Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[29/05] Míting «Afer Aernoult-Rousset» - París (29-05-68) - Michel - Domeniconi - Bidault - «Tissier» - Li Shizeng - Bizeau - Carles - Macho - Masetti - Fontanillas - Imbernón - Schirru - Di Sciullo - Pagès Xartó - González Tagua - Robbiati - Boronina - Pamplona - Martínez Baena - Helios Sánchez - Laviña

0
0
[29/05] Míting «Afer Aernoult-Rousset» - París (29-05-68) - Michel - Domeniconi - Bidault - «Tissier» - Li Shizeng - Bizeau - Carles - Macho - Masetti - Fontanillas - Imbernón - Schirru - Di Sciullo - Pagès Xartó - González Tagua - Robbiati - Boronina - Pamplona - Martínez Baena - Helios Sánchez - Laviña

Anarcoefemèrides del 29 de maig

Esdeveniments

Cartell del míting

Cartell del míting

- Míting «Afer Aernoult-Rousset»: El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball de París (França) el gran míting «À bas les conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!). L'acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la finalitat de denunciar l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El 2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista que feia el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i es trobava al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), fou testimoni de la mort, a resultes de les tortures infligides, del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els membres del CDS de Marsella (Provença, Occitània) René De Marmande, Chardon, Edouard Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la vídua Augier.

***

El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat  amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un«govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».

Anarcoefemèrides

Naixements

Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

- Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

Ferruccio Domeniconi

Ferruccio Domeniconi

- Ferruccio Domeniconi: El 29 de maig de 1854 neix a Pergola (Marques, Itàlia) l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Fill d'una família benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar en una manifestació sediciosa que proclamà a crits la República promoguda per Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del Comitè Italià per a la Revolució Social. Com a membre de la Secció de Pergola de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la«Comuna d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de propaganda política, un exemplar del fullet Principi del socialismo i altre de Simbolo dell'operario, redactat en forma de «credo» socialista. Processat i absolt durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia), presumptament per un republicà, durant uns disturbis causats per raons que mai no s'han aclarit.

***

"La Brochure Mensuelle", editat per Émile Bidault

La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault

-Émile Bidault:El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració deLe Libertairei de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent deLa Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Émile Méo ("Tissier")

Émile Méo (Tissier)

- Tissier: El 29 de maig –algunes fonts citen el 21 de maig– de 1875 neix a París (França) l'anarquista, i després«socialista nacionalista», Émile Méo, més conegut com Émile Tissier o, simplement, Tissier. Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola Professional de Tipografia Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a participar en manifestacions i en 1894 entrà a formar part del grup anarquista «LesÉgaux du XVIIe» (Els Iguals del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un any de presó per participar en una manifestació contra el tsar. El gener de 1899 participà en l'efímer periòdic Le Camarade. Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes Llibertàries), administrà La Revue Communista (1903-1904), revista fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de Vaux (Poitou-Charentes, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Georges Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del Comitè de Socors als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E. Armand, tancat aleshores a la presó de La Santé com pres comú encausat en un procés per emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser secretari de redacció del Bulletin du Comité de Défense Sociale. El 24 de març de 1910 fou un dels 16 signataris del cartell «À bas Biribi!», imprès pel CDS per a exigir justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però van ser absoltes. Aquest procés implicà el seu acomiadament del banc on treballava com a empleat. Després d'això, esdevingué redactor en el periòdic La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè Antiparlamentari, que portà una campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb altres companys de la redacció de La Guerre Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard, Maurice Baur, Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat tres excamarades (Eugène Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven de ser confidents de la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un«Tribunal Revolucionari», però tots els encausats van ser absolts. A començaments de 1912, en nom del CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de França, França), per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El març de 1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris i impulsada per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), creada per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals de maig, però l'abandonà a començaments d'abril després d'haver pres la paraula en un míting el 29 de març. Deixà el CDS, juntament amb altres companys, arran de la agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis llibertaris d'aquesta publicació (Miguel Almereyda, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild, Eugène Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració«Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista). Durant la Gran Guerra continuà col·laborant en La Guerre Sociale, que canvià el títol per La Victoire. Quotidien socialiste national, organe de la République Autoritaire, assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave Hervé, evolucionà amb ell i durant el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI Districte parisenc obtinguen 201 vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Li Shizeng

Li Shizeng

- Li Shizeng: El 29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom i pedagog anarquista Li Shizeng, també conegut com Li Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família mandarina i alguns dels seus familiars van ser ministres i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al món occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a França, acompanyant Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per exercir d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat abandonà el càrrec i decidí desvincular-se del seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial per a estudiar, d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis, Centre, França), on es graduà. En 1906 es traslladà a París durant tres anys per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori del professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa descobrí el pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon, Bakunin, Élisée Reclus i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla de companys creà el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu Zihui i Zhang Jingjiang, creà la «Société pour l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà l'efímera revista xinesa il·lustrada Shi-chieh (El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat secreta de resistència on participaven republicans, nacionalistes i socialistes. En 1907, amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming (Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup Anarquista Xinès publicà el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al xinès els grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la Caséo-Sojaïne a la Garenne-Colombes (Illa de França, França), una petita fàbrica de transformació de la soja on començaren a treballar una trentena de persones que havien vingut directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van fer tot tipus de productes derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina podria alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta factoria, amb l'ajuda del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès, francès, matèries científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es regia en un règim força frugal i un codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol, el tabac, el joc i la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en ocasió de la Revolució Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912 publicà, amb L. Grandvoinnet, Le Soja. Sa culture, ses usages alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels. En 1912 també, ajuntant els dos projectes que funcionaven a la Caséo-Sojaïne (fàbrica i escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes, es creà el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment Treball-Estudi) que va créixer força i que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder venir a França, els quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i tot en un marc d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En 1914 obrí el primer restaurant xinès de París i l'any següent fundà a la Xina la «Qingong Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis Frugals). En 1916 creà a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i encarregada de promoure els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En 1919 projectà, amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut Pasteur a Beijing. En 1920 participà en la creació de la Universitat Francoxinesa de Beijing i l'any següent en la de la seva delegació a Lió (Arpitània). Després de la Gran Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment Treball-Estudi» començarà a tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment organitzarà nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da Yundong» (Marxa sobre Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de crear Institut Francoxinès que reservava l'accés només a les estudiants seleccionats a la Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la introducció d'elements subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura, més que instruir els treballadors, crear elits intel·lectuals fàcils de controlar. La «Li Da Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en una protesta dels obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al Fort Saint-Irénée de Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts, tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921, expulsats de França; tot plegat suposà la fi del «Moviment Treball-Estudi». En 1925 es convertí en el primer president del consell d'Administració del Museu del Palau Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la mateixa ciutat. En 1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la Societat de Nacions per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945, després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va ser nomenat president honorari del «Gran Congrés de la Soja» de París. Continuà la seva tasca pedagògica amb la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954 fundà i dirigí la Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956 s'instal·là a Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau Nacional de Taipei. En 1966 es traslladà novament a França per reactivar l'Institut Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de setembre de 1973 a Taipei (Taiwan) i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.

Li Shizeng (1881-1973)

***

Eugène Bizeau

Eugène Bizeau

- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (Centre, França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglotsétouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerreà la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

***

Émilie Carles

Émilie Carles

- Émilie Carles:El 29 de maig de 1900 neix a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de Briançon, quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vidaÉmilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.

***

Urano Macho Castillo

Urano Macho Castillo

- Urano Macho Castillo: El 29 de maig de 1912 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el poeta i militant anarcosindicalista Urano Macho Castillo. Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja pública de Santander, Rufino Macho Cuesta. Estudià a l'Escola Integral i Laica de Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel torn d'una fleca a la qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de les greus ferides, en patí l'amputació. En 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta, conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932 col·laborà en el periòdic anarquista barceloní El Luchador. L'1 de gener de 1932 intervingué en un míting confederal, amb altres companys (Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el decret-llei de l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en 1932, de l'Ateneu Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la Junta Directiva. Durant els anys republicans intervingué en la gira propagandística que la CNT realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i Horacio Martínez Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de Sindicats de la CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè d'Instrucció de Cantàbria, també anomenat Comitè Provincial de Cultura, i, poc després, vocal del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que redactà el 10 de novembre de 1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el Govern càntabre. L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al Gran Cinema de Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes dates presidí un acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord caigué a mans feixistes, passà a Catalunya, on continuà la lluita. El juny de 1938 era secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona, Catalunya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França va ser detingut per la gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes–el mateix destí patí son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la presó de Santander, on conegué al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó (Castella, Espanya), on es guanyà la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva jubilació, visqué modestament regentant, amb el permís dels veïns, una petita parada de premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer santanderí. El 18 de desembre de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup d'intel·lectuals, un document on sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme franquista, Gabriel Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT, on milità fins a la seva mort. La seva tasca poètica, que es materialitzà en el llibre Versos en mi vida, va fer que es relacionés amb coneguts escriptors i intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar les seves col·laboracions en les premses local i confederal. Dirigí la revista mensual El Surco. Trobem textos seus en Adelante, El Cantábrico, CNT del Norte,El Diario Montañés,Espoir, El Luchador, Nueva Humanidad,La Región, El Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado Romero Lara. Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la Residència de la Tercera Edat de Torrelavega (Cantàbria, Espanya), lloc on havia viscut els seusúltims anys, i fou incinerat dos dies després al cementiri santanderí de Ciriego.

Urano Macho Castillo (1912-2009)

***

Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

- Vilfrido Masetti: El 29 de maig de 1912 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vilfredo Massetti. Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida Carnesciali. En 1939 va ser cridat a files i enviat a Albània, on obtingué una llicència per a conduir camions enquadrat en la Divisió Cuirassada«Centauro». De bell nou a Liorna, el desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de caporal, a l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C. Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un encàrrec del Partit Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al Partit, que finalment no reeixí. Quan l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943 es trobava a Venècia (Vèneto, Itàlia) embarcat amb la nau C. Colombo i aconseguí fugir de la seva captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a Bríndisi (Pulla, Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan continuà realitzant el servei en l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo, on sempre havia viscut amb sa família, entrà en contacte amb la Federació Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a l'Acadèmia Naval fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera activitat política després de l'Alliberament la desenvolupà treballant per al servei de transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista de Liorna (FAL), portant un jeep nord-americà posat a disposició de l'anarquista Alfredo Marchetti, garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència de transport públic, la possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa Corridi situat en un turó. També feia sortides diàries a la seu de la FAL, al número 80 del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el vehicle Siro Del Nista i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San Jacopo de Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti», del qual mantingué fins a la seva mort la bandera roja i negra. També assumí importants responsabilitats en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè Pro-Víctimes Polítiques, participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el 1960 s'allunyà, per raons de salut i per motius ineludibles, de la militància política, sense renegar de les conviccions llibertàries i mantenint relacions d'amistat amb destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo Antonelli i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida, participà al seu barri, en les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de l'Associazione Ricreativa e Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural Italina), del qual va ser administrador. Vilfrido Masetti va morir el 31 de desembre de 1995 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Vilfrido Masetti (1912-1995)

***

Antònia Fontanillas (Barcelona, 1946)

Antònia Fontanillas (Barcelona, 1946)

- Antònia Fontanillas Borràs:El 29 de maig de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera–almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Camacho Escámez. Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Va participar en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i va col·laborar en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual fou membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es mantingué independent i críticament i advocà per un acostament de les diverses fraccions llibertàries amb la finalitat d'accentuar les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona, A. F. Borrás) va col·laborar en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos,Boletín Amicale,Boletín Ródano-Alpes, CIRA,Le Combat Syndicaliste, Confrontación,Espoir, Mujeres Libertarias, El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco,Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com araTestimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà),Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de«Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Elsúltims anys de sa vida els passà a Dreux. Antònia Fontanillas Borràs va morir el 23 de setembre de 2014 a Dreux (Centre, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images