Anarcoefemèrides del 7 de gener
Esdeveniments
- Surt La Débâcle: El 7 de gener de
1893 surt a
Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el
primer número del periòdic
bimensual anarquista La
Débâcle. Organe
Révolutionnaire. No hi figura cap
menció de responsabilitat i cap dels articles
va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul
Verlaine. Errico
Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest
periòdic
edità el fulletó de Paul Sosset (Paul
Flaustier) Catéchisme du
jeune
propagandiste (1893). En sortiren 11 números,
l'últim del 23 de juliol al 6
d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor
anarquista
Denis Villeval (Jambe de Laine).
***
- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol --que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)-- i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número iúltim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.
***
- Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Bulgària el setmanari Probuda(El Despertament), subtitulat«Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicarà fins al 5 de setembre de 1912. Entre 1919 i 1920 reapareixerà com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçarà Guerdjikov en la direcció del periòdic.
***
- Surt Espoir: El 7 de gener de
1962 surt a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número
del periòdic anarcosindicalistaEspoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe
Union Régionale de la CNTF. La
capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el
subtítol era Organe de la CNTF.
Substituí CNT quan
aquest fou suspès
per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari
bilingüe
(castellà i francès) fou Frederica Montseny i el
gerent Antoine Turmo. Era
l'òrgan «oficiós» del sector
de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica
Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de
militants, tant
francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba,
Ramón Álvarez, FélixÁlvarez
Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel
Bernabeu, Pierre-Valentin
Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio,
Severino Campos, Floreal
Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis
Dorlet,
España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor
García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu,
Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte,
Pierre Méric, Monreal,
Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia,
Faustino Piquer,
Porté, Rodríguez Ureña,
Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó,
Temblador,
Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez,
René Villard, etc.«Editions Espoir» publicà alguns fullets
de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges
Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr
Kropotkin,
Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen,
Gabriel Veillard, René Villard,
etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22
de desembre de 1982 i fou substituït
per Le Combat Syndicaliste a partir
del gener de 1983.
Naixements
- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista RafaelÁngel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español,Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón,Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo, Apolo,Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».
***
- Henri Chassin: El
7 de gener de 1887 neix al barri de Belleville de París
(França) el poeta i
cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, després de passar
set anys en el regiment d'Infanteria
dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al
front.
Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser
capturat i enviat per
cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat'
d'Af») de Sidi-bel-Abbès.
Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i
fou internat durant un temps
en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser
alliberat i entrà a
treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va
participar
activament en la gran vaga ferroviària de 1920,
però va ser jutjat per «complot
contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat
--juntament amb Sylvain
Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop
lliure reprengué els
estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923
aconseguí trobar una feina als
serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que
conservarà fins a la seva
jubilació en 1952. A part d'això,
desenvolupà una activitat de cantautor força
intensa, escrivint arravatadament poesies i component
cançons que després
cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de
Grégoire. El
seus temes preferits van ser el París popular (Bellville,
Montmartre, etc.) i sempre
va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus
habitants. També interpretà
peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté
o Aristide Bruant.
Formà part del grup «La Vache
Enragée» de Montmartre, que muntava festes
obreres i editava una revista, i prendrà part en les
activitats de «La Muse
Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants
revolucionaris (Doublier,
Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot,
Madeleine Ferré, Clovys, etc.).
En 1927 publicà Machin de
Belleville,
recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920
va ser conseller
municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes»
i entre les seves propostes estava la de transformar la
basílica del
Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon,
amb qui havia refundat
el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre
sota el nom d'«Aquadémie», fou
un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire
Bouchon». També va ser
president dels «Amics de Gaston Couté»,
i membre fundador de la «Confrérie des
Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers
Tastadors de Culs). Interessat
per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en
aquesta associació. Trobem col·laboracions
seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le
Raffût
i Le Monde Libertaire. Henri
Chassin
va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière
de París (França) i
fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise
(nínxol 728 del columbari)
.
***
- Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a
La
Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el
metge anarquista Augusto
Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local,
José Alcrudo Roche, que hagué
d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa,
i
d'Eugenia Solórzano, i germà menor del
també metge i anarquista Miguel José.
Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels
editors de la
revista universitària saragossana Paraninfo.
Entre 1915 i 1920
col·laborà assíduament amb el
periòdic El Ideal de Aragón.
En aquests
anys freqüentà els cercles artístics i
travà amistat amb els pintors Rafael
Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro
Viñado. El juliol de 1916, quan
acabà la carrera, treballà com a metge de
malalties «secretes» (venèries) i amb
son germà muntà una mutualitat mèdica,
on assistien sobretot obrers
anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions
republicanes, com ara el
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda
Revolucionària y
Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César
Falcón. En 1930, però, amb
son germà, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el
sindicat anarcosindicalista fou
molt més important que el de son germà, que es
decantà més per la maçoneria, i
col·laborà en la premsa llibertària i
realitzà mítings i conferències. L'1
de
maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz.
En aquesta època formà part de la
redacció del reaparegut Cultura y Acción.
El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat
cenetista de
Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al
teatre del
Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb
Isaac Puente al
Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que
creà la Federació Nacional
d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat
vicepresident i els
estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente.
Impartí nombroses
conferències a sindicats i ateneus saragossans i
assistí regularment a la «Peña
Salduba», que es reunia al cafè
saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar,
Miguel Abós, Ramón Acín, Servet
Martínez, Isaac Puente i son germà, entre
d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de
Saragossa,
juntament amb altres companys, i passà un temps a la
presó. En maig d'aquell
any polemitzà, en el periòdic CNT,
sobre el concepte de comunisme
llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà
la creació d'una xarxa de comitès
de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que
es va debatre en una assemblea
local i més tard regional el juliol de 1933 i que
acabà aprovant-se. Entre el 8
i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè
Nacional Revolucionari,
amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres,
i fou
empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les
presons de Torrero i de
Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió
enviada a Madrid per organitzar
el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la
construcció. En 1935
fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta
persecució i
acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les
Joventuts
Llibertàries, decidí abandonar
voluntàriament la CNT, decisió que fou mal
rebuda pels companys, però mesos després en
tornà. Durant sa vida va
col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia, Iniciales, Mañana,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tierra,
etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa.
El 29 de setembre
fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les
autoritats
feixistes perquè havien amenaçat de mort sa
companya i sa filla Aurora de dos
mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou
afusellat al migdia del 30 de
setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa,
Aragó, Espanya),
juntament amb son germà Miguel José.
***
- Georgette Ryner:El
7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre,
França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista
Georgette Ryner, filla del
filòsof anarcoindividualista Han Ryner. Va
col·laborar en nombrosos periòdics
llibertaris, com ara Le
Semeur, de
Barbé; L'En
Dehors,
d'Émile
Armand; Ce
qu'il faut dire,
de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le
Monde Libertaire;La Grife; Contre-courant; Cahiers des
Amis d'Han Ryner;
etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà amb
l'intel·lectual
anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son
company, va
fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy,
Pithiviers, etc.) i va
enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota
l'assistència de «Terre des
Hommes». Entre els seus llibres podem destacar Dans la rondeéternelle:
poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb
altres), Adolescente
passionnée (1968)
i Quiêtes-vous, mes enfants?: journal d'une maman (1975).
Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a
París (França) i el 28 de març
fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà
una important obra i
textos autobiogràfics inèdits.
***
- Ludovic Massé:El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932), Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu,Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant,A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver«pujat» cap vegada a París.
***
- Albert Meltzer: El 7 de gener de 1920 neix a Totthenham (Londres, Anglaterra), en una família de jueus i protestants irlandesos, el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings --defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar-- i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup«The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista --sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista«The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy,War Commentary,Revolt!, Solidarity, Brand,Volontà, Freedom,Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham.
***
- Horst Stowasser: El 7 de gener de 1951 neix a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista«AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors), participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre«AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En elsúltims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.
Defuncions
- Antoni Coll Sastre: El 7 de gener de 1937 és assassinat a Mallorca (Illes Balears) l'industrial licorista, periodista, militant anarquista i maçó Antoni Coll Sastre. Havia nascut en 1892 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Propietari d'una fàbrica de licors a la barriada de Son Alegre de Palma, en 1924 fou iniciat dins la maçoneria i va ser mestre de cerimònies de la lògia«Pitàgores», fent servir el pseudònim Epicuro. També s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i a la Lliga Laica, de la qual fou directiu. Durant la II República, fou administrador de Cultura Obrera, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Balears, i tresorer de l'Ateneu Sindicalista. Després del cop militar feixista, el 9 d'agost de 1936 fou detingut i empresonat. El 7 de gener de 1937 fou posat en llibertat i assassinat en algun indret de l'illa. Oficialment desaparegut, el 1941 fou condemnat a cinc anys d'inhabilitació pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques. El 8 de novembre de 1943 una escriptura notarial el declarà mort per absència a efectes legals.
***
- Francesco
Ippoliti: El 7 de gener de 1938 mor a San Benedetto dei
Marsi (Abruços, Itàlia)
el metge anarquista Francesco Ippoliti. Havia nascut el 12 de febrer de
1865 a San
Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) i sos pares
es deien Siverio Ippolitti,
petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en
medicina i
cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà
i positivista, arribà al
socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels
pobres», ja que es
dedicà sobretot a assistir els més necessitats,
als quals socorria de franc. En
1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre
1902 i
1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i
animà el Cercle «Il Progresso»
de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i
socialistes del
poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta
localitat de la de
Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions,
continuà exercint de
metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a
delegat al congrés
de la Federació Anarquista Socialista Làcia
(FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907
organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri
de l'Interior per
demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per
4.000
persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de
Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos
satírics
rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra
la corrupció dels
polítics, religiosos i militars, cançons que
encara actualment es canten a la
zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano
a 10
mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el
periòdic La Marsica i en
un full
volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi
d'aleshores --mai no es complí aquesta condemna.
Després exercí de metge
municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes
policíacs l'acusaven de
fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre
1915 i 1919 exercí de
metge municipal a Bagnorea --més tard Bagnoregio--, on
restarà fins a finals de
1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al
congrés
fundacional de la Unió Comunista Anàrquica
Italiana (UCAI), que se celebrà a
Florència. El setembre de 1921 retornà a San
Benedetto dei Marsi, on
mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a
la Federació
Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la
preparació del III Congrés de la
Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà
entre l'1 i el 4 de novembre de
1921 a Ancona. Mantingué una estreta
correspondència amb el destacat anarquista
romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran
amistat amb Errico
Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos
contactes amb la
colònia llibertària italiana establerta als
Estats Units. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe,
Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie,
etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels
organitzadors
dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els
pagesos a la rebel·lió
contra el «feudalisme» del Príncep
Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant
el Fucino --tercer llac de la península italiana en
grandària--, que donà lloc
a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava
el seu feu amb
regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre
corruptes.
Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni
a la
seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses
temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot
feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona
i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge,
els
carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata
dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on
el 24 d'abril de 1926 va
ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola
Tarquini.
En 1926 publicà l'opuscle Storia
morale
ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la
història de la «camorra
política local» des del 1870;
però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren
tots els exemplars acusant-lo
d'atiar l'«odi de classes» entre la
població del Fucino. El 19 de juliol
d'aquell any, la policia segrestà tres còpies
d'aquest fullet i exemplars de Il Libero
Accordo i de L'Adunata dei
Refrattari a casa del seu
amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll,
la
policia descobrí a casa del metge sis còpies del
fullet i a casa de De Rubeis,
dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de
recanvi, 132 cartutxos
i 47 exemplars de L'Adunata dei
Refrattari. Ambdós van ser acusats
d'«incitar l'odi de classes» i
condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria.
El 21 de gener de
1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de
1927 va
ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de
juny de
1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de
1927, a causa del
contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i
confinat
a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di
dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa
conegué Luigi
Galleani i mantingué estrets contactes amb representants
dels moviments
anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la
premsa llibertària. A causa de
la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser
substituït per dos anys
d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a
San Benedetto dei Marsi
i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades
circumstàncies.
El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí
escorcolls policíacs. El 31
de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió
de les noces
d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com
que
encara no podia viatjar, mantingué una important
relació epistolar amb Osvaldo
Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio
Conti, Paolo Schicchi i Camillo
Berneri, entre d'altres. Després passà temporades
a Bagnoregio i a Curadi
Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22
de maig de 1930 patí
un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir
un
manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any
arribà al seu
domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i
cirurgia,
havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics
llibertaris; per tot
això va ser detingut acusat de propaganda anarquista.
Decidí, a la manera
franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns,
per «ser el més
pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco
Ippolitti va morir debilitat
físicament, tot sol i relegat a l'oblit --només
rebé el suport de Francesco de
Rubeis i sa companya Pasqualina Martino--, el 7 de gener de 1938
--alguns citen
el 8 de gener-- a San Benedetto dei Marsi (Abruços,
Itàlia). Des de 1997 un
carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La
Stella
publicà la biografia Francesco
Ippoliti.
Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.
Francesco Ippoliti
(1865-1938)
***
- Salvador Tort Fernández: El 7 de gener de 1948 mor al llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Barcelona (Catalunya). Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari en un regiment de marxa de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència. Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.
---
