[16/04] «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Paillette - Tailhade - Jossot - Ghibesi - Moriniere - Lazar - Balkanski - Jiménez Pérez - Gómez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Lerousseau - Gil - Garino - Salvador - Fornés

Anarcoefemèrides del 16 d'abril

Esdeveniments

Exemplar d'El Hijo del Ahuizote

- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanalEl Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic --el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquestaèpoca el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo delAhuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto delAhuizote, El padre delAhuizote i El bisnieto delAhuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

***

Manifestació de l'USA (1923)

- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

***

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

- Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

Naixements

Paul Paillette

- Paul Paillette: El 16 d'abril de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Paul Ambroise Paillette. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians«Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée --el seu poema«Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats--, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

***

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Henri-Gustave Jossot

- Henri-Gustave Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya, França) el dibuixant, caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i individualista llibertari Henri-Gustave Jossot, també conegut com Abdul Karîm Jossot. Fill d'una família burgesa, son pare era agent general de la companyia d'assegurances «Le Phénix». Quan tenia tres anys sa mare morí i son pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens. D'estar internat en un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'amenaçar amb calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon. Posteriorment va fer el servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya, França) i va ser llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una companyia d'assegurances a París (França), però va ser acomiadat de la feina després d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar els primers dibuixos en la premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no fou un dibuixant compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb Marie-Jeanne Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es casà en morir son pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de la dècada dels noranta es traslladà a París, on es va veure influenciat per artistes com Émile Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens, entre d'altres, i va viatjar a Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada«Escola de Pont-Aven». En aquesta època, gràcies a la situació política i els casos de corrupció (boulangisme, escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de París el centre de la caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà influenciat per l'orientalisme, l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres tendències. Cap a 1892 començà a publicar els seus primers dibuixos humorístics en la premsa d'àmbit nacional, com ara L'Art Décoratif,La Butte, La Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve,L'Estampe et l'Affiche, L'Estampe Originale,Jugend i L'Ymagier. En 1894 presentà al Saló dels Independents caricatures en aquarel·la, que van atreure l'atenció de Léon Maillard, director de la prestigiosa revista simbolista La Plume, on començà a col·laborar. A partir d'aquí va exposar en diferent indrets, com ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de la Societat Nacional de Belles Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el Saló dels Independents (1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en l'«estètica de la deformació» i els colors vius el seu camí per al compromís polític i subversiu. En 1894 publicà l'obra il·lustrada Artistes et bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces de trognes i Pochetées. En 1896 morí de meningitis Irma, la seva fillaúnica, fet que el va abatre profundament i el decantà encara més pel dibuix i la misantropia. Per contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa companya per Còrsega, Suïssa i Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual s'enamorà dels seus deserts i de la seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en exclusivitat com a cartellista publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després obrí el seu propi taller. En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i il·lustrà el poema Les rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del setmanari satíric anarquista de crítica política i social L'Assiette au Beurre, que publicà el seu primer número el 4 d'abril de 1901, autèntica revolució en la premsa de la seva època, tant pel seu contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat i de la societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura, govern, colonialisme, capitalisme, religió, escola, família, costums, vivisecció, repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels dibuixants més prestigiosos de l'època. En 1901 publicà Femelles! També trobem dibuixos seus en la publicació anticlerical Le Diable, la revista satírica Le Rire i en les anarquistes L'Almanach de la Révolution i Le Temps Nouveaux, entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el portà a rebutjar l'etiqueta d'«anarquista». En 1903 participà en el llançament del periòdic L'Action. Quotidienne, anticléricale, républicaine et socialiste. Organe de la libre-pensée militante, en el qual col·laborà. A partir de 1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre novembre de 1904 i abril de 1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa, Gabès, Tunis i Hammamet) i en tornar publicà la seva novel·la il·lustrada Viande de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran exposició al Rudolfinum Museum de Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia), organitzada pel «Club Slavia», que també la portà a Àustria i a Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En 1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor i passà l'hivern a Bou Saâda (M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a París i exposà al Saló dels Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes. Després d'una forta depressió, accentuada per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte bèl·lic, el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i s'instal·là definitivament amb sa companya a Tunísia i deixà la caricatura, passant a pintar els paisatges, la població indígena i escenes de la vida quotidiana del lloc a l'estil orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules Grandjouan), o moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En aquest any de 1912 exposà al Saló Tunisià. Després d'haver estudiat l'ocultisme, la teosofia i l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el febrer de 1913 rebutjà el catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot («L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet en àrab Mi conversió i vestint a la manera indígena i palesant la seva figura de«renegat» de la cultura occidental. Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà de dibuixar i de pintar. En aquesta època el seu pensament individualista llibertari es va veure influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i Laurent Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En 1923, atret pel sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en 1927 publicà Le Sentier d'Allah, on relata les seves experiències d'iniciació. Defensà en els periòdics nord-africans el matrimoni interracial i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En aquesta època va ser amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que també s'havia passat a la religió musulmana. No obstant això, acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al seu patrònim musulmà i abandonà les vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis el llibre de dibuixos Le Foetus récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els anys quaranta trobem col·laboracions seves en Le Libertaire. Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista anarquista Maintenant i en 1947 en El Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els seus últims anys van ser molt difícils des del punt de vista econòmic. En 1951, en unes memòries que han restat inèdites (Goutteà goutte), proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa companya, Henri-Gustave Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la metròpoli, el 7 d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i fou enterrat civilment al «Cementiri dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis, Tunísia). Entre l'1 de març i el 18 de juny de 2011 es realitzà una exposició retrospectiva en la Biblioteca Forney de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en periòdics tunisians entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013 s'estrenà el documental Jossot, de Gustave à Abdul Karim, de Marc Faye.

Henri-Gustave Jossot (1866-1951)

***

Bernardo Ghibesi

- Bernardo Ghibesi: El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).

***

Notícia de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari francès Le Rappel del 24 de setembre de 1927

- Étienne Moriniere: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Moriniere. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, i en 1950 encara era vigilat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1949

- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules, durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la comarca de la Plana Baixa del País Valencià. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

- Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Bulgària el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de«Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí --11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA --10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971-- sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant,Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària).

***

Manuel Jiménez Pérez

- Manuel Jiménez Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

***

- Juan Gómez Casas: El 16 d'abril de 1921 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín. Era fill d'una família d'anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat per motius econòmics. Després de fer els estudis primaris a Sant Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb proclamació de la II República, sa família tornà a la Península. A Madrid estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de Atocha i després al Grup Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la Confederació Nacional del Treball (CNT) --secció d'Indústria Química del Sindicat d'Oficis Diversos-- i, a partir de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid. Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla Libre,òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938 s'incorporà a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i lluità tres mesos al front de Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i internat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí lliurar-se de la presó per minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la Construcció de la CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries del Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any es reunió a Madrid amb Raúl Carballeira i José Pérez, vinguts de l'exili. El juliol de 1947 assistí als plens nacionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries, i com a delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat entre el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de França, fou detingut amb sa companya (María del Carmen Martínez Herranz) i sos fills al Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu domicili es descobrí la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics clandestins Tierra y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou condemnat a 30 anys de presó per «pertinença a organització clandestina», dels quans acomplí gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Ocaña i Burgos). El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir del monestir penal de Sant Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una cama. Després passà a la presó d'Ocaña i en 1958, després de denunciar l'explotació dels presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de Burgos. El maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a València, a més de recuperar el seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel madrilenys i es dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de traducció (Balchi, Bynal, Bradley Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal, Pelloutier, Peypoch, Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule --també va fer de «negre» de diversos escriptors i va escriure novel·les policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid, amb Mariano Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el«Grup Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres coses, publicà a París en 1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels màxims representants de la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari, entre agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquestaèpoca també destacà en la divulgació de temes anarquistes i anarcosindicalistes, alhora que exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort del dictador Franco, intervingué en nombrosos mítings i conferències (San Sebastián de los Reyes, París, Tolosa, València, Jaén, Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet, Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.). Després del Congrés de la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i possibilistes. Entre 1980 i 1981 dirigí CNT; també fou col·laborador i redactor d'Adarga i de la Historia en fascicles de Diego Abad de Santillán. En 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de bell nou la secretaria general del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero. Els últims anys patí molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Frente Libertario,Historia Libertaria, Nueva Senda,El País, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor, a més de nombrosos pròlegs i introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos llibres, com ara Cuentos carcelarios (1968), Los desheredados del tío Sam (1968), Historia del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España 1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra civil(1972-1973, vuit volums), Sociología e historia (1973), La política espanyola y la guerra civil (1974), La Primera Internacional en España (1974), Situación límite (1975), Autogestión en España (1976), Españaácrata. Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el Gobierno (1977), Biografia de Anselmo Lorenzo (1977),Historia de la FAI (1977), Anarquismo y federalismo (1983),Los cruces de caminos (1984), Relanzamiento de la CNT (1975-1979), con un epílogo hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y movimiento obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic Universitari de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny Cementiri Sud.

Juan Gómez Casas (1921-2001)

***

Georgi Bozhilov

- Georgi Bozhilov: El 16 d'abril de 1927 neix a Rosoman, a prop de Sofia (Bulgària), l'anarquista Georgi Bozhilov Nedyalkov. Fill setè d'una família nombrosa pagesa de 10 germans, esdevingué anarquista durant la sevaèpoca d'estudiant a l'Escola de Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà. Durant la dictadura estalinista, va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i Kustendil i al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En 1974, durant un escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia trobà i requisà nombrosos manuscrits seus i deportà Bozhilov a la localitat de Bistra (Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets cívics, sobrevisqué a Sofia treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del comunisme, a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure),òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar tres llibres de memòries Balgarskijat prejod prez pogleda na edin anarjist (2009, La transició búlgara a través dels ulls d'un anarquista) Jivot pod ueren nebosvod (2009, La vida sota un cel negre) i Lichni otkrovenija (2010, Relacions personals). Georgi Bozhilov va morir el 15 de desembre de 2010.

Continua...

---