Anarcoefemèrides del 27 de març
Esdeveniments
Capçalera de Le Gueux
- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin,Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.
***
L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)
- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat
***
Manifestació
de Madrid del 27 de març de 1917
- Pacte CNT-UGT: El
27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa
públic
amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies
abans entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat
socialista Unió General
de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema
polític del
Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una
delegació cenetista, composta
per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se
d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció
revolucionària. El 27 de
març hi hagué una gran manifestació a
Madrid precedida d'un míting a la Casa
del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i
Julián Besteiro,
per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT.
En aquest míting es llançà un
Manifest a l'opinió pública on
s'amenaçava amb una vaga general sense termini
limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a
aquells canvis
fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de
les condicions
decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats
emancipadores».
En el Manifest es diu que «els organismes proletaris
procediran a l'adopció de
totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de
la vaga general».
El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les
garanties
constitucionals; tancà els centres obrers i
empresonà totes els signants del
Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la
vaga general contra aquestes
mesures, però en abril, el nou Govern restaurà
les garanties. Malgrat tot, els
preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es
declarà la
vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del
Nord acomiadà un grup
d'obrers i davant el fracàs de les gestions
perquè fossin admesos els 36
companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en
aquesta companyia.
Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000
metal·lúrgics i miners de
Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga
dels
ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de
Bilbao, empalmarà amb la gran vaga
general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que
enfrontarà
obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga
fou un
fracàs a causa de la repressió governamental que
declara l'Estat de guerra i
tragué l'Exèrcit als carrers, i va
costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de
dos mil
treballadors empresonats.
***
Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)
- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.
***
Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)
- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.
***
Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)
- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil --anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.
Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)
Naixements
Jules Lermina
-
Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix a
París (França) el periodista,
historiador, crític literari, escriptor de
novel·les populars, anarquista i
ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el
pseudònim de William Cobb.
Quan tenia 19 anys es va casar
i a l'any següent ja era pare de família, fet pel
qual va haver de deixar els
seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos
oficis (policia,
banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns
negocis, en 1859 començà de manera professional
la seva carrera periodística,
col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le
Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865
i 1866–, etc.
En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le
Corsaire, que patí nombroses censures i multes.
Per la seva militància
socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i
comptà
amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic
republicà Satan, que va
ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador
en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868
publicà diversos
llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per
Pierre-Joseph Proudhon,
publicà el fullet incendiari Questions
sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers!
Aquest mateix any va ser
condemnat a dos anys de presó per haver reclamat
públicament la condemna de
l'emperador Napoleó III a treballs forçats,
però fou alliberat arran de la
proclamació de la III República francesa.
S'allistà a l'exèrcit i combaté els
prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871
participà en la
Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria
durant la
insurrecció. Després de la guerra es
consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le
Petit République Française, La
Presse i altres periòdics. A partir dels anys
1889, influenciat pel
científic i espiritista William Crookes,
s'introduí en el món de l'ocultisme i
l'esoterisme, impartint conferències i participant
activament en el Grup
Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el
llibre La science occulte, magie pratique,
révélation des mystères de la vie et
de la mort (1890) i col·laborant en
publicacions afins, com ara L'Initiation
(1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves
primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una
dilatada obra, que compren novel·les
d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères
de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte
de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe;
contes ocultistes i
fantàstics; un Dictionnaire
universel
illustré, biographique et bibliographique (1885) i
un Dictionnaire thématique
français-argot (1900), entre d'altres.
També va traduir diverses obres de William Shakespeare.
Entre les seves obres
historicopolítiques destaquen La
Révolution (1868), Alphonse Baudin,
représentant du peuple, mort
le 3 décembre 1851 (1868), Histoire
anecdotique illustrée de la
révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E.
Faure), Histoire de la
misère, ou le Prolétariat à travers
les âges (1869), Fondation de la
République française 1789-1848-1870. Histoire de
cent ans (1882, tres
volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion
de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national
(1888), Question
sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du
cléricalisme. I.
L'Église sanglante. II. L'Église ignorante
(1900).
El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont
(Xampanya-Ardenes, França)
li va publicar el seu llibre L'ABC du
libertaire, obra que també sortí per
lliuraments en Le Libertaire, i que
tingué nombroses reedicions. Jules Lermina va
morir el 23 de juny de 1915 a París (França).
***
Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)
- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
del 29 de juliol de 1932
- Léonard Lacour:
El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs
(Llemosí, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista,
i després comunista, Léonard Lacour,
també conegut com Félix
Passet. Era fill d'un cap de peó de camins. Entre
el sis i
els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier
(Llemosí, Occitània) i
obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897
començà a treballar de criat
en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre
1904 i
1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de
1914 i durant el
conflicte bèl·lic milità en
l'anarcosindicalisme. A París (França) es
relacionà
especialment amb el grup editor de Le
Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets
anarquistes (Piotr
Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou
membre durant tres anys de les
Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el
Sindicat de la
Construcció, del qual fou membre de la seva
comissió executiva i delegat de
Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la
Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà
en diferents vagues de la
construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en
diverses ocasions,
arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906,
un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels
militars», un mes en 1910 per un tribunal
militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta
militar del
Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i
esdevingué sabater. En 1920,
arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom
de Félix Passet, a la
Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de
la
Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França,
França).
Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva
situació militar,
abandonà la militància temporalment fins
l'amnistia de 1925. Un cop agraciat,
esdevingué secretari de la cèl·lula i
de subsecció fins el 1931. En 1925 es
casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un
pagès de Nesploy (Centre,
França) que tenia un fill professor d'anglès a
Llemotges (Llemosí, Occitània),
socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del
Partit Comunista (PC) li va
encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la
Comissió de Classes
Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut,
jutjat i empresonat en
diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del
Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice
Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya
contra el tancament a la presó de
Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del
Socors Roig Internacional
(SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat
president del
Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans,
també anomenat
Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i
en 1933 secretari de la
Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de
1933 publicà el seu
primer article en Cahiers du
bolchévisme.
Organe théorique du Parti Communiste Français
(SFIC). El PC el presentà a
les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de
1932 per
a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França,
França). Dirigí a Montrouge
la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i
les del
5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits
electorals, la Comissió de
Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933
la seva«manca de vigilància» dels provocadors i
la seva resistència a aplicar
determinades decisions de la Comissió de Control
Polític, tot recordant el seu
passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat
socialista i
francmaçó i fins i tot la seva
deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11
de gener de 1950 al XIV Districte de París
(França).
***
Alejandro Pascual Dios
- Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.
***
Joan
Antoni Cuadrado Diago
- Joan Antoni
Cuadrado Diago: El 27 de març de 1922 neix a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista, i després comunista i resistent
antifranquista, Joan Antoni
Cuadrado Diago. Visqué a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri barceloní
d'Horta. Fuster de professió, milità en les
Joventuts Llibertàries durant la Revolució.
Posteriorment entrà formar part de les Joventuts Socialistes
Unificades (JSU) i
va ser nomenat comissari de la «Columna Jaume
Graells», la primera brigada
organitzada l'octubre de 1938 a Barcelona per les Joventuts Socialistes
Unificades de Catalunya (JSUC). El 2 de febrer –altres fonts
citen el 24
d'abril– de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes;
jutjat el 24 de novembre
de 1941, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó
major. Un cop va ser posat
en llibertat atenuada, es va integrat en els grups de la guerrilla
urbana
organitzats pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A
començaments
de febrer de 1945, quan feia el servei militar a la caserna de La
Remonta, a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya),
desertà emportant-se dues pistoles.
Fugí clandestinament cap a França i
s'incorporà al XIV Cos de Guerrillers
Espanyols. Membre de la I Brigada Guerrillera
(«Agrupació Guerrillera de
Catalunya»), el febrer de 1945 retornà a
Catalunya. A finals de març va ser
reconegut pel carrer per un sergent i quan aquest el volgué
detenir li va
disparar diversos trets. Fou un dels responsables dels grups de xoc i
el 24 de
març de 1945 participà en l'atracament d'una
apotecaria al carrer Progrés del
barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, propietat de l'excap
de
Falange Antonio Aparicio, on s'emportà 8.500 pessetes. El 4
d'abril de 1945, al
cantó entre el carrer del Parlament i l'avinguda del
Paral·lel, des d'un cotxe
de la Brigada Politicosocial, agents obriren foc contra ell; ferit per
12
bales, va ser donat per mort i enviat al dipòsit de
cadàvers on descobriren que
encara respirava. Ingressat a l'Hospital Clínic de
Barcelona, va ser
intervingut quirúrgicament durant sis hores i
pogué salvar la vida. Traslladat
a la Prefectura de Policia, va ser brutalment interrogat. Durant la
batuda
posterior al seu interrogatori, va ser detinguts 29 homes i quatre
dones, a més
de nombroses armes i municions; posteriorment interrogades totes
aquestes
persones, van ser detingudes unes dues-centes persones,
gairebé tota
l'estructura del PSUC, fet que passà a la
història com el «Cop d'Abril». El 29
d'abril de 1945 va ser ingressat a la Presó Model de
Barcelona i el 22 de maig
de 1946 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort amb
altres
militants del PSUC, com ara Rafael Fernández Luis, Bonifacio
García Menéndez,
Antonio Hidalgo Yáñez i José Tamborero
Villanueva. Tots van veure la pena
commutada per llargues condemnes d'empresonament. La
commutació de la seva pena
vingué el 16 de juliol de 1946 quan es trobava davant
l'escamot d'afusellament al
camp de la Bota de Barcelona, pena que va ser establerta en 20 anys de
reclusió.
Internat a la presó de Burgos (Castella, Espanya), va ser
alliberat en 1965. En
1974 va ser detingut amb 25 militants al Baix Llobregat a resultes
d'una
convocatòria de vaga general i va ser empresonat durant 15
dies. El juliol de
1975 demanà públicament, amb altres militants als
quals se'ls havia commutat la
pena de mort, l'abolició d'aquesta. En aquests anys
visqué fent de comerciant.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un
dels que intentà
legalitzar l'Associació Catalana d'Expresos
Polítics (ACEP). Joan Antoni
Cuadrado Diago va morir el 3 de novembre de 1992 a Barcelona
(Catalunya).
Joan Antoni
Cuadrado Diago (1922-1992)
Defuncions
- Léon Berchtold:
El
27 de març de 1903 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista Léon Berchtold.
Havia nascut el 29 de març de 1850 a París
(França). D'origen suís, treballà
d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII
Districte de
París. En 1871, durant la Comuna de París, fou
delegat de la Comissió de Barricades.
Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son
oncle Alexis, professor de
música, a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa). Després va fer feina en treballs
ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa),
on esdevingué arquitecte i muntà una empresa
general de materials per a la
construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes,
etc.); visqué al
número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al
número 10 del Chemin des
Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va
ser
condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la
deportació en recinte
fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre
de la Societat
dels Refugiats de la Comuna «La
Solidarité», signà una
proclama-convocatòria
per a una assemblea general que se celebrà el 28 de
març de 1879 al Cafè
Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França
elaborava. El 26
d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès,
però continuà vivint a
Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres
proscrits que vivien a Ginebra,
un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les
eleccions
legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I
Circumscripció del Roine. L'octubre
de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra
(Maurice Bertrand, A.
Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII
Congrés del Partit Obrer Francès
(POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es
demanava que «la cita"Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i
desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb
Nicolas Joukovsky, Jules
Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la
manifestació del
Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit
hores la del
desarmament. En 1897 participà en la col·lecta«Pro refugiats espanyols»
organitzada per Les Temps Nouveaux.
En aquesta època distribuïa els fullets del
periòdic parisenc L'Aurore,
dirigit per Ernest Vaughan. En
1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino
Samaja al
Congrés Antiparlamentari Internacional de París i
l'any següent va ser publicat
a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les
Temps Nouveaux sota el títol Propagande
indépendante. Pour le désarmament. El
març de 1901 va
fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard
internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra
el fullet Le Musée de
Damoclès i aquest mateix any
participà en una col·lecta en suport del communard
anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore.
Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu
llibre Philémon, vieux de la
Vieille (1913) i
qui conservà les seves memòries
inèdites i la correspondència creuada.
Léon
Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le
Réveil Anarchiste, va morir el 27 de
març de 1903 a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració
dos dies després al
cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni
i Jean-Louis
Pindy. Documentació seva es conserva a l'International
Institute of Social
History d'Amsterdam.
***
Liu Shifu
- Liu Shifu: El 27
de març de 1915 mor
a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista
Liu
Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit
de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut
el 27 de
juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual
Guangdong, Xina). Era fill
d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901,
en una conferència a
Hong Kong, denuncià la incompetència
governamental i va fer una crida a la
revolució. En 1904 marxà cap al Japó
per a continuar els estudis, on l'any
següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres,
en la fundació a Tòquio de societat
secreta revolucionària «Tongmenghui»
(Societat de la Lleialtat Unida). En
aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En
1906 retornà a la
Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola
femenina. En aquesta època
també escrivia per a revistes subversives de caire
nacionalista i antimanxú.
Partidari de la violència revolucionària,
formà part del grup «Cos d'Assassinat
Xinès», moviment anticolonialista, fortament
influenciat pels mètodes del
moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra
Li Zhun, almirall de
la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la
bomba explotà abans de temps,
i resultà ferit a la mà esquerra que finalment
hagué de ser amputada. Restà
empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat
perquè no trobaren proves
incriminatòries suficients per a processar-lo. A la
presó descobrí l'anarquisme
i s'allunyà definitivament de la política de Sun
Yat-sen. En sortir de la
garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a
París
(França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong
Kong un grup anarquista violent
que tenia com a finalitat «l'eliminació dels
tirans i dels explotadors del
poble». En aquesta època participà a
Pequín en el planejament d'un atemptat contra
el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà
l'organització secreta «Hui-Ming
Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en
l'obscuritat), també coneguda com«Grup de Canton», que publicà nombrosos
pamflets clandestins, molts dels quals
eren traduccions del francès del setmanari Xin
Shiji, i edità el periòdic Huiming lu
(La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del
grup, Lin Kuan Ci,
llançà una bomba contra el comandant suprem de
les tropes cantoneses. Després
de la Revolució de 1911, el nou règim
republicà li oferí diversos càrrecs
polítics, però sempre els rebutjà. El
juliol de 1912, després d'haver fundat un
grup esperantista –va fer servir com a pseudònim
el seu nom en esperanto Sifo–,
participà en l'organització de la
societat «Xinshe» (Consciència), un dels
grups anarquistes més influents juntament
amb la societat «Jindehui» (Societat per a
l'avançament moral), fundada per Li
Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme
i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws
(carros de mà tirats per humans), la política
parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la
religió. Els seus membres havien
de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un
pseudònim. Aquest grup
publicà a Hong Kong la revista Min
Sheng,
subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo
(La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos
números. En aquests
anys renegà de la violència
revolucionària, que considerà contraproduent, i
reivindicà la unió d'acció entre els
treballadors industrials i els pagesos. A
causa de la repressió, s'exilià a Macau, on
intentà publicar la revista, però
les autoritats portugueses també la prohibiren.
Després passà a Xangai, on
tornà a publicar Min Sheng,
fent les
tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914
fundà a la
ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi
Tongzhi She»
(Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb
nombroses
organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i
europees; a més
de mantenir correspondència amb destacats militants
anarquistes (Piotr
Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.).
També establí
estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA,
Associació Universal
d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE,
Associació
Científica Internacional Esperantista). A Xangai
fundà l'editorial Ping Ming
Press, la qual es negà a vendre per a pagar el
caríssim tractament de la
malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran
Guerra, la posició de
Kropotkin partidària dels aliats el va decebre
força i publicà les crítiques de
destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico
Malatesta i Ferdinand
Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27
de març de 1915 de
tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major
part de
les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33
números de la
revista Min Sheng es van reeditar a
Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del
moviment anarquista
xinès.
***
Francisco González Sola en una foto de la policia cubana
- Francisco González Sola: El 27 de març de 1934 mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquestaèpoca encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat --la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup«Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero,Tierra y Libertad, etc. En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934).
---