Lírica anglosaxona (quinze apariats)

El gebre de gener i el sol d’agost

ens fan savis si els canta Robert Frost.

Amb ànim mig joiós mig malastruc

fa poesia hipnòtica, Louise Glück.

Qui encara no el conegui, que no tardi

a ser feliç llegint versos de Hardy.

Quan va rebre el guardó, no va dir vini,

vidi, vinci, el bonàs de Seamus Heany.

Els primers fills de Déu varen ser cucs,

diu un poema bíblic de Ted Hughes.

La tardor és un retaule d’infinits

melancòlics als versos de John Keats.

En un mas del Midwest nasqué la musa

profunda i casolana de Ted Kooser.

Perquè les hores sòrdides no us marquin

tractau-les amb l’humor de Philip Larkin.

Feia riure als infants, i així és guaria

l’esperit melancòlic, Edward Lear.

No es fixava en els roures ni en els àsters

sinó en els cors humans, Edgar Lee Masters.

Mostra el seu cor més íntim, i són molts

els lectors que s’hi veuren, Sharon Olds.

Un poema d’un corb sinistre fou

el llegat perdurable d’Allan Poe.

Amb vers punyent, ens va mostrar el desig

dels cors i els cossos lliures, Adrienne Rich.

Fes-nos viure en la ment, inventa’ns, tiba’ns

els nervis amb els mots, Wallace Stevens!

(aquest post n'amplia un d'anterior, on ja figuraven un grapat dels apariats)