[10/06] «La Solidarité Révolutionnaire» - «Le Cubilot» - «Cantaclaro» - Míting confederal - Courbet - Petraroja - Broeckx - Ajalbert - Desgranges - De Marchi - Ascaso - Urraca - Zazzi - Pardo - Romero - Puyal - Silvestre - Frémont - Palerm - Tilli - Temblador - Iglesias - Villegas

Anarcoefemèrides del 10 de juny

Esdeveniments

Portada del primer número de La Solidarité Révolutionnaire

- Surt La Solidarité Révolutionnaire: El 10 de juny de 1873 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcol·lectivista en llengua francesa La Solidarité Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire. An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava l'epígraf «Cap dret sense deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació estava editada pels revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», creat el 4 d'abril d'aquell any a la capital catalana. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa. Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació local barcelonesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any formà part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a la Península a principis de 1873. En el manifest, del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional» publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explicà que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Trobem notícies locals i internacionals, sindicals, orgàniques de l'AIT, ressenyes històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova (Ligúria, Itàlia), se sumarà a la redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven sense signatura, però trobem textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de 1873 el grup editor havia estat detingut a instàncies del govern civil de Barcelona acusat de «carlista», però va ser alliberat poc després. En van sortir 10 números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i deixà de publicar-se perquè Brousse marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.

***

Capçalera de Le Cubilot

- SurtLe Cubilot: El 10 de juny de 1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière, realitzat a la colònia anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont), creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean Prolo) en serà el gerent i administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i de Mounier, Limpide Semoy, E. Dantés, Piedplat, Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir), Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet, entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45 números fins al 29 de desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera consagrada a un tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries, antimilitarisme, iniquitats del capitalisme, crítiques de la repressió de les vagues...); la segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les Ardenes; la tercera part feia una relació de les vagues que estaven en marxa, així com les diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina estava dedicada a poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells d'higiene i de salut, etc. A la impremta de «L'Essai» també es van editar nombrosos fullets de diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol, Janvion, Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la publicació canviarà de nom i esdevindrà Le Communiste, però deixarà de publicar-se el desembre del mateix any.

***

Portada del número 1 de Cantaclaro

- Surt Cantaclaro: El 10 de juny de 1977 surt a València (País Valencià) el número zero del periòdic anarcosindicalista Cantaclaro. Órgano de expresión del Comitè de Fábrica de CNT. Estava publicat pels obrers anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la fàbrica metal·lúrgica de l'Empresa Nacional Elcano de la Marina Mercant. Els articles sortiren publicats sense autoria, però hi va col·laborar Trinidad Seguí. Els temes que tractà van ser l'assembleisme, l'autogestió, la conflictivitat obrera, la transició política, etc. Es publicà, com a mínim, un número més, l'1, el 7 de juliol de 1977.

***

Cartell del míting confederal

- Míting confederal: El 10 de juny de 1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó, Espanya) un míting d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van Intervenir José María Bondia Román, Severino Campos Campos i Frederica Montseny Mañé. La intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com«explosiva», ja que considerà que «els problemes que té Espanya no poden ser resolts pel capitalisme» i que «és necessari anar cap a una nova revolució, a les vagues salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i les barricades». Els polítics Santiago Carrillo Solares i Enrique Tierno Galván, comunista i socialista respectivament, també van ser durament criticats per Montseny.

Naixements

Gustave Courbet fotografiat per Nadar (1855)

- Gustave Courbet: El 10 de juny de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Fill de terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el«Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que purgarà a París, a Versalles i a Neully--  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini de la seva ubesca deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

***

Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894)

- Gennaro Petraroja: El 10 de juny de 1860 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el sastre i propagandista anarquista Gennaro Francesco Mariano Petraroja, també conegut comJanvier-François-Mariano Petraroya (Petraroia o Pieteraroia),Dutroni i Janvier. Sos pares es deien Vincenzo Petraroja i Giulia Blanco. Condemnat per negar-se a fer el servei militar, en 1886 fugí a París (França). L'abril de 1890 va ser detingut, amb Saverio Merlino i Paraskiev Stoianov, per realitzar un manifest en ocasió del Primer de Maig acusat d'«instigació a la insubordinació i a l'assassinat» i va ser empresonat a Sainte-Pélagie. En aquesta presó parisenca acceptà treballar d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar els passadissos pogué establir contacte amb els presos anarquistes, com ara Saverio Merlino, Charles Malató i Ernest Gégout. El 13 de maig d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Mentrestant, el 18 de juliol de 1890 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver distribuït pamflets als soldats encoratjant-los a no disparar sobre el poble. El 7 de novembre de 1890 participà en una reunió al domicili de Moïse Ardaine on es va decidir la difusió d'un manifest en memòria dels màrtirs de Chicago i probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de Marco Sullam i Luigi Galleani, que va ser imprès en forma de pamflet en tres llengües. Poc després, l'11 de novembre, sa companya, Teresina Blanco, proposà en una reunió la formació d'un grup anarquista de dones llibertàries, ja que«la dona és més conscient de la misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890 va ser expulsat de la Confederació Helvètica, amb Luigi Galleani, Paul Bernard, Hiskia Giuseppe Rovigo (Morelli), Paraskiev Stoianov i Lucien Weil (Henri Dhorr), pel repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a Nàpols i participà en una concentració dels desocupats dissolta per la policia i en activitats d'agitació per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a l'odi entre classes i desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va ser condemnat a 14 mesos de presó, però obtingué la llibertat provisional. Un cop lliure, immediatament participà, segons la policia, en «reunions secretes per a organitzar el Primer de Maig» i poc després redactà un manifest apologètic de l'anarquista Ravachol, fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893 emigrà a Londres (Anglaterra), on retrobà Saverio Merlino, i col·laborà en el númeroúnic del periòdic 1º Maggio, que es publicà a Lugano (Ticino, Suïssa). En aquesta època intentà crear una federació anarquista d'italians exiliats («La Solidarietà») i amb aquesta finalitat el gener de 1893 edità la circular «A gli anarchici italiani dell'estero» que va ser reproduïda en els periòdics Il Grido degli Opressi (Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo (Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular afirmà que la violència anarquista és la natural resposta a l'exercida per part l'Estat. A Londres obrí una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament funcionà bé, ja que ajudà econòmicament Louise Michel. També entrà en contacte amb els emigrats llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la publicació de La Questione Sociale. Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el Congrés Internacional Socialista que se celebrà a Londres, on s'oposà a la tàctica parlamentària adoptada per la majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés que els anarquistes i els socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels congressos socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I d'Itàlia perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article«Monarchia e Popolo», que Errico Malatesta publicà en el númeroúnic Causa et effetti (1898-1900), va fer una crida als italians a«demolir la tirànica prepotència savoiana» que «ha reduït Itàlia a un país de misèria i de llàgrimes». L'any següent fou un dels responsables dels grup anarquista londinenc «L'Internazionale», que edità el periòdic L'Internazionale, el qual, dirigit per Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre números entre el 12 de gener i el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita contra l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i fundà «Il Lavoro», grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans de la Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí una sastreria i es mantingué fora de joc fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un pamflet denunciant els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren uns manifestants desarmats. El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i el 13 d'octubre va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una església. Entrà a formar part del grup «Sorgete», i el 21 de març de 1910 va ser posat en llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada d'agitació contra la visita del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la campanya contra l'execució en cadira elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo Tresca i establí contactes freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat pels fets revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un pas obligat en direcció cap la societat anarquista i, després de la Gran Guerra, sostingué la línia de la «unitat per la revolució». El 2 de febrer de 1919, en un reunió a la Cambra del Treball, obtingué dels companys el compromís de fer costat amb la propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament contra els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu Comitè de Coordinació. L'1 de maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània, Itàlia), va mostrar la seva solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de l'empresa Ilva, compromís que es va confirmar el 18 de maig en una reunió amb els socialistes d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el document final del Congrés Socialista Meridional figurés l'expressió «força socialista» en substitució de «govern socialista». Poc després, en el Congrés de l'UAI, que se celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al Sud, tot afirmant que«el Soviet és el complement del Consell de Fàbrica» i que «els soviets garanteixen la descentralització, engegant la construcció del nou ordre social en la producció i el consum». Però, quan l'esperança revolucionària xocà amb el fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i l'ambigüitat de la Cambra del Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per Petraroja no reeixí i les divergències sorgides amb els socialistes dividí els anarquistes napolitans en dos grups, els de «La Folgore», animat per Giuseppe Imondi i Armido Abbate, i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb Francesco Cacozza i Carlo Melchionna. Aquest desacord esdevingué crisi política quan Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari, que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels anarquistes que es reunien a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de Campània, celebrat el 8 de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre el 2 i el 4 de novembre participà en el Congrés de l'UAI celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En 1922, quan es creà el grup «Prometeo», que intentà superar les dissensions, es mantingué al marge. En aquesta època on el feixisme era al poder, els anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de novembre de 1926 va ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana de Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va ser posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció figurava en una agenda de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la pressió del feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro Petraroja va ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols (Campània, Itàlia), on va morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o l'1 de febrer– de 1937.

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894)

- Jean-Baptiste Broeckx: El 10 de juny de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'obrer blanquer anarquista Jean-Baptiste Broeckx. Son pare es deia Pierre Broeckx i sa mare Anne Leetée. El 26 d'abril de 1892 va ser detingut a Saint-Denis en la gran batuda d'anarquistes (51 detencions a París i 94 a la resta de França) arran de l'explosió al restaurant Véry de París del dia anterior i del judici de Ravachol d'aquell dia. Posteriorment es refugià a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 d'abril de 1896 va ser detingut a Saint-Denis després d'entrar enfollit en una casa particular buscant sa companya tot cridant consignes revolucionàries i de refugiar-se a casa seva mentre enarborà la bandera roja al seu balcó; quan la policia intentà entrar-hi, fugi per les taulades, però finalment va ser detingut, trobant-se en l'escorcoll del seu domicili propaganda anarquista i armes de tota casta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Ajalbert

- Jean Ajalbert: El 10 de juny de 1863 neix a Bredons (Alvèrnia, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle,L'Endehors, Le Plébéien,Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.

***

Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

- Pierre Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a Velafranche (Arpitània).

***

Foto policíaca de Juan De Marchi (1919)

- Juan De Marchi: El 10 de juny de 1866 neix a Torí (Piemont, Itàlia)–algunes fonts citen erròniament en 1864 a Calàbria (Itàlia)– l'anarquista Giovanni De Marchi Ennetti, més conegut com Juan De Marchi o Juan Demarchi. Sos pares es deien Giacomo De Marchi i Maria Ennetti. Fuster de professió, desertà de l'exèrcit i desplegà una vida viatgera arreu d'Itàlia i d'altres països i ciutats (Portugal, Marroc, París, Barcelona, Rio de Janeiro, etc.). A part de l'italià i del castellà, coneixia el francès i el portuguès. En 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova» (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). Cap e 1898 es traslladà a Xile, on continuà militant en el moviment anarquista. A la regió de Magallanes ajudà a organitzar els gremis de la zona. Entre 1900 i 1904 visqué i milità a Lota i a Curanilahue, ciutats de la regió xilena de Biobío, on va participar en la Mancomunal obrera. Després marxà cap el nord de Xile i entre 1917 i 1918 participà en les lluites portades a terme per les Lligues d'Arrendataris. Després passà a la zona central de Xile, instal·lant-se primer a Santiago i després a Valparaíso (Valparaíso, Xile). En 1922, a Valparaíso, on tenia el seu petit taller de fusteria de mobles al número 1210 del carrer Loira, conegué l'adolescent Salvador Allende, futur president del país, que aleshores estudiava al «Liceo Público Eduardo de la Barra», qui es va veure fortament influenciat pel seu pensament durant les llargues converses que mantingueren mentre li ensenyava a jugar als escacs i pels llibres anarquistes i socials qui li va deixar (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Paul Lafargue, Errico Malatesta, etc.). També va influir en altres militants, com ara Juan Gandulfo, Domingo Gómez Rojas, José Santos González Vera, Augusto Pinto, Manuel Rojas, etc. Col·laborà en diferents organitzacions llibertàries i periòdics (Bandera Roja, etc.), i finalment milità en el Sindicat de Moblistes de la secció local de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). El 3 de març de 1929, en plena dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), va ser detingut i expulsat del país. S'establí a l'Argentina, on s'integrà en la resistència contra la dictadura xilena, participant en complots com ara el de l'«Avión Rojo» (setembre de 1930), on s'encarregà d'entrar armes des de Mendoza (Mendoza, Argentina) per la via del ferrocarril fronterer; però, traït pels militars antiibañistes, el pla va fracassar. Finalment retornà clandestinament a Xile, però va ser descobert per la policia, detingut i deportat a Illa Mocha, d'on sortí amb la caiguda de la dictadura. Segons alguns, en els últims anys de sa vida va fer de sabater. Va estar casat en dues ocasions amb dues xilenes i tingué sis infants (cinc filles i un fill). Molt malalt, es va veure obligat a traslladar-se de Santiago a Valparaíso, on tenia sa família. Juan De Marchi va morir a començament d'abril de 1943 a Valparaíso (Valparaíso, Xile) i va ser enterrat el 7 d'abril arropat per 300 companys i companyes. La seva figura es mencionada en la pel·lícula documental Salvador Allende, vive en la memoria (2004) de Patricio Guzmán.

Juan De Marchi (1866-1943)

***

Domingo Ascaso Abadía

- Domingo Ascaso Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa (Aragó, Espanya), ben aviat s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en la mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón, a qui acusaven d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen el gener de 1920. Membre del grup«Los Justicieros», a començaments de 1921 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb Buenaventura Durruti Domínguez durant la primera visita que aquest efectuà a la capital catalana i mostrarà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista. Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup d'acció «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a França –segons alguns s'exilia arran de l'execució de l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar. A França serví d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima revolucionari a l'interior de la península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A començaments de 1929 va viure l'exili a Brussel·les (Bèlgica), on per sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a membre del grup «Los Indomables» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), deixant de banda els grups d'acció. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de Joan García Oliver en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu Irazábal, dirigí la «Columna Ascaso» al front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), que abandonaren quan la militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola --encara que el motiu sembla no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en continuessin al front. Com a delegat del Front d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple de Federacions Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou abatut el 4 de maig de 1937 davant el Secretariat de Patrulles de Control a la Travessera de les Corts de Barcelona (Catalunya) durant les lluites de barricades contra les forces contrarevolucionàries comunistes durant els«Fets de Maig» i fou enterrat 11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc.

Domingo Ascaso Abadía (1895-1937)

***

Félix Urraca Valmaseda

- Félix Urraca Valmaseda: El 10 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 a Vitòria (Àlaba, País Basc).

***

Maria Zazzi

- Maria Zazzi: El 10 de juny de 1904 neix a Perino (Coli, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Maria Zazzi, coneguta com Tante Marie. Sos pares es deien Pietro Zazzi i Modesta Ballerini. Passà la seva infància i primera joventut a prop de Perino, on ajudà sa família en tasques agrícoles. En 1923 emigrà a França per reunir-se amb son germà Luigi, socialista maximalista que havia marxat clandestinament d'Itàlia fugint dels escamots feixistes i l'esposa del qual acabava de morir de part i havia deixat el fill nounat. A París va fer contacte amb els cercles d'exiliats italians i aviat s'acostà a les idees anarquistes, sobretot de la mà del llibertari bolonyès Armando Malaguti, que esdevindrà son company sentimental. Mantingué una estreta amistat amb la família dels Berneri i destacà en tasques propagandístiques i de solidaritat amb els presos anarquistes. A París treballà com a sastressa d'homes. Després de diverses detencions, a començaments de 1927 les autoritats gales expulsaren Malaguti i amb ell es va instal·lar a Luxemburg i després a Bèlgica (Seraing, Lieja i Brussel·les). A la capital belga va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. A Bèlgica també destacà des del punt de vista propagandístic i per les visites solidàries que feia als presos llibertaris fent-se passar per tia dels mateixos, per la qual cosa va ser batejada amb el pseudònim de Tante Marie. Amb Angelo Sbardellotto i Bruno Gualandi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. Perseguits per la policia belga, en 1932 la parella retornà a París. En aquesta ciutat conegueren l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. Fins al 1936 la parella visqué entre Brussel·les i París. L'agost de 1936, quan havia començat la Revolució espanyola, Armando Malaguti s'enrolà en la Columna Ascaso i marxà al front d'Aragó, lluitant a Monte Pelado; mentrestant, Maria es traslladà a Barcelona, on participà en diverses tasques revolucionàries i de solidaritat. El març de 1937, mentre Malaguti estava de permís a França, va ser detingut per les autoritats gales i obligà sa companya a retornar a París, encara que va ser alliberat després. Quan la victòria franquista va ser un fet, participà en l'organització del suport als exiliats que creuaven els Pirineus. Durant l'ocupació alemanya, el desembre de 1940 va ser detinguda per la Gestapo i interrogada durant tres dies sobre el parador de son company, el qual es negà a divulgar malgrat patir dos apallissaments. Un cop lliure, passà a Bèlgica. Malaguti va ser detingut pels nazis i deportat a Alemanya. El febrer de 1941, amb concomitància amb les autoritats feixistes italianes, fou confinat a Ventotene. Zazzi intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. Confinat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, el 8 de setembre de 1943 aconseguí fugir i pogué reunir-se amb sa companya, afegint-se la parella al moviment de resistència bolonyès. En 1955 morí Malaguti i després es va fer companya d'Alfonso Fantazzini (Libero Fantazzini), que havia conegut feia anys a l'exili. El seu domicili a Bolonya es convertí en un lloc de referència del moviment anarquista italià. Esdevingué tutora de Horst Fantazzini, fill de son company, que patí des de 1968 un llarg empresonament a causa de les seves activitats il·legalistes. Durant els anys setanta participà en les activitats de suport a Pietro Valpreda i prengué part en la campanya organitzada per Alessandro Galli per abolir l'obligació que tenien els ensenyats de jurar fidelitat a l'Estat, anant a Roma amb altres anarquistes per entrevistar-se amb el president de la República italiana Sandro Pertini. Durant la primera meitat dels anys vuitanta assistí a diverses conferències i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), fins que patí una greu paràlisi. La malaltia de sa companya provocà un greu deteriorament psiquicofísic en Fantazzini, que morí el 14 de desembre de 1985. Maria Zazzi va morir el 5 de gener de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a la residència on passà els últims anys de sa vida.

***

José Pardo Babarro

- José Pardo Babarro: El 10 de juny de 1911 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Fill del propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic --no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

Continua...

---