Anarcoefemèrides del 17 de maig
Esdeveniments
L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923
- Atemptat contra Fernando
González Regueral: El 17 de maig de 1923, al
carrer Cervantes de Lleó
(Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major,
l'exgovernador de
Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral --un
dels responsables
del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra
la classe obrera de
començaments dels anys vint, i membre del Partit
Conservador-- és assassinat a
trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El
rey que rabió
i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va
saber,
encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio
Suberviola Baigorri (Toribio
Soberviola o Torinto) i Antonio el
Toto, membres del grup
d'acció anarquista «Los Solidarios»;
Laurentino Tejerina Marcos va ser
detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els
activistes van
aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de
nombrosos
guardaespatlles i policies.
Atemptat contra Fernando González
Regueral (17-05-1923)
***
Capçaleres de Lucha Libertaria i de Voluntad
- SurtLucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitatés el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.
***
Les fàbriques pels obrers
-
París (17-05-68):
El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els
obrers comencen les
seves accions sense previ avís i ocupen les seves
fàbriques arreu (Berliet,
Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els
nostres 1.000 francs, ni un
més; les nostres 40 hores, ni una menys». A
París, el metro entra en vaga,
començant per la línia 2. A les 14 hores,
l'assemblea general de la Sorbona
decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La
Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i
difon un pamflet a
la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat
enèrgicament» que es mantingui
la iniciativa, considerada una «ingerència
externa»; els estudiants, però,
decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la
pressió de la CGT,
hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la
fàbrica els posa
en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements
revolucionaris que intenten
suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos.
Aquests extremistes
no són més que agents de la burgesia, que fins i
tot reben grans recompenses de
l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha
inaugurat, encara que el
ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia.
A París els alumnes
de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es
celebrarà
l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen«tots els realitzadors,
productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del
jurat presents a
Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus
homòlegs estrangers i amb els
mitjans al seu abast, a la continuació del
festival». El festival és al carrer.
La convocatòria de manifestació davant de
l'Oficina de Radiodifusió-Televisió
Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions
Lycéens» (CAL, Comitès
d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de
març», per la Unió Nacional
d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional
d'Ensenyament Superior
(SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments
--els
noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la
insurrecció
estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa--,
patirà un canvi. Quan
els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels
periodistes, decideixen
manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a
la
informació, el Partit Comunista Francès (PCF)
avisa els obrers i la joventut
perquè no caigui en aquesta«provocació». La CGT
pressionarà la UNEF perquè
desconvoqui la manifestació per«irresponsable». Finalment es comunica una
nota: «Després de la convocatòria de la
manifestació davant l'ORTF d'aquesta
tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem
aconseguit l'aparició en
televisió dels responsables del moviment estudiantil i
universitari. Així
doncs, transformem la nostra convocatòria de
manifestació d'aquesta tarda
davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites
obreres.» No es
produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF,
però durant una hora Sauvageot,
Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe
amb tres periodistes
de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte
contrari, els
estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el
primer
ministre parlarà després dels revoltosos en un
programa en diferit que
resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit.
En acabar el dia,
França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.
***
Notícia de l'assassinat de Calabresi
- Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.
Naixements
Adelino Paini
- Adelino Paini: El
17 de maig de 1888 neix a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) el sabater anarquista,
sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota
diversos
pseudònims, com ara Dino,Pinoto, Pinotto
i Carégä. Sos
pares es deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només
estudià els primers
cursos de primària i de ben jovenet entrà a
formar part dels ambients
anarquistes, subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de
1903 va
ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per un
delicte contra la «seguretat
pública» i enviat a Parma amb
residència obligatòria. El febrer de 1904, arran
d'una violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat
per «ús de la
violència, amenaces i ultratges» contra els
guàrdies que el detingueren. Participà
activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de
Maig de
1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes
Emilio Moranti i Odoardo
Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista,
patí diverses condemnes per
delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria,
però l'abril
de l'any següent desertà. Refugiat a
Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la
frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una
presó militar. En acabar
la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de
1912 va ser
llicenciat perquè patia una «psiconeurosi
histericoepilèptica». El febrer de
1913 era a Niça (País Niçard,
Occitània), però poc després es
traslladà a
Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la
fàbrica de sabates Ferretti.
Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista«Pietro Gori», amb Lorenzo
Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i
altres. En
1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a
Savona. En 1924, amb Umberto
Marzocchi, s'instal·là a Marsella
(Provença, Occitània). En aquestaèpoca va
ser inscrit com a anarquista en el «Registre de
Fronteres». En 1926 s'establí a
París (França) on freqüentà
els cercles d'exiliats antifeixistes italians i
l'any següent s'instal·là a Versalles
(Illa de França, França). El novembre de
1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant
força activament en un grup
anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio
Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre
d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat
per alguns membres
del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu
pla
d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del
Ministeri de
l'Interior el considerava «particularment
perillós» per la seva activitat i va
ser inscrit en el «Butlletí de Recerca»
i el juny d'aquell any el seu nom
apareix com a «terrorista» en la llista de«subversius residents a
l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels
seus exponents
màxims, del Comitè Internacional de Defensa
Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre
l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés
d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se
celebrà a Sartrouville
(Illa de França, França); promogut per Camillo
Berneri, reuní una cinquantena
de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani,
etc.) i
donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i
Giuseppe
Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup
anarquista «Pensée et Action» de
Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936
viatjà a Espanya i s'enrolà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso» de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El desembre de 1937,
després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de
Maig» d'aquell any, el trobem de
bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la
policia alemanya i
enviat al camp de concentració de Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya), on va
ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de
març de 1942 va ser
lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat
a cinc
anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de
Ventotene. El juliol de
1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana,
Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre
d'aquell any i retornar a Parma.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en el moviment anarquista de
la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala
salut li va permetre. Adelino
Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i fou
enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat.
***
Vincenzo
Chiossi
- Vincenzo
Chiossi: El 17 de maig de 1893 neix a Carpi
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Sos pares
es
deien Olivo Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de
professió, s'acostà al
moviment anarquista en la primera meitat de la dècada dels
deu, juntament amb
son germà Umberto Chiossi, que en 1908 esdevingué
secretari de la Lliga de
Paletes de Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia). Va ser acusat de «pertorbació
de
serveis religiosos», però va ser absolt.
Participà, en representació del Grup
Revolucionari de Mòdena, en el Congrés Anarquista
d'Emília-Romanya, que se
celebrà el 31 de desembre de 1916 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i en el
curs del qual es va fundar la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya (UAER). Quan la
Gran Guerra va ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de
sergent del
158 Regiment d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar.
Després
del conflicte bèl·lic es mostrà
força actiu en la Federació Comunista
Anarquista (FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual
fou membre
del seu consell executiu. A començament de 1920
emprengué una gira
propagandística pel Vèneto i el maig d'aquell any
fou un dels organitzadors del
robatori de metralladores efectuat pels anarquistes de
Mòdena per a defensar-se
en les manifestacions obreres després de la
matança del 7 d'abril d'aquell any
en aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA
i de la
Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i
sis
mesos de presó. Un cop lliure després de complir
la pena, fou un més actius
reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió
Sindical Italiana (USI) de
Mòdena. Després de l'assassinat del
polític socialista Giacomo Matteotti en
1924, promogué el maig d'aquell any la
constitució d'un Grup Juvenil Anarquista
al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà
17 companys. Entre el 28 i el
29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el
Congrés de l'USI
clandestí de Gènova (Ligúria,
Itàlia), on es va proposar la reorganització del
moviment sindicalista d'orientació
revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va
ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser
reduïts a
dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en
diferents ocasions tornar a casa,
amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva
esposa i sa
mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa
força rara, fins i
tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan
pogué retornar a
Mòdena, restà contínuament vigilat,
però no desenvolupà cap activitat
política.
En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i
expressà lliurement les seves idees
llibertàries, afavorint la presa de consciència
antifeixista en alguns joves
obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del
Sindicat de Paletes
de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo
ja que encara
militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme
Vincenzo
s'encarregà de la reorganització del sector
sindical en el Comitè «Itàlia
Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost
també per Carlo
Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio
Ferrari,
Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi,
Ennio
Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana
col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb
exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945
participà, en
representació del corrent anarcosindicalista, en les
reunions clandestines que
crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària.
Després de l'Alliberament,
amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Mòdena,
que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del
Treball. Mesos després
esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i
s'acostà al Partit
Socialista Italià (PSI). Vincenzo Chiossi va morir el 26 de
maig de 1950 a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Joan Saña Magrinyà
- Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 a Barcelona (Catalunya). Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.
***
Ernest
Roman Alfonso
- Ernest Roman
Alfonso: El 17 de maig de 1912 neix a Monòver
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el
pseudònim Ibero. Era
fill de l'empresari Pere
Roman Deltell, constructor de la plaça de bous
Monòver i fundador de la fàbrica
de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso
Crespo, i tingué quatre germans
(Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II
República
espanyola milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El març de 1934
es casà amb Emília Albert Corbí, amb
qui tingué una filla, Mireia Roman Albert.
Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936,
fou membre del
Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3
de març de 1937 va ser nomenat
primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937
col·laborà en el periòdicCrisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la
Cooperativa de Producció i Consum«Universo», creada a finals de 1937. El 30 de
gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el
Consell Municipal
d'Administració de Monòver. Detingut al final de
la guerra per les tropes
franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat
el 12 de
febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País
Valencià).
Ernest Roman Alfonso (1912-1940)
***
Alfonso
Bailac Asín
- Alfonso Bailac
Asín: El 17 de maig de 1914 neix a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista
i anarcosindicalista Alfons Bailac Asín. Sos pares es deien
Domingo Bailac
Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família
anarquista, abans de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer
Collado
de Massalió. Llaurador d'ofici, milità en les
Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la
Revolució participà en les
col·lectivitats del seu poble. El 9 d'agost de 1936
marxà com a voluntari al
front amb la «Columna Hiario Zamora», que
posteriorment s'integrà en la«Columna Sud-Ebre» («Columna
Ortiz»); amb la militarització de les
milícies passà
al III Batalló de la II Companyia del I Regiment de la I
Brigada de la 25 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Va lluitar en diferents
fronts fins al final de la guerra. Apressat per les tropes franquistes,
va ser
empresonat, jutjat en consell de guerra i condemnat per«adhesió a la
rebel·lió». Després d'un
temps al 94 Batalló Disciplinari de Treballadors
Penats, entre el 24 de gener de 1939 i el març de 1940 va
estar empresonat a
Oviedo (Astúries, Espanya), entre el 7 de març de
1940 i el 28 de juliol de
1941 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i entre
aquesta última data i el 5
d'agost de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya). A la
Presó Provincial de
Saragossa Alfonso Bailac Asín va emmalaltir de tuberculosi
pulmonar i va ser
traslladat el 5 d'agost de 1942 a la infermeria de camp de
concentració de San Juan
de Mozarrifar de Saragossa, on va morir el 21 de maig de 1943.
***
José Borrás Cascarosa
- José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Nascut en una família pagesa radical socialista, va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir el 5 de desembre de 2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Dámaso
Ibars
- Dámaso Ibars:
El
17 de maig de 1916 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista
Dámaso Ibars, conegut com El
Maño del
Cuento. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la «Columna Ascaso»
i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya).
Després de la militarització de les
milícies continuà en l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola combatent
al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan
esclatà la II Guerra
Mundial s'integrà en els batallons per lluitar contra els
alemanys. Durant la
primavera de 1940 va caure presoner a Épinal (Lorena,
França) i va ser internat
en un Stalag. El 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on
rebé el malnom d'El Maño
del Cuento. Després de l'alliberament del camp el
5 de maig
de 1945 va ser repatriat a França. Instal·lat a
Tours (Centre, França), fundà
una família i milità en la Federació
Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). Dámaso Ibars va morir el 17 de
gener de 1976 a Tours (Centre,
França).
***
Pierre
Clastres
- Pierre Clastres:
El 17 de maig de 1934 neix a París (França)
l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista
Pierre Clastres. D'estudiant milità
en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure
força influenciat pel
marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie
(1949-1967). En 1977, quan participà en la
fundació de la revista Libre,
juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet,
Claude
Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics
membres de Socialisme
ou Barbarie. Després d'estudiar filosofia,
s'interessà, sota la influència
de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per
l'antropologia americanista. També
es va veure força influenciat pel Discours de la
servitude volontaireou le Contr'un, queÉtienne de La Boétie redactà en 1549 i
que s'edità pòstumament en 1576, que sempre
reivindicà i el qual cità nombroses
vegades en els seus textos antropològics.
Realitzà nombrosos estudis
antropològics de camp, com ara amb els indis
guaranís al Paraguai (1963 i
1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els
yanomami a la
selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i
amb els guaranís al
Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de«Maig del 68». En
1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche
Scientifique
(CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i
publicà el seu recull
d'assaigs La société contre
l'État. Recherches d'anthropologie politique,
la seva obra més coneguda i admirada. Les seves
crítiques a l'estructuralisme i
a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest
té sobre la guerra com
a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats«sense història» o«primitives», el portà a abandonar el
Laboratori d'Antropologia Social del
Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat
director d'Estudis a la Secció V de
l'École
Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica
d'Alts Estudis) de París.
Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident
automobilístic
a Gabriac (Guiana, Occitània) deixant una obra inacabada i
nombrosos textos inèdits
i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més
importants, moltes d'elles
pòstumes, Chronique
des indiens Guayaki (1972), Le
grand parler.
Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la
violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes
et leur anthropologie
(1978), Recherches
d'anthropologie politique
(1980),Mythologie des
indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la
guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió
social i d'acumulació de poder,
el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats
primitives» --societats
sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei-- són fonamentals per
entendre el que s'ha
vingut a nomenar «antropologia anarquista».
Defuncions
L'alcalde Bonaventura Gomis Bartra
- Bonaventura
Gomis Bartra: El 17 de maig de 1940 és
afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Bonaventura Gomis i Bartra. Havia
nascut en
1903 –algunes fonts citen 1907 i 1914– a
Mataró (Maresme, Catalunya). Cap el
1912 es traslladà amb sa família a Vilassar de
Dalt (Maresme, Catalunya). Quan
tenia 14 anys entrà a fer feina de cambrer a la taverna Les
Sedes, on restà
fins que per la seva edat va ser enviat a fer el servei militar a
l'Àfrica, on
va romandre quatre anys. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Vilassar de Dalt, i fou membre
destacat de la mutualitat obrera de caire llibertari«L'Estrella», de la qual
formà part en 1922 del seu equip de futbol, el FC Esbart. En
1928 es casà amb
Ramona Oliva, amb qui tingué tres fills (Gaietà,
Germinal i Aroma). El març de
1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors de
Vilassar de Dalt de la
CNT al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la
CNT. Durant la
Revolució espanyola fou per la CNT regidor d'Ordre
Públic del Comitè de Salut
Pública i, a partir de desembre de 1937, alcalde de Vilassar
de Dalt. Cridat a
files, el 25 de desembre de 1938 dimití del seu
càrrec i marxà al front. El
Nadal de 1938 va ser fet presoner pel feixistes i reclòs a
la presó de Lleó
(Castella, Espanya). L'agost de 1939 un vilassarenc el va
reconèixer i va ser
traslladat a la presó de Mataró i posteriorment a
la Presó Model de Barcelona
(Catalunya). Jutjat en consell de guerra per«rebel·lió militar» per les
tropes
franquistes, va ser condemnat a mort. Bonaventura Gomis Bartra va ser
afusellat
el 17 de maig de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya).
El 4 de maig de 2013, per iniciativa del Grup de Recerca
Històrica «La
Filferrada», es descobrí una placa commemorativa
al Passatge del Teatre, carrer
que a partir d'aquell moment passà a anomenar-se«Passatge de l'alcalde
Bonaventura Gomis»
Bonaventura Gomis Bartra (1903-1940)
***
Necrològica
de Francesc Boya apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de setembre de 1962
- Francesc Boya: El
17 de maig de 1962 mor a Sent Gironç (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Francesc Boya. Havia nascut cap el 1895 a
Montgarri (La Vall
d'Aran, Catalunya). Miner de professió, emigrà a
França i treballà a les mines
pirinenques. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
retornà a Catalunya
i participà en el procés revolucionari i en la
guerra. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i treballà
de miner a la zona pirinenca afiliat a la
Federació Local de Sent Gironç de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Malalt de silicosi, Francesc Boya va morir el 17 de maig de 1962 a Sent
Gironç
(Llenguadoc, Occitània).
***
Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)
- Sebastià Clarà Sardó: El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut en 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència«Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco CañadasEl Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona-- i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera,El Vidrio, etc.
***
Necrològica
de Francisco García Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 7
d'octubre de 1986
- Francisco García Sánchez: El 17 de maig de 1986 mor a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Havia nascut a Cartagena (Múrcia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament.
---