Joc d´escacs (Llibres del Segle) Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -
Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir Joc d´escacs i Allò que el vent no s´endugué a novel·les-testimoni. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document daquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, dinnombrables moments de desencís. (Miquel López Crespí)
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari dun autor, les motivacions conscients i subconscients que limpulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més duna vegada, lescriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. (Miquel López Crespí)
Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir Joc d´escacs i Allò que el vent no s´endugué a novel·les-testimoni. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document daquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, dinnombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de lambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària damics, amors, lluites que ens han fet talment com som?
Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues. Sense oblidar lexèrcit de de militants de base que encapçalen les lluites daquells anys de lluita contínua per la Llibertat.
És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són lexcusa per avançar, a través del record, per latmosfera d´una època irrepetible. Llegint els llibres hi podreu trobar el ressò del Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la influència de les lectures dautors catalans, espanyols i darreu del món. La formació cultural i política de lautor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que lenvolta, com una xarxa invisible, però poderosa?
Les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies denlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Carrer de Blanquena, Acte Únic...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que minteressen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra un tipus de societat que ens esclafa i manipula. Per això lestreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres shavia acabat la torre divori en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop destat del general Franco, cas concret dintel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants daltres.
Mhe allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors duna herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge dalguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, lart com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de lart, la cultura i la política no shauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat lobra dAntonio Gramsci.
Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa independència de lintel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era lEstat espanyol daleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des duna nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, lil·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills dun dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem daprendre.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari dun autor, les motivacions conscients i subconscients que limpulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més duna vegada, lescriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses.
Possiblement les novel·les Allò que el vent no sendugué i Joc descacs volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses daquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o damagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: lesglésia del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?
No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.