 de juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil. Socialiste-anarchiste / Il Risveglio anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà com a subtítol Communiste anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste. El fundador i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van aparèixer nombrosos articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes són totalment diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els articles tracten temes distints. La part francesa és més teòrica i ideològica. El periòdic se situa en la tradició bakuninista i de les seccions antiautoritàries de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054 números, l'últim el del 24 d'agost de 1940.

***

Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

- Ocupació de sa Dragonera: El 7 de juliol de 1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat ocupa pacíficament l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb aquesta acció evitar-ne la urbanització per part de l’empresa constructora valenciana PAMESA (Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima), depenent de la Banca Mas Sardà, que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat: edificar-hi cinc complexos residencials de xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones i amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts d’amarratge, un port de serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació depuradora d’aigües residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems, diversos vials per a vehicles elèctrics, i un heliport, allò que aquesta empresa anomenava«urbanització ecologista» i«exemple de sostenibilitat». Aquesta ocupació, que ha passat a la història de l’ecologisme mallorquí com a una fita cabdal, va tenir una àmplia repercussió mediàtica estatal i fins i tot internacional. El comitè de suport als ocupants de l’illa feia les assemblees i les rodes de premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer d’Antillón, 1), nom també d’un grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a l’acció. Entre la cinquantena de persones que van ocupar l’illa podem destacar el periodista Basilio Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo María Panero, l’editor Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot, l’arquitecte Antoni Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip Esteve i Josep Manchado, Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau Pocoví, Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina, Germán Fernández, Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que més tard seran dels més importants de l’Estat espanyol, patirà per mor del fet de l’ocupació una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no suport a l’acció, cosa que farà finalment, gràcies a l’empenta de directius com Jesús Jurado, Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector que n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els penya-segats per a la conservació del falcó marí. L’endemà de la «presa» de l’illa la Guàrdia Civil va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i vigilar els ocupants, però se’n va desinhibir. L’illa també va ser visitada per Eduardo Merigó, subsecretari d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del Govern d’Adolfo Suárez per prendre nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels ocupants van abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda i conscienciació; els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que 4.200 signatures donaren cos a un recurs d’alçada contra l’aprovació de la planificació urbanística de l’illa. Durant els dies de l’ocupació es van realitzar manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una càrrega policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va saldar amb un ferit lleu. El 29 de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un estudi per analitzar les possibilitats de creació d’un parc natural a sa Dragonera. A finals de desembre de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja que no s’havia aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les protestes de carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB, que va portar la lluita legal per la conservació de l’illa, deixant sense efecte l’Ordre ministerial de 21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA urbanitzés sa Dragonera. El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al Banc de Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas Sardà, l’illa i els illots que conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes i el 26 de gener de 1995 tot l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel Govern de les Illes Balears.

Anarcoefemèrides

Naixements

Vera Figner (1883)

Vera Figner (1883)

- Vera Figner: El 7 de juliol --25 de juny segons el calendari julià rus de l'època-- de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» --de l'anglès Free, lliure--, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) --amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres--, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el«Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud(Memòries d'una revolucionària), que tingué un granèxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka(Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la«Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.

***

Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

- Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-MarieLegoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com araÉmile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Buenacasa

Manuel Buenacasa

- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera(Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio,Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923),Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

***

Foto policíaca d'Oreste Abbate ("Giovanni Jurissewitsch")

Foto policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)

- Oreste Abbate: El 7 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch. Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a electricista. El 28 de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per«resistència al reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va ser destinat a l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto, Itàlia) com a obrer especialitzat, però el comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i l'envià a Nàpols amb residència obligatòria. Cridat a files i incorporat en el 71 Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül), desertà el 29 d'octubre de 1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el«Cas de la bomba de Zuric», va ser detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat durant sis mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2 de desembre de 1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà a Alemanya i a començament de 1919, amb altres revolucionaris italians (Francesco Misiano, Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg, etc.), prengué part en la Revolució, participant el 6 de gener de 1919 en l'ocupació de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de gener, va ser reclòs a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres revolucionaris italians (Luzinano Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio Balduini, etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat. D'antuvi s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família llibertària dels Zanolli, i posteriorment retornà a Berlín, on freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari. Arran de l'amnistia promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de Ministres italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà, fent-se passar per l'exsoldat austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste (Friül), on regentà un magatzem d'aparells elèctrics. En aquestaèpoca rebé sovint la visita del socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925 patí un escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums subversius en llengües alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a Alemanya i l'octubre de 1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia tingut dos fills (Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina), filla d'una família de treballadors antifeixistes i socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül), emigrà a la Unió Soviètica, on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest mateix any de 1932, a Tula (Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el setembre de 1935 la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut del règim soviètic i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada italiana a Moscou per intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la visita de son amic Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores, crítics amb el Partit. A començaments de 1937 aconseguí arribar a França, on sa companya Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i s'establí a Villeparisis (Illa de França, França), on treballà d'electricista. En 1948, segons un informe de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en aquesta localitat sense que res es pogués dir d'ell. S'ignora la data i el lloc de la seva defunció.

Oreste Abbate (1887-?)

***

Marius Metge en una foto antropomètrica

Marius Metge en una foto antropomètrica

- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

***

El grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola, abril de 1932)

El grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola, abril de 1932)

- Josep Subirats Lleixa: El 7 de juliol de 1900 neix al Mans de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Forner de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Actuà activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la Columna Durruti. En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya Pepita i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa fins a la seva mort en 1964. Josep Subirats Lleixa va ser enterrat el 18 de novembre de 1964 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Arruego apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de desembre de 1973

Necrològica de Francisco Arruego apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1973

- Francisco Arruego: El 7 de juliol de 1905 neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Francisco Arruego va morir de càncer l'1 de maig de 1973 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Roberto Segura Mata

Roberto Segura Mata

- Roberto Segura Mata: El 7 de juliol de 1917 neix a San Mateo de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Roberto Segura Mata. Quan era un infant sa família s'instal·là a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i d'adolescent ajudà son germà, el també militant anarcosindicalista Manuel Segura Mata, a la seva barberia d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) on amb son germà Manuel ajudà a l'hospital del poble fins que va ser expulsat per la reacció estalinista. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la «Columna Ascaso» amb la qual va combatre com a sanitari al front d'Osca. Cridat per son germà Manuel, s'establí a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on milità en les Joventuts Llibertàries i col·laborà en el Comitè Regional d'Aragó. També treballà a la impremta del periòdic Cultura y Acción. En 1938, arran de la caiguda del front d'Aragó, passà a Catalunya on va fer de mestre a la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya), depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb Félix Carrasquer Launed, amb qui es lligà estretament. Traslladada a Sant Vicens dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) durant la tardor de 1938 amb la intenció de donar a conèixer la tasca que es realitzava en la mateixa, va ser cridat a files i destinat a una escola de mecànic d'aviació. L'ofensiva feixista de desembre de 1938 motivà que fos incorporat a una companyia divisionària formada majoritàriament per militants confederals acantonada a Centelles (Osona, Catalunya). Fugint de l'avanç italià, l'11 de febrer de 1939 passà els Pirineus per Portbou. Durant 10 mesos va estar internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Durant el Nadal de 1940 fou incorporat en un batalló de treballadors de l'exèrcit francès, format per 250 persones, que fou traslladat a Cerdon (Centre, França) per a construir barracots de fusta i d'obra per als operaris d'una fàbrica de municions. Quan la invasió alemanya, s'uniren a l'èxode de refugiats que fugien cap al sud, passant per Chateauroux i Tolosa de Llenguadoc, fins que fou internat als camps de Brams i d'Argelers. Després d'un temps fent llenya a Vernet (Llenguadoc, Occitània), va ser tornat al camp de concentració, on prengué la resolució de retornar a l'Espanya franquista. Després de passar pel Centre de Classificació de Figueres i el Dipòsit de Concentració de Reus, va ser enviat al Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors Núm. 1 de Punta Bolònia, a prop d'Algeciras i Tarifa, on treballà en tasques de condicionament del sector de Punta Paloma-Palomera (Cadis, Andalusia, Espanya). El desembre de 1941 va ser traslladat al nou Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors Núm. 46, amb el qual treballà en les excavacions d'Empúries (L'Escala, Alt Empordà, Catalunya). L'agost de 1942 va ser traslladat a Camallera (Alt Empordà, Catalunya), on s'encarregà de la vigilància d'un magatzem. Un cop lliure i després de fer el servei militar, entre 1944 i 1945, fou el responsable de la impremta clandestina de Martillo,òrgan del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Detingut en 1945, va ser empresonat. Un cop lliure, treballà com a projeccionista de cinema i milità en el clandestí Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en 1976 en l'Assemblea de Sants, on es reconstruí la CNT, i va ser nomenat secretari del Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després del V Congrés de la CNT i de l'escissió que es desencadenà, abandonà el sindicat. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anthropos,CNT, L'Espectacle,Solidaridad Obrera, etc. Sa companya fou Juana Celma, militant de les Joventut Llibertàries d'Alcanyís. En 2008 vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Deixà inèdites unes memòries, Mis batallitas, les quals en 2010 va ser publicades per la seva filla Aurora Segura Celma en edició privada sota el títol Batallitas (1936-1969).

Roberto Segura Mata (1917-?)

***

Angelina Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí

Angelina Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí

- Angelina Ferriz Aguilar: El 7 de juliol de 1919 neix a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià) l'anarquista, anarcofeminista i anarcosindicalista Angelina Ferriz Aguilar. Filla d'una família humil i analfabeta, son pare fou un miner del sofre. Quan encara era una nina es traslladà amb sos pares a Mislata (Horta Oest, País Valencià). No pogué anar a l'escola, ja que era la major de quatre germans i es dedicà a la cura dels petits, però gràcies a uns infants aprengué a llegir. Amb 11 anys i mig es posà a fer feina a la fàbrica de capses de cartró de Manuel Pamplón. En aquesta fàbrica va fer amistat amb una companya, que pertanyia a l'Escola Racionalista de Mislata, i entrà en contacte amb el moviment anarquista. Poc després passà a militar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en«Mujeres Libres» de València (País Valencià). Durant la guerra civil la fàbrica va ser militaritzada i en va ser nomenada delegada. En aquests anys bèl·lics desenvolupà una intensa tasca cultural (murals, lectures, concerts, rondalles, conferències, obres teatrals, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detinguda i reclosa a la presó de dones i al convent de Santa Clara –son pare també va ser detingut i empresonat durant quatre anys a la presó del Puig i de Sant Miquel dels Reis de València. Un cop lliure, Angelina es posà a fer feina a la fàbrica de rajoles de Manises (Horta Oest, País Valencià). Visitant els presos conegué l'anarcosindicalista Antonio Quinto Seguí, que esdevingué son company. Participà en la resistència llibertària clandestina, col·laborant amb el Comitè Nacional de la CNT, on Quinto ocupava el carrer de tresorer, amagant companys i repartint propaganda. També formà part de l'organització clandestina Unión de Mujeres Demócratas (UMD, Unió de Dones Demòcrates), fundada en 1941 per un grup de dones, especialment llibertàries. En 1945, després de deixar la feina, es casà amb Quinto. Poc després son marit es traslladà a Madrid (Espanya) per a tasques confederals clandestines i ella restà a València a casa de sos pares. Posteriorment es traslladà a Madrid per col·laborar en tasques clandestines. De bell nou a València, començà a treballar i a militar de bell nou. Angelina Ferriz Aguilar va morir en 1999 –altres fonts citen 2001– a Mislata (Horta Oest, País Valencià).

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images