Anarcoefemèrides del 5 d'abril
Esdeveniments
La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini
- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes --entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)--, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.
Procés contra la «Banda del Matese»
***
Carrabiners reprimint una manifestació
- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.
Naixement
Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)
- Constant Martin:El 5 d'abril de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibretInternacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, ambÉmile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).
***
Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)
- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Sos pares es deien Marcus Rubinstein i Kahona Scheiffra. Emigrà a França i visqué al número 76 del carrer Sedaine de París. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Portada
de l'obra més coneguda de Charles Boussinot
- Charles
Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de
la Rèula (Aquitània,
Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean-Charles
Boussinot. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a
Bordeus (Aquitània,
Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va
refugiar durant la Gran Guerra.
Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al
Sindicat Unitari de l'Ensenyament
Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930,
moment de
les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos,
publicà per
lliuraments en el diari L'Humanité
la
novel·la Les meskines,
que
posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de
París (França)
publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida
miserable del pagès (felah)
magrebí sotmès a la religió, al
caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu
personatge principal
(Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del
treball a les mines,
les injustícies als batallons de treballs forçats
africans (Biribi) i les revoltes
obreres. És
tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la
Confederació General
del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no
tingué cap ressò en les
crítiques literàries ni en les antologies
colonials, jugà un paper molt
important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.És, amb Action
d'Emmanuel Roblès, la primera
novel·la magrebí sobre el món del
treball i les reivindicacions obreres. En
1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el
principi «a igual
treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials.
En els anys
trenta col·laborà en diverses publicacions
anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie
Anarchiste de Sébastien Faure. Durant
l'Ocupació organitzà una xarxa
de mestres, entre ells molts del «Moviment
Freinet», que protegiren infants
jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el
concepte deresiliència.És autor de Le coeur qui chante.
Drame en 3 actes en
vers (sd), L'école,
antichambre de
caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école
laïque (1931, amb
altres), Les savants et la foi
(1933), La délivrance de
Prométhée. 1. La
femelle (1933), La laïque
en fleur
(1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non.
Pas ça! (1933) i Mon
copain Jésus.
Prophète messianique ou mythe? (1969). En elsúltims anys de sa vida vivia
a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Charles
Boussinot va morir el 9 de juny de
1970. Son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat
escriptor llibertari.
***
Necrològica
de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de març de 1964
- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.
***
- Miguel Jiménez
Herrero: El 5 d'abril –segons alguns el 5
de maig– de 1899 neix a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Miguel Jiménez Herrero. Impressor de
professió, milità en el
Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera
formar
part del grup que a l'entorn de Manuel Buenacasa Tomeo publicava a
Blanes (La
Selva, Catalunya) el periòdic El
Productor. En 1923 va ser nomenat secretari del
Comitè Nacional de la
Federació de Grups Anarquistes d'Espanya (FGAE) i entre el
24 i el 25 de juliol
1927 participà en la conferència fundacional de
la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), celebrada a València (València,
País Valencià), on obrí la
sessió
inaugural presentant un informe de gestió sobre l'activitat
reorganitzadora que
havia portat ha terme. Entre 1927 i 1928
col·laborà en la revista Prismas,
publicada a Besiers
(Llenguadoc, Occitània), òrgan oficiós
dels anarquistes espanyols establerts a
França, i des d'on defensà la necessitat que els
anarquistes s'afiliessin a la
CNT amb la finalitat d'eliminar el «desviacionisme»
sindicalista i
anarcosindicalista. El desembre de 1928 fou un dels responsables del
grup «Solidaridad»,
iniciativa engegada per Ángel Pestaña
Núñez per tal de reagrupar tots els
sectors confederals sense distinció. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Acción
Social Obrera, ¡Despertad,Prismas, El
Productor, El Sembrador,Solidaridad Obrera, El
Vidrio, Suplemento de Tierra y
Libertad, etc. En 1935 fou un dels redactors
del periòdic barceloní Liberación.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, treballava com a mestre
racionalista a l'Ateneu Llibertari del barri del Carmel de Barcelona.
Després
marxà cap a Aragó i entre octubre i desembre de
1936 fou conseller d'Informació
i Propaganda del Consell d'Aragó, i el desembre de 1936
passà a ocupar la
secretaria de la Delegació i Presidència del
Consell d'Aragó, fins a la seva dissoluciómanu militari per les tropes de la
reacció comunista encapçalades per Enrique
Líster Forján el juliol de 1937. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
s'establí primer a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i després a
París. A França fou un dels majors representants
de la tendència «apolítica»
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili,
enfrontada a l'anomenada tendència«circumstancialista» o«política». En
aquests anys col·laborà en Atalaya,CNT, Espoir,Le Combat Syndicaliste, Solidaridad Obrera, Umbral,
etc. Fou el company de l'anarcosindicalista María Ascaso
Budría, cosina dels germans Ascaso Abadía, amb
qui tingué un fill, Miguel
Jiménez Ascaso, que va ser un destacat militant de les
Joventuts Llibertàries. Miguel
Jiménez Herrero va morir el 13 de gener de 1983
Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville,
Illa de França, França) d'una crisi
cardíaca.
***
Libertario
Tassi
- Libertario
Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques,
Itàlia) el
propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos
pares
es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es
manifestà procliu a les
idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923,
amb altres
companys, fugint dels escamots feixistes, passà
clandestinament a França.
Després d'anar i venir, s'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg),
on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili
també es mostrà força
actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va
ser acusat de
l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat
Rossini, la
casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i
altres incidents el
juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà
clandestinament a Luxemburg,
buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local
del Socors Roig i
del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats
luxemburgueses, es va
casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un
nen, anomenat
Kropotkin (Tino) i una nena,
anomenada Virgilia (Ilia). En 1934
reprengué amb força novament les seves activitats
llibertàries, arriscant-se
novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto
aparegué en el
butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e
Repressione dell'Antifascismo
(OVRA, Organització per la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme),
definit com «anarquista perillós a detenir i
portar a Ancona». Quan li va
caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina,
decidí anar a
lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi
arribà. Després d'un
breu període d'instrucció militar a Albacete,
s'incorporà al Batalló«Garibaldi». Després de combatre al
front de Madrid (Espanya), va demanar ser
enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou
destí, va ser enquadrat a la
Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna.
El maig de 1937 en va ser
nomenat comissari polític de la II Companyia del II
Batalló. Després dels fets
de «Maig de 1937», va ser enviat de
permís a França, però, vista la
situació de
perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans
l'expiració de la
llicència. El setembre de 1937 marxà
definitivament de la Península i retornà,
sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no
portar a terme cap
activitat política, a Dudelange, on retrobà sa
família; malgrat tot, continuà
lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació
nazi de Luxemburg la
seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va
ser detingut a Dudelange;
l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a
Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser
extradit a Itàlia.
Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia),
intentà minimitzar les
seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l
cregueren i va ser
condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la
deportació
emmalaltí, però continuà amb les seves
activitats polítiques. El juliol de 1943
va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda
antifeixista i va ser
tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere
(Campània, Itàlia). L'agost
de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di
Anghiari (Toscana,
Itàlia), on s'encarregà del manteniment del
magatzem; malgrat això, en aquest
període la seva salut empitjorà força.
El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant
que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el
21 d'abril de 1966
a Roma (Itàlia).
***
Miguel
Molina Vivo
- Miguel Molina Vivo:
El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill
d'una
família de jornalers molt pobres, pogué assistir
fins al 16 anys a l'escola i
estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de
l'Ateneu Llibertari
de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934
participà en la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), de la qual també serà
secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les
finques abandonades pels
feixistes. Després de la caiguda de Màlaga
s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i
marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto
Escandón. Refusà la militarització de
les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El
desembre de 1937 intervingué en la
presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes
franquistes i tancat
a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en
una companyia
d'Intendència i portat als fronts de Catalunya,
Còrdova i Extremadura fins a
començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a
Màlaga, on romangué
sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló
de treballadors a Ceuta. Pogué
fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via
Andorra creuà els
Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç
(Guiana, Occitània) i durant 24
anys treballà a les mines. Després
treballà en la collita de la fruita per
diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de
Carmauç, de la qual va ser
nomenat secretari general i d'Administració de la
Federació Local. Representà
aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges
(1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la
jubilació i de
passar mig any a Mèxic, s'establí a
Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i
ocupà diversos càrrecs orgànics:
secretari d'Administració (1979-1982), delegat
de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc.
Trobem articles seus en diferents
publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad
Obrera, etc. A partir de 2006 ha col·laborat amb
el Museu Memorial de
l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).
***
Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]
- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.
***
Peter Miller
- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).
***
Franco
Salomone
- Franco Salomone:
El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Franco Salomone.
De ben jovenet començà a militar en el grup
anarquista «Pietro Gori» de Savona
(Ligúria, Itàlia) i entaulà una
estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després
entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile
Italiana (FAGI,
Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es
dissolgué amb altres
companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i
setanta, amb altres companys, participà en la
reestructuració del corrent
comunista llibertari dins del moviment anarquista italià,
reivindicant
posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i
del «plataformisme». Fou un
dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur
(OAL), que agrupava
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de
Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels
Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els
grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida
entre
França, on milità en la Unió dels
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i
Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos
obrers llibertaris
realitzats en aquells anys. Afiliat a la Conferedazione Generale
Italiana del
Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball),
durant els anys
vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant
especialment
entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003
exercí de secretari
general del sector de l'Administració Pública de
la CGIL. En 2003 s'afilià a la
Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA).
Després de molts d'anys malalt,
Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona
(Ligúria, Itàlia) i
tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba
familiar del cementiri de
Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques,
Itàlia) el
Centre de Documentació «Franco Salomone»
que recull el seu arxiu i el de la
FdCA.
Defuncions
Léon Lacombe (ca. 1913)
- Léon Lacombe:
El
5 d'abril de 1913 se suïcida a París
(França) l'anarcoindividualista
il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux,Léontou o Le
Chien. Havia nascut el 12 d'abril de 1885 –algunes
fonts citen
el 12 d'agost de 1887– a Aubinh (Llenguadoc,
Occitània). Era fill Pierre-Victor
Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibié,
triadora de carbó, que el crià tota
sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12
anys començà a treballar de
miner. Després de fer el servei militar
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i es posà a treballar a les mines de
La Planquette, a Cérons, a prop
d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i
assistí a conferències. En
una gira propagandística per la zona conegué
Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat
d'haver furtat un
rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel
capatàs
Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de
gener de 1912,
aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez
(Llenguadoc,
Occitània) per un lladre que s'havia introduït al
seu jardí. Lacombe, que
portava una existència precària ja que no havia
pogut trobar feina a causa de
la seva militància anarquista, fou sospitós
d'haver estat l'autor del crim.
Fugí i arribà a París
(França) on treballà de terrelloner i
entrà a formar part
dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les
excursions
dominicals. A la capital francesa es relacionà amb
André de Bläsus i Octave Garnier,
implicats en la «Banda Bonnot».
Freqüentà assíduament la llibreria de
Jules
Erlebach (Ducret), que
distribuïa les
publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée
Libre, d'André Roulot (Lorulot).
En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i
André de Bläsus a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França) va ser trobada la seva
cartilla militar. El 14 de
setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia
París-Llemotges amb
altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que
controlava a l'estació
de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la
bicicleta d'aquest. El 9 de
novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb
altres tres companys, en
un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de
França, França) en el
qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per
la policia, es refugià als
locals del periòdic L'Idée
Libre, al número
15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach,
amb qui preparava un
atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912
la
policia escorcollà aquests locals i detingué tres
persones, però no Lacombe. Presentat
per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit,
erròniament sembla,
que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de
desembre
de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i,
després de torturar-lo durant part
de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la
mort després de
cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va
ser detingut en
una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette
de París
portant dos revòlvers brownings
carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i
tancat a la presó
parisenca de La Sante, on membres de la «Banda
Bonnot» (Raymond Callemin, André
Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució.
El 5 d'abril de 1913, durant
el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la
teulada de la presó i
amenaçà de llançar-se al buit.
L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà
per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable
infància, de negar haver
matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort
d'Erlebach que considerava un traïdor, es
llançà al buit tot cridant «Visca
l'anarquia!». Caigué més
enllà dels matalassos que havien estès per
pal·liar la
caiguda i s'esclafà al terra, morint
instantàniament. Alguns individualistes el
van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette
Maîtrejean, pensaven
que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La
seva
trajectòria criminal i tèrbola
contribuí a desacreditar el corrent anarquista
il·legalista.
***
Antoine Cyvoct
- Antoine Cyvoct:El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 a Lió (Arpitània). Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el«Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut,és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social».
***
Una obra de les obres de José Torralvo
- José Torralvo Bermejo: El 5 d'abril de 1943 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Havia nascut el 16 de desembre de 1880 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc.
---