Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[26/04] Procés a Ravachol - Meunier - Lapie - Einstein - Renard - Zanella - Ciullo - Navarro - Bidoli - Moltó - Baroni - Parisotto - Pajares - Castellote - Respaut - Martínez Prieto - Radigales

0
0
[26/04] Procés a Ravachol - Meunier - Lapie - Einstein - Renard - Zanella - Ciullo - Navarro - Bidoli - Moltó - Baroni - Parisotto - Pajares - Castellote - Respaut - Martínez Prieto - Radigales

Anarcoefemèrides del 26 d'abril

Esdeveniments

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc "Le Progrès Illustré" de l'1 de maig de 1892

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892

- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec  figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses comàcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon --els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»-- i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.

Procés a Ravachol

Anarcoefemèrides

Naixements

Retrat de Régis Meunier aparegut en el diari parisenc "Le Monde Illustré" del 14 d'abril de 1894

Retrat de Régis Meunier aparegut en el diari parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1894

- Régis Meunier: El 26 d'abril de 1864 neix a Le Champ-Saint-Père (País del Loira, França) el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per«excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison dels Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per«associació de malfactors» i per«temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis Meunier va morir el 26 de juny de 1936.

***

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

- Armand Lapie: El 26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el llibreter i editor anarquista Armand Désiré Célestin Lapie, conegut com Le Père Lapie. Havia nascut). Era fill d'Alcindor Lapie, carrosser i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que morí accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de París (França), quan l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini. Després de treballar en una calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos Aires (Argentina), on es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i treballà a les comunitats agrícoles russes i va fer de llibreter. Es relacionà força amb les colònies d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on conegué sa futura companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou a Europa, fou gerent i col·laborador del periòdic Le Père Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on en 1892 regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que esdevingué, amb l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la colònia anarquista francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules Corti, Pétronille Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al domicili de Cesare Cova a Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que freqüentava el grup «L'Anonimato», de Luigi Parmeggiani (Bertoux). Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud iÉmile Bidault, imprimí a Londres el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi Carnot l'assassí), signat per «Un grup anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen, que sortí al carrer el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser acusat per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident de la policia i el grup «L'Anonimato» publicà alguns cartells contra ell. En 1896 vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per influències de sa companya, s'instal·là a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una llibreria de vell i popular («Librairie française Armand Lapie») al número 5 del carrer de la Louve, per on passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito Mussolini, durant la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li prestà, a més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violencia. En 1900 participà en la fundació, amb Paul Peitrequin, de la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure de Lausana, on donava tots els diumenges classes sota l'organització de «La Libre Pensée». També formà part del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana. Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana, com ara l'obra de Victorine Brocher Souvenirs d'une morte vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur Théophile Steinlen (1919), o textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni. Adoptà la filla d'un company que havia estat communard, que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el punt que se li atorgà la Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de 1917 impartí a Lausana la conferència En convoyant des rapatriés français, que publicà en fullet aquell mateix any amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges que va fer a través de Suïssa i de França amb els combois de presoners repatriats durant el conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria passà a mans de Charles Bornand i ell retornà a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya, França), s'instal·là a Lió. Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave Mirbeau. Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió (Arpitània).

***

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

- Joseph Renard: El 26 d'abril –la partida de defunció cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Léon Renard, conegut com Bouquet i Oscard Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal d'Iguerande i amb 13 anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan tenia 15 anys deixa el poble natal i marxà cap a París i Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir de 1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes il·legalistes i va fer amistat amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva documentació, i Léon Bergeal. També es lligà amb Octave Garnier (Le Terrassier), un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui visqué a París, Louis Rimbault iÉlie Monnier (Simentov). El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no es presentà al seu destí per a fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però va ser detingut. Jutjat el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la presó militar d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de desembre de 1909 li redimí de la resta de la pena i fou alliberat. Després entrà a treballar de terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les (Bèlgica), on la policia d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de l'economat de l'estació dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étranges la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un tret el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Petit-Saint-Mars, entre Étranges i Angerville; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. Jutjat el 10 de novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise, va ser condemnat a la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França) i enterrat a la secció dels executats del cementiri dels Gonards.

Joseph Renard (1885-1913)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la«Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuditta Zanella (1885-1962)

***

Pícnic d'anarquistes italoamericans (Mohegan, 1949). D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Laforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Massima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo, companya de Borghi, Elvira Vattuone, Sara Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

Pícnic d'anarquistes italoamericans (Mohegan, 1949). D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Laforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Massima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo, companya de Borghi, Elvira Vattuone, Sara Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Catina Ciullo: El 26 d'abril de 1899 neix a Sicília l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina Willman. De ben joveneta emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). En 1915 es casà a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo. Entre 1917 i 1925 tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora). Cap el 1918, després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi Galleani, la parella entrà a formar part del moviment llibertari i milità en el Grup Anarquista Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava conferències de destacats militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo Volontà», grup seguidor dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de teatre anarquistes i participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint a la presó de Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes Calogero Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos feixistes italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des de l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues parelles nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933 amb la mort de Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda depressió. Amb greus dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb la parella Ciullo-D'Amico. En 1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi retornà a Itàlia i participà en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per problemes de salut, retornà als Estats Units, que abandonà per sempre en 1953 per establir-se a Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949, Charles Ciullo morí d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda, marxà cap a Itàlia per visitar sa família i es retrobà amb Borghi a Roma, decidint a partir d'aquest moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi morí i en 1969 Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses filles i sos néts. Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia, visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està enterrat. Participà activament en la creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb donació de documents i suport econòmic. Catina Ciullo va morir el 13 de novembre de 1991 en un hospital de Nova Jersey (EUA).

Catina Ciullo (1899-1991)

***

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

- Juan Navarro Pérez: El 26 d'abril de 1901 neix a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen (Alta Àustria, Àustria) a partir del 24 de gener de 1941, on morí el 2 de juliol d'aquell any.

***

Giovanni Bidoli

Giovanni Bidoli

- Giovanni Bidoli: El 26 d'abril de 1902 neix a Banne (Trieste, Friül) l'anarquista Giovanni Bidoli, conegut com Nini. Sos pares es deien Arturo Bidoli i Teresa Hrovatin. Entre 1922 i 1924 vivia clandestinament a París (França) buscant una feina estable. En 1924 es va inscriure en la Unione Sportiva Metallurgica, que, segons la policia, era una tapadora d'activitats subversives dels obrers. Acomiadat de la seva feina als ferrocarrils, abandonà el Sindicat de Ferroviaris. Mantingué correspondència amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli, que vivia a França, i amb Giuseppe Zuder, sindicalista metal·lúrgic i comunista confinat a Ustica, considerat«lligat als anarquistes» com a company de l'anarquista Giovanna Montani (Nina Longa) i amfitrió d'Umberto Tommasini. A finals de 1927 va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes i el gener de 1928 fitxat per la policia com a«comunista perillós» i inscrit, per un temps no especificat, en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI). A Trieste en el moviment antifeixista i subversiu no es distingia entre comunistes, anarquistes i republicans. Durant la primavera de 1928, amagat en un vagó de transport de vi, pogué passar a Iugoslàvia i posteriorment arribà a París, on col·laborà amb el moviment dels exiliats anarquistes, especialment en els procedents de Trieste. L'agost de 1929 participà en la recaptació de fons per a les despeses de la defensa de Vittorio Repich, detingut a París acusat de robatori. Durant la dècada dels trenta va ser expulsat de França, de Bèlgica i de Luxemburg, però sempre pogué retornar a París, on visqué semiclandestinament. El febrer de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió i per possessió d'un bon grapat de targetes d'identitat amb diferents noms. L'estiu de 1931 la policia el localitzà a Barcelona (Catalunya), on col·laborà amb Luigi Damiani. Participà en l'agitació revolucionària de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment en la vaga general del 3 de setembre de 1931, en solidaritat amb els anarquistes detinguts a la Presó Model en vaga de fam. Fou un dels defensors de la seu del Sindicat de la Construcció de la CNT de l'assalt per part de la policia i, després de l'intercanvi de foc, va ser detingut, ben igual que altres sis italians, entre ells Egidio Bernardini i Nicolò Turcinovich, i empresonat al vapor Antonio López amarat al port de Barcelona. Expulsat cap a Portugal, a mitjans d'octubre de 1931 va ser detingut a Porto (Nord, Portugal) i, amb Giuseppe Volonté i Cesare Cuffini, el 6 de novembre extradit cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Detingut en arribar a Itàlia per les autoritats, a finals d'aquell mes va ser classificat com a «anarquista perillós» i «terrorista», mentre esperava, empresonat a Roma (Itàlia), una ordre de confinament, que finalment li va ser assignada a l'illa de Ponça per un període de cinc anys. Entre juny de 1933 i febrer de 1935, participà en dues protestes col·lectives i va ser condemnat a cinc i a 10 mesos de presó. L'abril de 1937 va ser traslladat a l'arxipèlag de Tremiti, on el juliol d'aquell any va ser detingut per haver-se negat a saludar a la romana com era prescriptiu. El 8 de gener de 1938 va ser alliberat, però immediatament va ser condemnat a cinc anys de confinament per la seva qualitat d'«element irreductible». A l'illa de Ventotene retrobà companys que, després de la Guerra Civil espanyola, s'havien refugiat a França i havien estat lliurats a les autoritats feixistes. El març de 1943 el prefecte s'oposà a qualsevol mesura de gràcia ja que, després de gairebé 10 anys de confinament, s'havia solidaritzat amb un altre confinat a qui intentà enviar una suma de diners que havia estat recaptada pel moviment anarquista. El setembre de 1943 va ser alliberat i pogué arribar a Trieste, on s'integrà en una formació de partisans comunistes i comandà un escamot autònom anarquista. Detinguts pels nazis, i després d'un temps tancat a la presó de Coroneo de Trieste, el juny de 1944 va ser deportat, amb la matrícula 7449, al camp de concentració de Dachau (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). Giovanni Bidoli va morir entre el 13 i el 23 d'abril de 1945 durant l'evacuació del camp auxiliar de Zwickau del camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya), al qual havia estat deportat, cap a Nuremberg (Francònia Mitjana, Baviera, Alemanya). En 2006 Luisa Nemez publicà la biografia Zio Nini, o La rivoluzione umana. Dal confino fascista ai campi di concentramento nazisti.

Giovanni Bidoli (1902-1945)

***

Salomé Moltó Moltó

Salomé Moltó Moltó

- Salomé Moltó Moltó: El 26 d'abril de 1943 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) la historiadora, escriptora, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Salomé Moltó Moltó. Filla d'una família humil, després de fer estudis en un col·legi de monges, del qual té un mal record, treballà en un forn, en empreses tèxtils i en una oficina, compaginant aquestes feines amb els estudis de comerç. Cap el 1962 emigrà a París (França), on es diplomà en francès per «L'Alliance Française». Retornà a la Península en 1967 i treballà com a professora i traductora. D'antuvi interessada pel comunisme, acabà decantant-se per l'anarquisme i en 1977 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1979 lluità per la reunificació confederal i acabà afiliant-se a la CNT escindida d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). No conforme amb l'orientació del sector escindit l'abandonà i passà a militar, amb son company Conrado Lizcano Montealegre, en la CNT d'Alcoi i d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1984 i 1985 es dedicà a la investigació de les col·lectivitats alcoianes durant la Revolució espanyola. Fou una de les fundadores de l'Ateneu d'Alacant, però l'abandona en no compartir la seva línia. En 1991 s'integrà, com a encarregada de Premsa, en el Comitè Regional de Llevant de la CNT. A partir de 1995, entre Alacant i Alcoi i unida a l'anarcosindicalista Floreal Rodríguez de la Paz, entrà a formar part de la Fundació Anselmo Lorenzo d'Alacant, en els grups«Dones 8 de Març» i «Mujeres Libres» i en la Societat Naturista Vegetariana d'Alcoi. Ha participat en diverses iniciatives activistes, com ara l'aixecament del monòlit al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), l'acampada de Finestrat (Marina Baixa, País Valencià), etc. Entre 1987 i 2003 fou col·laboradora habitual de Cenit. El 30 de juliol de 1995 va ser una conferència a Alacant i el maig de 1996 altra a Lorca (Múrcia, Espanya). És membre de la direcció i redacció de la revista anarquista Siembra i ha estat redactora de la revista Ateneo de Alcoy. Ha estudiat sociologia i a ocupat diversos càrrecs orgànics en la CNT, com ara la secretaria de la Federació Local en 1999. A més a més de les citades, trobem col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, Adelfa,Albor, Canfali,Ciudad de Alcoy,CNT, Evocación,Ideas-Orto, La Oveja Negra, Pluma y Tintero,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,La Tira de Papel, La Voz Libre del Carrión, Yunque Libertario, etc. És autora dels llibres d'història Una nueva economia. Socialización y colectivizaciones alcoyanas (1936-1939) (1986), Retazos históricos de la posguerra (1939-1953) (2011) i Alcoi (1936-1953). Socialización, colectivización y represión (2015). També conrea la poesia i la narrativa, i és membre honorífica de l'Associació Llatinoamericana de Poetes i Artistes (ASOLAPO). Actualment viu a Alcoi amb son company Floreal Rodríguez de la Paz.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ilio Baroni

Ilio Baroni

- Ilio Baroni: El 26 d'abril de 1945 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Havia nascut el 25 de maig de 1902 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia). Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels«Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per«activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

***

Piero Parisotto

Piero Parisotto

- Piero Parisotto: El 26 d'abril de 1953 se suïcidà a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Havia nascut el 20 de setembre de 1925 a Savona (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament«Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim deComandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

***

Nicasio Pajares

Nicasio Pajares

- Nicasio Pajares: El 26 d'abril de 1956 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Agapito Francisco Nicasio Pajares Ogeros –el segon llinatge citat sovint com Ojeros. Havia nascut el 15 de desembre–segons la partida de baptisme el 15 de desembre i segons alguns autors l'11 de desembre– de 1881 a A Trabanca de Arriba (Padrón, Padrón, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Celestino Pajares Miguens, alferes d'infanteria, i Esclavitud Ogeros Tarela. Va fer els primers estudis al seu poble natal i a l'escola pública municipal d'Antonio Trasmonte Velasco. En 1896, amb 14 anys, emigrà a Montevideo (Uruguai) cridat pel seu oncle Vicente Pajares Miguens, comandant en un destacament militar del país, però rebutjà la carrera militar i retornà un any després a la Península. En morir son pare, a resultes de les ferides d'un tret al cap durant la guerra de Filipines, i després d'estudiar comptabilitat i tenidoria de llibres en un col·legí de Madrid per a orfes de militars, emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a treballar als magatzems de teixits dels fills de Gumersindo Eiriz Solar, metge natural de Padrón. Poc després fundà a Buenos Aires –algunes fonts citen erròniament Rosario (Santa Fe, Argentina)–, amb José Carballas Rey, J. B. Fernández i José María López, el setmanari anarquista El Despertar Hispano. Publicación semanal de caràcter absolutamente independiente. Especialmente destinada a la defensa de la Colonia Española de la Argentina (1906-1907). A la capital argentina estudià literatura i entrà a formar part del moviment anarquista, col·laborant en la seva premsa. En aquestaèpoca freqüentà la bohèmia, vivint com pogué, venent alcohol il·legal i beuratges miraculosos arreu del país, fent de pagès, etc., i aconseguint fama de faldiller. En 1906 viatjà a la Península per visitar sa família, però en desembarcar el 3 d'agost a Vigo (Pontevedra, Galícia), va ser detingut pels carrabiners per portar literatura anarquista, entre ella exemplars d'El Despertar Hispano, i per haver fet propagandaàcrata al vaixell, i reclòs durant tres setmanes a la Corunya (La Corunya, Galícia). Pocs mesos després, retornà a Buenos Aires, on es dedicà plenament a escriure en la premsa argentina (Fomento de la Instrucción Gallega,Fray Mocho) i arribà a ser redactor en cap de Mundo Argentino. En 1910 retornà a la Península, però en 1912 el tenim de bell nou a l'Argentina. En 1914 fou reporter de futbol de l'equip de Buenos Aires «River Plate», en el qual jugà de porter. En 1919 retornà definitivament a la Península i s'establí a Madrid, col·laborant en diferents publicacions (Alfar, La Esfera, España,Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, etc.). El 2 de setembre de 1920 es casà amb María Escolano, amb qui tingué tres infants (María del Carmen, Juan Manuel i Melania; els dos últims morts durant la infància). Portà a terme una destacada obra literària com a novel·lista i dramaturg, caracteritzada pel seu humor satíric. La seva obra literària, crítica de la realitat social i política de l'Argentina i dels països sud-americans en general, ha estat titllada per alguns de racista, ja que no dissimulava el seu menyspreu per indígenes, mulats i italians. Posteriorment el seu pensament derivà al republicanisme esquerrà i milità en el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), de Félix Cordón Ordás i Marcelino Domingo Sanjuán, i durant els anys de la guerra civil s'afilià al Socors Roig Internacional (SRI). Cec i malalt, va caure gairebé en l'oblit, relegació que el salvà de la repressió franquista. Fou autor de Teatro de la emigración (Honrado comercio. El triunfador Castineiras) (1922 i 1925), El conquistador de los Trópicos (1924, 1929 i 2000), El pensador en la selva (La indiada, la negrada y la gringada de las repúblicas del Plata). Ideas, impertinencias, diatribas, extravagancias y fantasías del pensador celtíbero don Fernández Sinsegundo, fallecido en América (1926), Atorrántida. La vida en América. Novela romántica (1929), Don Quijote y Tío Sam. Novela pseudo-histórica y fantástica (1930) i Cómo pervirtieron a Palleiros (1931 i 2000, novel·la autobiogràfica). Nicasio Pajares va morir el 26 d'abril de 1956 a Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri de la Almudena d'aquesta ciutat. Sa filla donà documentació seva a la Fundació Pública Gallega Camilo José Cela.

Nicasio Pajares (1881-1956)

***

Tomás Castellote Benito

Tomás Castellote Benito

- Tomás Castellote Benito: El 26 d'abril de 1970 mor a París (França) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Havia nascut el 10 de maig de 1889 a Caudete (Albacete, Castella, Espanya). Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images