[03/06] Míting de Michel - «Reivindicación» - Pindy - Pérez Hernández - Puente - Taitz - Roth - Colladant - Gutiérrez Caro - Quintavalle - Denís - Miguel - Lafforgue - Hernández Marichal - Chapus - Casado - Raluy

Anarcoefemèrides del 3 de juny

Esdeveniments

Louise Michel oradora

- Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.

***

Capçalera de Reivindicación

- Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruzi, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916.

Naixements

Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

- Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Diego Pérez Hernández

- Diego Pérez Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a El Algar (Cartagena, Múrcia, Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez Hernández. Pel seu activisme anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat d'atemptat a l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918 s'instal·là a França. Aquest mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947 fou nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del sector ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després se'n perd el seu rastre.

***

Isaac Puente Amestoy

- Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Fill d'un farmacèutic carlista (Lucas Puente García) molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per  reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria iLa hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial perÀlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes --García Oliver especialment-- van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions --no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936-- va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 aÀlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción,CNT, Crisol,Despertad, Estudios, Ética,Iniciales, Inquietudes,Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto,El Pájaro Azul, La Revista Blanca,Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad,Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.És autor, a més, de nombrosos fullets:Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935),El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a«desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

***

Joseph Taitz (1964)

- Joseph Taitz: El 3 de juny de 1913 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista, maçó i resistent antifeixista Joseph Taitz, conegut com Jotz o J. Jotz. Sos pares es deien Maurice Taitz, d'origen lituà, i Alice Dupuis. Durant el període d'entreguerres assistí a les conferències de Sébastien Faure. Acompanyà son pare, representant comercial, arreu de nombroses poblacions, entre elles Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), i fou aquí quan començà a militar en el moviment anarquista. En 1936, quan esclatà la Guerra Civil Espanyola, participà amb altres companys (Eliane Auboire, François Minet, Rémy Dugne, Eliane Auboire, Antoine Fonfraid i Menachem), en la reunió organitzada pels llibertaris de la regió, que tingué lloc al bosc de Thiers, amb la finalitat d'organitzar l'ajuda a la Revolució espanyola i enviar combois d'avituallament. Quan l'ocupació nazi de França, va ser tancat a la presó de Clarmont d'Alvèrnia pel govern filofeixista del general Philippe Pétain i d'aquest empresonament li van quedar seqüeles físiques, psíquiques i morals durant la resta de sa vida. Un cop lliure, s'enrolà en la Resistència i per aquest fet va ser guardonat amb diverses condecoracions: Creu del Combatent«GIG», Medalla de la Victòria«Liberation», Medalla del Soldat Voluntari de la Resistència 1941, Creu del Clandestí Refractari (STO) i, entre d'altres, en 1990, amb la Legió d'Honor pel general François Binoche. Es guanyà la vida com a dibuixant i fou membre de l'Associació Fraternal de la Premsa Republicana (AFPR). Al final de sa vida es retirà a Niça i establí contacte amb l'historiador anarquista René Bianco. També ajudà el Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) de Clarmont d'Alvèrnia en els seus estudis i en la recopilació de materials gràfics. Joseph Taitz va morir el 23 de febrer de 2011 en una residència de Levenç (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència. Estava casat amb Madeleine Pouvreau, amb qui tingué dos infants (Nicole i Michel).

Joseph Taitz (1913-2011)

***

Gilbert Roth fotografiat per Éric B. Coulaud al CIRA (Marsella, octubre de 2012)

- Gilbert Roth: El 3 de juny de 1945 neix al XIV Districte de París (França) el llibreter anarquista Gilbert Roth. Son avi per part de mare, l'italià Attilio Cini (1868-1926), va ser un destacat anarquista. Començà a interessar-se pel moviment llibertari abans de «Maig del 1968» i començà a militar en 1969, formant part de la Federació Anarquista (FA), de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Comissió Organitzadora de les Jornades de Reflexió Antiautoritària (COJRA) i de la Unió Pacifista de França (UPF). Fou un dels animadors, amb altres companys llibertaris, de l'alberg del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) situat al costat del metro Laumière del XIX Districte de París, lloc de trobada d'insubmisos a l'Exèrcit, de reunió de diversos grups i individualitats, de debats, etc. Amb Helyette Bess, participà durant molts de temps en les activitats de la llibreria anarquista Le Jargon Libre, al carrer de la Reine Blanche del XIII Districte parisenc, i que funcionà entre 1974 i 1984. Va tenir una filla, Cécile, però posteriorment esdevingué maltusià i marxà cap a Suïssa on es va fer la vasectomia; en tornar, va fer propaganda entre els companys perquè segueixin el seu exemple. En 1974, arran de la detenció de nombrosos membres dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI), participà en diverses accions espectaculars de solidaritat reivindicades pel Grup d'Acció Revolucionària Ocasionalment Terrorista (GARROT), com ara la mutilació de l'estàtua de cera de l'aleshores príncep Juan Carlos, l'atemptat contra l'estàtua de Sant Lluís del Palau de Justícia, el sabotatge d'una cursa hípica a Auteuil, etc. Durant aquests anys treballà en diferents oficis (electricista, taxista, ordenança, representant de vins, etc.) i muntà una Societat Cooperativa i Participativa (SCOP) d'informàtica a l'Illa de França, integrant-se en el moviment cooperativista. Aquesta experiència en el món empresarial acabà en un vet bancari durant molts d'anys. Acusat amb l'insubmís Joël Chapelle d'un desvalisament a casa d'un notari de Montmorency (Illa de França, França) durant la nit del 9 al 10 de desembre de 1972, va ser empresonat i processat el juliol de 1975; en el seu judici comptà amb el testimoni de«moralitat» de destacats llibertaris (May Picqueray, Léo Campion, etc.) i l'únic prova de càrrec contra ell va ser una palanqueta que la policia trobà al seu domicili; finalment va ser absolt després de passar quatre mesos tancat en presó preventiva. En 1998, seguint el consell de René Bianco, s'integrà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània), especialment pel que feia a la informatització dels fons, i representà aquest arxiu en diferents reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Fou el promotor de les famoses anyades de vi «Élisée Reclus» de Grave de Vayres, amb el suport de destacats dibuixants (Nicoulaud, Wolinski, Tardi, Pétillon, Soulas, Charmag i Babouse) que dissenyaren les etiquetes, i els ingressos de les quals serviren per a finançar en part l'adquisició d'un local per al CIRA en 2011. Assistí a nombroses fires del llibre llibertari d'arreu d'Europa (París, Lisboa, Gand, Tolosa de Llenguadoc, Florència, Merlieux, Saint-Dié, Nancy, Cuisery, Lió, Pau, Llemotges, etc.). Trobem col·laboracions seves en diferents revistes llibertàries, com ara Cocherule o Le Réfractaire, i publicà diferents textos en calendaris, fullets i llibres editats pel CIRA (Alexandre Jacob,Élisée Reclus, Han Ryner, propaganda pel fet, etc.). En 2006 engegà un cicle de discussions sota el títol «Les quatre saisons de l'anarchisme» i en 2008 fou un dels fundadors del CIRA-Llemosí a Llemotges, que organitzà un col·loqui i llibreries rurals. També inicià i animà diverses biblioteques llibertàries, com la Biblioteca Associativa de Malakoff (BAM), inaugurada l'1 d'octubre de 2014. Aparegué en dues pel·lícules, Ni vieux ni traîtes (2006), de Pierre Carles i Georges Minangoy, i De la propiété (2008), curtmetratge de Till Roeskens. Malalt de càncer, no volgué passar per hospitals inhumans. Gilbert Roth va morir durant la nit del 13 al 14 d'abril de 2015 mentre dormia a la seu del CIRA-Llemosí de Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou incinerat el 20 d'abril al cementiri de Landouge d'aquesta ciutat. En el moment de la seva defunció ocupava el càrrec de secretari del CIRA-Llemosí.

Defuncions

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

- Fernand Colladant: El 3 de juny de 1935 mor a París (França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Havia nascut el 31 de març de 1881 a Vouzon (Centre, França) i patia una paràlisi a les cames des del naixement. Sos pares es deien François Colladant i Joséphine Pasquier. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un delsòrgans d'expressió del grup artístic revolucionari«La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara«Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant»,«Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier;«Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.

***

Rafael Gutiérrez Caro

- Rafael Gutiérrez Caro: El 3 de juny de 1940 és afusellat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Gutiérrez Caro –a vegades el segon llinatge citat Cano. Havia nascut el 19 de juny de 1912 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). De família anarquista, son pare va estar detingut en diferents ocasions. Fins als 13 anys assistí a l'escola i amb 15 començà a treballar de pagès, entrant a formar part del moviment anarquista, però militant alhora en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Perseguit per les seves idees, abandonà el seu poble natal buscant feina. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Carmona, Almeria, Alacant, La Manxa i en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Va ser detingut en diferents ocasions, com ara arran de la vaga general de 1932. També va fer feina de xofer. Quan esclatà la guerra de 1936, després d'haver sufocat la resistència feixista a Carmona, va lluitar a la Sierra Morena i al front malagueny amb la «Columna Andalusia-Extremadura», que va ajudar a organitzar, i comandà el«Batalló Ascaso» al front de Màlaga. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat cap del 280 Batalló de la 70 Brigada Mixta (antiga «Columna Espartacus») de la XIV Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Posteriorment substituí Eusebio Sanz Asensio, amb el grau de comandant, al front de la 70 Brigada Mixta i intervingué en les batalles de Brihuega i de Brunete. Comandà la 149 Brigada Mixta i la XIV Divisió, en substitució de Cipriano Mera Sanz. L'octubre de 1937 va ser nomenat major de Milícies. El març de 1939 va fer costat el cop antiestalinista del coronel Segismundo Casado López. Amb el triomf feixista va ser apressat per les tropes franquistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Rafael Gutiérrez Caro va ser afusellat el 3 de juny de 1940 a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) i enterrat a la Fossa Comuna Núm. 21 del cementiri d'aquesta població.

Rafael Gutiérrez Caro (1912-1940)

***

Nicola Quintavalle

- Nicola Quintavalle: El 3 de juny de 1947 mor a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli. Havia nascut en 1865 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia). Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista«Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.).

***

Francisco Denís Díez

- Francisco Denís Díez: El 3 de juny de 1949 mor a Sallent (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Denís Díez, conegut com Català. Havia nascut en 1899 a Sòria (Castella, Espanya) --alguns apunten Lleó (Castella, Espanya). Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra lluità com a comissari en el 482 Batalló de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) de l'Exèrcit Republicà. El gener de 1939 va ser ferit en combat a Montsech. Amb el triomf franquista, passà a França. A partir de 1943 començà la seva activitat com a guerriller antifranquista, destacant com a guia i enllaç fronterer amb el maquis llibertari que actuava a Catalunya, especialment els grups de Josep Lluís Facerías, Francesc Sabaté Llopart i «Los Maños». En 1948 va portar a França el doctor Josep Pujol Grúa, Josep Lluís Facerías, Tomás Germinal Gracia Ibars, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Guillermo Ganuza Navarro, Pere Adrover Font, etc., i l'any següent Sabaté i «Los Maños». El 29 de maig de 1949 entrà clandestinament per enèsima i última vegada a la Península. Interceptat per les forces de repressió franquistes el 3 de juny a prop de Gironella (Berguedà, Catalunya) quan marxava cap a Manresa en missió orgànica, Francisco Denís Díez va ser portat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sallent (Bages, Catalunya) on se suïcidà amb una càpsula de cianur que portava amagada per a aquesta situació en un botó de la seva roba per evitar delatar en la tortura els seus companys.

Francisco Deníns Diez (1899-1949)

***

Necrològica de Norberto Miguel apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'octubre de 1962

- Norberto Miguel: El 3 de juny de 1962 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Norberto Miguel. Havia nascut cap el 1910 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir, amb moltes dificultats, de la zona ocupada i arribar a zona republicana, on s'enrolà en les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Poc abans de morir s'havia traslladat a Carcassona.

***

René-Louis Lafforgue

- René-Louis Lafforgue:El 3 de juny de 1967 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Havia nascut el 13 de març de 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis --el que més temps li va durar va ser el de carnisser--, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.

***

Isabel Hernández Marichal

- Isabel Hernández Marichal: El 23 de juny de 1983 mor a Tenerife (Illes Canàries) l'anarcosindicalista Isabel Hernández Marichal, coneguda comLa Tabaquera. Havia nascut el 23 de febrer de 1909 a Hermigua (La Gomera, Illes Canàries). Era la major de tres germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan era petita son pare emigrà a Cuba i la resta de la família es traslladà a Tenerife (Illes Canàries). Quan tenia 12 anys començà a treballar com a tabaquera, passant per diverses fàbriques durant sa vida, com ara «La Lucha» i «La Arautápala», a Santa Cruz de Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que acabà presidint. El sindicat l'ajudà en l'autoformació intel·lectual i participà activament en vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac, assessorant les companyes a les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara el celebrat el Primer de Maig de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A causa de la seva militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes aixecades. Va ser jutjada en rebel·lia en el procés realitzat contra 64 militants de la CNT del qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va ser condemnada per un «delicte de rebel·lió» a 12 anys i un dia de presó. Aconseguí embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a la cambra d'una pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la identitat de sa germana Rosa començà a treballar de bell nou a les fàbriques de tabac. En 1943 s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia, militant de la CNT de Las Palmas, amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un indult concedit en 1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de sang, la parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva condemna li fou atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a Veneçuela. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en el rellançament de la CNT i parlà en el primer míting públic després del franquisme que se celebrà l'1 de maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer costat la Coordinadora Feminista i participà en la commemoració del 8 de març de 1979. En els seusúltims anys la demència senil minvà molt les seves facultats.

Isabel Hernández Marichal (1909-1983)

***

Yves Chapus

- Yves Chapus: El 3 de juny de 1989 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una embòlia, el militant anarquista Yves Chapus. Havia nascut el 26 de setembre de 1929 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial fou, amb Ludovic Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956 s'integrà en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

***

Necrològica de Jorge Casado apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de setembre de 1992

- Jorge Casado: El 3 de juny de 1992 mor a Perigús (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Jorge Casado, conegut com Jorge de Soladas. Havia nascut cap el 1904 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). El petit de quatre germans, tots militants confederals, emigrà d'antuvi a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on vivia una germana, i després a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta, arran del moviment insurreccional a Aragó, quan quatre companys d'Albalat de Cinca estaven empresonats a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), els visità a la presó per a lliurar-les el resultat d'una col·lecta popular realitzada a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà com a obrer agrícola en una granja i aconseguí poder reunir-se amb sa família. Després de la II Guerra Mundial fou un dels reorganitzadors de la CNT en el exili a la Borgonya i milità en la Federació Local de Perigús de la CNT. Sa companya fou Asunción Hernández Gil (María de Tonio), també militant confederal.

***

Joaquín Raluy Sanmartín

- Joaquín Raluy Sanmartín: El 3 de juny de 1996 mor a Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània) el jornaler anarcosindicalista Joaquín Raluy Sanmartín. Havia nascut el 14 d'octubre de 1912 a Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en l'aixecament d'octubre de 1934 des de l'aeròdrom Virgen del Camino de Lleó (Castella, Espanya). A començaments de la Revolució de 1936 lluità en la«Columna Roja i Negra». Conseller municipal del seu poble en 1937, fou perseguit per la repressió estalinista engegada per les tropes d'Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats aragoneses. A finals de la guerra era comissari de la 127 Brigada Mixta (antiga «Columna Roja i Negra») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fou ferit en dues ocasions. Al final de la guerra fou detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava fugir i el març de 1939 tancat al camp de concentració d'Albatera. Després fou traslladat a l'hospital d'Archena, al sanatori presó de Portacoeli i a les presons de Saragossa, Osca i Barbastre. En 1943 fou condemnat a mort, però el juny de 1944 aconseguí fugir espectacularment de la Presó Provincial d'Osca amb sis companys confederals més també condemnats a mort, dels quals un caigué en l'intent. Passant per Zuera i Barcelona, gràcies a la xarxa clandestina de la CNT d'Aragó i de Catalunya, pogué arribar a França per Andorra (15 de setembre de 1945). Després de treballar en una col·lectivitat, va fer feina en la construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), fins que un accident l'obligà a retirar-se. Després passà a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), de la qual va ser un dels seus animadors. Membre de la Comarcal confederal de Monsó en l'Exili, en 1972 recollí nombrosos testimonis sobre les col·lectivitats en aquesta regió durant la Revolució. Durant 19 anys fou secretari administratiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i com a tal assistí al Congrés de Marsella (Provença, Occitània) de 1975. Fou membre de la Comissió de Relacions del nucli confederal de l'Alta Garona i Gers. Assistí a nombrosos congressos en l'exili. En 1983 fou membre de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Aragó, la Rioja i Navarra. Trobem articles seus en Cenit i Solidaridad Obrera. Sa companya a França fou l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. En 2011 Víctor Bayona Vila edità la seva autobiografia («Memorias de un revolucionario. Mi vida i mi obra»), que va escriure als 80 anys, sota el títolEl laberinto del destino. Memorias del libertario aragonés Joaquín Raluy Sanmartín.

Actualització: 03-06-18