Anarcoefemèrides del 10 de maig
Esdeveniments
Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)
- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.
***
Cartell de la gala
- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.
Léo Ferré: Els anarquistes (1968)
Naixements
Notícia d'una detenció de Siger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886
- Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.
***
Foto
policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)
- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 26 de gener de 1895
- Albert Cusset: El
10 de maig de 1874 neix a França l'obrer de sastreria i
militant anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis
Cusset. Vivia a
Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892
redactà una poesia «en
honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i
d'incendi, va ser
condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893,
després d'un
escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia,
la
policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos
anarquistes
francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de
l'assassinat del
sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va
ser
descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de
la
Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar
pel pes de l'enginy
que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla,
claus, cadenes,
tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil.
Cusset,
que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent,
veí seu, es vantava en una
taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que
l'explosió no
s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca
Ravachol! Visca l'anarquia!»
Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de
Boulogne-sur-Mer,
després d'haver oposat als agents una forta
resistència; tenia a la butxaca una
fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció
una gran multitud el
volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva
després de la detenció, es
trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un
capità de la
Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que
mantenia correspondència
amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René
Chaughi). També estava en relació amb
el químic Rateau de Brussel·les
(Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont,
Itàlia) i dels Estats Units. El
8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a cinc francs de
multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant
l'audiència va demanar permís per llegir un
escrit i davant la negativa del
president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort alsèmuls de Vidocq!» El tribunal
el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a
1.000 francs de multa
per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la
instrucció
de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat
empès
per fer aquesta acció per un tal «Senyor
Paul», qui li havia lliurat tres
francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que
després d'aquest
atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar
les cases dels
jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut
en
diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener
de 1895
va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys
de treballs
forçats, pena que purgà, sota la
matrícula 27.025, a la colònia
penitenciària
de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació
conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois),
que el cita en les
seves memòries. Sota la influència de
Léon Ortiz, que renegà de les seves idees
i acabà col·laborant amb
l'administració penitenciària i assistint a la
missa
dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens
d'antic alumne dels Germans
de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració
penitenciària el
considerava com a «anarquista extremadament
perillós malgrat la seva joventut,
a vigilar especialment», però durant els sis anys
que hi va romandre, no va
patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va
morir el 20 de
juliol de 1901 a la colònia penitenciària de
Caiena (Guaiana Francesa).
***
Victor Méric
- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.
***
- Pedro Luis de
Gálvez: El 10 de maig –algunes fonts
citen l'1 de maig i el 3 de maig– de 1882 neix
a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg,
assagista,
llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista
Pedro Luis
de Gálvez López, que va fer servir diversos
pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos
pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt
religiós, i Carmen
López. Estudià al Seminari Conciliar de la seva
ciutat natal, dirigit aleshores
per jesuïtes, del qual va ser expulsat després
d'escriure una sàtira en vers
contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals
amb sa família a
Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on
ingressà a la
Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre
per
rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser
reclòs per son
pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el
món del teatre com a
meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños,
però sa família va impedir
que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquestaèpoca era íntim amic de
l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure
obres de teatre i va fer
mítings. En 1901 il·lustrà el llibre
anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest
mateix any marxà a peu cap a París
(França), on visqué la bohèmia i la
pobresa.
De bell nou a la Península, gràcies al passatge
de tornada pagat per
l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es
relacionà a Irun (Guipúscoa,
País Basc) amb els cercles antimonàrquics i
recorregué Andalusia fent
propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant
durament la
monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible
(actual
Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la
Guàrdia Civil; jutjat per
l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905,
va ser condemnat per
ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó–l'11 de febrer de 1905 havia
participat en un míting republicà a San Fernando
(Cadis, Andalusia, Espanya),
on havia qualificat el rei «sifilític»
com «el major cretí del regne».
Reclòs
al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya),
encapçalà un motí i va ser
encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant
l'empresonament pogué
escriure la novel·la Existencias
atormentadas i relats (En la
cárcel,
etc.), i un d'aquests (El ciego de la
flauta) guanyà el primer premi del III Concurs
Nacional de Contes del diariEl Liberal, que li donà
popularitat i
amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat
en llibertat i
nombrosos periòdics i revistes li demanaren
col·laboració, però el treball fixe
no li va motivar gaire i restà en la penúria
econòmica. Després d'un temps per
Portugal, on treballà pel diario O
Mundo,
marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de
la tertúlia del cafè
Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen
Sanz, amb qui tingué un fill
que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal;
França, a París conegué Guillaume
Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano
González-Pérez (Juan Gris);
Bèlgica; Països Baixos;
Alemanya, a
Berlín visqué de la pintura
i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso
Marinetti i Gabriele
D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el
príncep Guillem de Wied
d'Albània contra la revolta turca que es
desencadenà pel seu nomenament,
retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart
d'anades i tornades a altres
ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra
es declarà germanòfil.
En 1916 fundà a Madrid el periòdic En
la
Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que
per la persecució policial
només pogué editar el primer número.
En aquesta època visqué com a negre
literari, venen poesies
autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de
gorra i escandalitzant la
societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la
seva
vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia,
Espanya) es relacionà amb els
poetes del grup «Ultra». Durant la
dècada dels vint començà a
estabilitzar-se.
En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe
Arizcuren (Lola Iturbe) i el
periodista anarquista
Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una
fira realitzant
exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En
aquells
anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant
en publicacions i editorials
llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets
polítics. El juliol de 1925
va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor
llibertari i
bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa
entreveure el seu anarquisme,
i comença l'edició de les seves Obras
completes, amb Negro y azul.
L'abril de 1926 organitzà una campanya entre
intel·lectuals i periodistes per
demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de
març de 1930 va
ser detingut en una manifestació estudiantil
antimonàrquica. Durant la II
República espanyola la seva vida es centra més i
la seva militància anarquista
s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat
anarcosindicalista Àngel
Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i
posteriorment s'afilià al
Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 prestà el seus serveis a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi
Revista. També en aquesta època
col·laborà en el periòdic
valencià El Pueblo,
sobretot amb
poemes, i en El Sindicalista.
Segons
alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista
repressiva, el «Grup
Cervantes». L'octubre de 1938
s'instal·là a València
(València, País Valencià).
Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar
Espanya, pensant que
no patiria represàlies. Denunciat
a
Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser
detingut
a València i tancat a la presó madrilenya de
Yeserías i després a la de Porlier.
Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent.
Acusat de infinitat
de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de«desenes» de monges, creació
d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia
salvat la
vida –respongué per Ricardo Zamora
Martínez i Ricardo León y Román es
refugià a
casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de
Gálvez va ser jutjat en consell
de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre
per«conspiració marxista i altres càrrecs
més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a
les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya)–algunes fonts citen erròniament
que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó
madrilenya de Porlier. Sa
companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va
casar, fou Teresa
Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i
José). Trobem textos seus en
infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor
del
Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los
Contemporaneos, El Diluvio,La Esfera, Grecia,La Hoja de Parra,Hojas Selectas, El
Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi
Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros,Pero Grullo, Renovación,El Sindicalista, Solidaridad
Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer
(sd), Desconocidos
(sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La
prisión (sd), Redención
(sd), La señorita bohemia
(sd), La última posta
(sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la
Montaña (sd, amb
Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete
cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano
M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en
prosa
(1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto
de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La
cochambrosa (1906 i 2018), En
la cárcel. Diario de un preso político
(1906), Existencias atormentadas. Los
aventureros del arte (1907), La
chica del tapicero (1910), Las
hembras de las Vistillas (1910), Por
los que lloran. Apuntes de guerra del
Rif (1910, amb Francisco Martínez), La
santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat
l'autor és
Javier Bueno Bueno), La rosa blanca
(1911), Los siete pecados capitales
(1911
i 1925), La tragèdia de DonÍñigo (1911
i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego
(1922), La que no supo elegir
(1922),¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico
(1923), La corte del rey Assuero
(1924, amb Tomás Casals Marginet), El
sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El
demonio de San Miguel (1926), La
reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova iÁlvarez
Cienfuegos), Poesías seleccionadas
(1927), La cazalla (1928, amb
Roberto
del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc.
L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic
seu, publicà diversos textos
biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor
Juan Manuel de Prada Blanco
el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe
i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz,
ha reivindicat la seva figura.
Pedro Luis de
Gálvez (1882-1940)
***
Foto policíaca de Bernard Gorodesky
- Bernard Gorodesky:
El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarcoindividualista
Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky.
Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i
Aline
Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i
objectes antics
i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar.
Entrà a formar part del
moviment anarquista i es col·locà com a
tipògraf en el periòdic L'Anarchie.
S'instal·là a Versalles
(Illa de França, França), on conegué
Henriette Joubert, coneguda pel veïnat,
pel seu aspecte sever, com La
Générale de
l'Armée du Salut (La Generala de
l'Exèrcit de Salvació), la qual
esdevingué
sa companya. En 1911 retornà a París i
treballà en diverses impremtes i a la
Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei
Militar, fou membre actiu de la
redacció del periòdic L'Anarchie,
al
carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en
processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va
desaparèixer amb sa companya i fou objecte
de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril
de 1912) inculpat de
robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per
associació de
malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys
de presó per
encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu
domicili
del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista
d'«anarquistes
desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La
policia mai no el va
trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Grup
de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de
Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer
per la
dreta
- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).
***
-
Vicente Gil
Aucejo: El 10 de maig de 1899 neix a Navaixes (Alt
Palància, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Aucejo, conegut com Portela.
Emigrà a Barcelona (Catalunya)
i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació
Nacional
del Treball
(CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
París (França), on treballà
en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra.
Participà activament,
especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en
les
activitats del grup
d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al
carrer de
Belleville. De la seva estada a França aconseguí
un
perfecte domini de la
llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936,
quan
esclatà la Revolució espanyola, fou membre del
Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
(FIJL), al costat de José Abella
Pérez, Serafín Aliaga Lledó i
Félix
Martí Ibáñez. Dirigí la
Secció de
Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se
de la
inspecció de les autoritzacions per a circular i dels
passaports, i l'abril de
1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio
Fernández
Sánchez, secretari
general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control
de ports
i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un
fet, passà
a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de
militants buscats
per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a
Rodés (Llenguadoc,
Occitània) i després de la II Guerra Mundial a
Montpeller, on continuà
treballant de perruquer. Després de l'escissió
milità en la CNT«col·laboracionista» i en 1955 fou
delegat per
Montpeller en el Ple Regional de
Catalunya d'aquesta tendència. Vicente Gil Aucejo va morir
el 12
de desembre de
1958 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat
l'endemà.
***
Juan
Martínez Vita, Moreno
(Marsella, 1944)
- Juan Martínez Vita:
El 10 de
maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per
diversos pseudònims
(Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era
un infant emigrà amb sa família a Catalunya i
s'establí a les Cases Barates del
barri barceloní d'Horta. A partir de 1930
començà a militar en els rams de la
construcció
i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les
Joventuts Llibertàries. Participà
activament en la vaga de la construcció i en el moviment
revolucionari de
desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa
confederal. El juliol de
1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el
setge de la caserna de
Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de
control. Després
s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna
Durruti, amb els
voluntaris italians, búlgars i francesos de la
secció dels germans Roselli. Va
combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a
l'operació «Vedado
de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite.
Després lluità a la
campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de
Tren
fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf
franquista,
passà la frontera pel Pertús. Després
de romandre tancat cinc mesos al camp de
concentració de Sant Cebrià, s'integrà
en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes
per
realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la
victòria alemanya, passà dos mesos
fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a
Marsella. Després
d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic,
restà a França fins a la derrota
nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador
al port de
Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre
1945 i 1997 ocupà el
càrrec de secretari d'Administració i Propaganda
del Comitè Regional de
Provença i de la Federació Local de Marsella. En
1981 publicà a Marsella les
seves memòries sota el títol Andanzas
de un refugiado español. Fou
assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant
anarcosindicalista i
anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va
morir el 3 de
novembre de 2001 a Marsella (Provença,
Occitània). En 2002 es publicà
pòstumament el llibre Les errances d'un
réfugié espagnol (1914-2001),
traducció al francès de les seves
memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan
Martinez-Vita dit... Moreno.
Juan Martínez Vita (1914-2001)
***
Antonio
García Barón
- Antonio García
Barón: El 10 de maig de 1922 neix a
Montsó (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio
García Barón, també conegut com Antonié
i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe
mitjana i republicans, en
1934 començà a freqüentar el local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), de forta implantació a Montsó, i
especialment la seva important
biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes
(Reclus, Kropotkin, Mella,
Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la
seva
curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna
Durruti al seu pas per Montsó.
Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939
creuà els
Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de
Vernet. L'octubre de
1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en
l'Exèrcit francès i va ser
enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per
cavar
trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de
combatre les tropes alemanyes
durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit
des de Dunkerque,
però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat,
primer, a Nuremberg i,
a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de
Mauthausen sota la
matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant
a l'infern de la pedrera del
camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a
la
fàbrica Heinkel de Viena i, després del
bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques
agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de
guia a les tropes
nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de
1945.
Després de la guerra s'instal·là a
París (França), on treballà a la
fàbrica
Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval.
Creuà
clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà,
visità sa mare a Montsó. En
1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i
s'instal·là a Rurrenabaque, a la
selva amazònica boliviana, on creà el desembre de
1953 amb sa companya Irma
Cortez --amb qui tingué posteriorment cinc infants-- una
mena de paradís
llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com«República Independent del
Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de
manera autogestionària
--manipulant un parany per a jaguars perdé la mà
dreta. En 1995 l'escriptor
Manuel Leguineche publicà El precio del
paraíso. De un campo de exterminio
al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre
de 2000, acompanyat pel
seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de
Echave
García (Peter, Guindilla),
i amb el suport econòmic de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de
Palma, retornà a la
Península per arranjar determinades qüestions
familiars i visitar un reputat
oftalmòleg, moment que aprofità, abans de
retornar a Bolívia, per fer diverses
conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els
camps de
concentració nazi i la implicació de
l'Església catòlica i les autoritats
franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per
José Joaquín Beeme, García
Barón. Un anarquista de Monzón en la selva
boliviana. Cinco años de
superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma,
abandonà amb sa companya
la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu
destí deixà de prendre
aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008,
Antonio García
Barón va morir a San Buenaventura (La Paz,
Bolívia).
Antonio
García Barón (1922-2008)
Defuncions
Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...
- José Navarro Prieto:
El 10 de maig de
1902 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista
republicanofederal,
després anarquista i finalment conservador José
Navarro Prieto, que va fer
servir els pseudònims literaris de Cachopín
de Laredo i P. Cobos.
Havia
nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya).
Fill únic del
sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut
Provincial de Còrdova, on
en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre
1869 i 1870 estudià magisteri a
Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests
anys d'estudiant col·laborà en
els periòdics Diario i La Crónica, i
conreà la poesia.
Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme
polític, destacant sobretot
en la crítica satírica, fundant en 1868 La
Víbora, que li va costar una
agressió física i algunes detencions, i en 1869
el seu continuador La
Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove
milità en la Joventut
Democràtica, el comitè de la qual
presidí, i en el Partit Republicà Federal
(PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic
cordovès d'aquesta tendència
política El Derecho. En 1871
abandonà el federalisme i des de Còrdova
defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb
Rafael Suárez, Francisco
Barrado García, Eugenio González i
Agustín Cervantes del Castillo Valero, va
ser un dels membres més actius de la bakuninista
Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del
III Congrés de la
Federació Regional Espanyola (FRE) de
l'Associació Internacional del Treball
(AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1
de gener de 1873 i
al qual assistí com a delegat de diverses federacions
obreres (Girona,
Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de
defensar acaloradament
l'internacionalisme llibertari des del periòdic
cordovès La República
Federal, l'estiu de 1873, després del
fracàs de la proclamació del Cantó de
Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una
plaça d'auxiliar de la secció
de Foment en el Govern Civil, però dos anys
després presentà la dimissió i
obtingué
un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment
regentà la teneduria de llibres
en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va
escriure una
memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada.
Progressivament es
decantà cap a posicions més conservadores,
col·laborant finalment en la premsa
dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La
Verdad, director
de La Lealtad. Diario político conservador
i, des de 1888, administrador
de La Puritana. A partir de 1893 dirigí
el periòdic conservador, fruit
de la fusió d'El Adalid i La
Lealtad, La Monarquía.És
autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre.
Curiosament, capgirant el
seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat
del matador de
toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito)
i aquest mateix any publicà el
periòdic satíric conservador cordovès El
Botafumeiro, com a rèplica de
l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario
que havia sortit poc
abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic
conservador El Defensor de
Córdoba, que dirigí fins a la seva
mort. Va ser distingir amb l'Ordre de
Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i
literàries, i fou
regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro
Prieto va morir el 10 de maig
de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després
de dos mesos de malaltia, i fou
enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut.
Deixà una nombrosa
obra inèdita, com ara les seves Efemerides
de Córdoba. El seu internacionalisme va ser
efímer, però assentà les bases
del moviment anarquista cordovès.
***
Hinke Bergegren (1926)
- Hinke Bergegren:
El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista,
periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm
(Suècia). Sos
pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i
tingué cinc
germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i
1883 estudià
ciències socials, teoria estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre
de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un
dels primers
militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP,
Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu
de 1890 fou el
secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm. Destacat representant de la
tendència revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de
març i juny de 1891 edità i dirigí els
nou números de la revista anarquista Under
Röd Flagg (Sota la Bandera Roja),
que va ser la primera publicació sueca que
presentà de manera detallada els
pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev
Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant
l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el
Socialdemokratiska Ungdomsklubb
(Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més
radical d'Estocolm i
que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska
Ungdomsförbund (SSU,
Associació de la Joventut Socialista de Suècia).
A partir de 1898 col·laborà en
el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand
(Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser
expulsat
del SAP, com molts altres companys de la tendència
socialista llibertària, després
d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar
Branting. Destacà especialment
com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En
1910 per la
seva conferència Kärlek
utan barn
(Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de
presó en
virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es
declarava
il·legal la defensa dels sistemes
d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a denominar-se Lex Hinke,
en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en
1938, dos anys després de la
seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti
(SKP, Partit
Comunista Suec), amb l'esperança ingènua
d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou
(URSS) al II Congrés de
la Internacional Comunista com a representant de Suècia,
juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP
s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la
línia prosoviètica. A
més de textos de caire polític, com a escriptorés autor de novel·les, contes i
obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten
efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter
(1909), Fri kärlek.
Könsdriften starkare
hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna?
Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets
fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen.
Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb.
och författad
(1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936
a
Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen
(Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg
publicà la
biografia Små mord, fri
kärlek. En
biografi om Hinke Bergegren.
Hinke Bergegren (1861-1936)
---