Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12425

[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Navarro - Rico - Gómez - Mérida - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Benesperi - Conxa Pérez - Scharf

0
0
[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Navarro - Rico - Gómez - Mérida - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Benesperi - Conxa Pérez - Scharf

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle,és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. Ellock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a«la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels«Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró --que en febrer havia signat el«Manifest d'Intel·ligència Republicana»-- i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Palais de la Mutualité (París)

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting intervindran Frederica Montseny; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari nacional de la CNT; entre altres oradors. Paco Ibañez també hi participarà amb un recital. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical a fer-ho.

Anarcoefemèrides

Naixements

Arthur Arnould

Arthur Arnould

- Arthur Arnould:El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònimJean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. Arthur Arnould va morir el 26 de novembre de 1895 a París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Martial Bourdin segons el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 4 de març de 1894

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes«L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquestúltim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

Giovanni Geronzi

Giovanni Geronzi

- Giovanni Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone (Marques, Itàlia) el metge i poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el pseudònim Refrattario. Sos pares es deien Pietro Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un dels fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de Fossombrone i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primeraèpoca del periòdic anarquista de Fano (Marques, Itàlia) In Marcia, relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de la província de Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En 1886 patí els primers problemes amb la justícia per«violació de la llei d'impremta». També trobem articles seus en La Montagna (1887) i La Rivendicazione (1886-1888), on signà Refrattario. Estudià medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb destacats membres del socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria, Itàlia), on patí tres mesos de presó per «resistència i ultratges als agents de la Seguretat Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia retornà a les Marques, on desenvolupà la seva activitat de metge i de col·laborador en publicacions científiques, mèdiques i higienistes, alhora que desplegava la seva propaganda política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de 1894 assistí al XI Congrés Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic oficial de Cantiano (Marques, Itàlia) i en aquesta època intensificà les seves relacions amb exponents destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com ara Amilcare Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses publicacions llibertàries i també col·laborà amb poesies, que van ser recollides en diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom la poesiaAll'atomo, que va ser publicada el gener de 1897 en el primer número de La Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata (Marques, Itàlia) i del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del periòdic Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al regicidi», però gràcies a la defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser condemnant a quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó per «instigació al crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va proposar residència obligada i el Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys, pena que va ser commutada per la de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de les seves reflexions teòriques principals, que pretenia assentar les bases del«materialisme-fisiològic» des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors ni explotats», va ser publicada el 30 de març de 1898 en el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni per aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1903 va ser nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara més les seves activitats polítiques, participant en manifestacions i promovent iniciatives amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de diferents números únics en els quals signava amb pseudònims. Després de 1906 la seva implicació política va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i sense renunciar a la seva punyent poesia –en 1908 publicà l'edició ampliada d'All'atomo. Nuovi versi. En 1924 encara estava subscrit a Pensiero e Volontà. La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots feixistes, especialment en les dramàtiques jornades d'octubre de 1922 a Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets dels seus companys, i ell es negà a falsificar el certificat de defunció i per aquest motiu va ser portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí escorcolls a casa seva i el règim feixista intentà aplicar-li la llei que permetia la separació del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves notes personals mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els seus últims anys els dedicà a l'estudi de la numismàtica i de l'arqueologia, col·laborant en revistes (Bolletino d'Arte, Rassegna Mumismatica, etc.), publicant llibres, com ara Quinario d'Oro di Alessandro Severo (1933) i Elementi di numismatica d'Italia moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut Italià de Numismàtica i per a la Società Italiana per il Progresso delle Scienze (SIPS, Societat Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni Geronzi va morir el 14 d'agost de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons«Giovanni Geronzi» a la Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus documents anarquistes.

***

Patricio Navarro Avellán

Patricio Navarro Avellán

- Patricio Navarro Avellán: El 17 d'abril de 1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports«La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. El 23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que li va fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports–s'encarregà especialment de l'evacuació clandestina cap a Amèrica de nombrosos militants buscats per la policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organització a la qual va pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup «Solidaritat», ambÁngel Pestaña Núñez i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Emili Mira Aparici, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya –amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso Abadía, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, senseèxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings a nombroses poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar– i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo Giroud va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre part activa en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa companya Oceania i sos cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT mexicana. En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili que se celebrà a Mèxic i s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se fortament a la tendència col·laboracionista. El juliol de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la CNT de Mèxic, al costat de Jaume Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente, Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de Mèxic. Durant els anys seixanta, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Patricio Navarro Avellán (1897-1970)

***

Mario Rico Cobas

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit perÁngel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT,Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

- Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

- José Mérida Rafols: El 17 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus pares en nàixer, va ser criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a Barcelona i quan tenia uns 12 anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931 treballà de barber al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El juliol de 1937 enrolà com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Fins el juliol de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta Orsa (Aquitània, Occitània). En 1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball Obligatori (STO) enquadrat en l'«Organització Todt» i internat al camp de treball de l'illa normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de barber al camp militar de Frejús i a la base americana de l'estany de Reáltor a Calàs. Entre el 22 de desembre de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i entre gener i agost de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball (CGT). L'octubre de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer adjunt. Va ser delegat en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquests anys participà, amb companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una barberia al número 7 del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que deixà de militar i treballà com a mosso d'hotel. A començament dels anys cinquanta esdevingué gerent de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la qual era molt freqüentada per membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987. Fou membre de la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes). José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990 a Marsella (Provença, Occitània).

José Mérida Rafols (1911-1990)

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca.

***

Manuel Suárez García

Manuel Suárez García

- Manuel Suárez García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez García va morir el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Manuel Suárez García (1921-2010)

***

David Antona González

David Antona González

- David Antona González: El 17 d'abril de 1930 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill del destacat militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez i de María Isabel González, nasqué durant l'exili de sos pares que en 1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família retornà a la Península i quan tenia sis anys va ser registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort de son pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare. Instal·lat a París (França), participà activament en la resistència antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963 s'integrà en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la Península, i col·laborà en la seva«Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974 col·laborà en la redacció de la revista parisenca Presencia. Tribuna Libertaria, lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els pseudònims D.A.,Sergio DAN i Sergio Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars d'aquesta publicació a la Península. Participà activament en els fets de «Maig del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya de Chamartín procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó per «propaganda il·legal». Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974 retornà a la Península i, després de treballar en diversos oficis (magatzemista, ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.), acabà fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón Fernández Durán, de qui esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla General de l'Àrea Metropolitana de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre, novel·la que té molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta participà en les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006 col·laborà amb articles de combat polític en la pàgina web Rebelión. També trobem articles seus en Libre Pensamiento i Pueblos. Revista de información y debate. En 2012 publicà la novel·la La balada del metro sin puertas. David Antona González va morir, a causa d'un càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita població on residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12425

Latest Images