Mallorca, Anys 70 Â CrĂČnica sentimental de la transiciĂł: les repartides de premsa clandestina
Record muniĂł de sortides nocturnes amb en Domingo, na Josefina, el ÂGranadinoÂ, na Magda, en Carles... I tants i tants dÂŽaltres companys dels quals mai no vaig saber qui eren en realitat a causa de les mesures de seguretat del partit! Ens coneixĂem essencialment pels noms de guerra: Kol·lontai, el Che, el PĂĄjaro... O en canviĂ vem el nom autĂšntic i en Miquel esdevenia en Felip, na Margalida era na Teresa, en Mateu era en Joan. Amics que sÂŽesvaniren enmig de les multituds de les grans ciutats de seguida que lÂŽorganitzaciĂł patĂ la crisi que la dividĂ en mil bocins. (Miquel LĂłpez CrespĂ)
Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que sÂhavien de publicar. Com si la salvaciĂł de la humanitat depenguĂ©s dÂun adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a lÂŽesforç que estĂ vem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! AnalitzĂ vem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havĂem pogut editar cinc-centes o mil cĂČpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si nomĂ©s poguĂ©ssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que poguĂ©s ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguĂ©ssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactĂ ssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantĂssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes dÂŽortografia ni taques de tinta. Quantes hores restĂ vem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i mĂ©s proves! Hores comprovant si la impressiĂł funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en tenĂem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments haguĂ©s entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la muniĂł dÂŽoctavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estĂ vem organitzant els piquets per fer-ne la reparticiĂł pels portals de les fĂ briques i els magatzems dels polĂgons industrials, a lÂentrada dÂhotels i facultats...
Record muniĂł de sortides nocturnes amb en Domingo, na Josefina, el ÂGranadinoÂ, na Magda, en Carles... I tants i tants dÂŽaltres companys dels quals mai no vaig saber qui eren en realitat a causa de les mesures de seguretat del partit! Ens coneixĂem essencialment pels noms de guerra: Kol·lontai, el Che, el PĂĄjaro... O en canviĂ vem el nom autĂšntic i en Miquel esdevenia en Felip, na Margalida era na Teresa, en Mateu era en Joan. Amics que sÂŽesvaniren enmig de les multituds de les grans ciutats de seguida que lÂŽorganitzaciĂł patĂ la crisi que la dividĂ en mil bocins.
El primer que fĂšiem, si anĂ vem a lÂŽindret de lÂŽacciĂł en cotxe, era tapar amb fang la matrĂcula. Si ens descobria algĂș, si compareixia sobtadament la policia, els nĂșmeros serien irreconeixibles. OrganitzĂ vem amb especial deteniment les mesures de seguretat. Els responsables de cada grup participant en la repartida tenien el deure de passar per un determinat indret per informar un company de lÂŽĂšxit aconseguit o dÂŽuna possible detenciĂł.
Em preguntava servirien de res les nostres sortides nocturnes, les hores a la caseta de camp de MarratxĂ. A lÂŽhivern feia fred i no hi havia cap bar obert per a poder fer-hi un cafĂš. Misericordiosament, en Domingo compartia el cafĂš amb llet que, previsor, portava en un termo. Mai compareixia sense la seva bossa amb uns entrepans, algunes llaunes de sardines, unes pomes, lÂŽinefable termo que, oh miracle, tambĂ© ens servia per encalentir-nos les mans abans dÂŽagafar el munt de fulls volanders que ens corresponien.
Els treballadors de les naus industrials, de les fĂ briques de sabates dÂŽInca o Llucmajor, de la fusta a Manacor, dels hotels de lÂŽArenal, arribaven a la feina amb son als ulls. Nosaltres ens havĂem dividit en diversos grups. Uns eren els encarregats de lliurar els papers al personal que entrava a la feina; altres, mĂ©s enllĂ , vigilaven a una distĂ ncia prudencial de la porta, preparats per avisar-nos i fugir escapats si notĂ vem la presĂšncia de la policia. Jugar-se els estudis, la feina, just en el moment en el qual els vividors que en pocs anys ens portarien a lÂŽOTAN, organitzarien el GAL, abandonarien qualsevol idea de canvi social, mantenien les primeres reunions dÂŽamagat amb els homes del Moviment i, com a experimentats caçadors, el seu innat instint de depredadors els feia intuir quin era lÂŽindret exacte on sÂŽhavien de situar per assolir bons sous i privilegis!
Aleshores repartĂem les octavetes que acabĂ vem dÂŽimprimir. A vegades la tinta no sÂŽhavia eixugat i et deixava les mans brutes. Si la Brigada Social haguĂ©s comparegut, hauria estat senzill provar la nostra responsabilitat en lÂŽacciĂł: la tinta a les mans seria, indubtablement, la mateixa trobada a la caseta clandestina, sense cap dubte ni confusiĂł! PerĂČ en aquells matins gelats dÂŽhivern nomĂ©s pensĂ vem a fer arribar als treballadors el que ens preocupava: els punts essencials de la negociaciĂł amb la patronal, les denĂșncies quotidianes dels crims de la dictadura, la necessitat dÂŽorganitzar-se si un dia volĂem ser lliures... Els empleats, els obrers, agafĂ vem els fulls mecĂ nicament, sense paraules. Veies que, la majoria, els posaven a la senalla, amb el berenar o a la butxaca. Per a llegir-los mĂ©s endavant? De veritat ho mirarien? Tot plegat era una incĂČgnita. Com saber-ho, com poder esbrinar si servia de res la coratjosa dedicaciĂł a la RevoluciĂł? I si quan entrĂ vem al taller ho llançaven tot als fems? Alguna vegada els dubtes ens rosegaven per dins. No deia Marx que la classe obrera seria revolucionĂ ria o no seria? Per quins motius, nosaltres, tants dÂŽestudiants, la muniĂł de fills de petits propietaris agraris de la Mallorca del pla o la muntanya ens entestĂ vem a violentar la marxa inexorable de la histĂČria? Un partit per agreujar les contradiccions del sistema? I si haguĂ©ssim esperat que la gent prenguĂ©s consciĂšncia per ella mateixa? Quin era el motor de lÂŽactivisme que ens feia estar sempre en tensiĂł? Les apressades lectures de Lenin, de lÂŽimprescindible QuĂš fer, on el dirigent bolxevic amplia les perspectives de lÂŽautor dÂŽEl Capital i pugna per a la creaciĂł dÂŽuna organitzaciĂł de revolucionaris professionals que vagin mĂ©s enllĂ de la simple reivindicaciĂł dÂŽunes pessetes extres, per uns dies mĂ©s de vacances?
En Domingo creia en lÂŽefecte catĂ rtic, revulsiu, de la nostra propaganda. Per a ell, el simple fet que publicĂ ssim els fulls volanders i que els militants els distribuĂssim a les portes dÂŽhotels i fĂ briques ja era un fet histĂČric, un esdeveniment amb força per a canviar la societat. Jo no ho veia de forma tan optimista. Els rostres de les empleades i els empleats no mostraven cap alegria en agafar educadament i amb un cert respecte els papers que els oferĂem. Volia esbrinar quĂš pensaven en veureÂŽns, tremolant de fred si era hivern, al costat de la porta. El ÂGranadinoÂ, que treballava a un hotel de Cala Gamba, era del meu parer.
-SĂłn pocs el que comenten el que hem escrit Âem deia, amb aire preocupat-. DÂŽaltres, els que callen, potser mirin els papers a casa seva, quan ningĂș no els pot veure. La por encara plana, poderosa, arreu. Nia en el fons dels cors, empeltat a foc lent pels familiars que han conegut la tortura i la mort dels seus. A lÂŽhotel mai ningĂș, llevat dÂŽalguna excepciĂł, mÂŽha comentat el que hem anat deixant. MĂ©s dÂŽuna vegada, ja ho saps, mÂŽhe encarregat dÂŽescampar arreu no solament les octavetes, sinĂł fins i tot la revista Mallorca Obrera amb les reivindicacions mĂ©s importants del sector. Un fet extraordinari, el dia que en parlen a lÂŽhora de lÂŽentrepĂ ! PoquĂssims els que volen concretar una reuniĂł en acabar el torn.
Escoltava el ÂGranadino alhora que repartia els fulls volanders a la porta de lÂŽhotel. Des de la distĂ ncia, en Jordi, un company que vigilava al final del carrer, ens indicava que no sÂŽhi veia res de sospitĂłs.
La dura lluita per la supervivĂšncia, la televisiĂł, el futbol... havien canviat la consciĂšncia de la gent? Els membres del partit ens reunĂem una vegada a la setmana per a analitzar la situaciĂł polĂtica, distribuir les tasques a cada front de lluita. Unes hores intenses de debat que ens fornien de la cĂ rrega dÂŽinformaciĂł necessĂ ria per a continuar engrescats en el mĂłn de la revolta contĂnua. La majoria de militants de lÂŽorganitzaciĂł no tenĂem televisor i, els que en tenien, no el lmiraven mai. Per a nosaltres era un axioma matemĂ tic, un dogma de fe, que cap notĂcia apareguda a la premsa, rĂ dios i televisiĂł oficial no era de fiar. Es tractava de simples intoxicacions polĂtiques, les acostumades mentides de la dictadura. No calia perdre ni un segon amb aquesta mena de desinformacions propiciada des dels caus al servei dels assassins del poble. PerĂČ un univers ben diferent era el de molts treballadors que havien vengut a les Illes a la recerca de feina, empesos per la fam i les dificultats que patien a dÂŽaltres indrets de lÂŽEstat. Per als companys que ens donaven suport a la seva manera, dins els lĂmits del que podien, adquirir el televisor, comprar una moto, portar els fills a escola, eren avanços personals mai vists en els llocs dÂŽon procedien. Tenir un sou fix a finals de mes era un autĂšntic miracle! Ens havia dÂŽestranyar que es passin la major part de les hores lliures contemplant les pel·lĂcules americanes mĂ©s banals, les retransmissions esportives i les curses de braus que emetia la pantalla mĂ gica? La televisiĂł condicionava a fons la consciĂšncia de la classe obrera, dels sectors populars!
PerĂČ no tothom restava anestesiat pels mecanismes de control dels franquistes. Les grans vagues del Ferrol, les lluites a les zones industrials de Madrid, Barcelona i Bilbao ens demostraven el contrari.
Hi havia moltĂssims treballadors que sortien al carrer en plena dictadura, sense por a les bales, a perdre la feina. Un llarg procĂ©s per a vĂšncer la por acumulada durant quaranta anys de silenci. Tres mil assassinats en temps de la guerra! No deixaren ningĂș de lÂŽavantguarda que bastiren els partits i sindicats dels anys vint i trenta, les cases del poble, els ateneus populars, els orfeons proletaris, les cooperatives de consum... Tocs de corneta i tambors fent tremolar les façanes de les cases. Misses concelebrades, desfilades militars, lÂŽescriptor Llorenç Villalonga lloant el general Franco, les senyoretes del barri de la Seu lluint la camisa blava i la gorra dels requetĂšs...