[09/06] «Le Libertaire» - Flores Magón - Protesta contra l'expulsió de Malatesta - «Le Raffut» - Patrulles de Control - Brunet - Benoit - Ortt - Jospin - Grimaldi - Iglesias - Seijas - Cubel - Mock - Jahn - Borghesani - Gútiez - Spohr - López Bretos - Rüdiger - Boussinot - Pérez Rodríguez - Lanciotti - Carril

Anarcoefemèrides del 9 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 9 de juny de 1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i escrit totalment per l'exiliat polític Joseph Déjacque, el primer número del periòdic mensual Le Libertaire. Journal du Moviment Social. Déjacque va ser l'introductor del neologisme llibertari en contraposició a liberal. Aquest periòdic alterna crítica social i política, amb pamflets, assaigs teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot apel·lant a la Revolució Social i a la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per lliuraments en aquesta publicació l'obra L'Humanisphère. Utopie anarchique, considerada la primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27 números fins al 4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de l'editor i per l'esclat de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a França --havia aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi-- la capçalera serà represa a partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per Louise Michel. L'única col·lecció completa de Le Libertaire de Déjacque es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Col·lecció completa de Le Libertaire de Joseph Déjacque

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz va decretar que cap periòdic --n'havien publicat nombrosos: Regeneración,El Hijo del Ahuizote, El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote, El bisnieto del Ahuizote, etc.-- o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al règim.

***

Cartell de la protesta

- Protesta contra l'expulsió de Malatesta: El 9 de juny de 1912 se celebra a la plaça Trafalgar de Londres (Anglaterra) un acte de protesta contra l'amenaça d'expulsió del destacat anarquista Errico Malatesta, condemnat aleshores a tres mesos de presó per difamació de l'espia del govern italià Ennio Belelli (Virgilio). L'acte va ser convocat per l'Associazione Internazionale per l'Arbitrato e la Pace (AIAP, Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau), organització creada a Londres en 1880 que propugnava el desarmament dels Estats, la fraternitat entre els pobles i l'arbitratge internacional en cas de conflicte.

***

Capçalera de Le Raffut

- Surt Le Raffut: El 9 de juny de 1917 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Raffut. Journal d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció.Òrgan del Sindicat dels Llogaters, creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de la Unió Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a més de l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. Aquesta publicació, amb humor mordaç, es dedicà a denunciar els polítics, empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La gerència la portà Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles d'A. M. Berthoulat, Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand Morelle. En sortírem, com a mínim, set números, l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser durament censurat per les autoritats. Després de la Gran Guerra, entre el 13 de novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una segonaèpoca amb periodicitat setmanal (92 números en total) que portà diversos subtítols («Òrgan de combat»,«Polític i financer», «Contra totes les iniquitats»,«Òrgan de combat i de defensa social, política, econòmica i financera», etc.). Aquesta nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice Dhollières i Maurice Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier, Raoul Colin i Georges Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la denúncia de les atrocitats comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem articles d'Eugène Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs, Henri Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières, Ferdinand Domela-Nieuwenhuis, Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P. Hulot, M. Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal, Jacques Mesnil, Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A. Spick, G. Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de Henri Atalaya, G. De Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul Gassier, Jean Magdeleine i C. Noël, entre d'altres.

***

Patrulla de Control

- Dissolució del Cos de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control revolucionàries. El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

Naixements

Isidore Brunet

- Isidore Brunet: El 9 de juny de 1851 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i, després comunista, Isidore Brunet. Era originari de Someire (Llenguadoc, Occitània). Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (miner, terrelloner, venedor de diaris, etc.). Treballà en la construcció del Pont de Lecàs (Llenguadoc, Occitània). El 14 de juliol de 1879 es casà a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i tingué tres infants. Residí en diferents poblacions llenguadocianes (La Grand Comba, Gajan, Salinèla, Molesan). Reputat com a «socialista revolucionari», la policia assenyalà que creia «sincerament en l'anarquia» i que es caracteritzà per organitzar conferències, com ara la que organitzà en 1886 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) amb Jean-Pierre Geay o la de Someire amb Josep Tortelier. També prenia la paraula als cafès dels pobles de la zona (Fònts, Lècas, Gajan). En 1887 residia a Molesan (Llenguadoc, Occitània). El 6 de juliol de 1889, amb Sébastien Faure, Octave Jahn, Monat, Tricot i Spartacus Verdier, fou un dels oradors del míting organitzat a Nimes per Jean-Pierre Geay en el qual assistiren unes 700 persones. En 1911 era delegat del Sindicat de Firaires a la Borsa de Treball de Nimes, creada el març de 1887, i estava afiliat a la Confederació General del Treball (CGT). El 4 de juny de 1912 dimití del seu càrrec de vicepresident de la Federació de Firaires de França. En 1912 era secretari de la Unió Departamental dels Sindicats del Gard. Quan la Gran Guerra portà a terme una intensa propaganda antimilitarista. En 1921 venia periòdics i era secretari de la Borsa del Treball de Nimes. Com a sindicalista revolucionari reivindicà l'acció comuna entre els anarquistes i els comunistes. Entre el 25 i el 26 d'agost de 1923, durant el congrés de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTR), va ser nomenat tresorer adjunt del departament del Gard. Acabà renegant absolutament de l'anarquisme i es passà al comunisme, arribant a declarar que «l'anarquisme era el pitjor enemic del comunisme» i que«els anarquistes eren preciosos auxiliars de la burgesia capitalista». Entre 1925 i 1929 fou gerent del setmanari anarquista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne. El 25 de juliol de 1929, ja molt gran i malalt, va ser empresonat a Nimes per purgar diverses penes anteriors i per deure 14.000 francs de multa relatives a la publicació en el setmanari comunista Le Trevailleur du Languedoc, del qual era gerent, d'articles antimilitaristes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894)

- Joseph Benoit: El 9 de juny de 1861 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Josep Alexandre Benoit. Es guanyava la vida fent d'oller d'estany i vivia sense estar casat amb una companya amb qui tingué tres infants. El 8 de setembre de 1880 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «ultratge als agents». En 1894 era encarregat des de feia dos anys a la foneria de metalls Cathias, al numero 83 del carrer Pascal de París. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Mouffetard de París, que també era la seu del periòdic La Révolte. L'1 de gener de 1894 advertí Jean Grave que la policia escorcollaria primer casa seva i després la seva. Després de registrar la seu del periòdic, la policia escorcollà el domicili particular de Jean Grave, una cambra al carrer parisenc de Monge, que havia llogat a nom de Joseph Benoit per intentar així fugir de les investigacions policials. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un mandat d'escorcoll i de detenció a nom seu i l'1 de juliol, a les 4.30 hores del matí, el comissari de Val-de-Grâce de París es presentà al seu domicili i procedí al seu arrest. L'escorcoll no va permetre la confiscació de cap fullet o correspondència; enviat al calabós, va ser alliberat el 6 de juliol de 1894. En una carta enviada al prefecte de policia, el comissari indicava que el coneixia personalment des de feia anys, que era el cunyat de Jean Grave–sa germana, Clotilde Benoit, ja morta, havia estat companya de Grave– i que no havia estat mai implicat en política. La companya de Benoit, Suzanne Thill, també era militant anarquista i amiga de Jean Grave. Dos escorcoll efectuats al domicili de Suzanne Thill (el 2 de gener de 1893 i el 23 de maig de 1894) havien portat el descobriment de correspondència (entre ella una carta de Ravachol), papers (entre ells un tractat de fabricació d'explosius), manuscrits i impresos anarquistes. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer lliurà una ordre de processament al seu nom per «associació criminal» i el 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes. Posteriorment a 1900 encara hi figurava en un llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Felix Louis Ortt (1917)

- Felix Ortt: El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat --departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos-- i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil  a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen --anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va morir el 15 d'octubre de 1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).

Felix Ortt (1866-1959)

***

Robert Jospin

- Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jospin. Nascut en una família protestant, durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys 20 el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin i sa companya Mireille Dandieu són els pares del polític socialdemòcrata Lionel Jospin. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a Garches (Illa de França, França).

***

Luigi Grimaldi (dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien lluitat a la guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs. L'estàtua en fang, obra de l'escultor anarquista Dante Pesco (Giandante X), es realitzà en record de la participació de Giuseppe Garibaldi en la batalla de Digione de 1870

- Luigi Grimaldi: El 9 de juny de 1900 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Luigi Grimaldi, conegut com Gigiàt al Buratèl. Sos pares es deien Natale Grimaldi i Luigia Rambaldi. Jornaler de professió i antifeixista declarat, en 1929 s'exilià a França. El 23 de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i fou milicià de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», combatent a Monte Pelado, al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, formà part de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat al front de Madrid. Participà als combats del front de l'Ebre i del Segre. El 24 de juliol de 1938 va ser ferit al braç esquerre a Tarancón (Conca, Castella, Espanya). Els serveis secrets estalinistes el qualificaren d'«anticomunista» i que havia desertat del front, portant una «vida descontrolada» a Barcelona. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs i després al d'Argelers, d'on va fugir. Durant l'Ocupació, en 1940, va ser detingut, internat uns mesos a la presó de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment extradit a Itàlia. Tancat un temps a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), el 30 de juny de 1941 va ser jutjat, condemnat a tres anys de deportació i enviat confinat a l'illa de Ventotene. El 25 d'agost de 1943 va ser alliberat i s'integrà resistència enquadrat en la IV Brigada «Venturoli Garibaldi». Va ser detingut una desena de dies. Luigi Grimaldi va morir en 1962.

***

Tomás Iglesias Iglesias

- Tomás Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

Argimiro Seijas Díaz

- Argimiro Seijas Díaz: El 9 de juny de 1907 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas Díaz. Fill d'una família nombrosa de vuit germans, son pare feia feina en un magatzem i sa mare era cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i després com a vidrier. Milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys republicans en el grup «Hierro», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També formà part del grup«Resplandor más allá del Abismo» del barri d'A Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de bell nou en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya, però el 21 d'agost de 1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels franquistes, després de prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a França amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. Retornà a la Península i passà per Bilbao i Astúries. Treballà en un taller a Gijón i ajudà a la creació de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG). El novembre s'incorporà en les milícies com a voluntari, fent d'ordenança en una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló d'Astúries amb qual marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de 1937, amb el grau de sergent, va ser apressat pels feixistes. Enrolat en un batalló de treballadors, va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de juliol de 1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per presó. Restà tancat a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar missatges a sa família. A començaments de 1943 fou posat en llibertat condicional amb desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946 col·laborà en la guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946 formà part del Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de Defensa. En 1947 va ser detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54 militants confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser condemnat a 15 anys de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou alliberat. Argimiro Seijas Díaz va morir el 19 de desembre de 1982 a la Corunya (la Corunya, Galícia) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de Feáns-Mesoiro.

***

Manuel Cubel Uriarte (1937)

- Manuel Cubel Uriarte: El 9 de juny de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Manuel Cubel Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel Uliarte, etc.). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els rams de la construcció i de l'alimentació. Treballava de former a Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, Catalunya) quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i destacà en la seva sufocació. Immediatament després s'integrà en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup prengué La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro, Baselga i Villafranca de Ebro, formant part del grup «Legión Negra». Des del novembre de 1936 fou delegat de la VIII Agrupació de la «Columna Durruti» i des d'abril de 1937, després de la militarització de les milícies, fou comissari de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la«Columna Durruti». Amb el triomf franquista passà els Pirineus. En la dècada dels quaranta s'instal·là a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola (UNE), procomunista, en representació de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. En 1960 vivia a l'Arieja i en 2002 a Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubel Uriarte va morir en 2005.

Manuel Cubel Uriarte (1911-2005)

***

Richard Mock (1986)

- Richard Mock: El 9 de juny de 1944 neix a Long Beach (Califòrnia, EUA) el pintor, escultor, gravador, dibuixant, caricaturista i il·lustrador anarquista Richard Basil Mock. En 1965 es llicencià, amb una beca de futbol americà, en litografia i xilografia per la Universitat de Michigan. Va ser en la seva època d'estudiant, després de llegirAnarchy and Order (1954) de Herber Read, que es va fer anarquista. En 1968 s'instal·là definitivament a Nova York, on realitzà nombroses exposicions a diferents galeries (112 Greene Street, The Whitney, Exit Art, Sideshow Gallery, etc.). En 1980 participà en el «Times Square Show», punt de partida de la moguda artística de l'East Village. La seva obra està fortament influenciada per l'expressionisme alemany (Max Beckmann, sobretot) i el gravador mexicà José Guadalupe Posada. Entre 1980 i 1996 aconseguí un gran prestigi per les seves il·lustracions satíriques en linòleum sobre temes socials i polítics que aparegueren a la pàgina editorial de The New York Times i en altres més de 50 publicacions de distribució nacional i internacional. Fou l'artista oficial dels XIII Jocs Olímpics d'Hivern de 1980. Entre 1998 i 2002 participà en projectes artístics i classes d'art per als infants de la Public School 6 de Manhattan. A finals dels anys noranta creà els«Money Lures» (Esquers de Diners), petites escultures on hams enganxen bitllets i altres objectes quotidians de consum, com a una dura crítica a la societat capitalista i consumista. Durant un temps s'establí a La Rinconada (Chihuaua, Mèxic), on va fer abstraccions inspirades en el paisatge mexicà. Habitual en els cercles anarquistes novaiorquesos, col·laborà en la premsa llibertària (Fifth Estate, Alternative Press Review, Anarchy: A Journal of Desire Armed, Unite!, YDS, etc.) amb il·lustracions i cobertes. Fou membre destacat del Cartoonists and Writers Syndicate (CWS, Sindicat d'Escriptors i Dibuixants). La seva obra ha influït força nombrosos il·lustradors nord-americans contemporanis, com ara Tom Huck, Bill Fick i altres artistes del grup «Outlaw Printmakers» (Gravadors Fora de la Llei). En 2002 estampà una sèrie de linòleums com a reacció de l'atemptat de l'11-S. Richard Mock va morir el 28 de juliol de 2006 al Long Island City Hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), a conseqüència de les complicacions de la diabetis que patia des de feia anys. Sa companya fou Roberta Waddell, conservadora de la secció de gravats de la New York Public Library.

Defuncions

Octave Jahn

- Octave Jahn:El 9 de juny de 1917 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Havia nascut el 10 de febrer de 1869 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per«provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per«provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la«Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic, on va morir l'any següent.

Continua...

---