Anarcoefemèrides de l'1 de juny
Esdeveniments
Portada de la segona
edició de L'union
ouvrière
-
S'edita L’union
ouvrière:
L'1 de juny de 1843 es publica a
París (França), després de moltes
dificultats, L'union ouvrière, de
l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les
precursores de
l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers
al·legats a favor
dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir
una
organització internacional obrera dirigida a les classes
obreres on les dones
jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera
edició va distribuir
3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i
el 10 de juliol, va
rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien
presentat
per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als
4.000
exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com
Béranger, Victor Considérant, Eugène
Sue, George Sand, Hortense Allard,
Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet,
els Didot,
Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores,
criades,
porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va
apuntar els noms dels
personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers,
Eugène
Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte,
Garnier-Pagés, Dupin, el
baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de
difondre la idea d'Unió Obrera, va
projectar una gira propagandística de presentació
del seu llibret arreu de
França amb la intenció d'animar el proletariat a
la creació de comitès locals
d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació
destinada a defensar els drets
de la classe obrera, i que començarà el 12
d'abril de 1844.
***
Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung
- SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.
***
"Tienda
de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de
Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola
- Vaga de Cananea:
L'1 de juny de
1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una
importantíssima vaga minera contra
l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper
Company (CCCC),
propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene.
Aquest esdeveniment s'ha
considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana
de 1910 i a la
ciutat de Cananea com al «Bressol de la
Revolució». En començar el segle XX, la
indústria minera era la més importat a
Mèxic i les explotacions més importants
radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els
EUA. Els propietaris
de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les
polítiques
impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel
contrari, els obrers mexicans que
treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de
pobresa, sense
gairebé drets laborals. Durant més de dues
dècades, qualsevol oposició al
porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar
el nou segle, un
grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal
Ponciano Arriaga»,
impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del
periòdic anarquista Regeneración,
impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de
Mèxic, no aturarien fins
derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup
opositor, format sobretot
per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a
finals de 1903 a
causa de la persecució política i la
supressió de la llibertat de premsa a
Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el
periòdic Regeneración, primer a
San Antonio (Texas, EUA) i que després es
traslladà a Saint Louis (Missouri,
EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit
Liberal
Mexicà (PLM), els opositors a Díaz
començaren a preparar la insurrecció armada,
després de considerar que ja no era possible transformar el
sistema polític
mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest
context arribaren a
Cananea Enrique Bermúdez, José López i
Antonio de Pío Araujo, activistes del
PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la
propaganda en l'organització
obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El
Centenari», però quan
els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de
la mina i hagueren
de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca
Calderón, Manuel
M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que
formaren l'organització secreta «Club
Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar
la revolució
contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360
treballadors de la CCCC
d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels
salaris als dels seus 2.200
companys miners nord-americans que també treballaven per a
la mateixa companyia
--els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5
pesos
diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com
que
aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida
a la
vaga, acció que mai no s'havia vist en la
història de Mèxic i que marcarà una
fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a
símbols la bandera
mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat
demandada com a
salari mínim. El moviment fou encapçalat pels
treballadors Juan José Ríos,
Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els
quals cridaren a la vaga just en
el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa
d'aquest a
venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en
passar per una fusteria
de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i
descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant
nombrosos obrers
ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans
atacaren amb pedres,
resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells
William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler
i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els
obrers
rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu
del
poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els
mexicans calaren
foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant,
acudí al
cònsol nord-americà, qui demanà ajuda
al govern del veí Estat d'Arizona i un
escamot de 275 rangers, comandat pel capità
Thomas H. Rynning, fou
enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup
entrà armat en
territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o
explotació, on es venen mercaderies als
treballadors a compte dels seus salaris-- i les
instal·lacions mineres, i, amb
el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren
qualsevol
vaguista que oferís resistència. Els minaires
acudiren al governador de Sonora,
Rafael Izábal, per exposar les seves demandes,
però en el trajecte van ser
agredits pels rangers, escampant-se el combat pel
poblat. Durant la nit,
les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu
país. El 3 de juny
es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment
quedà gairebé controlat. Els
líders miners, com ara Baca Calderón i altres
integrants del PLM, van ser
agredits i tancats a la presó política de San
Juan de Ulúa. El resultat de les
dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més
de 50 detinguts i
centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres
tornarien a
la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la
Cananea li
seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una
Revolució Social a
Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i
reprimida per la policia
política de Porfirio Díaz i per detectius
nord-americans. El pla subversiu
llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als
indis yaquis, va
haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb
el seu
carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig
Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de
Cananea que
rememora l'incident. Actualment la presó municipal de
Cananea,
construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera»,
on es realitzen exposicions sobre la història del moviment
obrer de la
indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat
escenari de disputes
obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que
durà cinc mesos.
***
Portada del primer número de Revolución
- SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.
***
Portada
del primer número d'Ámanhã
- Surt Ámanhã:
L'1 de juny
de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del
periòdic quinzenal Ámanhã.
Revista popular de orientação racional (Demà. Revista
popular d'orientació
racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim,
aquesta publicació
anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de
l'època, realitzat
apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia
llibertària, de
l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova
ortografia, etc. Hi
van col·laborar António C. Altavila, Augusto
Casimiro, Bento Casimiro, Bento
Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José
Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto
Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes
Vieira, Joã Branco,
Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira,
Araujo
Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso
de Bourbon,
Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes
Assunção, José Simões
Coelho, Antonio
da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr
Kropotkin, entre d'altres. El número 4
n'és un especial dedicat a Élisée
Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15
d'agost de 1909.
***
Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste
- SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.
***
Portada
del primer número de Le Bulletin Libertaire
- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.
***
Capçalera
de l'últim número de Marinarbetaren
- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de
1924 surt
a Estocolm (Suècia) el primer número del
periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren.
Arbetare i alla land, förena
er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots
els països, uniu-vos!). Portava
l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era
l'òrgan
oficial de la Secció d'Estocolm de la
Marintransportarbetarnas Industriella
Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de
Treballadors del Transport Marítim
Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials
del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el
sindicalisme de la marina mercant
d'arreu del món i gasetilles traduïdes de
l'anglès. Trobem articles i notes d'H.
Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T.
Flynn, N. N. Frogner,
T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam
Murray,
Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist,
Charle
Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres.
El número
6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre
l'anarcosindicalista Joe
Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el
març-abril de 1925. El
sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben
entrats els anys trenta.
***
Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès
- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.
Naixements
Foto policíaca de Paul Poutet (ca. 1894)
- Paul Poutet: L'1
de juny de 1868 neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc,
Occitània) l'empleat de
comerç anarquista Paul Poutet, conegut com Pontel
o Pontet. Per les seves activitats
anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894
figurava en un registre
d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de L'Éducation Libertaire
- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a França el militant anarquista i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a París (França) i està enterrat en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Louis
Bouffanais
- Louis
Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph
Bouffanais. Sos
pares es deien François Bouffanais i Anne Verriens. En 1914
arribà a Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a
l'Arsenal d'Armament per a
treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses
fàbriques de la regió.
Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia
al número 86 del
carrer de París. A finals dels anys vint intentà
constituir un grup anarquista
a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA),
fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de
la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). També fou
administrador-gerent del restaurant cooperatiu«Le Prolétarienne de Tarbes», al
cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en
1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un
restaurant per a donar de
menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria.
Va
pertànyer, a més a més, a la
Unió Local de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la
Federació Comunista Llibertària
(FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant,
sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el«Carnet B» dels
antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats
per
haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant
pacifistaÉtienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal,
pamflets de l'FCL
contra la guerra, la mobilització i per la vaga general
insurreccional. En un
informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de«militant
anarquista perillós» i en aquesta època
vivia al Chemin de la Sendere, amb sa
companya i sos dos infants. La policia assenyalà que estava
en relació amb la
Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amicíntim de
l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del
periòdic La Révolte
de Bordeus (Aquitània,
Occitània) al qual estava subscrit. La policia
també el considerà com el
principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels
Alts
Pirineus. Durant la Revolució espanyola,
participà en l'enviament de roba per a
les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II
Guerra
Mundial, distribuí el pamflet Paix
immédiate. Nouveau manifeste contre la
guerre, publicat per
l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin.
Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels
albergs, d'una associació
esportiva llibertària i acollí al seu domicili
nombrosos companys i refugiats,
especialment espanyols i polonesos. També va ser membre
actiu de la Ligue
Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i
col·laborà en el seuòrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais,
alumne de l'Institut de Tarbes,
animà en aquests anys un grup de les Joventuts
Llibertàries. Louis Bouffanais
va morir en 1971 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Juan López Saura
- Juan López Saura: L'1 de juny de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya).
***
Luigi
Carlizza emmanillat amb son fill Fricche
- Luigi Carlizza:
L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços,
Itàlia) el metge anarquista
Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita
Brunelli. Son pare morí durant l'expedició
militar italiana a l'URSS i l'orfe
es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es
llicencià en medicina. Gràcies
a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar
part de molt jove en el moviment
anarquista. Es relacionà amb el grup que donà
lloc als
Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris«plataformistes»
reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la
visió
tradicional de l'anarquisme representat per la Federació
Anarquista Italiana
(FAI). A començament de la dècada dels cinquanta
constituí amb altres companys
el grup «Roma Centro», que s'adherí a la
FAI, i participà en les activitats
dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador,
amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni,
en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19
i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci,
Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà
part del grup que estudià la reforma agrària
italiana i per a aquesta finalitat
seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també
col·laborà en Impulso
i en L'Agitazione,
butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de
frenètica activitat política,
participà en gairebé tots els congressos i
reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el
moviment
Acció Comunista (AC), una confederació de petites
organitzacions comunistes de
diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que
entre 1956 i 1958
representà l'ala internacionalista i antiestalinista de
l'esquerra extraparlamentària
italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de
Giulio Seniga d'AC,
romangué en l'organització fins just abans de
mitjans dels anys seixanta, quan
deixà el grup per la prevalença de les posicions
leninistes expressades pel
grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part
del «Comitè italià
per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i
signà, amb altres companys,
la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello
stalinismo». A finals
dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista
i a començament
dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita
Proletària», adherit a
la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana,
Itàlia), amb altres
companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo
nell'attualità
sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del
Movimento». En 1981, arran
de la polèmica suscitada arran de la reactivació
de la Unió Sindical Italiana
(USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les
disputes de les
diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no
s'afilià. Des de la
seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena,
milità en el
Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma
del sistema sanitari
i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat
pública, participant en
nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles
de diversa temàtica en Volontà
i Umanità Nova, entre
d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells
companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i
Peppe
Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però
de mica en mica abandonà el
compromís polític. És autor de La ricerca
cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale
(1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes
d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma
(Itàlia) i fou enterrat al
cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche)és també un destacat militant anarquista.
Defuncions
Hristo Botev fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)
- Hristo Botev:
L'1 de juny –el 20 de maig segons el calendari
julià búlgar de l'època– de
1876
mor a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi
Otomà; actualment Bulgària)
el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a
Bulgària
Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo
Botev, i considerat un dels herois nacionals
búlgars. Havia nascut el 6 de
gener –el 25 de desembre segons el calendari julià
búlgar de l'època– de 1848 a
Kalofer (Plovdiv, Bulgària). Era fill d'una
família cultivada i progressista,
que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es
deia
Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de
tres-centes cançons
populars del folklore búlgar. Son pare, el professor,
periodista i traductor
literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants
del moviment
anomenat «Renaixement Nacional Búlgar»,
dedicat a lluitar contra la dominació
otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a
Rússia, dotà la biblioteca
escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès,
llibres que
exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan
Vazov, altre dels
futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863,
després d'acabar els
estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son
pare a
Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel
lingüista Nayden Gerov,
aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la
secundària al II Institut d'Odessa
(Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels
més prestigiosos de la ciutat,
on s'introduirà de valent en la literatura russa,
però també en els reglaments
cruels i els càstigs corporals de l'educació
d'aleshores. Considerà que aquest
institut era una mena de «colònia
penitenciària» i l'abandonà, fent
estudis
durant un any a les facultats d'història i de filologia de
la Universitat d'Odessa.
Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a
Bessaràbia (Zadounaevka) i és en
aquesta època quan començà a escriure
els seus primers poemes, alhora que establí
contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A
començaments
de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com
a professor a son
pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de
la festa dels sants
Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs
públic improvisat
en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de
la burgesia búlgara; arran
d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa,
però la manca de diners el
portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa
colònia d'exiliats
búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania)
treballà amb Dimitar Panitchkov per al
periòdic Dunavska Zora
(Alba del
Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi
Dimityr i Stefan Karadzha.
L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat
de Jeliu Voyvoda,
del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es
matriculà en la facultat
de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar
per qüestions econòmiques. Sense
recursos, hagué de viure de manera bohèmia i
durant un temps compartí
penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la
insurgència búlgara, fent vida en un
molí abandonat a prop de Bucarest. Entre
febrer de 1869 i maig
de 1871, sempre en
contacte amb el moviment revolucionari búlgar,
treballà, gràcies al suport de
Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria,
Izmaïl, etc.) fent
classes de búlgar. A Izmaïl conegué el
revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els
fets de la Comuna de París el marcaren profundament i
decidí adaptar la seva
estructura política a la realitat búlgara. El 10
de juny de 1871 començà a
editar el periòdic revolucionari Duma
na
Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants
búlgars), on publicà
poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió
anual de l'Associació del
Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran
amistat amb el revolucionari
rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu).
L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de
conspiració, va ser tancat
durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i
aprofità la seva
reclusió per a col·laborar i establir relacions
amb el moviment revolucionari
rus. Col·laborà amb el periòdic
revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda
(Llibertat), on també treballà
com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis,
especialment
lingüístics (rus, romanès,
francès) i establí contactes amb revolucionaris
russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els
cercles
bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària.
Es dedicà a
escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail
Bakunin a Rússia i
a Romania, on creà el primer grup anarquista del
país. Sobretot difongué l'obra
de Bakunin Estatisme i Anarquia,
llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del
seu
domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest
l'efímer (només
sortiren tres números) periòdic
satíric Budilnik
(Despertament), on fou molt crític amb els estaments
enriquits búlgars que no
feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de
1872 Vasil Levski,
organitzador del Comitè Central Revolucionari
Búlgar (CCRB), òrgan encarregat
d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que
operava des de Romania,
va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el
19 de
febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí
en dos grups: el
que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov,
Panayot
Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben
Karavelov).
Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada
per Levski i treure
partir de la situació internacional de lluites entre
l'Imperi Otomà, Rússia i
Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità
el periòdic Zname
(Bandera) i a partir del 15 de
gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La
rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà
Botev i
Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia
atreure la
intervenció de les grans potències. A
començaments de 1875, en substitució de
Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la
insurrecció búlgara
contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875
començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es
casà amb
Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876
nasqué sa filla Ivana. El
setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora,
però a començaments de
1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania
consideraven que
l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana
a Bulgària era
imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de
Bechet organitzà una companyia
armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els
Apòstols», organitzadors de la
insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a
Romania i el varen convèncer perquè
enviés a la zona la companyia que estava
organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els
combatents
arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat
prematurament. Els reclutes
demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els
voivodes), com ara Filip
Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però
aquests rebutjaren
l'oferta per raons polítiques i, així les coses,
Botev assumí el comandament,
amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia
Militar Nikolaev i que
havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig
de 1876 decidiren
partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples
obrers i amagant
les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els
seus
instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que
després
prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert
Engländer, convençut
per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia
desembarcà a prop de
Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia
produït, però si la
resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars
i
irregulars (els mercenaris baxi-bozuq).
Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les
muntanyes de Vratza mentre
s'organitzava l'aixecament popular, però la
població, temorosa davant l'aclaparant
presència otomana, no es revoltà. La companyia
patí nombrosos i intermitents
atacs dels baxi-bozuq i el 18 de
maig
de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta
quilòmetres del Danubi,
l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels
rebels. L'1 de juny de
1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop
de la muntanya Okaltchitza.
Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses
pèrdues a les tropes turques,
la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els
qui no
aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure
aquest dia
a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària). Des del punt
de vista poètic, la
seva obra està considerada una de les més
importants de la literatura búlgara
de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament
en tres volums, molt
influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de
París, reflecteixen
els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la
llibertat, el
rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El
seu pensament
llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat
per tots
els règims búlgars, especialment pel comunista,
que només s'han encarregat de
remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botevés omnipresent
arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres
socials, etc.,
porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui
un
carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i
malauradament,
Botev també és un personatge reivindicat per
l'extrema dreta nacionalista
búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol
referència al seu pensament
llibertari.
***
Lucien
Jean
- Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 a París (França). Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France,La Nouvelle Revue Française,Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.
---