Anarcoefemèrides del 24 d'abril
Esdeveniments
L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912
- Detenció de membres
de la «Banda Bonnot»:
El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França), durant la
recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el
sotsdirector número 2 de
Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al
càrrec de la investigació i que havia
detingut durant el matí Élie Monier en un hotel
del barri parisenc de
Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi,
arriba a Ivry per escorcollar
la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi
detingué
Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren
Jules Bonnot que
obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà
mort, i l'inspector Colmar, que
caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es
va fer el mort i l'altre
inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan
els agents
retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament
veí i, saltant
per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons.
Detingut, Gauzy podrà
escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part
dels 100.000 francs de
recompensa per la captura de Bonnot serien més tard
destinats a la vídua de
Jouien.
***
Reunió d'obrers búlgars
- Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de«temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.
***
Pamflet
de la xerrada
- Xerrada d'E. Armand:
El 24 d'abril de 1932 se
celebra a la Maison Commune de París (França) una
xerrada de controvèrsia a
càrrec d'Ernest
Juin (E. Armand) sota el
títol «Ce
que veulent les individualistes») (Allò que volen
els individualistes). L'acte,
organitzat pel periòdic
anarcoindividualista L'En Dehors,
comptà per a la controvèrsia amb la
participació dels anarquistes Robert
Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice
Vandamme (Mauricius). E. Armand
havia editat el 15
de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.
***
Anunci
sobre la radiació de la conferència aparegut en
el periòdic barceloní Solidaridad Obrera
del 23 d'abril de 1937
- Conferència de
Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es
radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon
Saladrigas Balbé,
president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat
de l'Ensenyament i
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de
Barcelona, «El artista delante la
Revolución». Aquesta conferència,
retransmesa
per «EAJ-15. Ràdio Associació de
Catalunya», inaugurava un cicle de
conferències d'orientació per a acostar l'art i
la revolució al poble.
***
Capçalera
d'El Parapeto
- Surt El
Parapeto:
El 24 d'abril de 1937 surt a València (País
Valencià) el primer
número del periòdic anarcosindicalista El
Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del
Comité Nacional – Secció de
Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal,òrgan de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors
(rosa, violeta, etc.).
Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren,
almenys, 37 números,
l'últim el 12 de febrer de 1938.
Naixements
Jean-Baptiste Thuriault (1893)
- Jean-Baptiste Thuriault:El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriault va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.
***
José Ingenieros
-
José Ingenieros:El
24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge,
psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari,
assagista, filòsof, professor i
escriptor socialista i després anarquista Giuseppe
Ingegnieri, més conegut com José
Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana
Tagliavía, vivien de
manera força modesta i emigraren primer a Montevideo
(Uruguai) i després a
l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris
a
l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista
que milità
en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia
una
biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a
l'escriptura. Quan
encara era un infant, treballà com a corrector de proves en
una impremta i
traduint al castellà altres llengües
(italià, francès, anglès, etc.). En
1888
es matriculà per al batxillerat al Col·legi
Nacional de Buenos Aires, que
dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i
després
d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà
el periòdic La Reforma.
En 1893 començà els estudis mèdics a
la Facultat de Medicina de la Universitat
de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb
els
cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones,
etc.) i obrers de la capital
argentina. Interessat per les protestes proletàries de
l'època, fou un dels
fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894
donà lloc a
la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista
Justo, Enrique
Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones,
etc.), al Partit Socialista
Obrer Internacional (PSOI) --que amb el temps esdevindrà
Partit Socialista
Obrer Argentí (PSOA)--, del qual fou nomenat secretari,
però en 1902 va ser
amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb
levita i copalta i
presentà la seva dimissió. En 1895
publicà el fullet ¿Qué es el
socialismo?
En 1897 es llicencià en farmàcia.
També en 1897 fundà, amb Lugones, La
Montaña. Periódico socialista revolucionario,
que durà fins l'1 de juny
d'aquell any quan, després de publicar 12
números, fou suprimit arran d'un
judici sobre un article. En aquesta època
participà en el cercle ocultista
literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda,
Doello, Pardo, Lugones, Freyre,
Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista
Atlántida. En 1898
publicà els fullets La mentira política
i La jornada de trabajo.
En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación
en la
lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de
José María Ramos
Mejía, que havien estat professors seus a la facultat,
aconseguí càrrecs en
diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913
dirigí la revista Archivos
de Psiquiatría y Criminología i es va
fer càrrec de l'Institut de
Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903
l'Acadèmia
Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación
de la locura,
continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la
Clínica de
Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de
Buenos
Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de
la Ciutat de
Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions
higièniques i
socials dels obrers i marginats i formular un projecte de
legislació laboral.
En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia
Experimental de la Facultat de
Filosofia i Lletres. També treballà en la
Càtedra de Neurologia, a càrrec de
Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació
d'Alienats de la Policia de la ciutat
de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més
d'aquesta feina
científica, impartí conferències a
diferents universitats europees i amplià
estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i
Heidelberg). En
1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de
Psicologia i entre el 30
d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves
cròniques europees que van
ser publicades en el diari La Nación de
Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología,
primer tractat del tema publicat al continent. En 1908
guanyà la càtedra de
Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat
de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de
Psicologia. Entre 1909
i 1910 fou president de l'Associació Mèdica
Argentina i fou el delegat argentí en
el Congrés Científic Internacional de Buenos
Aires. En 1910 dictà un curs sobre
Psicologia del Caràcter en la Càtedra de
Psicologia de la Facultat de Filosofia
i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario
de Filosofía. En 1913
publicà el seu llibre més conegut, El
hombre mediocre, on atacà durament
el president de la República Argentina Roque
Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la
suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants
(Delia, Amalia, Julio i
Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el
suport del moviment
estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la
Joventuts d'Amèrica Llatina»,
va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i
Lletres. En aquests anys
defensà la Revolució russa, fet que fou durament
criticat des de diversos
sectors socials i intel·lectuals. En 1919,
després d'acceptar entrevistar-se
amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions
sobre la crisi
sociopolítica argentina, renuncià a totes els
seus càrrecs docents i en 1920 es
lliurà a la lluita política, fent costar el grup
progressista «Claridad».
Gràcies a les influències de l'advocat i
criminòleg anarquista Pietro Gori,
abandonà les positures marxistes,
començà a col·laborar en la premsa
llibertària i es declarà obertament anarquista.
En 1920 proposà la formació de
la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita
antiimperialista i de la qual
redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la
seva mort, creà el
periòdic mensual antiimperialista Renovación,
on signà articles sota els
pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl
H. Cisneros. Entre les
seves obres podem destacar Dos ensayos de
psiquiatría criminal (1900), La
psicopatología en el arte (1902), La
simulación en la lucha por la vida
(1902), Simulación de la locura (1903), Los
accidentes históricos
(1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación
de alienados
(1904), Nuova classificacione del delinquente
(1905), La legislation
du travail (1906), La pathologie du langage musical
(1906), Crónicas
de viaje (1906), La locura en la Argentina
(1907), Al margen de
la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria
y sugestión
(1908), La evolución sociológica
(1910 i 1913), Principios de
psicología (1911), Principios de
psicología genética (1911), Psicogemia
(1912), El hombre mediocre (1913), Tratado
de criminología clínica
(1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia
y filosofía
(1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones
relativas al
porvenir de la filosofía (1918), Evolución
de las ideas argentinas
(1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los
tiempos nuevos
(1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa
(1922), La cultura
filosófica en España (1922), Las
fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado
del amor (1940, pòstuma), La universidad
del porvenir y otros escritos
sobre filosofía, educación y cultura
(1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint
títols honorífics d'acadèmies i
d'institucions científiques internacionals,
inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la
Universitat de
Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a
Buenos Aires
(Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar
mèdicament i que
el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940
es publicaren a Buenos Aires
en 24 toms les seves Obras completas, a
càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de
juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la«Biblioteca Popular José Ingenieros»,
entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que
encara perdura;
també existeixen centres culturals i col·legis
que porten el seu nom.
José Ingenieros (1877-1925)
***
Redacció de Le Libertaire
- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).
***
Georges Vidal (ca. 1923)
- Georges Vidal: El
24 d'abril de 1903 neix a Guérigny (Borgonya,
França)
el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. De
ben
jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el
món de la poesia, fortament
influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre
d'altres. Estudià a
Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos
instituts d'Ais de
Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els
12 i els 15 anys va
escriure moltes poesies, però en cremà
gairebé totes. Quan tenia 15 anys
publicà una petita plagueta amb versos (Quelques
rimes). Viatjà molt arreu de França
(Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon,
Briançon, les Vosges, etc.).
Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires,La Criée, La
République des Alpes, etc. Amb altres
companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de
1922 va ser condemnat a Marsella
a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver
publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després,
el 24 de novembre, va ser condemnat a
París a tres mesos de presó i a 200 francs de
multa pel mateix delicte i tancat
a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar
l'estatut de pres
polític, engegà una vaga de fam i una campanya
solidària es desencadenà en la
premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère
Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després
fou traslladat
a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el
poemari Devant la vie.... Un cop
lliure va ser nomenat secretari i
administrador de Le Libertaire. El
novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe
Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art
et Action. En 1925 publicà el poemari La
halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic
André Colomer, Dix-huit ans de
bagne, de Jacob Law; i
l'abril d'aquest any publicà Jules
le Bienheureux,
amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a
Costa Rica i s'establí
a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest
país després de llegir
les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia
publicat en L'En Dehors. A Costa
Rica recollí molts
de temes que després desenvoluparia en les seves narracions.
En 1928 retornà a
França, on es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i començà a escriure
novel·les policíaques i d'aventura i guions
cinematogràfics que signà amb
diversos pseudònims (Georges de
Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge
El Macho, Edward G.
Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930
publicà Aventure. Poèmes.
Entre les
seves obres polítiques podem destacar Comment
mourut Philippe Daudet (1924), Han
Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires.
1re série (1923-1924) (1925), Six-fours.
Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964
va ser internat a
l'hospital parisenc de Beajon per un càncer
gàstric. Georges Vidal va morir el 13
de novembre de 1964 a París (França).
Defuncions
Séverine per Louis Welden Hawkins
-
Séverine:El
24 d'abril de 1929 mor a Pierrefonds (Picardia, França) la
periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga
dels Drets de l'Home
Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine.
Havia nascut el 27
d'abril de 1855 a París (França) en una
família de la petita burgesia i son
pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà
als 17 anys amb el
seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill;
més tard, ja divorciada, es
guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora.
Als 23 anys es casarà
de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien
Guebhard, i tindrà un
altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès
a Brussel·les, de qui serà
secretària; aquest encontre canviarà el curs de
sa vida. Convidada a participar
en l'aparició de Le Cri du Peuple i en
les seves activitats literàries,
se li confiarà la direcció del
periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort
de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès,
Séverine mantindrà el diari obert a
totes les tendències del socialisme, amb el suport financer
del doctor
Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà
enfrontat al marxisme de
Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en
1888, sense deixar de denunciar
en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir
un afer amorós amb
el periodista de L'Écho de Paris Georges
de Labruyère i va conviure amb
ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent
Séverine la vida comuna
amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu
rebuig general a
tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici
respecte al boulangisme,
però quan es desencadena l'afer Dreyfus,
defensarà el militar enèrgicament. En
1897 escriurà les cròniques
llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras,
en La Fronde, primer periòdic feminista
i dirigit exclusivament per
dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt
lligada. En 1914,
sempre pacifista, condemnarà la «unió
sagrada» militarista. Entusiasmada per la
Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el
Partit socialista (1918) i més
tard en el Partit comunista (1921), i
col·laborarà en L'Humanité
(1920-1921), però l'abandonà dos anys
més tard, comminada a triar entre el
Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a
crear. Séverine defensarà
sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément
Duval, Auguste Vaillant,
Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en
un míting per
intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia
signat,
amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules
Romains i
altres, la petició apareguda en la revista Europa
contra la Llei
d'organització general de la nació per a temps de
guerra, que abrogava per la
independència intel·lectual i per la llibertat
d'opinió. A més de milers
d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com
ara Pages rouges
(1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages
mystiques (1895), En
Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La
toute-puissance de la
bonté (1900), Sac à tout
(1903), À Sainte-Hélène,
pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867)
(1921), Impressions
d'audience (pòstumament, 1999), etc.
***
Manuel
Lozano Guillén
- Manuel Lozano
Guillén: El 24 d'abril de 1945 és
afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i
que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Havia nascut el 26 de febrer de 1904 a
Bellver de Cinca
(Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa
humil, quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941).
Manuel Lozano Guillén (1904-1945)
***
Antonio
Pittalunga
- Antonio Pittalunga: El 24 d'abril de 1945 cau abatut al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Havia nascut el 12 de setembre de 1912 al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestíIl Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà a Nervi en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.
***
Antonio
Dettori
- Antonio Dettori:
El 24 d'abril de 1963 mor a Gènova
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Andrea Dettori. Havia
nascut el 30 de novembre de 1892 a Bonorva (Sàsser,
Sardenya). Sos pares es
deien Bachisio Dettori i Giuseppa Deriu. Electricista de
professió, a
començament de la dècada dels deu es
traslladà amb son germà petit Angelo
Dettori a Gènova i ambdós entraren a formar part
del moviment anarquista i
sindicalista de la ciutat. Angelo milità en el grup
anarquista de la Valpolcevera
de Gènova i en la Cambra del Treball Sindicalista del barri
genovès de Sestri Ponente,
i fou un dels ponents en el Congrés de la Unió
Anarquista de Ligúria (UAL) de
Sestri Ponente de maig de 1920 i delegat al Congrés Nacional
de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) d'aquell mateix anys. Antonio, que
treballà a les
Drassanes Navals «Ansaldo», milità en la
Cambra del Treball Sindicalista del
barri genovès de Bolzaneto. Ambdós germans
participaren activament en el
moviment d'ocupació de fàbriques de setembre de
1920. Quan l'adveniment del feixisme,
els camins dels dos germans se separaren. Angelo s'expatrià
a França i el
setembre de 1925 va ser delegat pel Sindicat de
Metal·lúrgics de Bolzaneto en
el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI)
celebrat a França; posteriorment
retornà a Càller (Sardenya). Antonio
restà a Gènova i durant els anys
següents
va ser posat sota vigilància i inscrit en el registre de
persones a detenir en
determinades circumstàncies, a més de patir un
període de confinament a l'illa
de Ponça. En 1943, amb la caiguda del règim
feixista, amb Umberto Raspi, fou un
dels principals organitzadors de les Esquadres d'Acció
Llibertària de Sestri
Ponente, enquadrades en l'«Squadre d'Azione
Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció
Partisana) «Malatesta» de Gènova. El 19
d'agost de 1944, a causa d'una delació,
va ser detingut amb altres companys; durant els interrogatoris al barri
genovès
de Marassi patí tortures. El 26 de setembre d'aquell any,
amb altes 680
presoners, va ser deportat al camp de concentració de
Bolzano (Tirol), i el 5
d'octubre enviat, amb Umberto Raspi, al camp de concentració
de Dachau (Baviera,
Alemanya), on entrà cinc dies després. El 26
d'octubre de 1944 va ser
traslladat i dos dies després entrà al camp de
concentració de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). El 30 d'octubre, va ser enviat al camp
de treball forçat
per a presos de Bad Gandersheim (Norheim, Baixa Saxònia,
Alemanya). A
començament d'abril de 1945 els nazis el van evacuar a peu,
pocs dies abans de
l'arribada dels aliats, cap el camp d'Aschersleben (Salzlandkreis,
Saxònia-Anhalt, Alemanya), mentre que Umberto Raspi, malalt,
va ser afusellat. Finalment,
el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Aquestes
experiències van ser exposades en els seus records Memorie di un triangulo rosso, publicats
en 42 lliuraments en la
revista genovesa Sovranità Popolare
entre 1955 i 1959 i que posteriorment, l'abril de 2017, es va publicar
una
selecció en el número 47 d'A.
Rivista Anarchica,
sota el títol «Diario del deportato Antonio
Dettori, triangolo rosso, n. 94450».
Durant la postguerra reprengué la seva militància
política i sindical, militant
en la Federació Comunista Llibertària de
Ligúria (FCLL) i en la Federació
Anarquista de Ligúria (FAL). Després una curta
adhesió al sector anarquista de
la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL,
Confederació General
Italiana del Treball), al finals dels anys quaranta fou un dels
promotors de la
reconstitució de l'USI i col·laborà en
l'òrgan d'expressió d'aquesta Guerra
di Classe, editat a Sestri Ponente.
Membre del Col·lectiu Nacional dels Comitès de
Defensa Sindical (CDS) –òrgans creats
per la Federació Anarquista Italiana (FAI) per assegurar la
intervenció
anarquista en els sectors sindicals–, participà en
una reunió d'aquests comitès
celebrada entre el 16 i el 17 d'agost de 1947 a Sestri Ponente.
Mantingué, amb
altres companys (Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.), una forta
polèmica
amb els llibertaris que van romandre en els CDS dins de la CGIL
(Marcello
Bianconi, Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), als quals
acusà de
subordinació al sector comunista. A mitjans dels anys
cinquanta es mantingué
crític a la línia de la nova USI i fou
responsable de la pàgina sindical
(«Azione di Classe») del periòdic
genovès Sovranità
Popolare, en la qual hi van col·laborar Ilario
Margarita i Domenico
Pastorello, entre d'altres. Segons alguns, milità en el
Partito Laburista
Italiano (PLI, Partit Laborista Italià).
***
Necrològica
de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de juny de 1980
- Vicent Borillo Mezquita:
El 24 d'abril de 1980 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicent
Borillo Mezquita –el
primer llinatge citat a vegades com Borrillo
o Burillo–, conegut com Vicentet. Havia nascut cap el 1907 a
Vila-real (Plana Baixa, País Valencià). Quan era
molt jove emigrà amb sa
família a Catalunya i s'instal·là a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927
formà part, amb Joan Arqué Bover, del
clandestí Comitè Regional de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de
Rivera
va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué
d'exiliar-se a França,
però retornà abans de la instauració
de la II República espanyola. En 1930 fou
un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de
Badalona de la CNT i
amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de
Catalunya. Entre 1930 i
1937 col·laborà en Unión
Petrolífera
i entre 1931 i 1932 fou redactor de La
Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans
treballà de
soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de
Petrolis SA (CAMPSA). El
setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional
Catalana en el II
Congrés de la Federació Nacional de la
Indústria del Petroli de la CNT que se
celebrà a Madrid (Espanya), congrés que
presidí. Durant la Revolució espanyola«Ràdio Badalona» passà a
anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT
aportà 30.000
pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de
França. El
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França amb sa
companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos
camps de
concentració. A l'exili tingué dos infants
més, Ester i Oscar. Després de la II
Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer
feina com a soldador
especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i
de
petroli i per aquest motiu treballà arreu de
França i del desert algerià. El
maig de 1945 formà part de la ponència del I
Congrés del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a París (França)
i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica en el
Secretariat Intercontinental (SI) de
la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional
Antifeixista
(SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea
clandestina de
reorganització de la CNT que se celebrà al barri
barceloní de Sants. Durant sa
vida col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara Le Combat
Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra
Lliure, Vía Libre,
etc. Després
d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980
a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat
l'endemà al cementiri de Marçan
(Llenguadoc, Occitània).
***
Ramon Casals Orriols
- Ramon Casals Orriols: El 24 d'abril de 2001 mor a Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Havia nascut el 6 de novembre de 1908 a Berga (Berguedà, Catalunya). Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos) i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la«Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins elsúltims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili --assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947--, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 en una residència d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997.
Ramon Casals Orriols (1908-2001)
Actualització:
24-04-18
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
![[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés...](http://www.estelnegre.org/fotos/unioneanarchicavaldarnese.jpg)
