Anarcoefemèrides
de l'11 d'abril
Esdeveniments
Capçalera
de L'Home Libre
- Surt L'Homme Libre: L'11
d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el
primer número del periòdic
anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour
l'émancipation des
travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren
administradors Léon
Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport
econòmic per als
anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor
Alexandre
Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal
i
després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre
de 1892, quan cedeix el lloc
a La Débâcle.
***
Capçalera
del Bulletin of
the Anarchist Red Cross
- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.
***
El
doctor Félix Martí Ibáñez
durant la seva
intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de
la
Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)
- Míting pro
Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la
plaça de toros Monumental
de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro
Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat
per la Federació Local
de Sindicats Únics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de
la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van
intervenir Soler, de la
Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles
Públics; el doctor Félix Martí
Ibáñez, director general de Sanitat;
Joaquín
Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT; i Frederica Montseny, que
intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en
representació del Comitè
Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que
les divergències de criteri
entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada
cop s'accentuarien
més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres
tendències: els que desitjaven
retornar a l'status quo
republicanodemòcrata,
els que volien guanyar la guerra però no volien modificar
l'organització
econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el
moviment del 19 de juliol
no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó
una pugna per la
revolució social. Frederica Montseny justificà la
presència de la CNT i de la
FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de
Catalunya i digué
que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a
aquesta un sentit de responsabilitat»; també va
fer una crida a la unió
sindical entre la CNT i la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). Una
nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran
pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del
Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de
l'estalinisme» i durant tota la
intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb
xiulades, demanant la
llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora
Govern!», tot provocant un
gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la
banda i els cors de la Creu
Roja interpretà diversos himnes.
***
Lloc
de l'atemptat minuts després
- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.
Naixements
Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907
- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.
***
- Florentino
Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a
Lleó (Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós.
Sos pares es deien
Juan Monroy i Ignacia Quirós. Amic de la infància
de Buenaventura Durruti Domínguez,
quan encara era adolescent s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el
tinent coronel i
exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando
González Regueral, executat el 17
de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per
manca de proves.
També va ser membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu
Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster,
treballà a les
prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i
de Bernardo Trobajo. Subvencionat
per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres
obrers, l'Exposició
Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la
Federació Local de Lleó
de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat
de la
Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
(«Congrés del Conservatori»)
que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou
delegat al III Congrés de
la Confederació Regional d'Astúries,
Lleó i Palència, on participà en la
redacció de la ponència sobre les«Reivindicacions i conflictes» i presidí
la
mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president
del Sindicat de la
Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de
desembre de
1933 va ser empresonat. Participà activament en la
revolució d'octubre de 1934
i pogué fugir de la repressió, però el
18 de gener de 1935 es lliurà a les
autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935,
quan el seu
sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de
Lleó per passar a zona lleial
i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola als fronts. El
17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils
per part
de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat
amb 2.500
pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de
fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va
fer una conferència
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser
recollit per Hans
Magnus Enzensberger per al seu llibre Der
kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod
(1971).
Sense pensió de jubilació, visqué
reparant la marqueteria dels rics mobles de
la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i
després de la mort
del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i visqué una temporada en
una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia).
Participà, amb Juan Manuel
Porto García i Jesús Rodríguez
Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de
Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va
morir el 15 de febrer
de 1983 a Lleó (Castella, Espanya). Son fill, Florentino
Monroy, va ser
militant de la CNT clandestina durant el franquisme.
Florentino Monroy
Quirós (1896-1983)
***
Georges
Salanson
- Georges
Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista
individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una
família francesa de
magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i
visqué a Florac
(Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una
educació burgesa i una
sòlida cultura. A començament dels anys vint
freqüentà els cercles llibertaris
de París (França) i
col·laborà en Le
Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb
Anne Alyra, li
van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser
detingut i
condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100
francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un
article publicat en Le Libertaire.
En 1924 era secretari del
grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925
va ser condemnat
per «provocació a l'assassinat» a tres
mesos de presó o 500 francs de multa i
el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys,
respectivament, per «abús de confiança
i estafa». El desembre de 1929 finançà
amb les seves expropiacions el llançament de La
Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les
tendències
anarquistes; però aquest llançament va ser
durament criticat per militants de
la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van
reprotxà l'haver usurpat el títol
de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per
Sébastien Faure, tot
denunciant aquesta edició com una estratègia
comercial al marge de la
propaganda llibertària. Un informe policíac de
març de 1929 el qualifica de pederasta,
drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates
desapareixerà dels
cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en
rebel·lia a
dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per
haver ferit el 3
d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París,
Jean Pougin.
Partidari de la «presa individual», segons la
policia, el 23 de maig de 1932
desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot
de Saint-Denis
(Illa de França, França) on havia entrat
contractat com a jardiner sota el nom
de Roger Combet-Farnoux, un company
que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet
l'obligà a
amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els
diners va comprar
a Finisterre el iot Jock. El 25 de
desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella
(Provença, Occitània)
i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a
pagar 6.000 franc en
concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell
viatjà per Espanya i per Bulgària.
Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i
possessió de
documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat
per l'Audiència de
Var (Provença, Occitània) a vuit anys de
presó i a la relegació perpètua per
temptativa
de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Enric Barberà Tomàs (Carrasca)
- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida--, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).
***
Martín
Paulissen (4 d'abril de 1977)
- Martin
Paulissen: L'11 d'abril de 1912 neix a Arnhem (Gelderland,
Països Baixos) l'antimilitarista
i militant anarquista i anarcosindicalista Martin Paulissen,
també conegut sota
el pseudònim de Jacques Rees.
Durant
els anys vint va participar activament en el grup antimilitarista i
anarquista Jongelieden
Geheelonthoudersbond (JGOB, Unió dels Joves). En els anys
trenta col·laborà en
gran nombre de publicacions llibertàries (De
Arbeiter, Naar de Vrijheid,De Vrije Socialist, etc), fent
servir el
pseudònim de Jacques Rees.
Fou
redactor de De Syndikalist,òrgan de
l'organització anarcosindicalista Nederlandsch
Syndicalistisch Vakverbond (NSV,
Federació Sindicalista Holandesa), de la qual va ser nomenat
secretari en 1934.
En aquest mateix 1934 va estar un temps empresonat per«insults a l'autoritat
pública». En 1937 publicà el fullet Het
fascisme. Wat het is, waarheen het leidt. Durant
l'ocupació alemanya, en
estret contacte amb el sindicalista belga August Rosseau i el grup
comunista
consellista «Spartacus», va difondre nombrosos
fullets clandestins. En 1944 era
membre del grup obrer clandestí «Arbeiders
Eenheid» (Unitat Obrera), del qual
va ser el redactor del seu òrgan d'expressió. El
26 de gener de 1945 va ser detingut
a la frontera belga, però aconseguí evadir-se del
vagó de mercaderies on era
transportat durant un bombardeig i visqué amagat.
Després de la II Guerra
Mundial participà en els moviments cooperativista,
especialment amb la «Nederlandsche
Coöperatieve Giro-crediet Ring», i
anarcosindicalista. També fou membre de
l'associació de lliurepensadors «De
Dageraad» (L'Alba), de la qual ocupà
càrrecs en la seva junta directiva, i d'associacions de
lluita contra l'alcohol–curiosament anys després publicà obres
apologètiques del vi. Col·laborà amb
els socialdemòcrates, especialment amb la«Humanistische Stichting A.H. Gerhard»
(Fundació Humanista Adrien Henri Gerhard). En 1946
publicà el fullet Moderne
propaganda. Handboek voor het
vereenigingsleven (Propaganda moderna. Manual per a la vida
de la societat).
Durant el Congrés d'Amsterdam (Països Baixos)
celebrat entre el 7 i el 8 de
setembre de 1946 va ser nomenat responsable del periòdic
anarcosindicalista Socialisme van onder op!,òrgan de la Nederlandse
Bond van Vrije Socialisten (NBVS, Federació Holandesa dels
Socialistes Lliures),
adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT), del qual Albert
de Jong era membre de la redacció. També
edità les revistes De Zuider
Courant i Zuiderkrant. El
gener de 1981 publicà el fullet De
levenskijk van een vrijdenker (La
visió de la vida d'un pensador lliure). Martin Paulissen va
morir en 1987 i els
seus arxius es dipositaren l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam. Deixà inèdites unes
memòries, Domela
leeft! (Domela viu!).
***
Georges Gourdin
- Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la«Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).
***
Matilde
Saiz Alonso
- Matilde Saiz
Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander
(Cantàbria, Espanya) l'anarquista
Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la
defensa de Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan
caigué la ciutat a mans de les tropes
feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la
Península per Catalunya i a
Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i
Negra», on conegué un dels seus
organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui
s'uní
sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt
d'acabar la guerra, es dirigí
amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb
l'esperança de pujar a un
vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i
internada al camp de
concentració de «Los Almendros». Sansano
fou empresonat a la plaça de toros
d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i
tancat a Belchite, on
el va seguí sa companya. Després
visqué amb son company a València i a partir
de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet.
Matilde Saiz Alonso va
morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya).
Francisco Sansano Navarro (1911-2002)
***
Maurice
Frot
- Maurice Frot: L'11
d'abril de 1928 neix a La Sala (Llenguadoc, Occitània)
l'escriptor i cantautor
llibertari Maurice Jean Paul Frot. Sos pares es deien Marcel Frot,
ferrador i
ferrer, i Rose Dauzou. Després de passar quatre anys en un
internat educatiu
durant l'Ocupació i de participar al final de la guerra en
la Resistència, quan
tenia 17 anys s'enrolà en l'exèrcit de l'aire com
a paracaigudista i va ser
destinat amb el cos expedicionari a la guerra d'Indoxina, on va
romandre fins
el 1948. L'abril de 1949 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord -
Pas de Calais) amb Raymonde
Faucher, amb qui es va divorciar en 1992. En 1950 abandonà
l'exèrcit i, després
d'un temps fent de pescador a Islàndia, treballà
com a cap de vendes en una
empresa de contraplacat. En 1956 conegué el cantautor
anarquista Léo Ferré i
esdevingué son amic. La seva experiència
indoxinesa li va servir per a escriureLe roi des rats (1965), amb prefaci
de Léo Ferré, i Nibergue
(1969), que
obtingué el Premi Eugène Dabid de
Novel·la Populista en 1970. Després d'un
temps fent d'impressor, fins al 1973 fou el secretari i l'administrador
de Léo
Ferré, qui el va introduir en el moviment llibertari.
Participà regularment en
les activitats del grup anarquista «Louise Michel»,
animat per Maurice Joyeux,
qui en 1971 li va fer el prefaci del seu llibre Mutinerieà Montluc. En aquesta època
publicà articles en la
revista cultural anarquista La Rue
i
en Le Monde Libertaire. El juny de
1973 va renyir amb Léo Ferré i la seva
col·laboració acabà, una amistat que
no
es renovà vertaderament fins al final de la vida de
Ferré. En 1975, amb l'antic
pianista de Léo Ferré, Paul Castanier, que
també s'havia barallat amb Ferré,
muntà a Marsella (Provença, Occitània)
la peça de teatre social Le
Vide-Ordures, segons l'obra del poeta
africà Pierre Jean Oswald, que tocà al Teatre
Toursky de Marsella sota les
direccions musical de Richard Martin i escènica de Franck
Andron. En 1975
publicà el disc Meillant chate Frot
i
dos anys després Mangiamerda.
Durant
els anys setanta organitzà nombroses gales de suport als
grups llibertaris, a
Amnesty Internacional, al Partit Socialista Unificat (PSU) i a
periòdics com Libération,
amb el qual va col·laborar
amb articles, i Politique Hebdo.
També
fou animador del col·lectiu d'artistes«Écoute s'il pleut». En 1977
fundà, amb
Daniel Colling i Alain Meilland, el festival musical «Le
Printemps de Bourges»,
que va codirigir fins al 2003. També en 1977
publicà el llibre Le dernier
Mandrin, amb Jean-Baptiste
Buisson, germà d'Émile Buisson, qui de manera
novel·lada presentà els anys de bandidatge
de l'antic «enemic públic núm.
1» i denuncià la pena de mort que li va ser
aplicada a Émile Buisson el 28 de febrer de 1956 a la
presó parisenca de la
Santé. Dins del festival «Le Printemps de
Bourges» va escriure dos espectacles
musicals amb Alain Meilland. En 1978 a Bourges (Centre,
França) muntà Les
Travailleurs de la Nuit, espectacle
musical en homenatge a l'anarquista desvalisador Marius Jacob, i aquest
mateix
any publicà el disc Le dissident.
En
1979 sortí el seu disc L'Arlequin,
l'ordinateur et le petit lapin. Tambéés autor d'uns records de joventut, Le
tombeau des jaloux (2000), i d'una
biografia de Léo Ferré, Je
ne suis pas
Léo Ferré (2001, reeditada en 2008 com Léo
Ferré, comme si j'vous disais). Maurice
Frot va morir el 6 de setembre de 2004
a l'hospital de Brunoy (Illa de França, França)
d'una embòlia pulmonar.
***
Pilar
Molina Beneyto
- Pilar Molina
Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall
d'Albaida, País Valencià) l'escriptora,
fotògrafa, documentalista i investigadora
històrica anarcofeminista Pilar
Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al
Col·legi Nacional Lluis
Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els
estudis per treballar i
ajudar sa família. Tota la seva formació
posterior serà autodidacta. A la seva
localitat es va implicar en associacions culturals, però
ofegada per l'ambient,
marxà a Madrid. Després emigrà a
França i a Anglaterra, fet que li va
possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a
la
Península, va treballar com a intèrpret a«Ferrer Puerto Assegurances» de
Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel
Mas» de València. En aquests anys
començà la seva militància
anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que
freqüentà grups de dones i
participà en diverses campanyes (divorci, avortament,
planificació familiar,
premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es
decantà per la nova
organització, la Confederació General del Treball
(CGT). També començà a
treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador
Seguí (FELSS) de
València. Com a documentalista, enregistrà,
primer en cintes i després en
pel·lícula, el testimoni de bona part dels
militants valencians confederals. Va
vèncer el càncer i va patir diverses operacions
als canells a causa del seu
treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de
1999 participà en el
congrés internacional «L'exili cultural de 1939.
Seixanta anys després»,
organitzat per la Universitat de València. En 2002
col·laborà en l'exposició«La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe
obrera»,
organitzada per la UNED a Àvila. En 2004
intervingué en l'homenatge a Luce
Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de
València i després
en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà
nombroses biografies de dones
anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al
Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa
feminista «Mujeres
Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres
(Sara Berenguer, etc.). Va
organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes
a
València, com les «Trobades dels Grups de Dones de
CGT». Participà a jornades
sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte
(Càceres)
i Catalunya. També assistí a les reunions de la
Federació Internacional dels
Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL).
Com a fotògrafa va
realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per
salvar El Cabanyal, el
barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals
podem destacar El
siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz
y la palabra (2000),Dues Mirades,
un
camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la
Pastora (2004)
i SOS
Papa (2005,
amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de
febrer
de 2008 a València (València, País
Valencià) i va ser incinerada dos dies
després al Cementiri General de València amb
l'homenatge de familiars, amics i
companys. Deixà un nombrós material documental
inèdit i deixà per escrit que
formés part d'una associació nova que
portés el nom de «Dones i Homes Lliures».
Defuncions
Carnet militar de Miguel González Espada
- Miguel González
Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de
1944, segons altres fonts– és
assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en
1913 a Calanda
(Terolo, Aragó, Espanya). Pagès,
milità en les Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop
militar feixista, el 24
de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna
Durruti» i amb la militarització va
ser nomenat capità de milícies del I
Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels
camps de concentració
francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro
Pérez, en plena
ocupació nazi, organitzà una xarxa
d'evasió que
traslladava
resistents, jueus i perseguits cap a Andorra.
L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de
Bolzana (La
Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un
tret a la nuca,
juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro
Pérez i José Ibáñez,
per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la
procomunista
Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a«afusellat per un
escamot feixista».
***
Marcel Gromaire fotografiat per Ida Kar als anys seixanta
- Marcel Gromaire: L'11 d'abril de 1971 mor a París (França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Havia nascut el 24 de juliol de 1892 a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França). Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de París. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. A partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson (Llemosí, Occitània). També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París amb la pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.
---