Anarcoefemèrides del 8 de gener
Esdeveniments
- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.
Naixements
- Manuel Rojas
Sepúlveda:El
8 de gener de 1896 neix
al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor
anarquista
xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els
xilens Manuel Rojas Córdoba y
Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la
família s'instal·là a Santiago,
però en
1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per
raons econòmiques deixà
d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada
dels Andes,
realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador,
peó del
Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre,
talabarder, vigilant de
falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies
teatrals (Alejandro
Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el
moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a
societats
de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis
socials. S'afilià a
l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del Món) de Xile i
col·laborà en el periòdic anarquista
de Buenos
Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a
Valparaíso per activitats
subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb
qui tingué tres fills. Treballà
com a linotipista en el diari La Opinión,
en la revista Numen i
en El Mercurio i més tard a la impremta
de la Universitat de Xile i a la
Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos
periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas
Noticias, fent servir el pseudònim Pedro
Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom
Xile. En 1926 fou detingut,
juntament amb una vintena de companys, a la seu de la
Federació Obrera per
ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo.
Sobresortirà com a novel·lista i
contista emmarcat en la «Generació del
1927» o superrealista. Després d'enviduar
es casà amb Valeria López Edwards i
realitzà viatges arreu del món (Europa,
Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar
càtedres sobre literatura xilena i
americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor
i poeta
anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard
serà assassinat per la policia--,
es dedica a posar per escrits les seves múltiples
experiències i començà
lliurant cròniques als diaris. Més endavant es
convertirà en professor de
l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en
director de la
revista Anales de la Universidad de Chile. La seva
novel·lística, caracteritzada pel rebuig del
realisme i del
naturalisme, ha estat qualificada com «literatura
proletària» i entre les seves
obres destaquen Hombres
del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas
en la bahía (1932),La ciudad de
los Césares (1936),El bonete
maulino (1943),Hijo de
ladrón (1951),Mejor que el
vino (1958),Punta de
rieles (1960),Sombras contra
el muro (1964),La
oscura vida radiante (1971),
etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo
de ladrón,
que introduí importants innovacions en la narrativa xilena.
També
va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha
rosa (1954),
a més d'assaigs: De la poesía a la
revolución (1938),Pasé
por México un día (1965) i Viaje al país de los
profetas (1969),
entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957
se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre
1936 i 1937 fou
president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill
il·lustre de la
ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa
vida col·laborà en el periòdic El
Clarín.
Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de
1973 a la Clínica
Santa María de Santiago (Xile).
Defuncions
- Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».
***
- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).
***
- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquestaèpoca feia servir el nom deJosé Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la«Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per«ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.
***
- Jorge Oset Palacios:
El 8 de gener de
1953 és executat a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a
José i com aÁngel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia
nascut el 3 de juliol de
1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava
afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil fou comissari
de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a
França. Instal·lat a Tolosa de
Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els
Pirineus, com a membre un
grup d'acció comissionat per la CNT, amb José
Avelino Cortés Muñiz i Pedro González
Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor
Macario P. Laissés. A
Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari
Josep Lluis Facerías,
el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21
d'octubre de 1951
participà amb el grup de Facerías en el cop al
prostíbul Meublé Pedralbes, on
fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El
24 d'octubre,
després d'una reunió amb Facerías, el
grup decidí fer costat un projecte de
distribució de propaganda antifranquista a gran escala,
projecte que fou
finançat mitjançant una col·lecta
publicada en el periòdic parisenc Solidaridad
Obrera. L'endemà, 25
d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les
autoritats franquistes,
va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la
policia franquista;
posteriorment va ser també detingut Cortés.
Tancats a la presó Model de
Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i
condemnats a
mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats
el 8 de
gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona
(Catalunya). Josep Lluís
Facerías va escriure un text en la seva memòria
sota el títol «Para que su
muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el
número 2, del 15 de
febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.
***
- José Hormigo Martín: El 8 de gener de 1973 mor a l'hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Hormigo Martín. Havia nascut en 1907 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i enviat en 1941 a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Exili. Amb l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Charente-Poitou.
***
-Émile Véran: El 8 de gener de 1988 mor a París (França) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Émile Véran. Havia nascut cap al 1905 a Lo Plan d'Orgon (Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC).
***
- Daniel Agadia Fernández: El 8 de gener de 1990 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadia Fernández. Havia nascut el 13 de desembre de 1916 a Pola de Lena (Astúries, Espanya). Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit republicà. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut, jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Un cop lliure, s'instal·là a Gijón, on es casà amb Covadonga Quirós. Durant els anys vuitanta representà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) escindida en alguns congressos.
***
- Carmen Conde Abellán:El 8 de gener de 1996 mor a Madrid (Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. Havia nascut el 15 d'agost de 1907 a Cartagena (Múrcia, Espanya). La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra,Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris«Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy lamadre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde en morir va deixar una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.
***
- Marcello Bernardi:
El 8 de gener de
2001 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el pediatra
i pedagog anarquista Marcello
Bernardi. Havia nascut el 18 de juny de 1922 a Rovereto (Trentino,
Itàlia). En
1934 s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on visqué la resta de sa vida.
Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata
Matteotti» de la Resistència
partisana, experiència que recollí en un llibre
autobiogràfic que publicà en
1995 sota el títol La fine del
giorno
(1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de
puericultura a la Universitat
de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del
Centre
d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la
teoria del pediatra
psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a
Itàlia de la
pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al
Brasil per Paulo
Freire, que recull la tradició històrica de
diferents autors clàssics (William Godwin,
Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani,
etc.). En 1974 publicà
el Discorso a un bambino,
autèntic
manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses
obres de referència
per als pares, sobre tot Il nuovo bambino
(1972), autèntic best seller,
i ha
col·laborat en nombroses publicacions
periòdiques. Durant molts d'anys
mantingué un consultori pedagògic al
periòdic L'Unità.
Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de
judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb
els seus alumnes. És autor d'Il
Metodo in pediatria. Il pediatra tra
psiche e soma (1987), Il tuo
bambino
diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i
genitori d'oggi (1995), Corpo,
mente,
cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare
Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di
educazione
tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza.
Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura
di crescere (1999), Piccolo
manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia
tra due mondi (2000), Lettere ai
genitori (2000), Gli imperfetti
genitori (2002), Educazione e
libertà
(2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di
oggi (2003), La tenerezza e la
paura.
Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina
Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli
ultimi appunti
di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità
di fare
esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti
publicà el llibre biogràfic Conversazioni
con Marcello Bernardi. Il
libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de
gener de 2001 a
Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral
i el seu cos fou incinerat.
***
- Giovanni
Pedrazzi: El 8 de gener de 2012 mor a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarcosindicalista
Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro.
Havia nascut el 17 d'octubre de 1938 a Miseglia (Carrara, Toscana,
Itàlia). Quan
tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al
costat de son avi
matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle,
aprengué
la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per
pressions de sos pares, deixà
la pedrera per la construcció i s'especialitzà en
la instal·lació elèctrica d'edificis.
A partir d'aquest moment començà la seva
militància i fou un dels fundadors del
comitè de fàbrica de l'empresa Edili,
reivindicant la seguretat a les obres.
Després, durant molts d'anys, treballà per al
grup industrial La Montecatini
Edison (Montedison), on en 1978
promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels«sindicats de base»
(COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a
l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es
declarà anarcosindicalista. Per les
seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps
complet en la independent
Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL,
Confederació Autònoma
Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la
vaga de tres dies
als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels
Treballadors del Mar i
del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió
Italiana del Treball). Després
es posà a fer feina sindical per al sector del
comerç, promovent tota mena de
vagues i reivindicacions. Després creà el
COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou
nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi,
organitzà conferències i
debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions
de la figura de
l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint,
promogué el «Convegno
studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se
celebrà el 20 de
febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment
anarquista, va
ser una persona molt popular i fou un dels promotors del«Comitato Anti Gaia»,
que lluità contra la privatització de l'aigua i
contra la pujada de les
factures de l'energia. Publicà una novel·la
social en dos volums: Racconto di paese
(2003) i Ardori ideali (2006). El
13 de desembre
de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi
que es va fer a
Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un
hospital de
Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar;
dos dies després tingué a la
mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i
posteriorment fou
incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa
família. Amb sa companya,
Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i
Roberta).
Actualització: 18-06-13