Anarcoefemèrides del 22 de maig
Esdeveniments
Les tropes de Versalles ocupant
París
-
Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a
París
(França) les tropes de Versalles prenen les portes
d'Auteuil, de Passy, de
Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre
el turó de Chaillot i a la
glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV
(Vaugirard) i XVI
(Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una
proclama en
forma de cartell on fa una crida a la «guerra
revolucionària» contra les tropes
monàrquiques i de l'Església fent servir
qualsevol arma. Una gran part de communards
es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita
coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de
la Comuna que es
troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar
amb
l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot
París: a la
placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun,
del Faubourg
Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a
Chapelle, a la
Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al
Panthéon, etc.
--164 comptaran les tropes de Versalles--; defensades per homes, dones
i
infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces
suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per
ocupar els
eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència,
però els oficials
es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la
ràbia i que
l'ocupació sigui clarament una victòria.
Són 130.000 versallesos dins París i
ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a
Batignolles, però
les tropes prussianes han donat permís a la
divisió de Montaudon perquè
travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda.
L'Élysée,
l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan
emplaçats els canons de
la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als
voltants de la Concorde,
la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi
baten sense
afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers,
després d'haver
felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:«L'expiació, en nom de
les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà
completa.» Les execucions
sumàries per «fornades» són
un fet, especialment a la caserna del carrer de
Baylone.
***
Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]
- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.
***
Novament barricades a París
- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.
***
Cartell
de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa
- II Fira del
Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig
de 2009 se celebra al
Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. A
més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren
tallers (pràctiques de
resistència, enquadernació, etc.), cinema
(«Cinema & Anarquia), xerrades
(anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia
Anarchist
Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.),
exposició
de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts,
etc.
Naixements
Foto policíaca de Rosendo A. Dórame
- Rosendo Dórame:
El 22 de maig de 1879
neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari,
anarquista i magonista
Rosendo A. Dórame. Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).
***
Jack White (ca. 1930)
- Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).
Jack White (1879-1946)
***
Valeri Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya
- Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mas Casas va morir el 19 de juliol de 1973 a Lissac (País de Foix, Occitània).
***
Georgi Popov
- Georgi Popov:El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
-
Martí Pago Tomàs:
El 22 de maig de 1901 neix a Godall (Montsià, Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Martí Pago Tomàs. Des de molt
jove milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer el servei militar als Tambors
d'Infanteria
de les Forces Regulars Indígenes del Protectorat Espanyol al
Marroc. Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou membre d'un grup anarquista adscrit a
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); posteriorment fou un dels
fundadors de la CNT de
Godall. Entre 1927 i 1928 va fer costat les subscripcions a favor dels
presos
polítics portades a terme per La
Revista
Blanca. Durant els anys trenta treballà de cambrer
pels cafès i a les caves
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya).
Durant la Revolució participà
activament en les col·lectivitzacions agràries,
organitzà combois de queviures
cap a Madrid (Espanya) i fou milicià en una columna
confederal al front
d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial fou un dels
organitzadors de la CNT de Torrelles de la Salanca
(Rosselló, Catalunya Nord). En
1946 va ser nomenat secretari de la reorganització dels
militants de Godall
exiliats a França. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, retornà a
Catalunya i participà en la reorganització de la
CNT de Godall. Quan es va
trobar major, es retirà a casa de sa filla a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). Son germà Josep Pago Tomàs
també va ser militant llibertari. Martí Pago
Tomàs va morir el 25 de setembre de 1991 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Germinal
de Sousa (ca. 1938)
-
Germinal de Sousa:El 22 de
maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i
anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza).
Era fill del conegut
anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa
i des de
1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup
específic «Germinal»,
al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926
formà part com a tipògraf de la
clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT)
lusitana i dels
seus comitès d'acció. En maig de 1926
participà, com a secretari general de la
CGT, en el «Congrés d'Agrupacions
Llibertàries de llengua espanyola» que se
celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos
llibertaris
peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada
milità en el grup«Bien Être et Liberté» de
Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a
Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de
Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que
pretenia unir els militants
confederals per reforçar la CNT abans d'una
normalització política. De bell nou
a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució
de l'Aliança Llibertària i
també en l'organització de la
Federació Anarquista de la Regió Portuguesa
(FARP), molt lligada a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1932 davant la
forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat
per alguns
companys que restaren a Portugal--, on portà una activa
militància sobre tot en
els grups específics de la FAI
(«Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà
a
Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè
Confederal de la CGT. En
1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista
perillós», però retornà
clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre
del Comitè
Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la
reunió del 3 de novembre de
1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del
setembre de 1936
encapçalà la «Columna Tierra y
Libertad», que va combatre al front madrileny
(Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any
volgué acompanyar Cipriano
Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En
1938 fou
nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI,
organització a la qual
representà en nombroses reunions, com ara la dels
Comitès Nacionals de CNT, FAI
i Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de
la secció política del Comitè Nacional
de la CNT. Partidari del revisionisme,
s'oposà emperò amb força a les tesis
d'Indalecio Prieto que pretenia convertir
la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de
Santillán, representà
la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16
i el 30 d'octubre
de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les
Regionals del
Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de
la reunió del
Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona,
creuà la frontera amb
Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE) creat a París el 22 de març de 1939.
Després patí els camps de
concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al
maig de 1943). En
1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment
anarquista, però
sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions
amb els alts comitès
llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a
Portugal aquell
any, la CGT rebé una carta de prevenció de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho
sol·licità, no trobà suport per sortir
de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta
Flores.
Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa
(Portugal), d'una
trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar
una sèrie de
dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents
seus de quan
fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.
***
Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro]
- Dolores JiménezÁlvarez: El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela (Gúdar-Javalambre, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca. Filla major d'una família nombrosa emigrada a Catalunya cap al 1925, quan tenia uns 11 anys abandonà l'escola i començà a treballar, integrant-se poc després en el moviment llibertari català. Amb 16 anys s'integrà, amb son pare i ses germanes, en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El Negro), que es convertirà en son company. En aquests anys llegí força la literatura popular llibertària (La Novela Ideal i La Novela Libre). Quan esclatà la guerra civil, l'agost de 1936 s'incorporà a la Columna Durruti. Després de patí la retirada d'Aragó, va romandre al front malgrat la prohibició de permanència de milicianes. Després d'uns mesos a Lanaja realitzant tasques culturals i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.), fou detinguda a Mollerussa per tropes comunistes de Valentín González González (El Campesino), però aconseguí escapar a Lleida cap a Balaguer, on trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la derrota era un fet, passà a França per Puigcerdà-El Pertús el 7 de febrer de 1939 i fou internada en un asil religiós governat per monges a Saugues. En 1940 es reuní amb son company a Cordes i participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista formant part dels grups de Sabaté i Facerías. Intervingué en la fundació de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la CNT. En aquestèpoca col·laborà en Ruta. El 9 desembre de 1946, a instàncies del secretari general del Comitè Nacional Germinal Esgleas, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d'organitzar un pas per determinat lloc, i va fer contacte amb son company, que havia estat detingut mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es trobava tancat a la presó Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a Perpinyà amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobre tot amb les Joventuts Llibertàries, i recaptat diners per als comitès pro presos. Més tard, a Tolosa de Llenguadoc, desenvolupà càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), secretària de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquestaèpoca organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch i Frederica Montseny. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). En 1999 vivia a Tolosa.
Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)
***
Canek
Sánchez Guevara
- Canek Sánchez
Guevara: El 22 de maig de 1974 neix al barri residencial
de Miramar de l'Havana
(Cuba) l'escriptor i activista cultural anarquista Canek
Sánchez Guevara,
conegut com Canek, que significa«Serp Negra» en maia yucatec, i que signava CK.
Fill d'una família de la burgesia revolucionària
cubana, sa mare, l'economista Hilda
Guevara, era la primogènita del mític guerriller
i polític comunista Ernesto Ché
Guevara, i son pare, Alberto Sánchez
Hernández, fou un destacat activista i guerriller de la
Lliga dels Comunistes
Armats (LCA) mexicana. Poc després de néixer, sa
família, amb noms suposats,
marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia).
Quan tenia cinc anys tornà amb sa mare a
l'Havana, on començà els estudis. En 1979, en
plena Transició espanyola, sa
família s'establí a Barcelona (Catalunya), on va
començar a estudiar la
primària en un col·legi bilingüe
castellanocatalà, mentre sos pares es
dedicaven a tasques sindicals i editorials, alhora que es relacionaven
amb l'ampli
exili sud-americà. Quan tenia set anys s'establí
amb sa família a Mèxic, quan
son pare va ser amnistiat com a involucrat en moviments armats durant
els anys
setanta. A Monterrey (Nuevo León, Mèxic)
nasqué son germà Camilo. L'estiu de
1986, un cop acabada la primària,
s'instal·là amb sa mare i son germà a
l'Havana, on estudià secundària a l'Institut«Carlos J. Finlay», en Línia i G,
en ple Vedado. Adolescent i conegut com el «nét
del Ché», un llast difícil de
portar, es topà amb la dura realitat cubana. En aquests anys
haurà de conviure
entre l'«aristocràcia
revolucionària» cubana i les seves
preferències
clandestines (rock, literatura, pintura, cinema, cabells llargs, barris
populars, contracultura, anarquisme, etc.). Entre els 15 i els 17 anys
va ser
aprenent de fotògraf, primer en la revista Juventud
Rebelde i després en Granma,
l'òrgan oficial del Partit Comunista Cubà (PCC).
Va començar a editar fanzins
i a escriure els seus primers
textos, alhora que treballava a la Biblioteca Nacional de Cuba
restaurant
llibres. Amb el temps la música –fou membre del
grup de heavy metal
Mentalizery– i l'edició seran els seus objectius.
En
1996, un any després de la mort de sos pares i 10 de la seva
arribada a
l'Havana, surt de Cuba amb la sensació típica
d'amor-odi. També en 1996 publicà
el llibre Diario de Yo.
Després de
gairebé sis anys vivint al barri de San Felipe del Agua
d'Oaxaca (Oaxaca, Mèxic),
on va col·laborar en diferents publicacions
periòdiques (Cuba Nuestra,Letras Libres,Milenio Semanal, Proceso,
etc.), es va traslladar, a mitjans de 2005, mesos abans de
la constitució de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca
el juny de 2006, a
Europa i s'instal·là a Bordeus
(Aquitània, França), dedicat a l'art, la
promoció cultural, la creació
artística, l'edició, el disseny, la fotografia,
la música i a tota mena d'activitats culturals.
Edità la revista El Ocio
Internacional. En 2005 publicà on
line el relat Diario sin motocicleta,
on descriu els seus recorreguts pel Regne
Unit, França i Espanya. El febrer de 2006 intentà
publicar, amb Tania Quintero,
la revista trimestral digital crítica i
llibertària El Cubo.
Publicación de asuntos cubanos, projecte que
finalment no
es va materialitzar. El maig de 2007 participà, amb
l'exguerriller Jorge
Masetti, en les XI Jornades Llibertàries de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre de
Palma (Mallorca, Illes Balears); en aquest mateix any
publicà amb Masetti el
llibre Les héritiers du Che,
on feia
un repàs de la seva adolescència en una Cuba en
procés de transformació. En
2008 publicà, amb Ramadés Molina Montes, una
edició anotada del llibre de son
avi Diario de Bolívia.
El març de
2009 participà a Barcelona en les jornades «Cuba,
claus de futur», organitzades
per Casa Amèrica Catalunya. Estudiós de
l'anarcoindivualisme nord-americà i
francès, en 2014 publicà, per a l'editorial«Piedra Papel Libros», les
traduccions dels fullets El
espíritu
corporativo, de Georges Palante, i Los
vicios no son crímenes. Una vindicación de la
libertad moral, de Lysander
Spooner. Durant sa vida sempre es mantingué
crític amb socialisme d'Estat, amb
la dictadura castrista i amb el fanatisme que qualsevol signe,
reivindicant
l'anarquisme. Arran de la detecció d'una infecció
al cor, causant d'una pneumònia
i d'una falla renal que implicà la seva
hospitalització, Canek Sánchez Guevara
va morir el 20 de gener de 2015 a Mèxic (Mèxic)
al quiròfan durant una
complicada cirurgia cardiovascular d'emergència; el seu cos
va ser incinerat.
Deixà companya, la pintora Noèmie Boullier, i un
fill, Emil. Pòstumament, l'octubre de 2016, es
publicaren els seus llibres Diario
sin motocicleta. Volumen 1: Europa (Francia, Italia, Portugal y
España), de caràcter
autobiogràfic, i 33
revoluciones, sobre
la quotidianitat cubana amb el fons d'una forta crítica
al règim castrista, que havia estat traduït i
editat en francès l'any anterior sota el títol 33 révolutions.
Canek Sánchez
Guevara (1974-2015)
Entrevista amb
Canek Sánchez Guevara en El Temps
(29
de maig de 2007)
Defuncions
Ezra H. Heywood
- Ezra Heywood: El 22 de maig de 1893 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Havia nascut el 29 de setembre de 1829 a Wetsminster (Massachusetts, EUA). Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.
---