La plebs espayola. Reedició.

                        La plebs espanyola. Reedició.

    La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.

      Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol).  Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.

    En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mortde la vida ètica. 

     En comptes de no repetir-me,  he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992,exposava la relació entre l'oligarquia  i la plebs espanyoles. Fa així:

Heisenberg va establir un dels principis que defineixen

la Física contemporània, el de la  incertesa. La

pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels

processos socials històrics restava més forassenyada

encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la

humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del

món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia

a no sabien quin infern (Ei! perquè no  sigui amagat:

jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític,

però marxista; de cada vegada més crític, fins que només

m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i

alguns punts del materialisme històric). En un dels seus

cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com

l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc,

quan ja havia transcorregut tot el dia.

Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,

ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric

també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia

ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents

darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha

anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres

de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a

la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no

canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en

són un producte.

Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts

sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions

sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment

d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic

essencial és la confrontació entre la nació castellana, que

disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó

dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses

Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant

actual, seguint la política tradicional, no reconeix la

realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i

s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó

final del projecte nacional espanyol és la integració de

Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com

a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa

dins el context d'Europa i del món.

Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació

opressora perd el monopoli del poder, les nacions

oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si

poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha

representat la dissolució del poder del PCUS ha permès

la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades

dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem

nota d'aquesta

lliçó històrica, l'estratègia que

ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de

l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i

estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme