[04/06] Conferència de Kropotkin - «La Barricade» - «Regeneración» - Assassinat de Soldevila - Bomba a la Casa del Poble - Míting de Goldman - Lloyd - Claramunt - Vauloup - Labadie - Poinard - López Saura - Not - Aysa - Chacón - Montero - Marzocchi - Sauvage - «Pep Fusteret» - Portis - Mendívil

Anarcoefemèrides del 4 de juny

Esdeveniments

Pamflet de propaganda del cicle de conferències

- Conferència de Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari anarquista Piotr Kropotkin fa una conferència a l'«Stratford Dialectical& Radical Club» d'Stratford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin parlà sobre els exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de Clerkenwell Green de Londres (Anglaterra), esclatà una discussió entre George Standring, editor de The Republican, i Charles Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup polític o una associació filantròpica; en aquest míting Kropotkin conegué el jove anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la invitació de parlar a l'«Stratford Dialectical & Radical Club», secció de la London Municipal Reform League (LMRL). La conferència formà part d'un cicle setmanal en el qual intervingueren altres ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare, Edwin Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les conferències van estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de secretari.

***

Portada del primer número de La Barricade

- Surt La Barricade:El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.

Victor Méric (1876-1933)

***

Capçalera del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 4 de juny de 1921 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración. Periódico de Estudios Sociales. Adscrit sense reserves al comunisme llibertari, segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social, portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel a les directrius emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim Maurín procliu a la delegació cenetista al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i notícies d'actualitat, sobretot informant sobre el procés de la revolució russa, posant l'accent en la repressió al moviment anarquista en aquell país. Hi apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir pseudònims (Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy de Maupassant, José Noja, etc.).

***

Portada d'Heraldo de Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

- Assassinat del cardenal Soldevila: El 4 de juny de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan Soldevila y Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo (Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats després com a Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra l'automòbil de l'eclesiàstic, que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el càrrec de cardenal arquebisbe de Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures reaccionàries i va ser el protector de Josemaría Escrivá de Balaguer. Ascaso i Torres eren membres del grup anarquista «Los Solidarios», i ajudats pels militants Juliana López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir realitzar aquest atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van resultar ferits Luis Latre Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de l'automòbil, Santiago Castanera. Detinguts poc temps després, l'Audiència de Saragossa condemnà Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a Francisco Ascaso en rebel·lia, ja que havia aconseguit escapar de la vella presó de Predicadores en una fugida en massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran impacte en l'opinió pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera.

***

La Casa del Poble de Palma

- Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.

Bomba a la Casa del Poble (04-06-1936)

«Una bomba en la Casa del Pueblo», en Cultura Obrera,  86 (11-06-1936), p.  3

«Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec Spain and the World del 4 de juny de 1937

- Míting d'Emma Goldman: El 4 de juny de 1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un míting de suport a la Revolució espanyola organitzat per la Unió Anarcosindicalista el qual s'hagué de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant anarcofeminista Emma Goldman i Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), que van parlar sobre les condicions per les quals passava la Revolució espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain and the World, que parlà a benefici de la Unió Anarcosindicalista.

Naixements

J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

- J. William Lloyd: El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al «Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William Lloyd va morir el 23 d'octubre de 1940.

***

Teresa Claramunt Creus

- Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus.  Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista«La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdicEl Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana,La Revista Blanca,El Rebelde,El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesaFreedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibretLa mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època:La Alarma,Buena Semilla,El Combate,Cultura Libertaria, Fraternidad,Generación Consciente, El Porvenir del Obrero,El Productor,El Productor Literario,El Proletario, El Rebelde, La Tramontana,Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosaés que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

***

Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent

- Arcole Vauloup: El 4 de juny de 1877 neix a París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Louis Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a«anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista«Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien«formules d'explosius». En maig de 1910 creà, ambÉmile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Sa companya va ser Berthe Chanson. Arcole Vauloup va morir el març de 1920 a l'hospital Lariboisière de París (França).

***

Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

- Laurance Labadie:El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista --com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker--, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.

***

Notícia de la detenció de Francis Poinard apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 9 d'agost de 1925

- Francis Poinard: El 4 de juny de 1899 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, França) l'anarquista i anarcosindicalista Francis Poinard, també citat François Poinard. Obrer polidor metal·lúrgic, vivia al número 9 del carrer Docteur Cordier de Saint-Étienne (Roine-Alps, França). Durant els anys vint fou un dels animadors del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne. Entre el 14 i el 15 de juliol de 1923 fou delegat per Lió (Arpitània) al II Congrés Nacional de les Joventuts Sindicalistes. Entre l'octubre de 1924 i el maig de 1925 fou el gerent de l'òrgan de les Joventuts Sindicalistes Le Cri des Jeunes. El 8 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb Régis Eyraud i Marcel Morel, per aferrar cartells contra la guerra del Marroc. Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista Comunista que es constituí el 31 de desembre de 1926. Entre 1926 i 1939 fou un dels animadors de la Unió Local de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). El novembre de 1934 fou delegat al V Congrés de la CGT-SR i el gener de 1937 al VI Congrés d'aquesta mateixa organització. El març de 1927 entrà a formar part del consell administratiu del Grup Anarquista Comunista, amb Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Antoine Salis i Eugène Soulier. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), que rebutjà l'estratègia «plataformista» de la rebatejada Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1932 fou l'administrador de l'òrgan confederal Le Combat Syndicaliste (1926-1939). En 1933 signà en nom de la CGT-SR una crida per al Primer de Maig Unitari amb la Confederació General del Treball (CGT) i la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El juliol de 1935 fou un dels signants del manifest que feia una crida a portar a terme una conferència nacional contra la guerra i la «Unió Sagrada» publicat el 12 de juliol de 1935 en Le Libertaire i formà part, amb altres companys (Maurice Chambelland, René Frémont, Jules Grandjouan, René Lefeuvre, Robert Louzon, Pierre Monatte, Marceau Pivert i Henri Poulaille), del seu comitè organitzador. Quan esclatà la guerra d'Espanya en 1936, fou secretari del Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol) de Saint-Étienne. L'octubre de 1936, amb el secretari de la Unió Local de la CGT-SR Antonin Meunier, protestà contra l'organització per part de la Unió Anarquista (UA) d'un míting que se havia de celebrar el 23 d'octubre al Velòdrom d'Hivern de París, on hi havia de parlar, entre d'altres, Pierre Besnard, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Léon Jouhaux i Marceau Pivert. En 1938 treballà com a funcionari municipal i fou membre del grup local de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) i del Sindicat Interco de la CGT-SR. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio López Saura

- Antonio López Saura: El 4 de juny de 1921 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio López Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué a les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 15 anys, s'enrolà com a milicià en la «Columna Terra i Llibertat» i marxà cap el front de Madrid (Espanya). Amb el triomf franquista passà desapercebut fins que va ser identificat, detingut el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc després, el 4 de juny. Antonio López Saura va morir el 13 de juny de 2004 a Barcelona (Catalunya).

Defuncions

Pepita Not amb son fill Floreal

- Pepita Not: El 4 de juny de 1938 --erròniament, segons alguns, en 1936-- mor a Barcelona (Catalunya), de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, la militant anarquista Josepa Not (Pepita Not). Havia nascut el 1900 a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) en una família pagesa. Sa família estava composta de dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedàòrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona, i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosari Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz.

***

Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 13 d'agost de 1959

- Tomàs Aysa Piqué: El 4 de juny de 1959 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué–també citat Aisa–, conegut com El Nano. Havia nascut cap al 1889. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a Gordon (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pura Chacón Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'agost de 1964

- Pura Chacón Rodríguez: El 4 de juny de 1964 mor a Mülhausen (Alsàcia, França) l'anarcosindicalista Purificación Chacón Rodríguez, coneguda com Pura Chacón Rodríguez. Havia nascut cap el 1887 a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant José Silva.

***

Necrològia de Pepita Montero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Pepita Montero: El 4 de juny de 1969 mor a Doue (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Josefa Montero, coneguda com Pepita Montero. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili, fou companya de Aurelio Arroyo.

***

Umberto Marzocchi, secretari de la IFA, en el Congrés de Carrara de 1978

- Umberto Marzocchi: El 4 de juny de 1986 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a Florència (Toscana, Itàlia) i ben aviat va descobrir l'anarquisme. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, va ser nomenat quan tenia 17 anys secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri --serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 4 de juny de 1988 mor a Puegmeinada (Provença, Occitània) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Havia nascut el 26 d'octubre de 1895 a París (França). Era fill de l'escultor Gaston Sauvage. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquestaèpoca patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. Casat amb la periodista i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres.

Continua...

---