Anarcoefemèrides del 6 de gener
Esdeveniments
- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria«Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.
***
- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, tambéòrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.
Rabotnitcheska
Misal (1914-1945)
***
- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista.Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la sevaúltima etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, elsúltims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.
Solidaridad Obrera (1923-1927)
Naixements
-
Cels Gomis
Mestre:El 6 de
gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp,
Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador
científic i escriptor
anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres
erròniament. Cap al
1850 s'instal·là a Madrid amb sa
família. En aquesta ciutat va començar a
estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862,
abans de
deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a
Catalunya per treballar
en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la
Revolució
de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va
conèixer
Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa
vida, malgrat les
discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir
secretari del «Club dels
Federalistes», presidit per Almirall, i formà part
de la redacció d'El
Estado Catalán, periòdic fundat per
Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer
de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà
Federal de Barcelona i l'abril va participar
en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de
Tortosa», signat entre les
forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó,
i en la revolta
d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes«intransigents» va
jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal
de 1869 va haver de
fugir a França i a Suïssa. En l'exili va
conèixer Bakunin i el 22 de gener de
1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista
bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció
ginebrina. De bell
nou a la Península el març de 1870, va participar
activament en l'organització
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)
d'antuvi a Zumarraga
(País Basc) i després a Madrid (Espanya),
presidint el primer acte públic de la
Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a
mecànic, va exercir el
càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del
consell de redacció
del primer òrgan oficial de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l'AIT La
Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la
formació llibertària dels
integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los
alguns dels
seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres
fullets. Durant l'any
1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la
Internacional, va
formar part de la comissió que s'entrevistà amb
el governador de Madrid per a
protestar contra l'actuació de la «partida de la
porra», en un banquet de
solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El
març de 1873,
residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la
Comissió Federal, li
va encarregar la traducció de la memòria del
Congrés de les seccions angleses
de l'AIT i li va demanar que treballés per la
constitució de la federació local
d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb
la madrilenya
Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va
traslladar a Barcelona
i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca
cultural,
folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir
d'aquesta data dedicà
molt de temps a realitzar estudis del folklore català que
foren publicats. Va
formar part del comitè de gestió de la Biblioteca
Arús barcelonina i va
col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,El
Productor, La Tramontana, etc. Durant la
dècada dels vuitanta va
publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració
que van ser molt comentats. El
14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de
Reus.
Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment
anarquista que es
preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força
les pràctiques
violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar
d'un projecte per
portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el
braç esquerre
en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte,
però va
continuar escrivint i en la convalescència va redactar el
llibre Cantares.
Després va abandonar la seva professió d'enginyer
de camins, que va exercir
arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc,
Aragó i Andalusia),
construint gran nombre de carreteres i línies
ferroviàries --durant les obres
recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del
folklore
popular, que desprès va classificar i va publicar--, per
ocupar-se de la
direcció literària de l'editorial barcelonina
Seguí. Membre de l'Associació
d'Excursions Catalana i més endavant del Centre
Excursionista de Catalunya. Amb
una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en
català com en castellà,
especialment sobre literatura, lingüística,
agricultura, meteorologia,
botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot
llibres de text per
infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la
raó i del
coneixement científic com a instruments de
transformació de la societat i de
millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa
de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls
temporals (1884),La
lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició
facsímil en 1999), La
vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes
(1887, en
col·laboració), Costums empordanesas.
Dinars de morts, honras grassas
(1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de
confrontacions
(1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó
(1890), Botánica
popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en
1983 sota el
títol Dites i tradicions populars referents a les
plantes), Cantares
castellanos (1892), Cantars catalans
(1893), Cantares i dictats
tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la
agricultura española (1900), De las
plantas y sus aplicaciones
(1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana
(1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia
general de
Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana.
Aplec de casos de
bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987,
pòstum), etc.
Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell
dos opuscles
plenament anarquistes, El catolicismo y la
cuestión social (1886) i A
las madres (1887). Va traduir i prologar al
castellà el llibre d'Almirall Lo
catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de
juny de 1915 a
Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va
ser cedit
per la família a l'Arxiu Històric Municipal de
Reus. Son nét, Cels Gomis i
Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar
materials de son avi.
***
- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.
***
- Giuseppe
Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i
Carolina
Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de
1935,
quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la
policia a Vercelli (Piemont,
Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap
càrrec contra ell, va ser
alliberat als pocs dies, però va ser posat sota
vigilància i amb l'obligació de
presentar-se en determinats dies al Registre Polític
Central. El 6 d'agost de
1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor
d'aquell any marxà
cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava
quallant. Enrolat en el«Batalló Garibaldi», lluità
al front de Madrid (Boadilla del
Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va
ser
ferit en una mà i a la cama dreta. El març de
1938 va ser donat d'alta de
l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella,
Espanya), on
romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a
Suïssa. L'11 d'octubre de
1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i
internat al camp de
treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la
caiguda del feixisme realitzà
gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de
1943, com
que estava fitxat al Registre de Fronteres com«exmilicià roig», va ser
detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli
(Piemont, Itàlia),
on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància.
Aleshores participà en
la Resistència, enquadrat en la V Divisió«Garibaldi» de la 182 Brigada.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir
el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En
2003 son fill Luciano
Mezzano donà documentació de son pare a
l'Istituto per la Storia della Resistenza
e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e
Vercelli «Cino
Moscatelli».
***
- Cosme Sampériz Janín: El 6 de gener de 1900 neix a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué aÀfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península --son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.
Cosme Sampériz Janín (1900-1937)
José Sampériz Janín (1910-1941)
***
- Pasqualina
Martino: El 6 de gener de 1901 neix a Musellaro
(Abruços, Itàlia) l'anarquista
Pasqualina Martino. En 1918 s'instal·là a San
Benedetto dei Marsi. Fou companya
de l'anarquista Francesco de Rubeis. A finals de 1921, amb Alessandro
Farias,
Quirino Perfetto, Luigi Meta, Giuseppe Cerasani, Franco Caiola, Panfilo
Di
Cioccio, Francesco de Rubeis i altres companys, assistí a la
inauguració de la
Casa del Poble de Raiano, la primera dels Abruços,
finançada i realitzada per l'anarquista
Umberto Postiglione. En aquesta època retornà a
San Benedetto el metge
llibertari Francesco Ippoliti, amb qui entaulà una estreta
amistat. El novembre
de 1922 va ser detinguda per portar un revòlver. El 25 de
desembre de 1922 un
escamot feixista l'obligà a desfilar pels carrers de la
ciutat amb un cartell
al pit i a l'esquena glorificant i elogiant el feixisme.
Clandestinament, rebia
i distribuïa el periòdic anarquista
italoamericà L'Adunata dei
Refrattari. Mantingué relació epistolar
amb Osvaldo
Maraviglia i altres anarquistes exiliats als Estats Units. Durant els
anys del
feixisme patí nombrosos escorcolls policíacs i
arrests preventius. Va ser
vigilada fins al 1942. Després se'n perdé tot
rastre.
***
- Jacques Ellul: El 6 de gener de 1912 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques Ellul. Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare fou filla d'una francesa i d'un portuguès anomenat Mendès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada«Histoire et nature juridique du mancipium» i entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del«Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com araRéforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la«perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologiaés fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 a Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de«decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX.
Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul
***
- Manuel Salas Blasco:
El 6 de gener
de
1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista
anarquista Manuel Salas
Blasco, també conegut com Salicas
i Nuelma
Lassa. Començà com a auxiliar de
caixista i arribà a ser un expert tipògraf
(caixista,
maquinista, compaginador,
platina). Milità en l'Ateneu Racionalista de Saragossa i cap
al
1931 entrà a
formar part de la directiva de les Joventuts Revolucionàries
de
la capital
manya. Arran de l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a
Saragossa, va ser
tancat uns mesos a la presó de Torrero per ser el delegat de
la
Regional
d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) en
el Comitè
Revolucionari. Amic de destacats militants aragonesos d'aleshores
(Miguel Abós,
Hipólito Melero, Marcelino Esteban, Antonio Ejarque,
Saturnino
Carod, els
germans Muñoz, Miguel Vallejo, Macario Royo, Jacinto
Santaflorentina, etc.),
freqüentà la tertúlia dominical de la«Peña Salduba», que es reunia al
cafè del
mateix nom, ubicat a l'aleshores plaça de la
Constitució
saragossana, propietat
de Pepe Domenech, i on conegué destacats militants (Luis
Maynar,
els germans
Alcrudo, Servet Martínez, Miguel Chueca, etc.).
Ocupà
diversos càrrecs en el
Comitè Local i el Comitè Pro Presos i fou
secretari del
Sindicat de Tipògrafs
de la CNT. En 1935 participà en l'organització de
la
sortida dels fills dels
vaguistes aragonesos cap a Barcelona, Madrid i València, on
van
ser acollits
pels companys --el conflicte laboral passà a la
història
sota el nom de «Vaga
dels infants de Saragossa». Entre 1935 i 1936, amb Julia
Miravé, els germans
Muñoz i altres, formà part del grup teatral
saragossà «Renacer», que
representà
obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. El 4 de juliol de
1936
es casà pel
jutjat amb María Mañas Zubero, que havia conegut
a
l'Ateneu Llibertari de Saragossa i
amb qui tindrà dos fills (Fernando i Federico).
Després
de l'aixecament
feixista de 1936, entre juliol i agost s'encarregà de treure
companys de la
Saragossa ocupada per les tropes franquistes. Més tard
s'establí a Alcanyís on
es posà al front dels tallers d'arts gràfiques
col·lectivitzats. Entre 1936 i
1937 formà part del Comitè Regional
d'Aragó de la
CNT i en 1937 mateix
col·laborà en Titán.
Durant
aquests anys
bèl·lics, dirigí amb Marià
Casasús
Lacasta el periòdic Cultura y
Acción
d'Alcanyís, fins que la impremta va ser destruïda
per la reacció comunista d'Enrique Líster i la
seva II
Divisió. Després
s'incorporà a la 118 Brigada de la 25 Divisió, on
fou
comissari ajudant
d'Antonio Ejarque i dirigí el seu òrgan
d'expressió, la revista 25
División. Amb
el triomf franquista va
ser tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on
aconseguí fugir gràcies a
uns avals falsificats. L'agost de 1939, amb Génesis
López, passà a França
enviat pel primer Comitè Nacional clandestí de la
CNT
(Junta Nacional del
Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. A Perpinyà
col·laborà amb
Paulino Díez i Áurea Cuadrado, però va
ser
detingut per «pas clandestí de
frontera» i tancat als camps d'Agde, Ribesaltes i Vernet. En
1944
va ser
lliurat a les autoritats franquistes i fou tancat durant tres mesos al
castell
de Figueres i després a Saragossa. Un cop lliure,
participà en la
reorganització de la CNT aragonesa i en les activitats de
l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD) fins que es va veure obligat a
marxar a Madrid, on
s'encarregà de l'elaboració de premsa i de
butlletins
confederals. Descoberta
la impremta clandestina madrilenya, marxà a Barcelona, on
hagué de treballar en
el que va poder (peó, pintor de parets, etc.), fins que
reprengué la seva feina
de tipògraf. En 1952 va ser novament detingut arran de ser
descoberta una
impremta clandestina a Carabanchel i tancat a Saragossa; jutjat com a
secretari
de la reorganitzada CNT, fou alliberat passat uns mesos. En 1976
prengué part
en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la
reconstrucció
definitiva de la
CNT després del franquisme. En aquesta nova etapa
s'afilià al Sindicat de
Professions Liberals de la CNT. Durant les dècades dels anys
setanta i vuitanta
promogué i dirigí les revistes La
Hora de
Mañana i Polémica,
on signà
articles sota diversos pseudònims (Nuelma
Lassa, Imanol Blasketa, B. Mas, Benjamín,
etc.). En 1977 fundà, amb
Félix Carrasquer, l'editorial
Foil, que publicà tres llibres i set fullets.
Imprimí els
tres últims lliuraments
de l'obra del seu amic Felipe Alaiz Hacia
una federación de las autonomías
ibéricas i
de la seva impremta sortiren moltes de les
autobiografies de vells companys. En 1991 morí la seva
companya
María Mañas,
cop del qual no es va poder recuperar. Fou bon amic de diversos
escriptors, com
ara Ramón J. Sender o Camilo José Cela. Manuel
Salas
Blasco va morir el 15 de
maig de 1995 a Alella (Maresme, Catalunya).
Manuel Salas Blasco (1914-1995)
***
- Vicent Llansola Renau:
El 6 de
gener
de 1915 neix a Borriol (Plana Alta, País
Valencià)
l'anarquista i
anarcosindicalista Vicent Llansola Renau. Des d'infant
visqué a
Barcelona
(Catalunya) i quan era adolescent s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Milità activament amb son amicÁngel
Carballeira Rego i ja de
molt jovenet va ser empresonat per repartir Tierra
y Libertad. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'allistà en les
columnes confederals i lluità al front d'Aragó.
El febrer
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou
reclòs al
camp de concentració
d'Argelers. En 1942 va ser un dels organitzadors, amb Ponciano Alonso
Alonso (Mingo),
Pablo
Benaiges i Francisco Pérez, de la CNT de Bordeus.
Després
de la II Guerra
Mundial, assistí al I Congrés de la CNT en
l'Exili que se
celebrà a Bordeus el
maig de 1945 i, quan la crisi confederal, formà part del
sector
ortodox contrari
a continuar participant en les polítiques dels governs
republicans exiliats. Entre
1945 i 1949 fou membre de la Comissió de Defensa del
Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) en l'Exili i en 1946, amb
Mingo i Pablo Benaiges, encarregat de la
coordinació del
Comitè Regional
de Catalunya de la CNT en Bordeus. Durant els anys següents
fou
membre de
diversos comitès i delegat a plens i congressos: secretari
del
Nucli Confederal
de La Gironda (1958-1962) i de la Federació Local de Bordeus
(1955-1956);
delegat per Bordeus al Ple de Vierzon (1959) i al Congrés
Intercontinental
(1963); secretari de Coordinació en el Secretariat
Intercontinental (1963-1967
i 1971-1975); membre del Comitè Internacional de Relacions
de la
Federació
Anarquista Ibèrica (1963-1971 i 1990-1996); delegat de la
CNT de
l'Exili en els
congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT)
de Tolosa de
Llenguadoc (1958), Bordeus (1967) i Pouteaux, per la Norsk
Syndikalistik
Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) de Noruega,
etc. En nom de la
FAI, fou un dels set membres de Defensa Interior (DI), grup creat arran
del
Congrés de Reunificació de Llemotges de 1961 i
que tenia
com a finalitat
dirigir la lluita armada contra el franquisme a la Península
i
atemptar contra
la vida del dictador Francisco Franco. Va ser criticat pels sectors
més
activistes, especialment per les Joventuts Llibertàries, que
l'acusaren
d'immobilisme i de defensar les tesis de Germinal Esgleas i de
Frederica
Montseny. Alguns dels seus detractors el batejaren com El
Gitano Señorón, però ni era
gitano ni era cap
sangonera, ja que
sempre visqué de la seva feina. En 1971 fou delegat de la
FAI,
amb Frederica
Montseny i José Muñoz Congost, al
Congrés
Internacional de Federacions
Anarquistes que se celebrà a París. Entre 1973 i
1976
presidí el Comitè Nacional
de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). Formà part
de
l'últim secretariat de
l'exili i com a tal assistí al Congrés de
Marsella de
1975. Entre 1963 i 1975
fou redactor del Boletín Interno
CIR,òrgan de la Comissió Internacional de Relacions
(CIR) de
la FAI. També destacà
com a orador en infinitat de mítings i
conferències:
Poitiers (1957), Besiers (1962
i 1974), Bordeus (1955, 1956, 1959, 1961, 1962, 1963, 1967, 1972, 1973
i 1976),
Montceau (1968), Montalban (1968), La Rochelle (1972), Clarmont
d'Alvèrnia
(1972), Marsella (1973), París (1974), etc. En morir ocupava
les
secretaries de
la CNT i de la FAI de Bordeus. Trobem articles seus en diferents
publicacions
periòdiques, com ara Cenit
i Espoir.
Sa companya fou Julia Rodríguez.
Son germà Primitiu Llansola Renau també fou
militant
confederal. Vicent
Llansola Renau va morir el 13 de desembre de 1996 a Bordeus
(Aquitània,
Occitània) i fou incinerat tres dies després.
Vicent Llansola Renau (1915-1996)
---
