Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[11/06] «Revista Social» - Míting de Michel - Congrés Regional Antimilitarista - Conferència de Saragossa - Vetllada a Rochester - III Congrés CNT - Assassinat de Rosasco - Menvielle - Sabini - Ciuti - Vanzetti - Mas - Elia - Höme - Ortiz - Rodríguez Fernández - Gallego - Macchi - Ortega - Quiñones - Casanovas - Saiz Alonso - Martínez Álvarez - García Claudios

0
0
[11/06] «Revista Social» - Míting de Michel - Congrés Regional Antimilitarista - Conferència de Saragossa - Vetllada a Rochester - III Congrés CNT - Assassinat de Rosasco - Menvielle - Sabini - Ciuti - Vanzetti - Mas - Elia - Höme - Ortiz - Rodríguez Fernández - Gallego - Macchi - Ortega - Quiñones - Casanovas - Saiz Alonso - Martínez Álvarez - García Claudios

Anarcoefemèrides de l'11 de juny

Esdeveniments

Capçalera de "Revista Social"

Capçalera de Revista Social

- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, ErnestoÁlvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.

***

Cartell del míting a la Sala de l'Harmonia

Cartell del míting a la Sala de l'Harmonia

- Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.

***

Cartell del Congrés Regional Antimilitarista

Cartell del Congrés Regional Antimilitarista

- Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.

***

Anagrama de la CNT

Anagrama de la CNT

- Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Proposició signada per Ángel Pestaña i Salvador Seguí sobre la retirada de la CNT de la III Internacional aprovada per la Conferència de Saragossa (Saragossa, 11 de juny de 1922)

***

Cartell de la vetllada

Cartell de la vetllada

- Vetllada a benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se celebra a l'Amalgamated Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a benefici dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, aleshores condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte consistí en un recital musical de piano i violí; en una actuació dramàtica del grup teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici; en una conferència d'Armando Borghi; en una nova interpretació dramàtica a càrrec del grup Germinal, que portà en escena el drama Giustiziaè fatta!; per acabar amb unes cançons al piano.

***

Tribuna del III Congrés de la CNT (1931)

Tribuna del III Congrés de la CNT (1931)

- III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio --avui Maria Guerrero-- de Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es perllongarà fins al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565 afiliats i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la proclamació de la II República espanyola, en aquest congrés sorgiran dues tendències enfrontades: la partidària que la CNT havia d'adaptar-se a la legalitat republicana --on militaven els vells anarcosindicalistes, com ara Joan Peiró, Ángel Pestaña, Clarà, Fornells o Massoni-- i la partidària de lluitar al màxim per la Revolució Social --on militava la nova fornada d'activistes revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García Oliver, Buenaventura Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el congrés es va suscitar un apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè Nacional, on el sector extremista pretenia que durant les últimes etapes de la clandestinitat els comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements polítics republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930), tendents a establir una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb vistes a consolidar la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest congrés va ser un dels menys constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar el pla de reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), però llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les FNI implicaven una dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi, els partidaris de les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials obreres enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar la Memoria del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11 al 16 de junio de 1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).

III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

***

José W. Rosasco

José W. Rosasco

- Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes --Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti--, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.

Anarcoefemèrides

Naixements

Germain Menvielle

Germain Menvielle

- Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain Menvielle. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nazzareno Sabini

Nazzareno Sabini

- Nazzareno Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per«ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels«Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat«Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per«ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar«manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a Ancona (Marques, Itàlia).

Nazzareno Sabini (1866-1955)

***

Amilcare Ciuti

Amilcare Ciuti

- Amilcare Ciuti: L'11 de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de la construcció i decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti, o simplement Joseph Ciuti. Sos pares es deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família anarquista, son pare fou un dels fundadors de la secció local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van ser actius militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina i, després d'un breu període durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920 s'instal·là definitivament a Marsella (Provença, Occitània) amb son germà Cafiero Ciuti, aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa. Mantingué estrets contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo Cafiero, i amb sa família pisana, relacions que van ser contínuament vigilades per la policia. En aquesta època visqué a Sant Rafèu (Provença, Occitània). Continuà amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico Zambonini, amb qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret de pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant Rafèu; però va ser alliberat després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El 15 d'agost de 1929 participà en una reunió del Cercle Italià d'Educació Socialista (CIES) de Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un informe policíac el considerava un dels militants més destacats del moviment llibertari del departament dels Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis Montgon i Giuseppe Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), adherit a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que comptava amb 25 membres, dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra Civil espanyola la seva activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya llibertària i fou l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA), organització unitària de l'esquerra creada a Catalunya. La seva funció consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar (queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies antifeixistes. En 1937 informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a Barcelona (Catalunya). Amb son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions amb el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París (Giovanna Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir contactes i de l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de concentració d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant Cebrià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bartolomeo Vanzetti

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Necrològica de Sócrates Mas Iturrería apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de març de 1972

Necrològica de Sócrates Mas Iturrería apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de març de 1972

- Sócrates Mas Iturrería: L'11 de juny de 1895 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el ferroviari anarcosindicalista Sócrates Mas Iturrería. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou membre de la Secció Social del Comitè Nacional de l'FNIF. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Poitiers de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1953. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sócrates Mas Iturrería va morir el 3 de gener de 1972 a Poitiers (Poitou, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari "Carson City Daily Appeal" del 17 de juny de 1920

Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920

- Roberto Elia: L'11 de juny mor de 1924 a Nàpols (Campània, Itàlia) el propagandista anarquista Roberto Elia. Havia nascut el 29 de juliol de 1871 a Catanzaro (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i tipògraf de professió, ben aviat s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i col·laborà en el periòdic Calabria Avanti,òrgan del partit a la província de Catanzaro. En 1906 decidí emigrar als Estats Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone, Andrea Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent propagandista. A Barre (Vermont, EUA) entrà en la redacció del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i durant un temps s'encarregà de l'administració. També formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York (Nova York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore, de Massimo Rocca (Libero Tancredi), i en 1913 en Il Movimento Anarchico, d'East Boston. Destacà en la traducció i en l'activitat literària. També va ser secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants congressos anarquistes nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de 1919 edità amb Andrea Salsedo el quinzenal Il Domani, que es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que va ser continuat pel periòdic clandestí L'Ordine, publicat entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal general dels EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense pietat contra els anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual acusava, sense proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba col·locada a la porta principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar alguns paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra personalitats polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington, Boston, Nova York, Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el pretext d'aquesta ona d'atemptats, el govern nord-americà engegà una«cacera de rojos», que aleshores se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la delació d'Eugenio Ravarini, excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia treballava al taller tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i durant la nit del 25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense cap ordre d'arrest, d'ambdós anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels dos militants, que patiren tortures físiques i psíquiques, es va mantenir en secret. Els anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i Luigi Quintiliano, i per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva detenció, es posaren a la recerca dels companys, descobrint casualment la detenció il·legal. La creació d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques (Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca, Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig de 1920 l'assassinat de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el decret de deportació d'Elia, suspès alguns mesos després de la dura campanya de premsa contra el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost de 1920 va ser expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a Nàpols, essent enviat immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo Schicchi el cridà perquè entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del periòdic sicilià Il Vespro Anarchico, però ell volia reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una publicació llibertària pròpia a la regió. S'encarregà d'organitzar el I Congrés Anarquista de Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia). Un mes després, amb Bruno Misèfari, llançà una circular per a la publicació de Pane e Libertà. Organo per la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria, periòdic que per ser més popular estaria escrit també en dialecte calabrès. La manca de suport econòmic dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA retardà la realització del projecte que només pogué materialitzar-se dos anys després, el 14 de desembre de 1924, amb l'edició de L'Amico del Popolo, redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i de Nino Napolitano. Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per la policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de Nàpols (Campània, Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.

***

Werner Höme

Werner Höme

- Werner Höme: L'11 de juny de 1937 és assassinat a Dresde (Saxònia, Alemanya) el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. Havia nascut el 14 de febrer de 1907 a Dresde (Saxònia, Alemanya). D'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) de la seva ciutat natal i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes --entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata-- que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.

***

Necrològica d'Agustín Ortiz apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 18 de juliol de 1957

Necrològica d'Agustín Ortiz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 18 de juliol de 1957

- Agustín Ortiz: L'11 de juny de 1957 mor a Newark (Essex, Nova Jersey, EUA) l'anarquista Agustín Ortíz, conegut com Farmer. Havia nascut a Liérganes (Cantàbria, Espanya). En 1919 emigrà als Estats Units. Fou un dels primers membres de l'Ateneu d'Estudis Socials de Newark quan aquesta entitat es creà el 15 d'abril de 1934, on va romandre tota sa vida. Gran distribuïdor, amb Pedro Noya Corral, de la premsa anarquista, fou un dels fundadors de la Secció Local de Newark de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Aficionat al teatre, muntà un grup artístic per a representar obres socials. En 1956 viatjà a la Península per a visitar sa família. Malalt de diabetis, Agustín Ortiz va morir l'11 de juny de 1957 a Newark (Essex, Nova Jersey, EUA) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciuat.

***

Dolores Rodríguez Fernández

Dolores Rodríguez Fernández

- Dolores Rodríguez Fernández: L'11 de juny de 1959 mor a Roanne (Roine-Alps, França) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Havia nascut el 16 de desembre de 1915 a Granada (Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia».

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

***

Necrològica de Juan Gallego apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 d'octubre de 1966

Necrològica de Juan Gallego apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Juan Gallego: L'11 de juny de 1966 mor Roanne (Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista Juan Gallego. Havia nascut cap el 1908 a Múrcia (Múrcia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida com a fogoner del dipòsit ferroviari del Poblenou i milità en la Secció de Xofers de Locomotores del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Quan l'Ocupació va ser deportat pels nazis a un camp de concentració a Alemanya, del qual va retornar en 1945 molt a afeblit i invàlid per al treball. Posteriorment milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. Després d'una llarga malaltia, Juan Gallego va morir l'11 de juny de 1966 en un hospital de Roanne (Forêz, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Eugenio Macchi

Eugenio Macchi

- Eugenio Macchi: L'11 de juny de 1970 mor a Atlántida (Canelones, Uruguai) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi o Antonio Ansaldi. Havia nascut el 8 de gener de 1890 a Varese (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dosúltims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo.

***

Necrològica de Francisco Ortega apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 d'abril de 1977

Necrològica de Francisco Ortega apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 d'abril de 1977

- Francisco Ortega: L'11 de juny de 1976 mor a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Ortega. Havia nascut cap el 1910. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys vint formà part del Comitè Nacional Revolucionari creat per lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera. Després de la guerra civil visqué a Almeria (Andalusia, Espanya) en contacte amb la CNT clandestina. En 1949, fugint de la repressió, passà a França amb sa companya. Treballà en les obres de construcció del pantà de Montpesat (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). En 1954 s'instal·là a Valença, on milità en la Federació Local de la CNT.

***

Tomba de Cesáreo Quiñones al Cheltenham New Cemetery de Melbourne

Tomba de Cesáreo Quiñones al Cheltenham New Cemetery de Melbourne

- Cesáreo Quiñones: L'11 de juny de 1983 mor a a Melbourne (Victoria, Austràlia) l'anarcosindicalista Cesáreo Quiñones. Havia nascut l'1 de novembre de 1913 a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració i després va fer feina en la VII Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Kénadsa (Bechar, Algèria). En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Casablanca (Marroc), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'anarquista Agrupació Cultural«Armonía». A finals de 1962, amb sa família i altres companys (Collado, Domínguez i Gargallo), emigrà a Melbourne (Victoria, Austràlia), on participà en el nucli de la CNT en l'exili. Cesáreo Quiñones va morir l'11 de juny de 1983 d'un càncer hepàtic a Melbourne (Victoria, Austràlia) i va ser enterrat al Cheltenham New Cemetery d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images