Anarcoefemèrides del 24 de març
Esdeveniments
Pamflet anunciant l'acte
- Conferència
d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units,
fa la
conferència «La nostra utopia» al
Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova
York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les sevesúltimes aparicions en
públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945
retornà a Europa
embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols
(Campània, Itàlia), a bord del
vaixell Gripsholm.
Naixements
Aristide Ceccarelli
- Aristide
Ceccarelli: El 24 de març –algunes
fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a
Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario.
Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista,
i
Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb
només 20 anys ja
era un dels militants anarquistes més destacats de Roma
(Itàlia), participant
en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El
març de
1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser
llicenciat per un any a
causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma,
reprengué la seva activitat en el
cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell
any va ser detingut
juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser
absolt
per manca de proves, però se
sol·licità dos anys de confinament. Detingut
novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de
1895 a
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig
enviat
definitivament a la colònia penitenciària de
l'arxipèlag de Tremiti, on
romangué fins el març de 1896, quan
sortí en llibertat condicional. Retornà a
Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar,
però va ser
llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele
Bottini, amb qui tingué
dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat
militant,
esdevenint un dels militants més importants
després de la fi de les lleis
d'emergència i refundant el primer grup anarquista
romà, «La Rivendicazione». En
estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el
naixement d'una nova federació
amb una comissió de correspondència,
capaç de relacionar els diversos grups
anarquistes romans amb els de la resta del país.
També va estar molt relacionat
amb el grup editor del periòdic L'Agitazione,
d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir
educació primària, esdevingué
un dels conferenciants punters del moviment i, sota el
pseudònim de Refrattario,
col·laborà en la premsa
llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest
publicat en L'Agitazione contra el
procés d'uns
companys per «associació per a
delinquir» i per «solidaritat amb els
anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser
detingut amb Ettore
Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que
havien expressat la
seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de
l'emperadriu Elisabet
d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix
passà el 9 de juny de
1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo
(Abruços, Itàlia) el va absoldre
del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de
l'atemptat frustrat
contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897;
rossegava aquesta
causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres
anarquistes (Pietro
Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore
Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el
magnicidi. El
25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En
aquesta època
sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista,
participant directament en
el renaixement de L'Agitazione,
embarcant-se en una llarga gira de conferències
propagandístiques (Ancona,
Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia),
participant en la
redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista
Anàrquic» adoptat per
l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci
(FSAL) i reprenent
la seva col·laboració amb el grup de
redacció de L'Avvenire Sociale
de Messina (Sicília). En aquests anys estava
fortament convençut de la necessitat per part dels
anarquistes d'organitzar-se
i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i
efecte de
contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de
1901, com
a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un
breu període a
Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir
correspondència amb L'Agitazione,
treballà intensament per
aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed
Affini (FAEA,
Federació de l'Art de la Construcció i Afins;
coneguda com «Edilicia»), que
agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de
tuberculosi, en
1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de
Nettuno
(Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia
volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de
gener de 1905
emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa
germana Fabrizia inclosa. La
nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i
d'Itàlia central
l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan
arribà a l'Argentina,
l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat
com a un
dels anarquistes més actius del país.
Immediatament es posà en contacte amb els
grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie
de conferències. El
19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i
s'establí novament a Roma. Amb Luigi
Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per
assistir al Congrés Anarquista
Internacional en representació de la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant
un
míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El
desembre de 1908 participa en
l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri,
corresponsal de la
mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de
Londres (Anglaterra). En
aquesta anys seguí amb les seves conferències
propagandístiques a Itàlia, on abordà,
entre altres qüestions, l'organització del treball
agrícola i obrer. També
participà en el congrés organitzat pels
anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia,
i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba.
En aquesta mateixa època, fou
tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore
Sottovia, continuà destacant la
necessitat de la participació del moviment anarquista en els
sindicats, i
posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il
Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà
en La Plebe i es publicà
una nova edició del fullet L'anarchia
volgarizzata. El 3 de
novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, després de la fusió
esdevinguda l'estiu anterior entre la
Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i
el juliol
de 1911 de la comissió executiva del Congrés
Anarquista que s'havia de celebrar
el setembre següent. Realitzà una nova gira
propagandística i el 7 de gener de
1912 participà en la commemoració del primer
aniversari de la mort de Pietro
Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità
activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis
del
comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la
secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28
de
febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el
càrrec i assumí la direcció del
periòdic Il Pensiero Anarchico.
Arran
de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita
antimilitarista i per la
pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista
que també existia en
el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou
un els
promotors del nou periòdic anarcocomunista La
Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4
d'agost de 1918 acceptà
la direcció el Comitè d'Acció
Internacional Anarquista (CAIA), en substitució
de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut
empitjorà
considerablement, es retirà progressivament de les
activitats orgàniques,
mantenint, per un curt període, les
periodístiques. Aviat es va veure obligat a
suspendre la redacció i publicació de La
Favilla i a deixar fins i tot la seva militància
en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918.
Aristide Ceccarelli va morir
de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou
enterrat tres dies
després acompanyat d'una gran manifestació de
milers d'obrers anarquistes i
socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva
traducció del llibre
de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora.
En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom
artístic de Bianca Star,
publicà la biografia Mio padre,
l'anarchico, i en 2009 Aldo
Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico
di Ceccano, tribuno del popolo.
Aristide
Ceccarelli (1872-1919)
***
Charles Benoît (29 de setembre de 1911)
- Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Benoît. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de«propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el«Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» --on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...-- i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 a París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Foto
policíaca d'André de Bläsus (2 d'abril
de 1912)
- André de
Bläsus:
El 24 de març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro
Sant-Maloù, Bretanya)
l'anarcoindividualista André Jules Marie de Bläsus,
citat de diverses maneres (De Blasiis,De Blasius, Deblassus,
etc.). Era fill d'un músic italià que
s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la
vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà
en L'Anarchie i visqué a
la seu del periòdic (carrer del Chevalier de
la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex
amant d'Albert Joseph (Libertad) i
cofundadora de la citada
publicació. Sembla que un germà seu
també hi vivia, ja que diversos informes
policíacs parlen dels «germans De
Bläsus» i el nom de «Léonard de
Bläsus»
apareix en un anunci de Le Libertaire
al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat
per «tinença d'arma
prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i
Paraf-Javal, arribà a les
mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles
anarcoindividualistes i
participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per
Henry Combes i Georges
Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del
carrer Prony d'Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), amb Anna
Mahé i un infant de vuit anys que aquesta
havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt
activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu
domicili per a un
tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna
s'encarregava de
lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la«Banda Bonnot», va ser
denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu
domicili va ser
escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de
Léon Lacombe (Leontou),
aleshores buscat per homicidi,
i una màquina d'escriure robada que un company anomenat
Aubin li havia deixat.
Dies després va ser alliberat, però amb
càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser
jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a
sis mesos de presó
per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de
residència al
departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà ambÉlisabeth Dameshoy. En
els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École (Illa
de França, França), on encara treballava de sabater, i en 1932,
segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local.
André de
Bläsus va morir el 2 d'octubre de 1976 a Versalles (Illa de
França, França).
***
Necrològica
de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981
- Josep Domingo Espasa:
El 24 de març
de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep
Domingo Espasa. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei
militar es declarà
insubmís i en 1914 passà a França.
Posteriorment retornà a l'Escala i milità
fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en
1939 amb son fill
Helenio. Formà part de la Federació Local de la
CNT de Bordeus (Aquitània,
Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo
Espasa va morir el 9 de
maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau
dau Medòc (Aquitània,
Occitània), on havia ingressat després d'una
estància a l'hospital. Llegà el
seu cos a la ciència mèdica.
***
Léo Campion
- Léo Campion:El 24 de març de 1905 neix al barri de Montmartre de París (França), de pare belga i mare parisenca, l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léo Louis Octave Campion. En 1923 parteix cap a Brussel·les, on farà amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu, més conegut com Hem Day, qui l'introduirà en la francmaçoneria. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevindrà secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Le Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la Internacional de Resistents a la Guerra (WRI), torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet que el portarà a un procés el 19 de juliol de 1933 on Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei. Brussel·les és el refugi de nombrosos proscrits, com ara Durruti i Ascaso, amb qui Léo tindrà una sòlida amistat --en 1930 va publicar a Brussel·les un llibre sobre aquests militants anarquistes: Ascaso et Durruti. Durant l'ocupació, torna a França però, fitxat com a objector de consciència, és internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Després de l'Alliberament, triomfarà a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista i serà sempre una gran ajuda en el moviment llibertari. És també autor de algunes obres humorístiques, com ara Le petit campion illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Le drapeau noir, l'équerre et le compas). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 a París (França) i es troba enterrat al cementiri de Saint-Ouen, a prop de París. En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».
***
Simón
Tapia Colman
- Simón Tapia
Colman: El
24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa,
Aragó, Espanya) el músic i
compositor anarquista Simón Tapia Colman --també
citat com Tapia-Colman.
Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava
el violí en les
festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat
pel
periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente
Millán, aconseguí una
beca de la Diputació de Saragossa per estudiar
música a l'Escola Municipal de
Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre
Parisiana de Saragossa,
amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid,
estudià amb Julio
Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica
madrilenya, i amb Conrado del
Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament
becat, marxà a París, on
estudià a partir de 1924 en la càtedra de
composició de Vicent d'Indy. En tornà
creà una orquestra i el «Quartet de Corda
Colman» i fou membre de l'orquestra
del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja
pertanyia al moviment
llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les
casernes
Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a
integrant del Grup
Hispània, en la Federació barcelonesa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El juliol de 1937 assistí a València al Ple
Peninsular de la FAI en
representació del Comitè Regional de Catalunya.
En acabar la guerra passà els
Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant
Cebrià, del qual fugí;
apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a
l'«Ipanema» i el 7
de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se
a Mèxic. Al país
asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i
director del cor
del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet
Español d'Ana Maria,
violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de
Mèxic, programes radiofònics de
comentaris musicals (Música de España),
fundador i director del Cor de
Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal
d'Electricitat, professor i
director del Conservatori Nacional de Mèxic,
catedràtic d'Història de la Música
i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles
Arts,
catedràtic d'Estètica de la Universitat
Iberoamericana, membre de l'Institut
Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc.
Nacionalitzat mexicà, es casà amb
Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del
president Lázaro Cárdenas del Río,
amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la
música, especialment sa filla
Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer
representant de Mèxic al
qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb
l'Orquestra de Manchester,
dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé
el premi de la Unió
de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En
1989, mig segle després del seu
exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del
Conservatori de la
ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música
del Palau de Sástago. Fou autor
de més de dues-centes obres, algunes força
conegudes (Una noche en Marruecos,Leyenda gitana, Estampa de Iberia,Sísifo, etc.), que
s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra
sinfónica completa
de Simón Tapia-Colman. També
publicà centenar d'articles de crítica musical
de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada«Generació Musical de 1927», al costat
de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga,
Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre
d'altres. Simón Tapia
Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de
concloure la seva òpera en
tres actes Iguazú, el 13 de febrer de
1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil
espanyola que quedava a
Mèxic.
Simón
Tapia Colman
(1906-1993)
***
Benjamín
Cano Ruiz (1947)
- Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz --va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut en una família llibertària molt humil --sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes-- que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà --amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu-- la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com araLa vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.
Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)
***
Álvaro Paradela Criado pronunciant una conferència (1957)
-Álvaro Paradela Criado: El 24 de març de 1911 neix a La Corunya (Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquestaèpoca va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al«Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». Álvaro Paradela va morir el 13 de desembre de 1979 a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia) atropellat per un cotxe. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.
***
Augusta
Farvo
- Augusta Farvo: El
24 de març de 1912 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) la propagandista i militant
anarquista Augusta Farvo. Quan es casà amb Erminio Pricchi,
relació que durà
molt poc, obrí en plena època feixista un quiosc
de periòdics al mateix centre
de Milà, a la Via Orefici, amb vistes al Duomo. Durant la
Resistència, ajudà
nombrosos militants antifeixistes, tant anarquistes com comunistes, i
participà
en els combats de l'Alliberament com a membre de la brigada partisana
anarquista «Bruzzi-Malatesta». Durant la
postguerra, el seu domicili de la Via
Passarella es convertí en la seu del Centre Anarquista i del
Centre Esperantista
i el seu quiosc de diaris es convertí en el lloc de
distribució milanès per
excel·lència de la premsa anarquista italiana i
internacional. Albergà al seu
domicili nombrosos companys i durant els anys cinquanta
entaulà una estreta
amistat amb el guerriller anarquista català Josep
Lluís Facerías, amb qui li
agradava jugar a cartes. Durant els anys seixanta acollí
militants del moviment
Provo i en els setanta les noves generacions de companys anarquistes.
Arran de
l'atemptat de la Piazza Fontana, el 12 de desembre de 1969, la mort de
Giuseppe
Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda, el seu domicili fou un
lloc de
trobada i de reunió de les diverses campanyes de
contrainformació que es
desencadenaren contra les maniobres manipuladores de l'Estat
italià. Entre el
13 i el 20 d'octubre de 1971, amb Fernando del Grosso, portà
a terme una vaga
de fam a la Porta San Giovanni de Roma per aconseguí que es
fixés
definitivament una data per al procés dels companys tancats
per la bomba de la
Piazza Fontana. Malalta d'Alzheimer, la seva última
activitat anarquista fou
participar en els funerals del seu gran amic Pietro Valpreda,
organitzats pel «Circolo
Anarchico Ponte della Ghisolfa» el 8 de juliol de 2002.
Augusta Farvo va morir
el 20 de maig de 2003 a Milà (Llombardia, Itàlia)
i fou incinerada dos dies
després al cementiri milanès de Lambrate amb
l'assistència de nombrosos
companys i companyes del moviment llibertari.
***
Llorenç
Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]
- Llorenç Cobos
Lluy: El 24 de març de 1919 neix a la Vila
d'Eivissa (Eivissa, Illes Balears)
l'anarcosindicalista Llorenç Cobos Lluy –citat de
diferents maneres Lorenzo Covas, Covos Lluis, etc. Sa mare es deia
Francesca Lluy Rebaje i tenia
tres germans (Lluïsa Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc
Lluy Rebaje).
Residia al carrer Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa.
De
jovenet treballà de sabater al taller d'en Paco des
Marió. Milità a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf
franquista, pogué creuar
els Pirineus i va ser reclòs al camp de
concentració d'Argelers i el 28 de
novembre de 1939 hi sortí per integrar-se en la Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) Núm. 123. També va passar pel
camp de concentració de Vernet.
El juliol de 1941 va ser destinat a treballar a Brest (Bro Leon,
Bretanya) a
les fortificacions del Mur de l'Atlàntic. En qualitat de«presoner per mesures
de repressió» va ser enviat, el 22 de febrer de
1942, juntament amb altres 296
presoners republicans espanyols, a l'illa d'Aurigny, a
l'arxipèlag anglonormand
del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i
confinat al camp de
Norderney fins a l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos,
va ser
traslladat al Fort Régent de l'illa de Jersey, on
restà fins el final de la II
Guerra Mundial realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a
França, treballà
durant molts d'anys com a cuiner en un col·legi de
Saint-Germain-en-Laye (Illa
de França, França). Posteriorment va residir aÉvecy (Baixa Normandia, França)
i a Megève (Cantó de Sallanches,
Arpitània). Tingué un fill, Laurent, de sa
companya Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2
de juliol de 1976
a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a
la qual s'havia traslladat uns
mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà
pòstumament en 2013 el
llibre Els nostres deportats. Republicans
de les Balears als camps nazis, on explica la
història del seu familiar.
Llorenç Cobos Lluy (1919-1976)
***
Necrològica
de Liberto Cuadrado publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 27 de febrer de 1975
- Liberto
Cuadrado: El 24 de març de 1921 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Liberto Cuadrado. Fill del militant confederal Gregorio Cuadrado
Serrano, quan
era molt jove començà a militar en les Joventuts
Llibertàries i en el Sindicat
del Comerç de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquesta època
treballava com a aprenent en una farmàcia. En 1938 va ser
mobilitzat en
l'anomenada «Quinta del Biberó» i
entrà a formar part de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Ferit en dues ocasions, va
perdre la mobilitat en una cama i l'ull esquerre. En 1939, amb el
triomf
franquista, va passar a França i fou hospitalitzat a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Després va ser internat als camps de
concentració de Bram, de
Vernet i de Sètfonts, i posteriorment enrolat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en
la Resistència contra el
nazisme i va ser greument ferit durant els combats per l'Alliberament
de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Besiers
(Llenguadoc, Occitània) i ocupà en diferents
ocasions càrrecs de
responsabilitat en la Federació Local de la CNT.
També fou secretari d'una
societat de socors mutus. Entre 1946 i 1948 participà en
missions orgàniques
clandestines a l'interior de la Península. Liberto Cuadrado
va morir el 20 de
desembre de 1974 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) d'un atac
epilèptic fruit de
la greu ferida al cap que patí durant la guerra. Sa companya
fou Luz Madrona,
amb qui tingué quatre infants, un d'ells, Floréal
Cuadrado, destacat militant
anarquista il·legalista dels Grups d'Acció
Revolucionaris Internacionalistes
(GARI).
***
Ocaña
fotografiat per Daniel Campos
- Ocaña: El 24 de març de 1947 neix a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig --en 1976 per aquest motiu fou jutjat per«escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i«processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas, faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o«llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña,Pérez i Ukania (son segon llinatge enàrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.
---