Anarcoefemèrides del 25 de març
Esdeveniments
Obrers fent una barricada amb un tramvia als carrers de València durant la vaga general de març de 1919
- Suspensió de les
garanties constitucionals: El 25 de març de
1919 el
president del Consell de Ministres, comte de Romanones, signa la
suspensió de
les garanties constitucionals a tot el Regne d'Espanya. Aquesta mesura
sorgí
arran de la declaració de vaga general que
esclatà a Barcelona (Catalunya) com
a conseqüència de no haver-se complert els acords
presos arran de la negociació
de la vaga de «La Canadenca». A València
(País Valencià) aquesta suspensió de
les garanties portaria tràgiques
conseqüències. El governador civil de la
capital valenciana, Bernardo Rengifo y Tercero, ordenà la
prohibició de totes
les reunions obreres convocades per aquell dia i la clausura dels
centres
obrers, fins i tot la Casa del Poble. Van ser detinguts i empresonats
diversos
membres pertanyents a les directives de les societats obreres i es
donà ordre
de practicar altres nombroses detencions. Va ser suspesa per ordre
governativa
la publicació de la premsa obrera. La gran
indignació que tots aquest fets
provocaren va fer que fos declarada la vaga general. El
periòdics deixaren de
sortir a partir de l'endemà i aquell dia la vaga general fou
gairebé absoluta,
alhora que es produïen alguns incidents que desembocaren en un
assalt general
als comerços, que donà lloc a morts i ferits. A
les dotze del matí d'aquell
dia, el governador civil Rengifo es declarà impotent per
controlar la situació,
conferenciant amb el capità general Palancas, qui
assumí el poder declarant
l'Estat de guerra i ordenant que es prenguessin els punts
estratègics. Després
de vuit dies de vaga total a la ciutat de València, el 2
d'abril s'acordà la
tornada a la feina, però l'Estat de guerra no fou aixecat
fins el dia 7. No
obstant això, les garanties seguiren suspeses i la premsa
sotmesa a la prèvia
censura governativa. Les experiències de la lluita
desenvolupada en aquesta
cruenta vaga intensificaren els treballs encaminats a afavorir el
desplegament
del sindicalisme anarcosindicalista de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). La filiació augmentà sense aturall i als
anomenats poblats marítims es
creà una potent organització. D'aquesta
sorgí el Sindicat del Transport, un
dels més importants de la CNT valenciana.
***
Capçalera de La Antorcha
- Surt La Antorcha: El 25 de març de 1921 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari llibertari La Antorcha. Publicación anarquista. Els principals col·laboradors n'eren Rodolfo González Pacheco, Teodoro Antillí, Alberto S. Bianchi, Horacio Badaracco i Antonio Rizzo, que també n'era l'administrador. Va durar fins a 1931. El títol del periòdic està pres d'una publicació de la Federació Gastronòmica Argentina que va sortir entre 1911 i 1912.
Naixements
Jules Montels amb l'uniforme de
militar de la Comuna (1871)
-
Jules Montels: El 25 de març de 1843 neix a
Ginhac (Llenguadoc, Occitània) el communard
i militant anarquista Jules
Louis Montels. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de
Lluís
Napoleó Bonaparte i la subsegüent
repressió. Es va instal·lar a París,
on va
fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la
Internacional,
quan va esclatar a Comuna de París es va afegir
immediatament. Va ser delegat
en el Comitè Central Republicà dels Vint
Departaments i va ser un dels signants
del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que
denunciava la incapacitat del
Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a
la formació de
la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la
Comuna i va enviat en
missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va
participar en la Comuna de
Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la
insurrecció comunal es
va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort
per un consell de
guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus
deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la
Comuna. A Ginebra
va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup
francès d'exiliats
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la
Secció de
Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista,
ajudat sempre per Montels, que
va mantenir correspondència amb els internacionalistes de
Besiers, de la resta
d'Occitània i de la Península Ibèrica,
fins que Guesde va partir a Roma l'abril
de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le
Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va
assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre
1873 i 1877 va
redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos
pamflets
revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a
la fundació de la
Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials
(CES),
grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En
aquest any va
escriure el pamflet Lettre aux
socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia
una crida a
l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu
en el moviment
anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels
fundadors de la Federació
Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de
1877 va
assistir al congrés secret de la Federació
Francesa, juntament amb Brousse i
Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de
la Federació
Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de
Vervirs (Bèlgica)
el setembre de 1877; i després assistirà amb
Brousse al Congrés Socialista
Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector
anarquista i el
sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la
separació de les dues postures.
Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va
redactar una moció
en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el
1878; la moció, presentada
per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de
Líó, que feia una crida a la
col·lectivització de les terres i dels
instruments de producció, va ser
rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va
esdevenir tutor de dos
dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb
Lucie Gachet
(1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de
Tolstoi. En 1880 va
retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció
de 1851, va publicar en 1881 La Justice de
l'Ordre en 1851. La vie et
mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys
després marxarà a Tunis, on va
treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Jules
Montels va morir el 16 de
setembre de 1916 a Sfax (Sfax, Tunísia). Va deixar
inèdit Chez le Comte
Léon Tolstoï i altres papers que es
conserven en el «Fons
Lucien Descaves» de l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam.
***
Rudolf Rocker
- Rudolf Rocker: El 25 de març de 1873 neix a Magúncia (Renània, Palatinat, Alemanya) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les«Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a«estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja.És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). Rudolf Rocker va morir el 19 setembre de 1958 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Giovanni Forbicini
- Giovanni Forbicini: El 25 de març de 1874 neix a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice. Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i«Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per«associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibretAbolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per«incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del«Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà«Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. Giovanni Forbicini va morir el 28 de març de 1955 a Roma (Itàlia).
***
Fàbrica tèxtil
- Jean-Baptiste Knockaert: El 25 de març de 1877 neix a Tourcoing (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació«antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing (1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. Jean-Baptiste Knockaert va morir el 20 de novembre de 1957 a Tourcoing (Flandes).
***
Notícia
de la comndemna de Jean Bucco apareguda en el periòdic
parisenc Le
Petit Parisien del 20 d'octubre de 1923
- Jean Bucco: El 25 de març de 1886 neix a Le Plessis Brion (Picardia, França) l'advocat anarquista Jean Baptiste Joseph Bucco. Durant els anys vint col·laborà a París (França) en el diari Le Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé, publicat per André Colomer després de la seva sortida de la redacció de Le Libertaire arran de l'«Afer Philippe Daudet». El juny de 1923 va ser membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA), format per 16 membres encarregats de preparar l'aparició diària de Le Libertaire, que començà a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou condemnat, amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de París, per apologia de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, en un article publicat en Le Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, va ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de París, amb Marcel Bonvalet, Albert Doucet, G. Lattés, Chassan i Lucien Villain. Fou gerent de l'únic número publicat del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), en suport dels dos militants acusats d'haver matat dos feixistes. L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923 i tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin i Achille Lausille, a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser posteriorment alliberats, però van ser retinguts a la garjola en nom de la«detenció de constrenyiment»; a començaments de maig engegaren una vaga de fam i, després de 10 dies a l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10 de juliol. Des de 1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino Fornasari, i s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti (1927), a Gino Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a París, en nom del CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti. Cause e fini di un delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951. Amagà al seu domicili l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular a França. En 1930 vivia al XIII Districte de París. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de domicilis anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic
parisenc CNT
del 29 de setembre de 1957
- Antonio Gambau
Cerezuela: El 25 de març de 1894 neix a Casp
(Saragossa, Aragó, Espanya) el
picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936
combaté el feixisme i ajudà
molts de companys quan la reacció
antirevolucionària estalinista destruí les
col·lectivitats llibertàries aragoneses.
Després d'un temps a Catalunya amb sa
família, en 1939, amb el triomf franquista, passà
a França, on va fer feina de
pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats
pel franquisme i una
germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau
Cerezuela va morir
a causa d'una malaltia laboral i fou enterrat civilment el 18 de juny
de 1957 a
Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània).
***
Benito
Pabón en la seva época de professor en l'Escola
de Periodisme de la Universitat de Panamà
- Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 25 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Fill d'una família benestant i il·lustrada --germans seus van ser catedràtics d'universitat--, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis --son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme-- amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels«Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer --cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936-- i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir en 1958 a la Ciutat de Panamà (República de Panamà).
***
Necrològica
de Juan Miguel Arpa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de maig de 1974
- Juan Miguel
Arpa: El 25 de març de 1898 neix a Plou (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Miguel Arpa. Vivia al seu poble natal amb sos
pares
molt grans. Des de molt jove entrà a formar part del
moviment llibertari i en
1932 fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Plou. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'instal·là a Bram,
on milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Juan Miguel Arpa
va morir el 17 de febrer de 1974 a Bram (Llenguadoc,
Occitània).
***
Notícia
de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el
periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair
del 7 d'agost de 1935
- Anatole Goavec: El
25 de març de 1901
neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec.
Treballà de
dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou
fitxat
com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb
son germà
Alexandre, també anarquista, difongué el
periòdic Le Libertaire.
El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió
Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les
eleccions
legislatives franceses. El 23 d'agost de 1935 –a
conseqüència de les violentes
vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns
decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de
presó i
posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va
ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per«ultratges a la força
pública», «deteriorament de material
públic» i «llançament de
pedres», a dos
mesos de presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest,
deixà de figurar en les
llistes electorals. Es casa en dues ocasions. Anatole Goavec va morir
el 10 de
maig de 1970 a Brest (Bretanya).
***
Antonio Ejarque Pina
-
Antonio Ejarque Pina:
El 25 de març de 1905 neix a
Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant
anarcosindicalista Antonio
Ejarque Pina, conegut com Jarque.
En
els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès
i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall,
ocupà càrrecs
orgànics en la Junta del Sindicat de la
Metal·lúrgica i en la Federació Local
de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el
Sindicat de la
Metal·lúrgica confederal en la
Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa
i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el
representant
dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el
Congrés de la CNT celebrat a
Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT. El desembre
de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti
Domínguez i Isaac Puente
Amestoy, formà part del Comitè Nacional
Revolucionari de Saragossa i, en
fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de
1934 al
penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el
periòdic Cultura y
Acción. El març de 1936, amb
altres companys, es reuní amb polítics i
empresaris saragossans per a trobar
una solució a la desocupació que imperava a la
capital aragonesa. Quan les
militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el
control de
Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i
Francisco Garaita Arias
partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els
arsenals. L'agost
aconseguí sortir-ne del cercle facciós i
incorporar-se en el Comitè Regional
d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va
ser nomenat membre del Comitè
Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la
resolució sobre els mitjans
tècnics de les col·lectivitats en el
Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El
març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo
Sebastián i Manuel López, en nom del
Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte
d'Unitat Revolucionària amb la
Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va
ser nomenat
comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz
Ramírez i,
posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938
col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a
Alcanyís. L'octubre
de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector
del XVI Cos de l'Exèrcit
republicà i intentà frenar la campanya comunista
que pretenia fer-se amb el
control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el
triomf
franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració
d'Albatera i a
Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de
març de 1944 va ser
jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de
reclusió per «adhesió a la
rebel·lió». Va ser indultat pel decret
del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el
20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la
lluita clandestina
antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional
confederal, va ser
nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD) a
l'exterior i a començament de 1947 passà a
França per exposar l'opinió dels
confederals de l'interior partidària de fer costat, encara
que amb condicions,
el Govern republicà de José Giral Pereira. De
bell nou a la Península, continuà
amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el
Comitè Nacional de la
CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual
ocupà la secretaria de
Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la
secretaria general
confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser
detingut. El 29
d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i
el 27 de novembre
de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de
maig de 1948,
però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys–entre ells Eusebio Azañedo
Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan
José Caba
Pedraza, José Yañez i Francisco García
Nieto–, i arribar a França el 18 de maig
amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23
de maig. Entre 1949
i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de
l'anomenada«tendència
col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general
del Comitè
Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. Antonio
Ejarque Pina va morir
el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital de Dieu de París
(França) d'una anèmia
perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.
Antonio Ejarque Pina (1905-1950)
***
D'esquerra
a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano
Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini
- Libero Vigna: El
25 de març de 1906 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Libero
Vigna. Sos pares es deien Luigi Vigna i Enrica Vogli. Fill d'una
família
nombrosa (set germans) llibertària, son pare
milità en la Cambra del Treball de
Porta Lame de Bolonya i estava afiliat a l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI). Son germà gran Primo, ferroviari, sovint hi
va col·laborar amb
ell. Mecànic de professió, en 1927 Libero Vigna
es traslladà, amb Ulisse Merli
i Edmondo Lelli, a Trieste (Friül) per a treballar, d'antuvi
en un garatge i
després en un taller de radiadors d'automòbils,
que acabà comprant i on
treballaren anarquistes amb dificultats econòmiques.
Desenvolupà activitats
clandestines antifeixistes i per això, a més de
per mantenir contactes amb
Merli, que li havia enviat una postal des de París
(França), va ser detingut el
setembre de 1932 i confinat durant tres anys sota l'acusació
d'«esperit
netament subversiu». Amnistiat poc després arran
del desè aniversari de la«Marxa sobre Roma», en tornar del confinament es
trobà que un amic, per evitar
problemes, havia cremat el bagul on guardava la seva biblioteca.
Sotmès a un
estricte control policíac, es concentrà en la
seva feina, sobretot per a
mantenir la seva nombrosa família. En 1937 s'uní
sentimentalment amb Sara
Gherardini, bolonyesa, però d'idees republicanes. Durant els
anys de la Resistència
el seu domicili i el seu taller acolliren partisans i persones
buscades, fins i
tot del Partit Comunista Italià (PCI), al qual
s'adherí un breu període. El
maig de 1945, durant els quaranta dies d'ocupació de la
ciutat per part de les
tropes de Josip Broz Tito, sostingut políticament pels
comunistes i una part
dels antifeixistes locals, va ser nomenat membre del Tribunal del
Poble,
presidit per l'advocat Manlio Cecovini. Acceptà
l'encàrrec de jutjar les
responsabilitats dels feixistes locals amb la convicció
d'així poder evitar
venjances personals i càstigs als qui només
s'havien adherit als principis del
règim passat. En un dels últims processos
cèlebres, i únic en el qual va
participar, absolgué un ferroviari imputat. Amb son
germà Primo i altres
companys (Giordano Bruch, Rodolfo de Filippi, Ottavio Volpin i Umberto
Tommasini), en 1945 fundà el grup anarquista«Germinal» i el periòdic del
mateix nom. Durant els anys cinquanta intentà transformar en
cooperativa el
taller de la seva propietat, que cada vegada tenia més
feina, però que no
quallà per manca d'interès dels obrers. Com a
delegat de la Federació Anarquista
de Trieste (FAT), assistí a diversos congressos nacionals,
com ara el Congrés
Nacional de Florència (17 i 18 de març de 1946),
el Congrés Pro Víctimes
Polítiques de Bolonya (20 de maig de 1951) o el
Congrés Nacional de Liorna (1 i
2 de maig de 1954). Va fer costat, amb els anarquistes locals, els
companys
búlgars que travessaren el Territori Lliure de Trieste i
Itàlia per a refugiar-se
a França. A començament de la dècada
dels seixanta contribuí econòmicament a la
Llibreria Internacional de Venècia, que va fer fallida el
novembre de 1966.
També va sostenir materialment els companys locals en
dificultats, així com les
activitats del grup «Germinal» que en 1969
obrí la seva seu central a la via
Mazzini. Molt reservat, rebutjà la violència,
fins i tot verbal, dedicant-se a
la propaganda. Libero Vigna va morir el 8 de setembre de 1986 a Trieste
(Friül).
***
Carlo
Jori
- Carlo Jori: El 25 de març de 1909 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Carlo Jori, conegut com Mimmo. S'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà com a mecànic. En 1937 va ser detingut per repartir propaganda antifeixista, jutjat, va ser condemnat i confinat a Calàbria. En 1941 va ser alliberat i després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) entrà, a partir d'octubre, a formar part de la resistència enquadrat, sota el nom de batalla de Mimmo, en la 21 Brigada de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) que actuava a la zona piamontesa de Vanchiglia. El 9 de gener de 1944 va ser detingut per un grup de l'Ufficio Politico Investigativo (UPI, Oficina d'Investigació Política) després d'haver trobar armes durant l'escorcoll del seu apartament al carrer Artisti de Torí. Interrogat i torturat a la Casa Littoria, va ser jutjat per un tribunal feixista i condemnat a mort tot el mateix dia. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Carlo Jori, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. La carta d'adéu que Jori dirigí a sa mare, forma part del llibre Ultime lettere di condannati a morte e di deportati della Resistenza (1943-1945) (2005).
***
Flor de Burgos (esquerra) amb el seu gran amic Juan López Carvajal
- Juan de la Flor Burgos:
El 25 de març de 1910 neix a
Alcolea de Calatrava (Ciudad Real, Castella) l'anarcosindicalista i
escriptor
de novel·letes populars Juan de la Flor Burgos. D'antuvi
milità en la Unió
General de Treballadors (UGT), però després es
passà a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1929 va ser empresonat i un cop lliure
s'establí a
Barcelona (Catalunya), on treballà en la neteja i en el seu
ofici de sabater,
militant en el sindicat anarcosindicalista. El 25 de juliol de 1933 va
ser
detingut a Ciudad Real amb altres companys (Rogelio Peña,
Agustín Santos, Ramón
Campos, Pedro Molina, Faustino Villanueva i Francisco Adanes). Entre
1934 i
1937 va escriure novel·letes populars que es publicaren en«La Novela Ideal» de
l'editorial de La Revista Blanca, com ara Floreal
(1934), Hacia otras
tierras (1935), El amor triumfa
(1936), Usted no es mi
padre (1936) i Consuelo y Julián
(1937). Fou delegat al Congrés de
la CNT de 1936. Quan esclatà la Revolució,
participà en la col·lectivització de
la seva fàbrica i combaté la reacció
comunista durant els fets de «Maig de
1937» a Barcelona, durant els quals va ser ferit i
hagué d'ingressar a
l'Hospital General de Catalunya. Amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat als camps de concentració de Barcarès i
d'Argelers. Amb la llibertat
s'establí a Saint-Calais (País del Loira,
França). Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Lió
(Arpitània). Fou membre del grup artístic
confederal«Tierra y Libertad». Fou íntim amic de
Juan López Carvajal. Juan de la Flor
Burgos va morir el 7 de febrer de 1996 a Villeurbanne (Roine-Alps,
Arpitània).
Juan de la Flor Burgos (1910-1996)
---