La filosofia, instrument del Poder (Reedició).

         La filosofia, instrument del Poder

       Preàmbul:

      Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica.

    Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència).

    Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger.

       El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació.

    Per entendre la cosa:  La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al  1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació   de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda.

    La cosa va així: Fer una lectura que copsi  la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda.

     Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. 

    Fins aquí el preàmbul.

    La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica.

     La definició de filosofia més pròpia seria aquesta:  La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa.

    Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna,  veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament  el bé.

   Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post  Sòcrates el reaccionari).

      Amb la intenció de mostrar d'immediat quin és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats.

      La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats:

    Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant.

   Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder.

   Punt i a part.

   Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial.

    S'ha de saber:   Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats  eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses.

    S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs.

   S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia).

   S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses  ordres religioses.

    Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat.

   Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear   l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a  veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent.

   Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro  de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època.

  (Nota informativa.  Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness  de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina).

   Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals  es podia salvar de la foguera.

    En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment:  Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa:  Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així:

   Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen  aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits.

     I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments  en suport de la dogmàtica cristiana.

    Que resti clar:  Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé  l'Església Catòlica  va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa  Pius V el va declarer  Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII.

    Arribats ací, convé fer un aclariment al lector:  No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes.

     Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment  amb les derives del capitalisme neoliberal).

    Tesi: 

    Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo.

    Tesi:  A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials)  es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars)  sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les  faccions socials.

  O sigui, la filosofia sempre és  present.  Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia.

     Però, també podeu veure:

   Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat.

     I també,

   Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat  l'aparença de conflicte religiós.

   O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions.

     Per descomptat,

   Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica .

    Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics.

    Des de l'edicte de Tessalònica, any 380,  el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra  per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà).

    Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna.  Podeu veure el meu post  Martí Luter, l'alliberador).

    Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa,   els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa.

   Per descomptat, a l'Estat espanyol,   les enciclopèdies  i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a  sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran).

      El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès:  Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, en lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).