Fira del Llibre Dues novel·les de l´escriptor Miquel López Crespí: JOC DESCACS (Llibres del segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ (Tall editorial)
Crec que les novel·les JOC DESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ són molt més que unes excel·lents obres de creació literària, són sobre tot uns documents d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. (Jaume Obrador)
No fa gaire que en Miquel López em demanà unes pàgines de presentació de les seves novel·les JOC DESCACS (Llibres del Segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ (Tall editorial). Com que havíem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble, no mhi podia negar.
LOrganització dEsquerra Comunista, on nosaltres militàvem, era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que, en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
En aquestes dues novel·les que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
Transició que no fou un camí de roses. En Miquel diu: Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien accidentalment des de les finestres dels sinistres caus dinterrogatori de la Social ; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren duna culatada, mentre exigien Treball i Llibertat....
JOC D´ESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ, més que unes novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a novel·les-testimoni. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i en Miquel no ho preten negar, és que tant JOC DESCACS com ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ tenen un fort contingut testimonial. Evidentment es tracta duna realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser uns documents daquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, dinnombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de lambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària damics, amors, lluites que ens han fet talment com som?
El problema, segons les novel·les que presentam, era que una època obscura sapropava, silent, però ferma i segura. Podríem aturar lescomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb letiqueta dextrema esquerra, quan nosaltres lúnic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials.
Crec que les novel·les JOC DESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ són molt més que unes excel·lents obres de creació literària, són sobre tot uns documents d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari dun autor, les motivacions conscients i subconscients que limpulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més duna vegada, lescriptor basteix columnes de fum al seu voltant, per tal de dissimular les seves motivacions.
Però Miquel López Crespí ha sabut emprar els seus anys d´ofici d´escriptor per aconseguir narrar, com pertoca, els anys més esperançats de la nostra vida. La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder, pactant el manteniment de la sagrada unidad de España.
El silenci més brutal, per tant, planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir. Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de les novel·les que Miquel López Crespí acaba de publicar.
Segons la novel·la JOC DESCACS, en Miquel era un jove ansiós per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber que retrata el món cultural i polític de la seva joventut. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com el guardià de la nostra memòria col·lectiva. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat. Tu has aconseguit, amb aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació.
The d´agrair Miquel, que amb el nom de Jaume Calafell, m´hagis convertit en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que jo havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i, poc temps després, vaig deixar dexercir com a sacerdot. Tot i que el meu món existencial no fos el teu, Miquel, quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.
Els altres llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Per exemple, tant JOC DESCACS, com ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ, ens transporten a lampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista, engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquestes novel·les ens recorden, precisament, que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven lEstat espanyol i els nostres barris i pobles de les Illes.
Miquel ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres dart que la situació requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de lelit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector davantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint.
El temps, diu Miquel, canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit desperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven Diguem no!, Lestaca i Què volen aquesta gent que truquen de matinada?.
Tot això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de limpuls creatiu d´unes avantguardes que shavien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de lestat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política duna manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem....
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural. Es tractava de qüestionar lherència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes.
Desitjàvem, amb tota lenergia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de lherència conservadora rebuda.
Els anys que descriuen les novel·les JOC DESCACS i ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ són duna època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant els Jordis, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a lexili. Tampoc podem oblidar els rapers Valtònyc, Pablo Hàsel o altres. Ni uns ni els altres han comès cap delicte. Només han exercit el seu dret de llibertat dexpressió : els volem el més aviat possible a casa. Ni entre reixes ni a lexili.
Palma, 27/05/2018