Mallorca abans del turisme - Memòria literària d´una Mallorca desapareguda -
Sa Pobla a la premsa de Menorca: Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) -
Per Eduard Riudavets i Florit
Hi ha molta tendresa en els records dinfància, hi ha anècdotes que ens provoquen un somriure i daltres que entristeixen, hi ha el retrat duna societat desapareguda però que cal no sigui oblidada, perquè loblit de les arrels només pot portar-nos a lesterilitat com a poble. Allò que López Crespí escriu sobre Sa Pobla és allò que mai hem doblidar, sigui quin sigui el nostre lloc de naixença. (Eduard Riudavets Florit)
Què sabem de les altres illes des de Menorca? Què sabem dEivissa? Què sabem de Mallorca? Ben poca cosa. Ben poca cosa.
Aquesta és la primera reflexió que em va venir al cap quan vaig tenir a les mans el darrer llibre de lamic Miquel López Crespí. Pot ser seria necessari vaig pensar- just i convenient, que des de les administracions es fes el possible perquè allò que es publica a una i a altra illa fos conegut a la resta. És gairebé vergonyós aquest desconeixement mutu. Em puc imaginar un calendari de presentacions literàries, una xarxa de llibreries compromeses, una dotació constant a les biblioteques...
Hi ha molt per fer, però, sens dubtes, si de qualque manera hem de construir un futur plegats cal que ens coneguem més i millor.
Aquest paràgraf introductori no es debades. He comentat altres obres de López Crespí, un dels grans escriptors de les nostres illes, però mai li havia llegit una obra daquestes característiques, un llibre que aparentment pot semblar allunyat dallò que,en literatura, minteressa. És una falsa apreciació. Visions literàries de Sa Pobla mha engrescat i mha fet gaudir dallò més.
El gran mèrit dobres com aquesta és fer universal el que aparentment és local. López Crespí sen surt força bé. En aquest recull de textos ens hi podem sentit identificats. És la vida a un poble de Mallorca, certament són pinzellades de la història dun poble de Mallorca, però sense cap mena de dubte són també vivències que no ens són alienes.
Hi ha molta tendresa en els records dinfància, hi ha anècdotes que ens provoquen un somriure i daltres que entristeixen, hi ha el retrat duna societat desapareguda però que cal no sigui oblidada, perquè loblit de les arrels només pot portar-nos a lesterilitat com a poble. Allò que López Crespí escriu sobre Sa Pobla és allò que mai hem doblidar, sigui quin sigui el nostre lloc de naixença.
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí darena ni que fos regalat.
Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn....
Aquests dos fragments ens donen la idea dallò que aquest llibre ens aporta. En aquest temps de turisme embogit, destandardització plastificada, de menyspreu per tot allò que no sigui ràpidament consumible, cal saber don venim per conèixer com hem arribat on som i decidir cap on volem anar.
Però, deixem-ho clar, no estem davant dun exercici de nostàlgia. Els records també poden ferir. López Crespí no defuig en aquestes Visions Literàries de Sa Pobla una de les temàtiques més presents a la seva obra: la il·lusió popular que suposà la República, la rebel·lió militar-feixista, la repressió i lofegament de la llibertat sota el franquisme. Així textos com Sa Pobla i la guerra civil i Sa Pobla i els presoners republicans ens porten als anys de plom i sang que encara no han acabat de passar.
Podria allargar-me molt més perquè són molts els records i ben diversos, però permeteu-me acabar aquesta ressenya amb les paraules de lautor que explicaran, molt millor del que ho pugui fer jo, el sentit daquest llibre:
Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. Qui sen recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots dafusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria daquells dies atziacs. Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que sesdevingué? A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i loblit?.