Anarcoefemèrides
del 10 de març
Esdeveniments
Capçalera
de Le Bulletin
de 'La Ruche'
- Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número deLeBulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.
***
Delegats
del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)
- IV Congrés de l'USI:
Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a
Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la
Unió Sindical Italiana (USI). Hi van
ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria,
Arezzo, Bolonya,
Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara,
Gazzada,
Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà,
Minervino Murge, Mòdena, Nàpols,
Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia,
Riomaggiore-Gènova,
Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni
Valdarno,
Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara,
Taranto,
Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona,
Vicenza, Viareggio. En el congrés es
tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el
moviment anarquista
a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió
o no a la Internacional
Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de
Fàbrica, etc. N'hi
havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i
Giuseppe Di
Vittorio, partidària de l'adhesió a la
Internacional de Moscou, i l'altra
defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la
unió amb la nova Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que
s'havia acabat de
crear a Berlín (Alemanya); la positura
antiautoritària va ser la triomfadora.
Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és
a dir, a l'adhesió de l'USI a
la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball),
defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que
cada Cambra
de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt
discutit va
ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en
el Sindicat de
Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que
tingué com a
resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el
nou
esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta
central anarcosindicalista
abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data
a partir
de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.
***
Apunts
de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats
a La Campana de
Gràcia
- Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.
Rafael Campalans: «Pobre Salvador
Seguí», en Justicia Social
(08-03-1921)
***
Cartel
de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]
- Conferència
d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se
celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut,
EUA) una conferència de la destacada militant
anarcofeminista Emma Goldman.
L'acte consistí en una lectura comentada de la seva
autobiografia Living my life
(Vivint ma vida) i en una
dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el
títol Today's international probles
(Problemes
internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part
d'una gira de tres
mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el
permís del govern
nord-americà.
***
Georgy
Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador
comunista soviètic, planejant la repressió
- Desmantellament de la FACB:
El 10 de
març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de
Sofia
(Bulgària), els 120 delegats de la
Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB)
reunits clandestinament en sessió
extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de
resistir-se al nou
poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de
reunió i
prohibeix la premsa llibertària, són detinguts
per la milícia comunista. La
repetida utilització dels banys de l'apartament pels
delegats, que havien
prèviament acordat no utilitzar-los durant la
reunió, alarmà un veí que pensant
que es tractava d'una fuita cridà un lampista i,
després, la policia. Els més
de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i
Stefan Tonev, van ser enviats als camps de
concentració, on seran
torturats i després sotmesos a treballs forçats.
***
Cartell
del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i
una instantània de l'esdeveniment
- «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.
Naixements
Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918
- André Bahonneau:
El 10 de març de 1848 neix a Trélazé
(País del Loira, França) el sindicalista
revolucionari i anarquista André Bahonneau.
Treballà esberlant pissarra a la
pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre
1870 i 1871, quan la guerra
francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional
Mòbil destinat al pantà de
la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880
creà la Cambra
Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta
organització sindical, de la
qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser
legalitzada per les
autoritats i tingué escàs ressò. En
1884, amb son amic Ludovic Ménard,
pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la
Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any
representà aquesta secció
en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a
Rennes (Bretanya). En 1884 el
cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li
dedicà la cançó Aux
loups. En 1889, gràcies a l'acció de
Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé,
entrà a formar part, amb Ludovic
Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es
consagrà enterament a
l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment
vigilat per la
policia. El desembre de 1890 participà en la
reorganització, gràcies a
l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de
Trélazé i
a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en
la Borsa del
Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta.
El setembre de 1904,
en el VIII Congrés de la Confederació General del
Treball (CGT) que se celebrà
a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat
de la Federació Nacional de
Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el
mes
anterior. També fou membre de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA)
i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de
l'acció
directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat
secretari general de
la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el
mantingué fins el 1908 i durant
aquest període aquesta organització sindical
tingué una gran difusió i una
forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la
CGT d'Amiens (1906),
Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912),
així com a les
conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es
preocupà força pels
problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910
representà el Sindicat
dels Obrers Jardiners d'Angers al XI
Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El juliol
de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la
CGT d'octubre de 1912
celebrat a La Havre, preparà la constitució de la
Unió Departamental dels
Sindicats de Maine i Loira (País del Loira,
França) i el 5 de març de 1914 va
ser nomenat a Cholet (País del Loira, França)
secretari general d'aquesta Unió
Departamental, càrrec en el qual es mantingué
fins a la seva mort. També fou
secretari de la Secció d'Angers del Comitè de
Defensa Social (CDS). Durant la
Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal
partidària de la «Unió
Sagrada» contra les Potències Centrals.
André Bahonneau va morir sobtadament el
19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira,
França) i fou enterrat dos dies
després en aquesta localitat. Actualment un carrer de
Trélazé porta el seu nom.
***
Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet
- Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural d'Ismérie Soufflet. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista establerta per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Samuel
Torner Viñallonga
- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquestaèpoca patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la«Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenyaLa Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Juan Antonio Bernal Ramírez
- Juan Antonio
Bernal Ramírez: El 10 de març de
1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut
com El Andalúz.
Emigrà a Barcelona
(Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on
regentà el Bar
Andalucía i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop
militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de
les Patrulles de
Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la
reacció
estalinista, va ser detingut per «tinença
d'armes». Després de la guerra civil,
el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes;
jutjat el
17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a
mort. El
29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de
presó. Juan
Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de
tuberculosi a la
presó Model de Barcelona (Catalunya).
Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)
Nancy Cunard, fotografiada per
Man Ray (1926)
- Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» --propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie» --selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època-- i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França-- la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 17 de març de 1965. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.
***
Secondo
Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres
companys "garibaldins" en una platja de València durant la
guerra civil[Istituto
Storico Parri]
- Secondo
Moscatelli: El 10 de març de 1899 neix a
Chiusdino (Toscana, Itàlia) el paleta
anarquista, encara que algunes fonts l'adscriuen filiació
comunista, i
lluitador antifeixista Secondo Moscatelli.
Son pare es deia Virgilio Moscatelli. Quan encara era jove, abans de
1911, sa
família es traslladà a Montieri (Toscana,
Itàlia). El 20 de setembre de 1923
s'expatrià legalment a Bèlgica i a
Châtelet (Hainaut, Valònia) treballà
com a
obrer en una fàbrica de ciment i formigó. A
l'estranger continuà amb les seves
activitats antifeixistes. En 1925 va ser condemnat pel Tribunal de
Charleroi (Hainaut,
Valònia) per portar il·legalment un arma i per
amenaces. El 6 d'abril de 1930
va ser novament detingut a Charleroi perquè havia intentant
entrar als locals
de la Borsa on se celebrava la cerimònia de lliurament de la
nova bandera dels
excombatents italians. Durant aquesta època patí
nombroses denúncies i detencions
per part de la policia i, fugint d'aquesta pressió, el gener
de 1933 es
traslladà a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia),
però l'abril d'aquell any
retornà a Châtelet. L'octubre de 1933 es trobava a
Herstal (Lieja, Valònia),
treballant al canal Liegi-Maestricht, i després va fer feina
de peó en la
construcció de la resclosa de l'Ile Monsin (Lieja,
Valònia). Fins al 1935
visqué a Herstal, però el desembre
abandonà la ciutat i no retornà. El novembre
de 1936 partí com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i
l'any següent
pertanyia a la XII Brigada Internacional, amb el Batalló
Garibaldi, i
posteriorment formà part de la XII Brigada Garibaldi. Les
autoritats policials
italianes el fitxaren com a «subversiu
perillós» i l'inscrigueren, com a
combatents antifranquista, amb l'anotació que fos detingut
en els butlletins de
busca i cerca. El setembre de 1937 va ser ferit en la batalla d'Osca
(Aragó,
Espanya) i el mes següent creuà els Pirineus,
establint-se a Montalban (Guiena,
Occitània). En plena II Guerra Mundial, el setembre de 1942,
va ser detingut a
Montalban i internat en un camp de concentració
francès del qual pogué fugí en
1943. Fugí de França sense
documentació i es traslladà a Linz (AltaÀustria,Àustria), on treballà d'obrer. De bell nou a
Itàlia en data imprecisa, retornà
a Toscana i participà en la Resistència enquadrat
en la Brigada «Spartaco
Lavagnini» que operava a la zona de Siena (Toscana,
Itàlia). Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Alexandre
Gilabert Gilabert
- Alexandre Gilabert
Gilabert: El 10 de març de 1908 neix a
Barcelona (Catalunya) el periodista i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre Gilabert
Gilabert–signà molts d'articles i llibres com Alejandro
G. Gilabert. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), es
guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de la
dictadura de Primo
de Rivera participà en reunions de l'Ateneu
Enciclopèdic Naturista de Barcelona
i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un complot el
setembre de
l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats Únics del 24
d'abril de 1932
celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), va ser
nomenat, en
substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de
la CNT i com a tal organitzà la campanya en defensa dels
deportats a l'Àfrica.
També tractà de suavitzar les relacions amb el
sector trentista en vistes a la
reunificació confederal, oposant-se que
Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra
els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant
això, el 16 de novembre de 1933
presidí el gran míting de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà
al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren
Francisco Ascaso,
Domingo Miguel González (Domingo
Germinal),
Dolores Iturbe, Sébastien Faure, Buenaventura Durruti i
Vicente Pérez Viche (Combina).
En aquest any de 1933 realitzà
altres mítings i conferències a Barcelona i Sant
Adrià de Besós (Barcelonès,
Catalunya) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús
amb motiu de la vaga del transport. L'octubre de 1934 va ser de bell
nou
empresonat i aquest any va ser redactor de Solidaridad
Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista«Liberación» de
Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i
altres, la revista Liberación!;
aquest grup d'afinitat es
manifestà proper als postulats anarcosindicalistes que, des
de l'Argentina,
defensava Gaston Leval i, de fet, reintroduí el seu
pensament en els cercles
anarquistes catalans. En aquests anys realitzà
mítings en diverses poblacions
catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb
Antoni Ortiz
Ramírez. Quan el cop militar de juliol de 1936,
participà en les lluites als
carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume
Balius
Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el
número de Solidaridad Obrera.
Fou corresponsal de guerra de Solidaridad
Obrera en l'expedició de
reconquesta de les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i
l'agost de
1936 va fer un míting a Eivissa. També l'agost de
1936 fou un dels fundadors
del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat
d'Arts
Gràfiques de la CNT. Fou membre, en representació
de la CNT, del Consell
Municipal de Barcelona. En aquest any va fer mítings a
poblacions catalanes
(Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia-Barcelona, Olot) i
en 1937 a
Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat «Plet dels
periodistes
confederals», que enfrontà, d'una banda Jacinto
Toryho, director de Solidaridad Obrera
des del novembre de
1936, i els representants dels comitè nacional i regional de
la CNT i, d'altra,
junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que
resultaren
desplaçats. També fou secretari general de les
Joventuts Llibertàries i de la
Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona.
Defensà l'estructura de
la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a
secretari de la
Federació de Barcelona de la FAI, va fer una
conferència en pro d'aquesta nova
estructura gairebé de partit polític. D'antuvi
acostat a «Los Amigos de
Durruti», el març de 1937 assistí a la
Conferència Nacional de Premsa
Confederal en representació de Tiempos
Nuevos, on defensà les tesis oficialistes.
Representà el grup«Liberación»
en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any
dirigí el
periòdic satíric El
Criticón. Al
final de la guerra fou redactor de Catalunya
i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la
II República espanyola. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França,
on va ser internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment emigrà amb
sa família –sa companya es deia
Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on
treballà en una colònia agrícola.
En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942
participà activament en la creació
i desenvolupament d'una colònia llibertària
(Colonia Española «Simón
Bolivar»)
a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els
anarcosindicalistes
Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano
Pérez i Josep Peirats Valls.
En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota
l'acusació
d'«haver atacat el govern en diversos articles de
premsa», a través de la seva
columna «Piedras al viento» del periòdicEl
Mercurio i Revista Manabí,
on signava
amb els pseudònims Perseo
i Critilo, respectivament.
Retornà l'any
següent i s'instal·là de bell nou a
Manta. Trobem articles seus en nombroses
publicacions, com ara Ilustración
Ibérica,L'Indomptable, Liberación!,Le Libertaire,Luz y Fuerza, La
Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,El Vidrio,
etc. És autor d'El pecado de Ana
María
(sd), La CNT, la FAI y la
revolución
española (1932), ¡Yo
no he matado a
nadie! (1935), Durruti, un
anarquistaíntegro (1937), Escriptors
de la
revolució (1937, amb altres), Los
escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón
J. Sender
(1938), Un héroe del pueblo.
Durruti
(1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi
cardíaca l'11 de novembre
de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla,
Blanca Gilabert
Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa
família Un abrazo al pasado.
Revolviendo el baúl de los recuerdos.
Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979)
---